| 1. L'obra de Manuel de Pedrolo (1) |
|
-
1.1. Pedrolo, poeta
1.2. Pedrolo, narrador
-
La sèrie Temps obert
Totes les bèsties de càrrega
Enfrontament generacional
Drames col·lectius
La guerra civil
Uns móns imaginaris
La novel·la policíaca
1.4. L'estil de Manuel de Pedrolo
1.1. Pedrolo, poeta
Manuel de Pedrolo constitueix, com ja ha estat degudament assenyalat, un cas extraordinari, excepcional en la història de la literatura catalana. Per l'extensió de la seva obra, per la seva combativitat i també per la varietat de gèneres i de tècniques que ha cultivat. A causa de les circumstàncies va trigar a establir contacte amb el públic, encara que la seva vocació fos ja decidida en la joventut, a l'edat en què és normal que ho sigui una vocació total, ferma i gairebé exclusiva com hem vist que és la seva; quasi en la seva adolescència. Potser l'aspecte en què ara és menys conegut és el de poeta, però és mestre en Gai Saber.
|
Això és la ciutat, aquest banc on s'asseu una vella cansada, aquest arbre que es menja una xarxa de fils, aquest pati on remenen els gossos, una plaça on badalla un toll d'aigua, la barraca on dormen els manobres "aquest tumor que ens rebenta i segrega, aquest nus que us escanya, un dolor que s'aprima en la pell i en silenci i per sempre t'estima..." Res d'essencial no és escrit a les guies MANUEL DE PEDROLO, Simplement sobre la terra, (1950), llibre que va rebre l'any 1954 el Premi Joan Maragall a Mèxic. |
1.2. Pedrolo, narrador
Com a home de teatre el coneixen més enllà de les fronteres; i també, és clar, com a narrador. Jo crec que, la seva comunicació més important, l'ha feta a través de la novel·la, i és de la novel·la, doncs, que tractaré principalment en aquestes pàgines dedicades a Pedrolo, en les quals em proposo tractar de l'home i de la seva obra, però forçosament d'una manera limitada, perquè el llibre no em permet de fer-ho més extensament. (...) Els llibres de Pedrolo tenen una qualitat literària -o artística, podríem dir- que no sempre manté el mateix nivell, però que sempre és bona i, sovint, és excel·lent. Ara, si en la qualitat Pedrolo es permet alguna irregularitat -cal dir que no és pas fàcil mantenir el nivell dels millors fragments ni fins i tot de les millors obres de Pedrolo-, aquest autor manté, com una característica invariable, la combativitat de la seva obra. No conec cap llibre de Pedrolo escrit només per oferir un passatemps al lector; sempre hi ha, en l'obra de Pedrolo, intenció política o social, a vegades manifestada d'una manera clara i directa, i d'altres mitjançant símbols i sobreentesos que en aquest país petit, sofert i xafarder, on tots ens coneixem, són fàcilment interpretats.
Amb Temps obert (Llibre de Sinera, Barcelona, 1968), Manuel de Pedrolo inicià una vasta construcció novel·lística d'empenta i de proporcions balzaquianes, en la qual és evident el propòsit de fer el procés de la seva època. Tota l'obra anterior de Pedrolo revela ja aquesta intenció -sobretot quan s'observava en l'extensió adquirida en publicar-se el primer volum de Temps obert-, des de novel·les d'enfocament indirecte, plenes de símbols que cal desxifrar, fins a les més directes i realistes; des de les narracions curtes -compreses les novel·les policíaques, en general de poca extensió- fins a Temps obert, que requeria un editor amb una sòlida confiança. Justament perquè l'obra de Pedrolo es mostrava tan diversa, en l'extensió dels seus llibres, en la tècnica, en l'enfocament i en els temes sobre els quals es basa la narració, no se li veia la unitat que en publicar-se Temps obert es va veure que tenia. Amb Temps obert aqueixa unitat és evident. El primer volum -fins fa poc l'únic publicat- conté les tres primeres novel·les d'una sèrie de deu, que constituiran per si mateixos una obra i al mateix temps arrodoniran l'aventura literària de Pedrolo. La protesta d'aquest, visible en cada un dels seus llibres, pren amplitud i simultàniament condensació i concreció a Temps obert.
A través d'un personatge l'autor ens ofereix un vast panorama de la vida dels nostre país en la postguerra, a partir d'un moment donat de la guerra. Fóra absurd que el personatge tingués el do de la ubiqüitat que li permetés de viure tots els moments i de conèixer tots els sectors de la nostra societat, que estigués sempre arreu. És un personatge amb les limitacions de qualsevol ciutadà, sense cap qualitat excepcional, que viu diverses existències segons el que pot haver passat a la seva família en un bombardeig, durant la guerra.
La gent està massa avesada a veure la vida -la pròpia i la dels altres- com un curs lineal que és com és i que fatalment no podia haver estat de cap altra manera. Ja es diu, a vegades, que si no hagués estat la mort del pare, si no l'hagués envestit un cotxe, que si no hagués tret la rifa, que si no s'hagués quedat sense feina, que si no l'haguessin estafat... Tanmateix, tots aquests si entren, en general, en la fatalitat d'una vida que la gent imagina lineal del naixement a la mort. Tot va passar perquè havia de passar i els comentaris sobre els si acostumen a ser breus i frívols. Però la realitat pot ser diferent. A la vida hi ha moments decisius en els quals el destí d'una persona pren un rumb o un altre segons una acció o un fet independent de la voluntat d'aquella persona. Un canvi de domicili o de feina, la relació -que podia no haver-se produït- amb algú, el coneixement d'una tècnica o d'un idioma, el desenvolupament d'una habilitat o d'una altra, i a vegades coses aparentment més insignificants, poden, en un moment determinat, desviar el destí d'individus sense que aquests se n'adonin, llevat, és clar, del cas que qualsevol d'aquests factors imposi un canvi brusc i molt notori en els hàbits de vida de l'individu afectat.
Daniel Bastida, personatge central de Temps obert, viu en un indret de Barcelona que és bombardejat durant la guerra. La família es veu obligada a canviar de casa, i això ja dóna un rumb nou a la vida de Bastida, en la seva infantesa. El nou veïnatge, la nova escola, fan un Bastida potser diferent del que hauria estat si no haguessin bombardejat la casa on vivia. Ara bé, si en el bombardeig mor el pare, els canvis poden ser encara uns altres. La mare haurà de lluitar, en les possibilitats que li ofereixen les circumstàncies, per mantenir els tres fills -dos nois i una noia-, i el quadre familiar serà tot un altre. En el bombardeig pot haver-hi mort, també, el germà gran, i la família no serà la mateixa sense aquest germà, que hauria tingut o no una actitud oposada a la del protagonista, però que podia haver-lo influït, en qualsevol dels casos. Després del bombardeig, fet decisiu, hi ha, encara, tota una cadena de fets i de relacions que poden donar nous tombs al curs d'una vida, a la vida de Daniel Bastida, en aquest cas. Les possibilitats són múltiples i al primer volum de Temps obert Manuel de Pedrolo n'ofereix tres.
A Un camí amb Eva, els canvis s'han acarrerat en un sentit favorable per al protagonista. Aquest ha estudiat i fa una vida independent i interessant, com a periodista; coneix el món intel·lectual i artístic de Barcelona, participa en determinades actituds polítiques, influeix en la vida d'altres persones i sembla destinat a tenir una vida plena en el rumb emprès.
