| 2. Vida de Manuel de Pedrolo (1) |
|
2.1. Els Pedrolo
La revelació de Pedrolo, ja ho he dit, va ser tardana; però no pas lenta. Pedrolo era un escriptor desconegut, amb alguns llibres inèdits i un ritme de producció que res no descoratjava, i de sobte va esclatar el seu nom i els editors van disputar-se les seves obres. En té, d'inèdites, encara; però no pas perquè els editors no s'hi interessin. ¿Quin ambient, quins estímuls, quines pressions han desvetllat i han mantingut insubornable una vocació tan obstinada com la de Pedrolo? des de diverses generacions hi ha Pedrolos advocats. Van ser-ho el pare, Manuel de Pedrolo -company d'estudis de Lluís Nicolau d'Olwer-; l'avi, Joaquim de Pedrolo, sobre el qual hi ha una referència a La primera guerra carlins a les terres de Lleida, de Josep Lladonosa (Episodis de la Història, de l'editor Rafael Dalmau, Barcelona, 1965). S'hi explica que al Boletín Oficial de la Provincia (de Lleida), "el dia 16 de gener de l'esmentat 1840 subscriu els comunicats el nou cap polític Manuel de Pedrolo, veí de Cervera i terratinent de l'Aranyó i Canós, el qual havia estat molt perjudicat pels carlins uns mesos abans" I més endavant: "El dia 25 d'abril Manuel de Pedrolo llançava un altre ban comunicant que el brigadier Torres feia uns dies que havia publicat una circular des d'Ulldemolins on amenaçava certs ajuntaments constitucionals del Priorat i de les Garrigues si no dimitien llurs càrrecs i els ordenava que lliuressin els seus nomenaments sota una nova campanya de represàlies. El cap polític, en el seu ban, amenaçava els esmentats municipis amb severes penes si obeïen aquella gosadia de "las hordas del oscurantismo". El 2 de juny, Pedrolo publicava al "Boletín" la rendició de Morella, que tingué lloc el 30 de maig, amb la victòria del brigadier Zurbano sobre Forcadell".
En un Manual del viajero publicat el 1840 per Ferran Patxot, aquest mateix Pedrolo es troba registrat a la llista del Col·legi d'Advocats, segons cita de Rafael Tasis a "Pont Blau", 1954, pàg. 226.
El pare de l'escriptor, Manuel, va casar-se a Tàrrega amb una noia filla d'un militar de la Manxa que havia vingut a Catalunya a combatre la darrera carlinada i d'una pubilla de botiguers benestants. Trobem, doncs, tendències liberals tant a la branca materna com a la branca paterna del nostre Manuel de Pedrolo. Segons una versió que s'ha tramès oralment en la família, els Pedrolo vénen d'una família navarresa establerta el segle XVI a Montblanc, d'on va passar, en una data no precisada, a Cervera.
2.2. Manuel de Pedrolo
L'escriptor Manuel de Pedrolo va néixer el primer d'abril de 1918 a l'Aranyó, llogarret de la Segarra, on vivien uns familiars seus i on el seu pare, de Cervera, tenia unes terres que anys després va vendre. La mare va morir, quan el nen Manuel tenia encara no dos anys, d'una infecció puerperal en donar naixença a un segon fill. A partir d'aleshores, els germans Pedrolo van viure amb una tia soltera que els va fer de mare. Manuel va aprendre de llegir i escriure a casa, i fins als vuit anys ni va anar a escola ni va tenir companys. Quan la família va creure arribat el moment que el noi estudiés d'una manera més formal, malgrat que el pare era lluirepensador, va dur-lo a l'escola dels escolapis de Tàrrega. El pare, com el seu company d'estudis Lluís Nicolau d'Olwer era membre d'Acció Catalana; concretament d'Acció Catalana a Tàrrega. Als escolapis d'aqueixa vila, Manuel de Pedrolo va cursar els cinc primers anys de batxillerat.