|
La història mai no es repeteix, però hom diria que tot sovint es complau a jugar amb els mateixos elements. Potser és per això que al pis de dalt sempre hi havia viscut una vella o altra. La darrera, la senyora Lola, encara s'hi deu estar, si no és que s'ha mort, perquè ja aleshores em semblava centenària; devia tenir seixanta-cinc anys. Sempre estava malalta, com ho havien estat, abans d'ella, la pobra Tomasa i la tia de les bessones. Una tia àvia (a jutjar per l'edat), una vella cridanera a qui deien "la Racons" tot i que després va haver d'esmenar els seus mals costums; la mare de les noies, tan enèrgica com ella, es passava el dia escombrant i fregant. Sempre tenia les finestres badades i quan va morir una de les petites -l'Eulàlia, em pensava-, tothom deia que la broncopneumònia l'havia arreplegada gràcies a les habituds de la seva mare. Fos com fos, les finestres van continuar obertes, ara per poc temps, però, ja que "la Racons" es va morir també molt aviat, el dia de Nadal, si no ho recordo malament, i després d'un plet que s'arrossegà ben bé un any, tota la família fou treta al carrer. Hi havia una altra noia, la Maria, si fa no fa de la meva edat, però se la veia poc, perquè als dotze anys es posà a treballar i es passava el dia fora de casa. Era una xicota molt ufanosa per la seva edat i cap al final ja festejava i tot, a despit dels seus catorze anys. Mai no m'hi havia fixat gaire, de totes maneres; ni en les bessones, aquelles dues criatures amoïnoses que sempre ploraven i que jo solia atropellar. M'interessava més la Conxa del segon pis, potser perquè era més gran que jo i tenia unes cames molt ben fetes. Més endavant, quan la família de les bessones desallotjà el pis i vingué a viure-hi la senyora Lola, aquestes cames vaig tenir ocasió de veure-les tot sovint. I no solament les cames, si cal dir-ho tot. La culpa va ésser de la meva mare; mai no se m'hauria acudit d'espiar-la si ella no m'hagués obligat a fer companyia a la vella quan no podia aixecar-se del llit, i a l'hivern s'hi passava setmanes senceres: la dona patia de reumatismes articulars i, a més, era la mandra personificada. És clar que la culpa també devia ésser una mica del mestre d'obres, de l'arquitecte o de l'amo que projectà i construí la casa. Mai no he comprès com va acudir-se-li de col·locar el wàter comú al capdavall d'aquell passadís, al qual donaven accés la porta del replà i la maleïda porteta que comunicava directament amb el dormitori de la senyora Lola. El pare deia que tot tenia la seva explicació: la casa primitivament havia estat destinada a una sola família malgrat els dos pisos que tenia, sense comptar els baixos, i quan van cedir-la a tres famílies diferents cap llogater no es preocupà de les condicions d'higiene i de decència; ningú no estava disposat a incórrer en despeses. És veritat que al capdavall del corredor, on es dreçava un bastiment, van clavar-hi de primer una cortina de sac, però era molt transparent i darrera hi havia una gran finestra que il·luminava el wàter amb violència; d'altra banda, aviat s'esfilagarsà i ningú no pensà a substituir-la. Després es va estripar per la banda de dalt, on dos claus la subjectaven, i quan jo començava a sovintejar la cambra de la vella ja només era un parrac que penjava per un costat; era com si no hi fos. Els veïns s'acontentaven amb passar la balda de la porta de l'escala i a ningú no se li devia acudir que damunt la porteta del pis de la senyora Lola hi havia una tarja de vidre des d'on, si us enfilàveu dalt de la cadira, vèieu ben bé la meitat del reducte, precisament la meitat on hi havia la porcellana. Ho havia descobert anys enrera, quan encara hi vivia la pobra Tomasa, perquè de vegades pujava a dur-li les compres que li feia la meva mare i, sovint, la trobava al llit. En aquell llit, que d'altra banda no era mai el mateix, ja que cada família, com és lògic, duia els seus, sempre hi havia algú o altre. Quan hi vivien "la Racons" i els seus parents, no ho sé, poques vegades hi vaig entrar, però abans i després sempre semblava ocupat. La pobra Tomasa no patia de reumatismes articulars ni de cap malaltia definida, fins on pugui recordar, però era molt malaltissa i no res l'espantava. Aleshores obria la porta de l'escala i s'estirava sobre el llit. Jo, amb els meus cinc o sis anys, li pujava el cistell de la compra, entrava sense tustar i cridava: senyora Tomasa? A la cambra, només hi treia el nas, per dir-li que li deixava tot allò a la cuina-menjador, però de vegades ella em feia entrar i de sota del coixí arreplegava un caramel llardós que jo, a soles, cuitava de fer desaparèixer pel forat de la claveguera que hi havia més avall de casa: em feien fàstic. Fou, doncs, un matí, mentre ella cercava el caramel, que vaig adonar-me de la tarja. Fins aleshores, des de l'altre costat, no hi havia parat esment, i potser ni m'hi hauria fixat aquell dia si no hagués aixecat el cap en sentir el rebombori, vagament llunyà, de l'aigua que es precipitava per la tassa del wàter. Però havia de passar molt de temps abans no tingués l'ocasió d'utilitzar aquell excel·lent observatori. És clar, no vaig saber callar el meu descobriment i l'ús i l'abús que en feia quan l'avinentesa es presentava. Ja es podia admirar la senyora Lola que l'Enric i jo fóssim tan bons minyons! Perquè, si a mi em fessin anar a visitar-la, l'Enric, que vivia més avall, després del solar, no hi tenia cap obligació i, per si fos poc, fins aleshores gairebé ni s'havien saludat, ell i la vella. Amb el temps tots dos vam acabar per saber en detall els hàbits i els mals costums de tots els estadants de la casa, però mai no vaig permetre-li d'espiar la Conxa. La Conxa era meva. No li ho vaig dir, és clar, ni mai no li ho vaig prohibir expressament, però sempre feia per manera d'estar sol quan ella anava al wàter. I, si era amb ell, m'ho enginyava perquè la vella es despertés. Dormia gairebé sempre, un son de vell, lleuger, que ens obligava a prendre mil precaucions. Sort que l'única cadira d'aquell dormitori era a la banda de la porteta i només calia desplaçar-la una mica i enfilar-s'hi. Ara, l'Enric al cap de dos mesos ja en va tenir prou: llevat de la Conxa, allí només hi vivien vells i criatures. Temps enrera havia estat diferent, perquè durant una temporada els pares de la noia van tenir una neboda d'una vintena d'anys, i aleshores la Maria encara vivia a la casa. Tot s'havia combinat, doncs, una mica malament, perquè la Maria, ben mirat, també m'hauria agradat d'espiar-la. Ella i la Conxa feien, o havien fet anys enrera, quan totes dues convivien sota la mateixa teulada, un contrast ben esclatant, ja que la Conxa era fineta, més aviat alta, i ben just se li dibuixava la corba del pit sota les bruses folgades que solia dur. És clar que això no vol dir res; tampoc no semblava tenir moltes anques, i era una impressió mentidera. Moltes coses eren ben diferents del que semblaven, mirades des de darrera la tarja de la senyora Lola. Però això jo ja ho sabia: les aparences enganyen. I no solament pel que fa a les coses físiques. MANUEL DE PEDROLO, Un camí amb Eva (1968) |
A Se'n va un estrany, els canvis a partir del bombardeig van a mal borràs i Daniel Bastida no és l'home que podia haver estat, que ja sabem que podia haver estat. També els altres personatges són afectats diversament, potser per un factor important: la mort del pare en el bombardeig. A Falgueres informa, Daniel Bastida es veu encaminat, com en la primera narració, a una vida potser agradable, però que requereix esforç i enginy d'un home de condicions només mitjanes. En el conjunt d'aquestes tres narracions Pedrolo ens dóna ja una visió vasta i variada de la vida de Barcelona en la postguerra, en la qual hi ha més blasmes que elogis, més exigències que toleràncies -qui tindrà cua de palla, entre els lectors?-, però també un raonable to d'esperança en el destí dels homes.
La sèrie Temps obert ha continuat amb el llibre quart, Situació analítica (Edicions 62, Barcelona, 1971). El protagonista, Daniel Bastida, hi és un psicoanalista que descriu la vida d'un sector de la classe mitjana modesta de Barcelona, en la postguerra; sobretot la dels infants i dels adolescents d'aqueix sector. És a dir, que ens presenta el mateix camp d'observació dels tres llibres anteriors, però amb una altra òptica -i amb uns altres personatges, llevat del protagonista i de la seva família immediata-, perquè fets distints han fet de l'observador, Daniel Bastida, un altre home.
Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62, Barcelona, 1967) és la invitació més impressionant que cap escriptor català hagi fet a la solidaritat i al servei. És també una de les obres més importants de l'autor. No sé si la més important. Això és difícil de dir, perquè, a causa de l'afany de Pedrolo d'assajar tècniques diferents, de tractar els temes més variats i d'assenyalar els problemes més vius i més urgents de la nostra societat, les seves obres més importants són diverses. Vull dir que la més important serà una o serà una altra segons l'angle des del qual s'enfoqui el judici. Totes les bèsties de càrrega té la seva acció, per dir-ho amb mots d'un comentarista discret, en un país imaginari, al qual el lector sensible es troba aviat incorporat perquè, passades les primeres pàgines, se sent el protagonista i reviu, en la lectura d'una història metafòrica, la seva aventura de membre d'una comunitat que es resisteix a la destrucció.
L'obra de Manuel de Pedrolo es divideix, des d'un cert punt de vista -com ja he dit i segons el meu parer-, en dos grups de textos: l'un per als qui vulguin entendre i l'altre, sobre un món concret i immediat, en el qual aquest món és descrit amb una minuciositat zolesca. Totes les bèsties de càrrega pertany al primer grup.
El llenguatge i les imatges de Manuel de Pedrolo en aquest llibre són d'una gran cruesa; a vegades, alguna escena voreja la caricatura... L'una cosa i l'altra estan al servei del fi proposat. Res no hi és desplaçat. Per a dir el que calia dir, Pedrolo havia de recórrer a procediments originals, i ho ha fet amb una eficàcia sorprenent. Bé, sorprenent no, perquè ja ens és coneguda la seva habilitat narrativa: insòlita. L'acció, aparentment fantàstica, és de fet d'un realisme punyent. Transcorre en un període breu de temps, però aquest període breu de la novel·la abasta un període d'anys, que el lector coneix, de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient, d'irritació i de cops d'audàcia, d'il·lusions malèvoles i de resignació impacient... És el resum, en unes tres-centes pàgines, d'una de les etapes més perilloses de la història d'un poble. Parlant de la història escrita, Jaume Vicens Vives, a la seva Notícia de Catalunya, va dir: "Per a la tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes, dels assagistes, dels esperits que tenen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l'ànima del poble. Una estrofa genial -on les paraules prenen l'equilibri just forçat pel ritme-, una descripció espurnejant -on es defineix un esperit individual o col·lectiu-, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental". Totes les bèsties de càrrega és, per al lector iniciat, aquest complement literari a la història documental que Vicens Vives reclamava en un to una mica impacient. Amb raó, perquè han estat pocs els narradors catalans que hagin considerat que el seu servei podia anar més enllà del simple fet d'escriure en català -que és, naturalment, per si sol, un servei gairebé sempre fet amb més sacrifici que glòria i guany-. Manuel de Pedrolo ha entès, amb d'altres, que calia anar més enllà d'aquest simple fet d'escriure en català; i, si ell ha trobat l'època que li proporciona el tema escaient per a les seves grans ambicions literàries, la nostra època ha trobat, en aquest autor, el novel·lista que li convenia.
|
-Què passa, ara? -Han de firmar -li diu un dels dos individus que hi ha prop seu. -Firmar? -Naturalment. Es fa sempre. Donen fe que la intervenció ha anat normalment i amb èxit. -Però si encara no ha acabat! -Ja no falta gaire -diu l'altre-. I no poden esperar més, els reclamen en altres sales. -Sempre són els mateixos? -Ja n'hi ha prou -diu l'home-. No es pot ser amable amb vós. De seguida abuseu! La cua avança ràpidament, els testimonis gairebé no s'aturen, omplen els fulls de gargots i un dels infermers els va retirant cap un calaix que ha obert sota la taula. Els doctors, ara, ja es poden moure amb una mica més de llibertat; l'especialista en cirurgia cranial ha introduït una agulla hipodèrmica al crani de la dona i l'èmbol es va omplint d'un líquid de color allimonat que després, quan ha retirat l'agulla, deixa que s'escapi cap un cilindre de cristall. El seu company, el cardiòleg, va lleugerament més avançat, car ara arrenca un menut fragment de pell del pericardi i el col·loca damunt l'orifici per tal d'estalviar-se una hemorràgia, si els lligaments de la malalta s'afluixaven. Al seu costat, l'infermera trencada de color exhibeix, amb orgull, la petita peça, semblant a una rodeta de rellotge, que obstruïa el cor intervingut. -Estem enllestint -diu. Els darrers testimonis ja passen davant la taula i ell salta de l'escala, seguit pels seus acompanyants. El ginecòleg deu haver renunciat a discutir amb la infermera, s'ha tornat a ajupir davant la pacient i, darrera del tendal, només es veu la seva mà i un braç que s'allarga. -Ja la cus -diu un dels homes. -Sí -contesta l'altre, i el de l'uniforme afegeix: -Ens podem felicitar que tot hagi transcorregut sense incidents. Em penso, em penso, que us haureu guanyat la citació. Als dos homes se'ls aclareix la mirada, es llambreguen l'un a l'altre, exclamen: -Gràcies, senyor! I l'uniformat, modest, sense donar-hi importància: -És d'estricta justícia. -Què han fet? -pregunta ell. Els esguards s'enterboleixen sobtadament, un dels homes el subjecta pel braç i comença a retorçar-l'hi com té per costum. -No ens aigualiu la festa, ara, vós. -Només preguntava... -Ja heu preguntat massa! I nosaltres hem estat massa complaents. A mirar i a callar, doncs! Adreça de nou la mirada cap als cirurgians, un dels quals, el cardiòleg, ja ha enllestit totalment i ara s'adreça al lavabo que hi ha al fons de la sala, on procedeix a rentar-se amb l'aigua que la infermera li aboca d'un pot de llauna, car, sembla, les conduccions d'aigua no funcionen. L'especialista en cirurgia cranial encara està inclinat sobre la testa de la dona, proveït de l'electrode circular que enfonsa en la menuda cavitat per separar una massa vermellosa i d'aspecte repel·lent del llit on reposava. Un dels ajudants, desenfeinat, compareix amb una pala i comença a amuntegar cap a la porta l'escampada de puntes de cigarreta, trossos de gasa i enfilalls de cotó que cobreixen el terra del quiròfan. Els dos infermers de la taula compten meticulosament els fulls signats pels testimonis i un d'ells n'agafa un de més gran, el col·loca sobre una safata que treu del calaix i s'avança a presentar-lo a l'individu de l'uniforme. -El vist-i-plau -mormola deferent. L'home refusa la ploma que li ofereixen, es descorda la guerrera i exhibeix un bolígraf d'argent. Per dissort, durant les maniobres una de les medalles li salta del pit i els altres dos l'han de perseguir per l'estança, car és rodona i s'escapa pel pis inclinat. És un incident ple de conseqüències, perquè en tornar-la-hi a les mans, la medalla és lleugerament tacada de sang i l'home fita els altres dos amb una mirada enfurida. Entre dents, glapeix: -Us esteu jugant la citació!... Els homes freguen desesperadament el metall, un d'ells fins i tot li escup per tal de polir-lo més bé, però això no tranquil·litza l'uniformat, ben a l'inrevés, perquè brama, gairebé sense poder-se treure les paraules de la boca: -Vós... vós... Els bacils d'Herbert!... El company, que intenta salvar la situació, la hi pren i corre al lavabo, d'on treu el cardiòleg que encara no havia acabat les seves ablucions. Senten com diu a la infermera del pot d'aigua: -Escaldeu! L'uniformat, però, no deposa la seva ira, mastega: -No, no hi haurà citació. Ell es distreu de cara a l'especialista en cirurgia cranial, ara redreçat amb la massa sangonosa i repugnant que passeja pels nassos de les infermeres i ajudants que no han tingut l'encert de posar-se a distància. -Bell exemplar! -diu. Una de les noies, indecisa, pregunta: -Però ho és, un tumor? El cirurgià torça el gest, esmuny la mirada fins a la paret, cap als vidres que s'han anat aclarint i darrera els quals ja no hi ha ningú. -Bé... potser no del tot. -I sever-: Això no priva que sigui un bell exemplar! Els altres assenteixen, humils i conquistats per la seva autoritat. -Acabem -fa aleshores. Mentrestant la medalla, potser escaldada, torna al seu propietari que la contempla maniàticament abans de clavar-se-la de nou a la guerrera. -Un altre cop -avisa- hi haurà mesures disciplinàries. -Sí, senyor -contesten els dos homes amb la cresta caiguda. -No podem tolerar que oblideu que sou l'élite, i que a l'élite no li és permès de... -La firma -li recorda l'infermer que aguanta la safata amb el paper, un home prudent que ha preferit no forçar les coses mentre durava l'enrabiada. -Ah, sí! Traça unes grans lletres espaiades que corren d'un extrem a l'altre de paper, es canvia el bolígraf a l'esquerra i inicia una rúbrica entortolligada que obliga l'infermer administratiu a girar la safata. Els dos homes, transfigurats pel gest màgic de llur superior, l'esguarden amb la boca oberta, embadalits. Ell ho aprofita per a avançar tranquil·lament cap a la taula operatòria, on el ginecòleg fa la darrera enfilada abans de començar a desmuntar el tendal. La forca de la dona és una plaga viva on només poden distingir-se els punts blancs de fil groller que, com una teranyina, li segella el sexe inexistent. -Carnisser! -mormola amb les dents tancades. El cirurgià l'ha sentit, el fita amb un esguard encès, però ell li sosté la mirada, l'obliga a cedir, a acalar els ulls, i aleshores el segueix taula operatòria amunt, on tots dos, ara sense mirar-se, s'aturen arran de l'especialista en cirurgia cranial que ja tanca la closca de la dona. La pacient reposa amb el cap decantat a l'esquerra, en una posició forçada, té els ulls tancats i pràcticament no respira. Un drap mig li amaga la cara, perquè ha anat relliscant per la carn cendrosa i exsangüe, i ell només pot veure el nas, les galtes xuclades, una orella que coneix... Amb un gest violent i decidit, arrabassa el drap i el rebrega entre els dits mentre la sobtada revelació es confirma: aquells són els seus llavis, els llavis que tantes vegades l'han besat. -La mare... -bleixa, i tot seguit, amb tota la força dels seus pulmons, crida-: Assassins! Unes mans li subjecten els braços per darrera quan anava a aixecar-los contra el cirurgià que retrocedeix. Són els dos homes que s'han perdut la citació, més forts que ell, més cruels, però ara l'anima una ràbia sorda i tan carnissera com l'obra d'aquells tres botxins que han destrossat la mare. Lluita, doncs, es tomba, esgrimeix un puny que algú li bloqueja abans de caure sobre la cara. -Assassins! -repeteix. Sent el genoll que li colpeja els testicles i es doblega endavant, a punt de caure, a punt de desmaiar-se, però encara es redreça, aconsegueix de desfer-se d'unes mans que li lliguen el muscle, i ara fa carn, el puny ensopega amb una resistència dura que peta i que xiscla mentre tota la mà se li omple de sang. Cal que l'altre repeteixi el cop baix, que el de l'uniforme li etzibi un objecte dolorós contra la closca que sembla rebentar, que l'home a qui acaba de partir el nas oblidi el seu dolor per martellejar-li la cara. Aleshores les cames li cedeixen, tot el cos se li remulla en una suor freda que el xopa com si fos un tros d'aquestes gases que l'ajudant de la pala ha amuntegat al llindar de la porta, però mentre l'arrosseguen cap a fora encara troba veu per a anar repetint: -Assassins, assassins... MANUEL DE PEDROLO, Totes les bèsties de càrrega, (1967) |
L'enfrontament entre pares i fills ha estat, de fa temps, tema literari; però en l'actualitat ho és d'una manera predilecta per part d'escriptors i de lectors. Manuel de Pedrolo, atent a tots els aspectes de la vida del país, no podia deixar d'ocupar-se'n. En una gran part de l'obra pedroliana s'enfoca la qüestió, a vegades d'una manera directa i a vegades d'una manera marginal. Com a tema bàsic, mai com a M'enterro en els fonaments (Edicions Proa, Barcelona, 1967). Pedrolo havia tractat ja el tema a Solució de continuïtat, de l'editorial Raixa, però en una narració breu que tot just era una insinuació del que pot dir sobre l'assumpte.