La República
En decretar la República que els ordes religiosos no podien dedicar-se a l'ensenyament, Pedrolo va passar al Modern Liceu, una escola que els frares van comprar i on ensenyaven, vestits de seglar i en col·laboració amb altres mestres. La vaga escolar de què es parla en alguna nota biogràfica de Pedrolo va tenir una finalitat no gens idealista: senzillament avançar les vacances, la qual cosa ara sembla estranya al mateix organitzador, perquè, com que l'escola era de pagament, l'acció anava contra els seus interessos. Però, idealista o no, es pot recordar com un tret simptomàtic del tremp del jove Pedrolo. Aquest tenia aleshores setze anys; era el 1934, un any d'intensa agitació política que tenia una gran part de la població en un estat d'excitació i de sensibilitat molt notables. Aneu a saber si aquella agitació repercutia en l'ànim dels minyons d'aquella escola de Tàrrega. És possible. En tot cas, hi influïa d'una manera molt indirecta, perquè i per un moment els escolars no van dissimular amb cap excusa la finalitat de deixar les classes abans d'hora. Potser tot va començar amb una facècia o un estirabot d'un dels nois i a poc a poc es van escalfar els ànims i va arribar un instant en què se'n va fer una qüestió d'amor propi. Pedrolo es va trobar convertit en dirigent de la tal vaga i es va mantenir amb fermesa al seu lloc, mentre d'altres feien figa. El fet demostra, repeteixo, el caràcter de Pedrolo i, tal com van anar les coses, l'obstinació, que ha estat una de les característiques de la seva vida. Al darrer moment, davant l'acció enèrgica dels professors -i perquè quedi registrat d'una manera precisa per a la història direm que es va veure que no calia que fos massa, d'enèrgica-, els vaguistes es van desinflar, menys Pedrolo, que es va quedar sol defensant unes reivindicacions que havia fet seves només per solidaritat. Sembla que no hi va haver ni vençuts ni vencedors; o que tothom va ser vençut, perquè es van avançar les vacances però tots els qui poc o molt havien intervingut en els avalots van ser castigats.
A la tardor del 1935, Pedrolo es va traslladar a Barcelona per tal de repetir, a l'Institut Balmes, dues assignatures que tenia penjades i preparar l'ingrés a la Universitat. Aleshores volia ser metge. És probable que no sentís una vocació veritable, sinó curiositat per la fisiologia, i que això li semblés una inclinació per la medicina. El fet és que satisfeia aqueixa curiositat amb moltes hores de lectura de textos sobre el tema. Encara ara ho fa. I algun profit, quant a l'adquisició de coneixements, deuen haver-li proporcionat aqueixes lectures, perquè recordo que a Mèxic, en començar Totes les bèsties de càrrega, el doctor Pelai Vilar va dir-me que la primera escena -acceptada l'absurditat de les tres operacions simultànies- estava descrita amb encert tècnic.
Pedrolo estava més interessat a divertir-se que a estudiar -llegia molt, però per distracció, apassionadament, sense guia i sense pla, qualsevol cosa menys els llibres de text- i va perdre el curs.
La guerra
Durant les vacances del 1936, quan es trobava a Tàrrega, va esclatar la guerra. L'estudiant distret era membre de la Unió Estudiantil Catalana, la qual va fer una crida a tots els afiliats, i això va induir-lo a presentar-se a Barcelona i oferir els seus serveis. Mancaven mestres i va fer, en un local de la CNT, un curset de preparació, de dos mesos, a primers de 1937. Molts de mestres en actiu havien estat mobilitzats i, a les escoles, només quedaven, en nombre insuficient, els molt joves, com ell, o els molt vells. Un cop acabada la preparació, van destinar-lo a Fígols les Mines. Aviat va adonar-se que no tenia condicions per a mestre i la feina no va agradar-li. No tenia -no té- gens de paciència i, per altra banda, per a fer més difícils les seves relacions amb els alumnes -de mestre a deixebles- hi havia la dificultat que no era gaire més gran que els nois i les noies de la seva classe, que tenia tantes ganes de jugar com ells i que li costava d'imposar la seva autoritat com un fet natural. A més, allí imperava un ambient de violència poc adient perquè un mestre fos respectat. Una vegada va treure de la classe una noia que avalotava -la intenció era de tenir-la, com en casos semblants, una estona al passadís, castigada-; però la noia se'n va anar i un minuts després es presentava a l'escola un germà seu a demanar explicacions amb la pistola a la mà. Va costar un xic de fer-li entendre que no hi havia per tant. Les escenes com aquesta es repetien sovint, i tanmateix el jove Pedrolo es mantenia al seu lloc, retingut pel seu sentit del deure. Passat algun temps, però, va tornar a Barcelona per fer un curset de practicant d'hospital. Volia ajudar d'una manera més activa. Quan, ja mobilitzat, anà a la caserna de Sant Andreu, va prosseguir el curset de practicant. Van destinar-lo a artilleria i va aprendre de conduir cotxe perquè volia anar al cos de tren. Mai no va fer de xofer, però sí que va ser practicant a l'arma d'artilleria.
Van destinar-lo a una bateria a prop de Falset. Abans havia fet servei nocturn de polvorins, havia treballat a fortificacions artilleres, havia estat en una bateria de canons del 15.5... Cap a les acaballes de la guerra, era a Figueres. Li van proposar d'estudiar per a oficial. S'hi va negar. Va dir que era massa indisciplinat per a obeir i que, per tant, no podia manar. Volia fer la guerra de soldat ras.
|
Un matí d'hivern de les darreries de l'any 1935 o començaments del 36, un Manuel de Pedrolo adolescent mirava com uns enterramorts -em sembla recordar que era el cementeri de les Corts- buidaven un nínxol el temps de lloguer del qual devia haver expirat sense que la família del difunt el renovés, al costat d'un altre nínxol, també obert de no feia gaire, on un dels obrers havia deixat la pipa mentre remenava ossos. Em vaig quedar observant llurs maniobres fins que l'home, en acabar la feina, recobrà la seva propietat i se la posà a la boca. Un gent per a ell simple i natural que duraria dintre meu, com soterrat, i l'any 1938, en plena guerra, em faria escriure, a la biblioteca de "La llar del soldat" de Figueres, el primer conte que conservo.
Abans n'havia escrit d'altres, pocs i breus, i n'escriuria més aquell mateix any, però tots s'anirien extraviant, com es perdrien poesies i altres proses anteriors, de quan feia el batxillerat a Tàrrega i ho emmagatzemava tot, amb revistes i fotografies d'artistes, en una caixa de fusta desada sota un llit vell, de màrfegues, en el qual, fins l'any 39, dormiria una successió de refugiats. Que tot allò es perdés és potser una mica el símbol de tantes altres coses que es van perdre també, més importants, ben cert, que aquells textos d'adolescència redactats, no dubtem, en el català pintoresc que podia tenir un noi educat, a col·legi, en castellà. Fragment de la "Nota preliminar" de Manuel de Pedrolo al seu recull de contes Històries i ficcions, Barcelona, 1973. Tenia seixanta-vuit anys i en feia divuit que fumava amb la mateixa pipa, la qual, doncs, s'havia fet un tip de viatjar entre les mans i els llavis entre estades, més o menys breus, en la profunditat de la butxaca dreta del gec, que exhalava una forta sentor de nicotina rància. Durant tots aquells anys només havia canviat tres o quatre vegades d'americana i, cada cop, l'olor aquella s'instal·lava allí, en la peça de roba, inalterable i persistent. És clar que ja hi estava acostumat. La seva jove, en canvi, encara no s'havia pogut avesar del tot a aquella bravada acre que li regirava les tripes sempre que -no gaire sovint- agafava el gec del sogre per tal de fer-li una rentada. La sentor no se n'anava, ben entès, però la peça, en conjunt, quedava més presentable durant un parell o tres de dies. A ell, naturalment, el preocupava ben poc, això. Estava per damunt d'aquestes coses. Tenia un tarannà més aviat filosòfic i quan, més endavant, per culpa de la salut, va haver de deixar la feina de paleta per fer-se enterramorts, aquella disposició innata se li accentuà encara més per imperatius de l'ofici. L'episodi de la pipa, però, va amoïnar-lo força. Era una vella amiga que no seria fàcil de substituir. Sí, podia comprar-ne una de nova, però li calia temps per a acostumar-s'hi i posar-la a punt. De primer, les pipes tenien un cert gust o regust de fusta, una mena de sabor desagradable que només els dies i els anys anaven matant. No hi havia res com una pipa vella, renegrida i cremada. I ara l'havia perduda, era evident. Prou va tornar enrera, refent el camí que havia fet mitja hora abans fins al peu del nínxol, on començà a pensar en quines circumstàncies se n'havia allunyat i a reconstruir, fins on li era possible, tots els gestos a què s'havia lliurat. Però no aconseguia recordar-ho bé. Va sortir novament del cementeri, cap cot i melangiós, car només podia haver-la perduda allí. Al capdavall, s'hi passava la vida. Unes passes més enllà, va retrocedir encara en acudir-se-li que, ben mirat, podia dir al porter que, si trobava una pipa així i aixà, era la seva. El porter, però, coneixia de sobres la pipa del vell i no necessitava