|
La porta, dos dits badada, acaba d'obrir-se del tot però no em giro. Sé que la mare ens contempla, perquè la Maria ha alçat els ulls. A la fi no ho pot evitar: abandona la cadira. La mare, després d'una pausa breu, pregunta: -Què fas, a la cuina? Em tombo a poc a poc. -M'ho dius a mi? Ella repeteix: -Què hi fas? -Ja ho veus, sopava. -La cuina no és el teu lloc. -Normalment, potser no. Però no oblidis que m'heu tret del menjador. Llambrega cap a la Maria i, seguidament, el seu esguard em demana que calli. Però jo explico: -No t'amoïnis per ella. Ho sap tot. Passeja la mirada de l'un a l'altre. -Però no pensis que escoltava. Ho ha sentit, com ho deuen haver sentit tots els veïns. Ara ho estàvem discutint. -Que tu i ella... Afirmo tranquil·lament: -Sí, ella i jo. I, si ho vols saber, troba que no em porto com cal. La Maria s'ha agafat una vora del davantal, la matxuca. -Jo... -Però jo no sóc de la mateixa opinió. La mare no sap quina cara posar-hi, no sap què dir. No està acostumada a aquestes situacions. Per això respira una mica alleujada quan descobreix els fragments del plat que hem deixat als fogons. Fa una altra passa cuina endins. -Maria! Has trencat... No la deixo acabar: -No. L'he trencat jo. Rectifico, precisant: -Més ben dit: l'hi he fet trencar. El tenia a les mans quan li he demanat que es casés amb mi i... -Iu!... La Maria es deu espantar, perquè protesta immediatament amb la cara gairebé descomposada: -No és veritat, senyora, no és veritat! Em queixo dolçament: -Maria!... Però ella torna a protestar, explica: -No és veritat. M'ha preguntat si era verge... La mare no em sap treure els ulls de sobre, ara. Jo enfilo una cama sobre l'altra. -És natural que ho fes, oi? Si ens hem de casar... Vosaltres m'heu ensenyat que les noies han de ser intactes, i jo només em volia assegurar que la Maria... La noia, no entenc per què, està a punt de plorar. -Em sembla que tots dos hem parlat amb prou franquesa... -Per què les dius, totes aquestes coses? Ara, la mare, reacciona: -El tuteges? -Jo... No, senyora. És que... Alço una mà. -No ho neguis, Maria. No serveix de res. I ben mirat, quan dos festegen, és prou natural. Reflexiono: -Ja sé que sóc menor d'edat i em cal el vostre consentiment. Per això potser valdria més que sense perdre temps... El pare deu estar d'humor propici, en aquest moment... M'he aixecat i em moc cap a la porta. -Ets un monstre, un monstre... -Perquè em vull casar? Abandono la cuina i avanço pel corredor, ella darrera meu, perquè sembla que li faci por de deixar-me. Repeteix: -Un monstre... Sense contestar-li, ara, trec el cap al menjador, on ja no hi ha ningú, i el travesso cap al líving. El pare té el diari estès al seu davant, però llegeix amb poca atenció. En sentir-me alça el cap. Durant uns segons, ens mirem sense dir res. Després, ell insinua: -Suposo que deus haver vingut a excusar-te... Jo assenyalo cap al seu mig batí d'estar per casa. -T'has fet una taca d'oli a la solapa. És a dir, com no sigui una altra medalla. Però ell no s'ho mira, negligeix la meva ironia; s'adreça a la mare: -Què passa, Elisa? No li dono temps de contestar, perquè dic: -Volia parlar amb tu... La mare ja ho sap i no s'hi oposa. La Maria i jo hem decidit casar-nos. -La... S'atura en sec, i aleshores crida: -La criada! -Exacte. M'assec a la butaca a l'altra costat de tauleta mentre ell es redreça, rebutjant definitivament el diari. De cara a la mare, comença: -I tu... Ella diu: -S'ho inventa tot. Ens vol matar a disgustos... Ara es treu el mocador, però ja no em deixo impressionar. -La Maria és una bona noia i tots dos ens estimem. El pare mira de l'un a l'altre, i després em fita d'una manera definitiva. La cara se li asserena a poc a poc, els seus gestos retroben la calma. -A veure si ho entenc... I torna a asseure's, mentre la mare exclama: -Però, Eugeni, que no has sentit?... Ell alça els ulls, la mà. -Un moment, Elisa. Seu. La fita amb molta intensitat, i ella acaba obeint. Però jo ja he comprès el joc. Ara, sembla que tots el comprenem. Ell allarga la mà cap a la cigarrera que hi ha sobre la taula, l'obre. -Vols fumar? -No. No insisteix, encén una cigarreta, pipa. Jo dic: -M'he assegurat, en la mesura del possible, que encara no ha dormit mai amb ningú. Ell ni parpelleja. -Qui? La Maria, vols dir? -Sí. Ens casarem aviat, si no us hi oposeu. Si no, naturalment, caldrà esperar la meva majoria legal. Esperar per la cerimònia civil i religiosa, vull dir... Ho accepta amb una inclinació de cap. -Ja ho entenc... I fa temps que us heu... promès? -Aquesta nit. -No ets una mica jove, per pensar a casar-te? -No. Als divuit anys, segons totes... -Sí, sí, estalvia'm els detalls. Suposo que deus haver pensat com t'ho faràs per mantenir-la? -És clar. He pensat en tot. Estic gestionant un contracte per anar-nos-en tots dos a servir a l'estranger. -De criats, vols dir? La mare exclama: -Però Eugeni!... Ell la tranquil·litza amb la mà, torna a adreçar-se'm: -Confesso que és una solució que no se m'hauria acudit. I, en el fons, no la trobo pas desencertada. Jo dic amb tota naturalitat: -M'agrada veure que, per una vegada, dónes mostres d'una mica de sentit comú. Ell parpelleja inevitablement, fins enrogeix una mica, però aconsegueix de controlar-se. Mig tartamudeja: -Sí. De vegades... Sí. Jo prossegueixo: -Suposo que, en aquestes condicions, quan tot està lligat i ben lligat, no ens deuràs pas negar el permís... Ell mou el cap. -No, res de negar. Aleshores m'inclino sobre la taula. -Com és que de sobte t'has tornat tan complaent? -Sempre ho he estat. -Fins a l'extrem d'empassar-te els insults? -Bé, insults... -Sí. Des de quan no és un insult tenir iniciatives pròpies, contradir la teva voluntat? -Però si el projecte em sembla... -Des de quan no és un insult que se't suposi gairebé totalment faltat de sentit comú? Vols que t'ho digui? La boca l'obre, sí, però no li dono ocasió de contestar. -Des que has decidit fer passar per boig el teu fill! S'aixeca gairebé amb un salt, i jo també em poso dret. -Que jo he decidit... Crido: -Sí! Perquè és més còmode! Més fàcil que donar explicacions i... -Explicacions? Quines explicacions haig de donar a un mocós com tu? I de què? -De tot! Ja ho he dit al menjador. Per què sou com sou, per què heu institucionalitzat l'engany, una veritat repressiva, que tanca enlloc d'obrir! ¿És que no comprens que pot haver-hi algú que s'ofega en aquest pou de merda on l'heu criat, que no pot transigir amb una moral de sant de guix? -No cridis! No tolero que em cridis! -Eugeni!...Iu!... També ella s'ha aixecat, i ara és prop nostre, però ni l'un ni l'altre no li'n fem cas. -Per què et penses que ho faig, tot això? Perquè no és possible de parlar amb tu, que només saps donar ordres; perquè no és possible de parlar amb ningú. Tothom s'arronsa d'espatlles. No sou prou humils per reconèixer que tots plegats vivim una vida deshonesta on només tenen curs l'astúcia, l'egoisme, la hipocresia, tot ben