descripcions. Tampoc no tenia la intenció de preocupar-se'n. Si la trobava bonament, per casualitat, molt bé; si no, no hi pensaria més. Després, el vell reflexionà en la conveniència d'avisar també els seus companys, però ara ja feia estona que eren lluny. Els ho diria l'endemà. Entre uns i altres, molt seria que no la trobessin. És clar que no comprendrien el seu desfici. Cap d'ells no fumava en pipa i ignoraven, doncs, el lloc que un objecte d'aquesta mena pot arribar a ocupar en la vida d'un home al cap de divuit anys de servir-se'n ininterrompudament. Fos com fos, els avisaria. I, si la trobaven, la hi donarien, n'estava segur. No hi faltarien bromes, prou que ho suposava, però no hi feia res. A casa, el seu fill encara no havia arribat, però la nora, que hi era, de seguida endevinà que li'n passava alguna de crespa. No advertí que el vell no fumava, ell que precisament no es treia aquella porqueria de la boca en tot el sant dia, però en el seu posat s'observava quelcom que cridava l'atenció i que l'obligà a preguntar: Això de tractar-lo d'avi era un mal costum adquirit per la nora i el fill, els quals no l'anomenaven d'altra manera des que la petita parlava, i ara feia anys, d'això. No el molestava pas, però; ben a l'inrevés, fins i tot li agradava. No hauria sabut explicar-ho, però en aquella expressió li semblava veure-hi un no sé què de superior a la de pare i, per si fos poc, hi descelava una mena de ressonància tendra. No se li acudia que també contenia un deix ben acusat d'indiferència. Va contestar la pregunta de la seva nora amb un grinyol que no comprometia a res però que va tenir la virtut de fer entendre a la noia que el vell no estava per brocs. Més tard, va ser el fill qui remarcà que l'home estava consirós; en lloc d'interrogar-lo directament, però, va parlar-ne amb la dona. Ella arronsà les espatlles. Fou la néta, en havent sopat, qui observà que l'avi no es treia la pipa de la butxaca. Era estrany, perquè, normalment, ja la tenia a la boca quan encara no havia acabat de mastegar el darrer mos amb les seves dents escasses i mal afermades a les genives. En veure que continuava assegut, sense fumar, quan ells ja s'aixecaven, va interessar-se: El vell, que estava capficat, tractant encara un cop més de rememorar on carall devia haver deixat aquella maleïda pipa, gairebé es va sobresaltar. La nora, que sortia del menjador amb els plats bruts, s'aturà al llindar de la porta en sentir les paraules del sogre. També el fill es girà. El vell sentí que l'odiava per haver dit aquelles paraules. De bon grat l'hauria agafada pel coll i l'hi hauria retorçat una mica, a veure què passava. El fill, però, ja reia: El vell restava silenciós. El noi proposà: Ell, però, negà amb el cap. No entenia quin gust hi podien trobar, en aquells canutets de paper que calia fumar-se amb el tabac. És cert que també ell, d'adolescent havia començat amb cigarretes, però ja feia tant de temps que tenia perfecte dret d'haver-se'n oblidat. L'endemà, com que la pipa no havia estat vista ni pel porter ni per cap dels seus companys, el vell se'n comprà una de nova després d'haver remenat llargament les existències de l'estanquer, força migrades. Al cap de tres anys, quan ja s'havia acostumat a la pipa nova que, mentrestant, havia adquirit solatge, el vell encara continuava al seu lloc. Una mica més corbat, una mica més tremolós, una mica més lent per culpa de l'artritisme, això sí; els anys començaven a pesar-li. Amb tot, ell encara es tenia per un home fort. Dia darrera dia enterrava els seus semblants, i la mort li era quelcom de molt familiar. No pas perquè hi pensés sovint ja que, de fet, no hi pensava mai. No estava acostumat a pensar; es limitava a assistir a una realitat que no tenia res a veure amb ell, atès que de moment eren els altres que es morien, i ell era allí per a donar-los terra. Mentrestant li havia nascut un nét, i això l'enorgullia tant que gairebé feia un assumpte personal dels progressos diaris de la criatura. Mai no hauria cregut que pogués interessar-lo d'aquella manera, un petit... La seva nora continuava