blanquejat amb el nom de deure. Amb qui, pare? I quin és aquest deure que t'immobilitza com si fossis mort? Per què vols que jo, tots nosaltres, siguem els bens que es convertiran en llops de seguida que us tremolin les mans?... Et demano, simplement, una resposta; que em diguis per què he de pactar, tolerar si més no, un impuls que cap a la sinceritat, cap a l'amor... M'aturo per tal de reprendre alè, i tots dos són al meu davant, dos estranys que per atzar he trobat i que interpel·lo perquè no hi ha ningú més a qui adreçar-me. -Però existeix, aquesta resposta? Me la pots donar, tu? Desplaço els ulls cap a ella. -O tu, mare? No contesten. I tot d'una m'adono que la ira ens ha abandonat a tots plegats. Per això insisteixo amb la veu més clara, més suau, però encara profundament hostil i apassionada: -Una resposta sincera i honesta?... El pare acala la testa, mira indecís la seva mà repenjada a la tauleta, al costat del diari. -No. Espero. -No pas com tu vols. Cal acceptar el compromís... Però jo ja m'allunyo saleta enllà, cap al menjador desert que travesso, cap a la porta, cap al passadís on frego les parets com un gos malalt. Darrera meu s'ha fet el silenci. La frase buida ha quedat interrompuda, i més val que sigui així. Li he evitat de mentir. De mentir un cop més. No havia d'haver-li demanat explicacions. Ja no pot fer res més que mentir amb mots altisonants; tots ells no poden fer més que continuar mentint, perquè ara la mentida ja deu ésser una mica llur veritat. M'aturo a frec de porta, escoltant els sanglots que vénen del dormitori de la Glòria. Deu haver trobat ja la postal i potser l'examina des de darrera de les seves llàgrimes. O potser només són sospirs? De cop i volta, em trobo odiós. Amb una revolada, faig girar el pom i obro la porta, però la ira, l'impuls insospitat, moren en fer les primeres passes per la cambra fosca. Encenc el llum sobre la tauleta. La meva taula d'estudiant, amb els llibres de text, dues novel·les estrangeres, un plec de quartilles... M'assec, miro al meu davant, em poso els dits a la butxaca i cerco. No, ja hem quedat que no duia cap cigarreta. Però trobo el feix de bitllets. Els examino i els aplano sobre la taula. Un bitllet de mil, dos de cinc-centes, dos de cent, un de cinquanta i dos de vint-i-cinc. Els contemplo llargament, fins que ja no els veig. Aleshores brando el cap per centrar de nou la visió, agafo el primer que em cau als dits, el de mil, i, lentament, en vaig fent bocins. Repeteixo la maniobra amb els altres dos de cinc-centes i m'aturo un moment, vacil·lant, però a la fi esquinço encara els de cent i els de vint-i-cinc. Em quedaré només amb les pessetes del ram de la Blanca. M'aixeco amb els bocins a la mà, sense saber què fer-ne. Després obro la finestra i els llenço al jardí. No fa gens de vent i cauen sota mateix, on els deuran trobar demà. No importa. No importa gens. Deixo la finestra oberta i retrocedeixo cambra endins. Volia alguna cosa... Ah!, sí, cigarretes! En dec tenir en algun lloc. Obro els calaixos de la taula, tots desordenats, furgo entre la paperassa, els quaderns, els llibres. Trobo un paquet encetat, però després descobreixo que em falten llumins. Em cal sortir, anar a la cuina, on sempre n'hi ha. La Maria renta els plats, però no li dic res, busco pel meu compte. Sense resultat. -No hi ha llumins? S'eixuga les mans, treu una capsa amagada a l'armari, darrera d'un pot, i me l'allarga. Aleshores m'explica, el tuteig s'ha acabat. -Demà me n'aniré. Jo gairebé ni me la miro. -Com vulgui. No sé per què m'ho conta. Deixo la cuina i prop de la porta del dormitori m'aturo a veure les esquenes dels meus pares que, passadís enllà, se'n van cap a llur habitació. Dues esquenes vençudes que no em poden fer llàstima perquè viuen en un món que a poc a poc s'han anat construint per al propi confort, sense pensar en els altres, en ningú... Les coses són com han volgut que fossin. Quan encenc la cigarreta se m'acut que podria calar foc a la casa i destruir el símbol. Però no serviria de res; està assegurada. Ho han assegurat tot, fins els símbols. Cal procedir d'una altra manera. O morir. Morir ara, quan sóc verge, pur i foll i no sé de cap final feliç... MANUEL DE PEDROLO, Solució de continuïtat, (1960) |
A M'enterro en els fonaments, una novel·la més extensa (330 pàgines), hi va més a fons; pot fer-ho, amb una intriga més complexa i més interessant, amb uns caràcters més definits. Com a ambient, Pedrolo ens presenta el de la revolta entre els estudiants de Barcelona i el de la vida familiar de la nostra burgesia mitjana, concentrat el primer en l'acció personal del protagonista, Aleix, i representada la segona per la d'un metge, en les seves relacions amb la muller, el fill -Aleix- i una amistançada. La narració és sempre en primera persona, però s'hi alternen dos narradors, el pare i el fill, amb la qual cosa l'autor fa directe l'enfrontament entre les dues generacions; no l'explica al lector, sinó que fa que el pare i el fill plantegin les actituds respectives, les quals pot considerar-se que representen les característiques d'una generació i l'altra. El xoc resulta interessant; però com a la vida real, es comprèn el descontent del jove, sense que resulti clar que el pare sigui responsable d'una situació insatisfactòria que va sacrificar-lo a ell abans que el fill. I, si bé, el lector pot simpatitzar amb l'inconformisme d'Aleix, no veu quina solució ofereixen, ell i els seus companys de generació, per a una situació que, si és inadequada per a ells, ho és igualment per a la generació dels pares. Sembla -possiblement és això el que ens diu Manuel de Pedrolo- que de moment els joves lluiten contra el que no troben just, encara que no sàpiguen què volen com a solució. I que, per començar, l'inconformisme és ja una actitud positiva, un primer pas cap a una solució que potser serà satisfactòria. En el cas de M'enterro en els fonaments, el pare d'Aleix és un home que va fer la guerra sense convicció, com tants d'altres -en una banda i en l'altra-, però amb aquests indiferents hi havia milers de soldats que lluitaven amb una convicció que, si viuen, conserven encara. ¿Qui pot avui destriar, entre els homes de la generació vella, els culpables d'una situació i qui en van ser les primeres víctimes? El pare d'Aleix va lluitar amb els vençuts, i justament això pot ser la seva defensa. El fill, Aleix, no es defensa. Simplement ataca. Fins que la seva audàcia el fa caure a mans de l'aparell repressiu contra el qual, amb convicció o sense -sense convicció, sembla-, ja va lluitar el pare.
En aquestes tres novel·les, fonamentals en la combativitat de Pedrolo, s'enfoquen drames col·lectius. A Estrictament personal i Balanç fins a la matinada, el protagonista és un individu, aparentment: un obrer manual en el primer cas i un venedor de llibres en el segon. De fet, un i altre poden representar tot un sector social, amb els seus problemes i les seves limitacions.