rondinant de la fortor del tabac, car la pipa nova aviat féu tanta pudor com havia fet la vella i la butxaca on la guardava ordinàriament no deixà de fer-ne ni un sol moment. Ell, però, deixava dir. Amb la seva filosofia d'home de prop de setanta anys i, per postres, enterramorts, no es posava pedres al fetge. La vida prosseguia. Un vespre, la seva nora el va veure arribar més content que de costum. No era pas que ell exterioritzés aquesta satisfacció en paraules, ni en actes. Era quelcom de més subtil, com una brillantor que li aclaria els ulls, o potser tot es limitava a un cert plec de la boca que semblava a punt d'obrir-se en un somrís. Fos com fos, la nora ho observà, però no va dir res. Ni més tard, quan el vell, que havia agafat l'infant i li feia moixaines, es posà a cantussejar en veu baixa, una cosa tan insòlita que la dona va sortir dues vegades de la cuina només per comprovar si era verament ell qui salmodiava amb tanta satisfacció. Al cap d'una estona, quan arribà el marit, li féu remarcar l'estranya disposició del seu pare. Començava a estar esquimerada. En asseure's a sopar, la néta, que ja era prou gran per treballar i, ara, sempre era la darrera que arribava a casa, va adonar-se també del canvi del vell i, més curiosa o expansiva que els altres, comentà: El vell se la mirà amb simpatia i, amb la seva mà arrugada, li va donar un copet afectuós al braç. De contestar, però, no va contestar res. El fill, que de tant en tant tenia alguna idea insana, alçà els ulls del plat i preguntà: La nora arronsà les espatlles. No fou fins en acabar de sopar que s'aclarí l'actitud de l'avi. Com de costum, encara amb la mossada a mig coll, el vell es va treure la pipa. Sinó que no era la mateixa pipa de cada dia. La nora ho va remarcar abans que els altres, entre dues entrades i sortides del menjador. Era una pipa renegrida i menjada pel foc que, de moment, no va reconèixer. Féu: El vell se la mirà amb una espurna de pànic i, amb timidesa, contestà: Tots fitaven el vell, que empal·lidí una mica. La nora va plantar-se al seu davant. El vell vacil·là. Sabia que no els agradaria el que estava a punt de dir-los, però mai no havia tingut prou imaginació per empescar-se mentides, i menys encara amb la rapidesa que ara exigien les circumstàncies. Ningú no digué res. La nora féu mitja volta i se'n tornà a la cuina; el fill començà a cargolar una cigarreta; la néta reia per sota el nas. El vell exhalà un sospir i va continuar fumant, completament feliç. MANUEL DE PEDROLO, La pipa, (1938) |
A primeries del 1939 va ser dissolta la bateria de Figueres, en ocasió que el comandant era absent. Uns oficials -tinents i alferes- van dur els soldats a Barcelona i els van conduir a un caserna on concentraven soldats recuperats. Des de les finestres, alguns joves els van cridar que no entressin, que allò era un centre de recuperació. Van titubejar i van discutir amb els oficials, que van dir que els destinaven a infanteria. Els soldats van refusar el canvi, i els oficials, com que no els podien fer entrar a la força, van accedir que els de Barcelona -Pedrolo hi tenia casa, la del seu pare, funcionari de la conselleria d'Hisenda- anessin a dormir a casa seva, i cadascun d'ells se'n va endur un dels altres.
Durant quinze dies van anar els missatgers d'una banda a l'altra, entre Barcelona i Figueres, on el comandant deia als soldats que havien d'acatar l'ordre. A Catalunya, l'ofensiva de l'adversari era indeturable i en aquell moment, ni cal dir-ho, els artillers del petit grup eren, com tants d'altres, uns soldats incontrolats. A Barcelona van assistir a l'entrada dels vencedors.
Mentre duraven les discussions, davant la imminència de l'ocupació de Barcelona -i de seguida la de tot Catalunya-, en veure que fugia tanta gent, Pedrolo es va posar d'acord amb un amic per marxar plegats. Es van procurar robes d'abric i menges per a uns quants dies. Havien d'anar-se'n el dia 24, però el vell Pedrolo anà a trobar el noi i li va demanar que es quedés. Havia mort el germà; el prec del pare era patètic, i Pedrolo, per no donar-li un disgust, va quedar-se.