|
1953
La Mercè comença a escudellar. A dins se sent el raig se l'aixeta, mentre en Ramon es renta. Una vegada més no ha agafat la tovallola de la seva habitació i, per no travessar el menjador amb les mans molles, s'ha d'eixugar amb el drap de la cuina. Surt al pas de la porta. -Arròs i fideus, per no variar!- comenta. -Bé t'agraden- diu la mare al seu darrera. -Però no cada dia. Deixa el drap al pom, perquè té aquesta virtut de no retornar mai les coses on les ha trobades, i s'asseu a taula. En Rogeli l'imita. El fum, un fum dens i mandrós, s'aixeca dels plats, es perd cap a l'aranya del sostre. En Ramon enfonsa la cullera en la barreja. -Crema...- diu. -Nata- contesta la Mercè. En Rogeli tarda una mica a fer-se càrrec del sentit de la broma. L'olla segueix al mig de la taula. Encara queda una quarta part del seu contingut. Si en tenen ganes, repetiran. Si no, serà per a la nit. Un o altre s'ho menjarà. Probablement la Rosa. Enceten els plats per les vores. -Mare!- crida la Mercè. La Rosa, però, dóna el darrer toc a les mandonguilles i no s'asseurà a taula fins a mig dinar. En Ramon bufa el contingut de cada cullerada abans de ficar-se-la a la boca. -Diu que ahir hi va haver cops, a Sarrià?- pregunta la Mercè. -Qui t'ho ha dit? -Un noi que treballa a les màquines. -Si? Quin savi!...-es burla en Ramon, sense riure. -Diu que ho va veure. -Hi va haver coses més greus- diu aleshores ell. -Ferits?-pregunta en Rogeli. En Ramon se'l mira amb una certa sorna i no contesta. -¿Vols dir això que l'Artigas no va voler donar la mà a en Cèsar?- insinua la Mercè. -Exacte. -I per què? -No li ho vaig preguntar-contesta en Ramon. -Ruc! -Ase! Mengen unes cullerades en silenci. En Rogeli els observa. L'un seu a la seva dreta, l'altre a la seva esquerra. -I, encara, aquest matí hi havia qui volia tenir raó!- diu de cop el noi. És l'únic que el pot obligar a mostrar-se comunicatiu: el futbol. No es cansaria de parlar-ne. A la barberia comenten el partit del diumenge fins al dijous al migdia; a partir del dijous a la tarda, comencen a fer càbales sobre el partit del diumenge següent. Després, hi ha les "quinieles". Naturalment, com que ell és un expert, en Ramon no n'ha cobrat mai ni cinc. -Ho trobaven bé?- pregunta en Rogeli, en veure que la Mercè no contesta. -I tant! Per alguns, si els escoltessin, això aviat es convertiria en una mena de greco-romana col·lectiva... Calla un moment, i aleshores afegeix: -Però vós què sabeu! I torna al seu plat. En Rogeli s'empassa el menyspreu sense protestar. Li han donat massa miquels, al llarg de la seva vida, perquè se'n senti ofès. Els mots del seu fill, però, l'afecten. Uns segons, sota la manifesta hostilitat, sembla fer-se més petit. És, també, una manera de reaccionar. Una manera de defensar-se. -Que no ve, mare?- torna a cridar la Mercè. -Ara- diu la Rosa. Encara tarda, però. -Aquesta paella és massa petita- explica quan, a l'últim, se'ls reuneix-. N'hauré de comprar una altra de més gran. No s'acaba mai! En Rogeli sap perfectament que no la comprarà. Aquestes paraules, les ha dites dotzenes de vegades. Mentre la paella petita duri, no voldrà desprendre els diners. S'ha tornat avara. Avara amb els altres. Avara amb ella mateixa. Sobretot, és clar, amb ella mateixa. L'avarícia sempre comença així. La paraula "comprar" recorda quelcom a la noia. -M'ha portat les mitges que li vaig dir?- pregunta. -No, la dona no hi era. -Si que és estrany... Deu estar malalta. El dissabte tampoc no hi era... -Potser és l'única dona que ven mitges, aquesta que dieu?- pregunta en Ramon amb ironia. -De les que jo vull, sí. En Ramon riu i torna a menjar. En Rogeli se sent, com sempre, una mica cohibit. Els altres parlen, ell calla. No sap què dir. No té res a dir. I, si diu alguna cosa, encara és pitjor. Com que és l'únic que gairebé no ha obert la boca, acaba abans que els altres. Encreua les mans al seu davant i espera. Li agradaria repetir, perquè, de mandonguilles, no n'hi deu pas haver gaires, ho sap per experiència. Però no gosa. També sap per experiència que, pràcticament, ell és l'únic que no té dret a repetir. En Ramon s'empassa l'última cullerada i es fa enrera. Pregunta: -Què hi ha, ara? -Ja ho veuràs- replica la mare. Ell no insisteix. -No en vols més?- demana ella. -No. La Mercè també en deu tenir prou, perquè ara agafa l'olla i se l'enduu a la cuina. En torna amb la plàtera de mandonguilles. En Rogeli, de cua d'ull, les compta. N'hi ha dotze. Tres per a cadascú, i dues per a ell. Sap que per a ell només hi ha dues. Sempre passa el mateix. Se'n serveixen. D'antuvi, en Ramon. Després, la Mercè. Ell en darrer lloc. La Rosa encara no ha acabat amb l'escudella. Hi ha, doncs, cinc mandonguilles quan ell agafa la cullera per servir-se. Sap, però, que ha de deixar-ne tres. És el que fa. (...) La taula ja ha quedat desparada i en Rogeli, un colze sobre l'hule que la protegeix i sobre el qual mengen, fuma mirant els seus fills. La noia, mentre cus la mitja, treu una mica la llengua. És un detall que ha observat en altres dones, quan es lliuren a un treball que les absorbeix. Un detall d'infant. En Ramon, per la seva banda, sembla tan concentrat que el front se li omple de menudes arrugues. Ara i adés es fica la cigarreta a la boca i hi clava una llarga xuclada. Després, lentament, espira el fum. La seva mà, distreta, masega l'extrem d'un full. A dos quarts la noia s'aixeca. No ha acabat encara, però és l'hora d'anar-se'n. Desa la capsa i la mitja a la seva habitació i retorna vestida de carrer. No li ha costat gaire. Només li ha calgut treure's la bata d'estar per casa i posar-se l'abric. -On tinc el berenar, mare?- pregunta tot encaminant-se a la cuina. En surt amb una llesca de pa i un tros de formatge. Cerca un paper de diari i l'embolica. Davant l'espill es toca els cabells, se'ls estarrufa. Els porta curts i tallats d'una manera molt baronívola. Contrasten amb el gest femení. -Apa, adéu-siau!- crida. En Ramon, absort en la seva novel·la, gairebé no contesta. -Adéu- diu en Rogeli. -Adéu!- fa la mare de la cuina estant. Després surt al menjador i passa un drap lleugerament humit per sobre l'hule. -I tu, què penses fer?- pregunta al seu marit. -Acabo de fumar- diu ell. La Rosa torna el drap a la cuina. Després, agafa un cove de la roba bruta i abandona el pis sense dir res. Els rentadors de la casa són a baix, en una mena de celler. Hi ha els de tots els pisos. Per a la Rosa, una ocasió excel·lent de xafardejar. El dilluns, sobretot, s'hi reuneixen gairebé totes les dones de l'escala. De vegades es poden sentir llurs rialles des del carrer. Pare i fill s'han quedat sols. En Rogeli sap que el noi, capmassat en el seu llibre, no pronunciarà una paraula en tota l'estona. I, si ell li diu alguna cosa, no contestarà. Es limitarà a fer qualque sorollet inexpressiu amb la boca. O, com ha succeït altres vegades, protestarà: -Que no em deixareu llegir? És per això que no diu res. Ha acabat de fumar i llença la punta per terra. Si fos sol, no ho faria, perquè la Rosa no pot sofrir veure puntes de cigar escampades pel pis. En Ramon, però, en això no fa cap cas de la seva mare i, si ella es queixa, diu: -Que potser voleu que me la mengi? Perquè és el cas que a la casa no hi ha cap cendrer. Abans en tenien un de vidre, però un dia la Mercè el va trencar quan el buidava. Li va caure de les mans i es féu mil bocins. Des d'aleshores que no en tenen. Llença, doncs, la seva punta per terra, perquè, fet i fet, també haurà d'escombrar per culpa de la d'en Ramon. El silenci en què ha quedat el pis enerva una mica. Està acostumat al silenci, perquè es passa moltes hores sol, però mai no ha pogut acabar de comprendre això d'estar callat en companyia. Li sembla que enraonar és una cosa natural. Els altres, però, no opinen així. Quan són a casa. Perquè en Ramon mateix, fora, és tot un altre. Ho ha pogut comprovar a la barberia, quan va a fer-se tallar els cabells. Allí el xicot es mostra garlador, com tots els seus companys. No callen en tota l'estona. S'aixeca i se'n va a la cuina. L'olla amb l'aigua per als plats és al foc. El foc, però, gairebé s'ha apagat. Si vol esperar que en Ramon sigui fora haurà de rentar amb l'aigua freda o afegir carbó. És un altre petit problema que se li planteja gairebé cada dia. Avui el resol tancant la porta al seu darrera i posant-se a la tasca. Entre altres motius perquè aquesta tarda se'n vol anar a veure en Lluís. Fa dies que no l'ha vist, perquè ahir, quan hi va anar, resulta que havien sortit tots. Es treu el gec, s'arremanga la camisa i es lliga un davantal a la cintura. Cada dia s'estranya que hi hagi tants plats, tants coberts i tantes coses brutes. Sembla mentida. A jutjar pel que surt a taula, no ho diria. Tira l'aigua calenta dins del gibrell i hi enfonsa els plats. Quan una hora més tard abandona la cuina, en Ramon ja se n'ha anat. Sense dir res. Amb el soroll de la vaixella no ha sentit el cop de porta. Tampoc no creia que fos tan tard. Més d'un quart de cinc, ja.(...) Com a migdia, es menja sol l'últim bocí de pa. Després, cargola una cigarreta del tabac que ha triat. Es fa la il·lusió que és millor, que tira més fàcilment. En el fons, sap que no hi ha gran diferència. El tabac és dolent de totes maneres. Tot just la cigarreta encesa, s'aixeca. -Jo me'n vaig a dormir- diu sense adreçar-se a ningú en particular. -Bona nit, doncs- fa la Rosa. No se n'adonat que fumava, o pensa en altres coses; si no no deixaria de protestar. No pot sofrir que ell fumi al llit. Sempre té por que no li cremi els llençols. Alguna vegada ho ha fet, abans. Ara no. Perquè ara, molts cops, encara que es tanqui a la seva habitació, no es fica al llit. Fuma assegut al capçal. O bé es passeja amunt i avall, tres passos en una direcció, tres en una altra. Això és el que fa avui. De son no en té gens. No en té mai, en aquesta hora. I cada vegada en té menys. Però ara més s'estima estar sol. Se sent massa adolorit per a suportar la presència dels altres. Ací, sol, si més no podrà pensar. Davant dels altres no pot. Però pensar què? No hi ha res a pensar. Res llevat del seu disgust. I això no es pensa. Es rumia, es mastega, no es pensa. Ara, aquest curt passeig entre l'armari i la porta el mareja. S'asseu, doncs, al llit. Per sota la porta entra una ratlla de llum. Tota la llum que hi ha a la cambra. Aquesta i la punta encesa de la seva cigarreta. Se sent acovardit. On han arribat les coses, Déu meu! Com és possible que s'hagi deixat dominar així? És cert que mai no ha estat un home massa enèrgic, que mai no li ha estat fàcil d'imposar-se; però, tanmateix, arribar en aquest extrem... Què ha passat, què li ha passat? Perquè les coses no es presenten així, tot d'una. Deu haver-hi un motiu. Bé, un motiu... No vol dir això. Vol dir que ha d'haver-hi hagut un començament, quelcom que un dia li semblà sense importància i que en realitat és l'origen de tot. Un moment en el qual començà a mostrar-se dèbil, a cedir. Cal cercar-lo. Per què? Ho ignora. Però ara li cal cercar-lo, a través dels anys, del teixit de la seva pobra vida. Arribar en un punt que pugui dir-se: d'ací parteix tot. Sense això, res no hauria estat com és. La meva vida hauria estat una altra. No pot modificar-se res, ja. Mai no podrà modificar-se res. Ho sap. És massa tard, és massa vell. Ja ha viscut la seva vida. Malgrat tot, cerca. És l'únic que pot fer, ara: cercar. Temps enrera, temps abans. Quan era un home. MANUEL DE PEDROLO, Balanç fins a la matinada, (1963) |
A Solució de continuïtat (Raixa, Palma de Mallorca, 1968), Pedrolo ens presenta la rebel·lia d'uns joves de divuit anys, sobretot un d'ells, contra els vells. És a dir, es planteja un conflicte de generacions, d'una manera més esquemàtica que a M'enterro en els fonaments.
I Elements d'una desfeta, narració curta que va inclosa en el mateix volum que Solució de continuïtat, és una novel·la d'una família al moment d'acabar-se la guerra i les dificultats, més d'ordre moral que d'altra mena, perquè la família es reconstrueixi, quasi vint anys més tard, quan se'n dóna l'oportunitat. La tècnica d'aquesta narració voreja la del gènere policíac, que Pedrolo cultiva amb mestria. I cal que el lector no interpreti això com una minimització de l'obra. No hi ha truculències ni situacions forçades, a Elemets d'una desfeta. La gent que se n'anava de Barcelona, la resistència francesa al maquis, l'empresonament i després la indefensió d'una dona, i els serveis del Deuxième Boureau, són elements raonables, ben travats, de la novel·la, el tema de la qual és car a Pedrolo, per a satisfacció dels seus lectors. En aquesta obra, Pedrolo demostra la seva virtuositat en l'art de la narració en condensar hàbilment, en poques pàgines, un tema que algun dia haurà de tractar amb més amplitud. En la seva brevetat, L'endemà de la desfeta és un tast llaminer, interessant, del que un dia serà, potser, una gran novel·la del drama de la postguerra.
Amb Entrada en blanc (Editorial Cadí, Barcelona, 1968), Pedrolo es proposa, una vegada més, sembla, de tractar de situar l'home entre les forces desconegudes, hostils i aclaparadores que el mouen i li imposen una vida de la qual mai no disposa lliurement i a gratcient; en aquest llibre, Pedrolo ens situa en un món de morts amb els anhels i les dèries dels vius, tot i que els personatges saben que són morts -es veu ja a les primeres pàgines-. No és la primera vegada que l'autor recorre a un altre món imaginari- va fer-ho, abans, amb Mr. Chase, podeu sortir-, on van a raure els personatges després de morts, per exposar-nos els seus neguits sobre les relacions humanes, establertes sobre nocions ni lògiques ni justes, amb un engranatge complex que ens agafa tots i en el qual l'home poques vegades sap on es troba, qui és i què pot esperar. No ho saben ni els qui mouen gent, perquè ells també són moguts per altres forces, homes o fets, per molt amunt que hagin arribat. Aquesta obra està escrita en dos plans: l'un, continu, és la narració lineal d'un viatge en tren cap a un destí desconegut; l'altre, que interromp sis vegades la narració, és la notícia de la mort de sis dels personatges principals, al final de cada capítol on el personatge en qüestió és designat, per primera vegada, pel seu nom. El tema, tot i l'absurditat de la situació, s'empara talment del lector sensible que deuen ser pocs els qui no llegeixen el llibre d'una tirada. Es pot fer la distinció, potser no sempre fàcilment, entre els fets, irreals, i les insinuacions i les respostes que quedaran sense resposta, que molts associaran amb el problema de la vida humana. Se'ns explica com han mort sis personatges, Paul, Onorio, Reginalda, Melania, Joan i Whisky Pat -cada una de les sis notícies necrològiques és, en si mateixa, un conte, trist o sòrdid-, i com, després de la seva mort, barrejats amb la multitud que omple el tren, continuen usant mesures i idees humanes per a satisfer una curiositat nova, sense recordar que la seva curiositat d'éssers vius no va ser mai satisfeta.
Una de les llacunes que sempre havíem lamentat, en la literatura catalana, en l'àmplia gamma dels gèneres era la de la novel·la policíaca. Si volem que el poble català, en el seu conjunt, vegi la llengua pròpia com un idioma normal, com qualsevol altre, cal que hi vegi el que veu en altres llengües -tractem ara de literatura- en tots els nivells. Hi ha qui creu que el gènere policíac és una mena de subliteratura. En rigor, crec que això és cert, però cal comptar amb aqueixa subliteratura. Rafael Tasis, crític literari i autor ell mateix de diverses novel·les policíaques, va escriure:
|
... He proclamat diverses vegades que el gènere policíac, que té gloriosos avantpassats, té prou categoria i mèrits intrínsecs per a considerar-lo un xic més que una fàcil distracció per a hores vagaroses i viatges ensopits. Que la novel·la policíaca sigui subliteratura no era una raó -insisteixo- per a bandejar-la de les publicacions catalanes. Podria dir-se el mateix de la novel·la rosa, de la novel·la d'aventures... En alguns casos és una qüestió de gustos; en altres, de nivell intel·lectual, d'educació... Si volem l'adhesió a les nostres publicacions de tot el públic català, cal evitar que aquest es vegi obligat a anar a cercar, en una altra llengua, alguns temes que li interessen, la qual cosa crea una desviació, l'hàbit de la lectura exclusiva en una altra llengua, la idea que l'idioma propi no satisfà totes les |
|
1.3. Pedrolo, autor teatral
|