La postguerra
Va estalviar-se el camp de concentració. A Barcelona hi havia massa joves per poder-los tancar tots. Se'ls va ordenar que es presentessin amb algun aval i ell va aconseguir-ne d'un antic membre de la Lliga, amic del seu pare. Van mobilitzar-lo i el van incorporar a sanitat -possiblement atesa la pràctica ja feta a l'exèrcit de la República-, a Valladolid. Allí van destinar-lo a les oficines de l'hospital militar, d'on després el volien treure per ateu. Va demanar una pròrroga per tal de fer estudis i la hi van concedir. Però estava tan desmoralitzat que no va estudiar i en acabar-se el curs va haver de reincorporar-se a l'exèrcit i el van tornar a Valladolid, aquesta vegada en qualitat de malalt dels pulmons. Allí va escriure la seva primera novel·la en català.
Un cop llicenciat, va tornar a Tàrrega, on no sabia què fer. Tot era tan diferent! Abans hi havia hagut una societat d'estudiants, la Unió d'estudiants Targarins, de la qual era el delegat de Cultura, però tot allò s'havia acabat, i Pedrolo, que volia escriure, no sabia cap a on girar-se.
Va tornar a Barcelona, on, entre estades amb la família, que volia que visqués amb ella, va provar diverses activitats: va fer d'agent d'assegurances i de publicitat, va intervenir en un estanc, va iniciar amb altres un negoci de fruites, un de materials de construcció. De res no va treure beneficis i algun cop acabà amb pèrdues, que quedà a deure.
Al 1946, en el seu pitjor moment econòmic, sense cap feina, es va casar amb una noia barcelonina, de família obrera, d'origen valencià, Josefina Fabregat Xalmeta, i va resignar-se a tornar a Tàrrega, perquè a Barcelona no trobava la manera de guanyar-se la vida. Un cop a Tàrrega, se li va plantejar el mateix problema. Què podia fer? Només tenia la perspectiva de col·locar-se d'oficinista, però li repugnaven les vuit hores reglamentàries de treball rutinari, engabiat, i d'altra banda se sentia a repèl totalment -hi va treballar- en l'ambient. Era una mena d'ovella negra, un ateu que no anava a missa, un catalanista eixelebrat, un gandul i un perdut... Ja havia començat a escriure amb regularitat. No veia la manera de publicar res, però no podia evitar-ho; al capdavall sempre havia volgut ser un novel·lista. També escrivia versos i li agradaven Bréton i Éluard. En novel·la, Kafka, Faulkner, Joyce i Hemingway. Més tard, Dos Passos.
La literatura
En saber que es dedicava a la literatura, a Tàrrega, al volt del 1950, algunes persones que se li havien mostrat més o menys amigues van defugir el seu tracte i gairebé ni el saludaven.
A la fi va decidir, amb la seva muller, tornar altre cop a Barcelona, on es van instal·lar definitivament i on va néixer la seva filla única. A Barcelona, Pedrolo es va col·locar a l'Editorial Albor, de Ferran Canyameres, on va ser assessor sobre els llibres de llengua anglesa que calia traduir i en va traduir alguns. També va començar a treballar en una oficina d'informació -la qual cosa ha estat origen d'una llegenda- on ha treballat fins fa poc. Durant anys la feina en aquella agència ha estat la seva principal font d'ingressos, però traduïa llibres per a diverses editorials, si bé sense gaire continuïtat: novel·les de l'oest nord-americà, d'aventures, policíaques, rosa... Pagades a tres mil pessetes el títol. Durant una temporada també va corregir textos per a l'Editorial Bruguera, a dues pessetes la pàgina.