Dues reixes parteixen l'escenari entres cambres desiguals, la del mig sensiblement més estreta que les dues laterals. Dues partes blanques tanquen l'escena pels costats. Al fons una cortina fosca i molt aplomada, que corre al llarg de tot l'escenari. A cada una de les dues cambres més grans hi ha un banc de fusta, molt curt de potes, adossat a la paret. Un banc més petit a la cambra central. A cada cambra lateral hi ha un home i una dona encara joves. L'home de la cambra de la dreta, FABI, gairebé ajagut a terra, i la dona, SELENA, agafada a les reixes, miren cap a la cambra central, on hi ha un altre home, NO, estirat, en actitud de dormir. Al seu costat, també per terra, mig plegat, un periòdic. L'home de la cambra esquerra, BRET, i la dona, ELIANA, també miren cap a l'home, ella mig agenollada, ell dret. Al fons de la cambra de la dreta, assegut a terra, immòbil i absent, un xicot. Una noia en la mateixa positura, ocupa el fons de la cambra de l'esquerra. El teló s'aixeca sobre un silenci que es prolonga un minut. És mort? No, sembla que dorm. Mai no havia dormit, fins ara. El veig molt quiet. Dorm. No sento que respiri... Mou una mica els llavis. Potser agonitza... Seria una agonia molt llarga. Però un dia o altre s'ha de morir. Per què? No ens podem morir nosaltres abans? Som més joves També és jove ell. No se sap l'edat que té. (S'estira per terra, per estar més a prop de l'home) Si es morís... Seríem lliures. Mai no serem lliures. Hi ha les reixes... Tots se les miren i hi ha uns segons de silenci. Després tornen a mirar l'home. BRET treu el braç per entre el reixat i intenta, sense aconseguir-ho, de tocar l'home. No hi arribo. Mai no l'hem pogut tocar. Ni ens hem atrevit a tocar-lo. A vegades penso que si goséssim... si poguéssim tocar-lo, tot això s'enfonsaria. (Tractant de sacsejar les reixes). Són unes reixes sòlides. (Renuncia a tocar l'home i s'asseu per terra). Més sòlid és el nostre temor. S'ha mogut! Tots es queden observant-lo. Ja us ho deia, no és mort. (Es posa dret, sense allunyar-se de les reixes.) M'agradaria tenir un bastó, un objecte per colpejar-lo. Mira cap dins de la seva cambra. Idèntic moviment en FABI i SELENA. Un bastó? (Avança cap al banc.) Qui sap si una pota de banc... (Se n'apodera.) (Que corre cap a ells.) Què vols fer, Fabi? El podríem colpejar amb una pota a través de la reixa...(Forceja per arrencar-la del banc.) No, Fabi, no! Per què no? Bé hem d'intentar alguna cosa... Fa molt de temps que no hem intentat res. Mai no hem intentat res de debò. Cal aprofitar que dorm. Qui sap quan tornarà a adormir-se! Ho hem de fer, sí. (S'aixeca i s'apropa al seu banc.) (Que el segueix). Jo t'ajudaré. Sou bojos? No sabem què pot passar. Mentre passi una cosa o altra... És que no estàs cansada de reixes, tu? Sí. Però això desconegut... Tots suspenen els seus moviments. (Que s'apropa de nou a la reixa.) Desconegut? Sí. No heu pensat que tot podria empitjorar? No. Res no és pitjor que estar empresonat. Qui sap! La mort... Ens podria matar. No si el matem primer. Però, i si només el ferim? Tampoc no ens pot fer res. Ens necessita per existir. Sense nosaltres no seria res, no seria ningú. MANUEL DE PEDROLO, Homes i no, (1959) |
Joc brut
A la col·lecció Cua de Palla hi ha obres dels més grans mestres en el gènere, com Dashiell Hammett, James C. Cain, Georges Simenon, Mickey Spillane, Willian Irish, Patricia Highsmith, John Le Carré... I Pedrolo, amb Joc brut i Mossegar-se la cua. Si no existís això que coneixem per novel·la policíaca, Joc brut seria una bona novel·la, tot court; i molt bona. Una novel·la de costums, que tindria per tema un assassinat, com podria haver tingut el d'una intriga sentimental, el d'un viatge o el d'uns conflictes de treball. Vull dir, amb això, que Pedrolo, en Joc brut, no ha recorregut, en fàcil mimetisme, als tòpics i trucs habituals del gènere -no li cal recórrer-hi-, sinó que per la simple elecció del tema ha escrit una novel·la amb el suspense escaient i, per a major gaudi del lector, amb el color local de les millors novel·les realistes, no inferior -excepte quan a extensió- a Balanç fins a la matinada o Estrictament personal. I dintre el gènere superior a Es vessa una sang fàcil i a L'inspector arriba tard, les dues primeres novel·les policíaques de Pedrolo.
A Mossegar-se la cua (Edicions 62, Barcelona, 1968), Pedrolo no deixa de banda les seves inquietuds socials. Si pot dir-se que en alguna obra de les que abans s'haurien qualificat "de costums" -com en Una selva com la teva, per exemple-, Pedrolo s'inclina per la tècnica policíaca, cal dir que totes les novel·les de l'autor classificades com a policíaques són obres de caràcter social que contribueixen a l'estudi de la Catalunya de la postguerra. Una selva com la teva, d'Edicions Destino, per exemple, i Joc brut, d'Edicions 62, no policíaca la primera i policíaca la segona, es diria que són escrites amb el mateix esperit de denúncia, amb el mateix afany d'analitzar caràcters i amb la mateixa tècnica detallista. A Mossegar-se la cua hi ha una intriga i hi ha, com a motiu de la intriga, uns interessos industrials, amb la qual cosa l'autor combina els seus neguits amb la seva diversió, i això també per a més satisfacció dels seus lectors.
1.4. L'estil de Manuel de Pedrolo
El propòsit edificant que puguin tenir -que contenen- les novel·les de Pedrolo és en general bastant transparent, probablement, sospito, perquè ho són d'una manera deliberada que l'autor no vol dissimular. Però aqueix propòsit no és mai explícit. Ara bé, en general hi és reiterat i en diverses formes. A vegades es diria que Pedrolo no confia en la perspicàcia del lector i s'estén en l'exposició, des de diversos angles, d'una idea o d'una escena sense que les reiteracions arribin a la pesadesa. Més, encara: algunes persones a qui he sentit comentar aqueixa característica de Pedrolo la consideren com un dels atractius de l'autor.
S'ha dit que al vocabulari de Pedrolo, ric, apareixen, fins i tot als diàlegs, paraules que en la vida real pocs catalans usarien per por de semblar pedants: lloar, testa, verament, llur, hom, novell... Sovint no es tracta de termes extravagants que hagin de sobtar el lector, i és possible que algunes persones els considerin com a preciosismes que donen major bellesa al llenguatge escrit en la mesura que el distingeixen del parlat. Són vocables que podien no haver caigut en desús, en unes altres circumstàncies; i que, també en unes altres circumstàncies, podrien ser reincorporats al llenguatge familiar alternant amb elogiar, cap, veritablement, el seu -o la seva, els seus o les seves-, es, nou... Potser Pedrolo pensa que usant amb desimboltura aqueixos termes literaris, que es diria que li plauen, pot aconseguir-se la seva introducció al llenguatge col·loquial: no és cap disbarat. Aconseguir-ho o no depèn de diversos factors. En tot cas, l'ús que Pedrolo fa d'aquests termes no és abusiu. Hi va haver un moment que va semblar-me que ho era, però per a trobar un parell d'exemples -que assenyalaré de seguida- he hagut de girar moltes pàgines. (Sobre el llenguatge de Manuel de Pedrolo ha escrit paraules molt interessants Maria Aurèlia Capmany a Cita de narradors.) No tots els catalans parlen amb la correcció dels personatges de Pedrolo, però gairebé poden parlar-hi persones de totes les capes socials -feta la reserva de mots com els assenyalats-. Heus aquí una conversa a Temps obert:
|
- M'agrada menjar a deshora, fer tard a la nit, escriure quan en tinc ganes. - Ja ho fas, això. - Treballar poc, o gens si pogués ser, arrossegar-me per la ciutat.. - Però vols l'habitació neta, el llit fet. - Mai no he dit res. - No has tingut ocasió de dir-ho. - És veritat. Tu ets una mestressa de casa perfecta. - Burla-te'n. - Si és així! I tu ho saps. ¿Com podries lloar-me els beneficis de l'ordre si tu mateixa no fossis ordenada? Potser ho ets massa i tot. |
En els dos casos, l'ús de la paraula insòlita en el llenguatge col·loquial, lloar al primer cas i llur al segon, cau en boca d'un escriptor jove. Pedant? Potser Pedrolo va voler-ho així. Amb molta exigència podria observar-se que No pots fer d'ells... hauria de ser No pots fer-ne... Tractant de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany ha fet observacions que valen per a la majoria d'escriptors catalans: Al novel·lista català se li ofereix l'especial vicissitud de trobar-se a les mans una estranya eina de dos fils, igualment inservibles. Per un cantó un llenguatge vulgar, fet malbé, innoble, ple de ganga estranya; per l'altre, un desconegut "coiné", fet d'arcaismes, formes conservades als punts més allunyats de la metròpoli, localismes de tota mena de supervivències dialectals i, allò que és més greu, amb irreparables buits per a conceptes no existents en la mentalitat anterior al segle XV. Més endavant -a "Cita de narradors"- i amb referència concreta a Pedrolo, diu encara: Amb pacient ofici de vell artesà Manuel de Pedrolo s'ha construït el seu llenguatge. No sense vacil·lacions i renúncies, naturalment. Avui podem dir que Manuel de Pedrolo està en possessió d'un llenguatge apte per a oferir aquella realitat que ell vol desvelar. És un llenguatge d'una aparent rudesa i simplicitat, un llenguatge d'una deliberadament falsa vulgaritat. A través del qual un món quotidià i gris es fa tètricament evident. I tot això gràcies a una extrema cura.
(1) La base d'aquest text és l'estudi que Vicenç Riera Llorca va dedicar Manuel de Pedrolo dins el seu llibre 9 obstinats, (1971). Nosaltres l'hem subdividit i hi hem intercalat fragments d'algunes de les obres de Manuel de Pedrolo.