En 1949, Manuel de Pedrolo va publicar un volum de poesia, Ésser en el món (Torrell de Reus),
|
Inútilment, adolescent, ens prolongàvem: eren vint anys massa lleus, massa tendres... I la terra exigeix un pas dur, una veu que tingui el crit àcid, un crit que pugui vèncer, un pas que pugui derrotar quan se defensa, adustament. Fórem joves, però ja no tenim la sang indòcil de l'alba: un pòsit feixuc creix amb els dies, un pòsit que es venja del nostre amor adolescent - i ens inclina del costat de la posta. L'esguard no lluu aquell esclat quan prenia, o creava, i en les nits apressades d'estiu, esplèndid, ofrenava els instants que cedien, creixien com una flama. Ens han madurat tants besos, que la branca s'inclina i, si floreix, el brot és comiat. L'hivern, estimada. herba, terra, vent, què seràs? MANUEL DE PEDROLO, Ésser en el món, Torrell de Reus, Barcelona, 1949. |
i el 1953, un petit recull de contes, El premi literari i més coses (Selecta). L'any 1954, quan havia publicat, a més, Es vessa una sang fàcil (Nova Col·lecció Lletres), Pedrolo va guanyar el Premi Joanot Martorell amb Estrictament personal, que va publicar l'Editorial Selecta. Ja abans de la concessió del Joanot Martorell, la qualitat de l'obra literària de Pedrolo havia estat assenyalada per Rafael Tasis, que en coneixia els originals, i els comentava en dos extensos articles a "Pont Blau". El 1956, quan Pedrolo havia publicat no gaires narracions més -Mr. Chase, podeu sortir (Nova Col·lecció Lletres, 1955), Domicili provisional (Raixa, 1956) i Un món per a tothom (Nova Col·lecció Lletres, 1956), Maurici Serrahima, en un article a "Pont Blau", deia: ... Manuel de Pedrolo acaba de publicar una novel·la breu, "Domicili provisional", que és purament i simplement una obra mestra, una de les millors peces de la literatura catalana de tots els temps... em va fer comprendre que ens trobem davant d'un dels majors novel·listes europeus actuals: i tinc una satisfacció d'amor propi a anunciar-ho, i estic segur que no trigarem gaire, amb noves obres de maduresa, a tenir la meva afirmació com una realitat comprovada. Això, dit per un crític de la solvència i de l'autoritat de Maurici Serrahima, tenia molta importància. Després han estat traduïdes a diverses llengües algunes de les obres de Pedrolo, però aquest es manté obstinat a no escriure sinó en la pròpia.
Quan J.C. Clemente li va preguntar, per a La otra cara de Cataluña, si estava satisfet de la seva obra, va respondre: No. Podia haver fet més. Tots hem pogut fer més. I millor, és clar. Però és inútil lamentar-se sobre el passat. Només existeix el futur per als qui no acceptem un món tancat, mesquí i injust. I quan Sergio Vilar li va preguntar, per a "Arte y libertad", si la seva missió és estètica o social, va dir: Sense negar que el desvetllar una emoció de caràcter estètic és una de les finalitats de l'art en totes les seves formes, em semblaria singularment frustrat un art que no aspirés, també, a una projecció de tipus social...
|
Hi ha moments i situacions en els quals seria imperdonable no distingir entre arguments "bruts" i arguments "nets". Aquests darrers són aquells que, avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s'inscriuen en allò que en podríem dir "les raons del mal pagador" afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l'ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o voler fer allò que nosaltres retréiem al franquisme: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d'una colla d'intel·lectuals; sovint se'n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d'altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l'atenció dues coses: la primera que, en fer l'acusació, es veuen obligats a reconèixer plenament l'existència d'una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L'altra, l'ús curiós que es fa del mot "imposició" en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava un poble a servir-se públicament, en el seu propi terrer, d'una llengua que no era la seva i la d'aquest mateix poble que, dins del propi territori, reivindica el dret d'emprar únicament la seva parla i d'ésser-hi entès per tothom que, vingut d'on vingui, s'hi instal·la. No és pas diferent d'allò que han fet sempre i continuen fent avui els castellans perquè a hores d'ara bé ens cal expressar-nos en aquell idioma sempre que ens trobem, ni que sigui de pas, en terres castellanoparlants. I no en protestem pas com d'una imposició, puix que sempre és el foraster qui s'ha d'adaptar, i ningú no està obligat a saber llengües estrangeres si no es mou de casa. Ells, però, sí que volen fer-nos creure que els imposem el nostre llenguatge si procedim, aquí, d'acord amb unes normes que, a la seva comunitat, ens fan respectar i que els catalans acatem sense reserva.
L'excusa amb què ens surten és que nosaltres sabem el castellà, però en avançar-la obliden, d'una banda, que saber d'altres llengües, apreses per imposició o voluntàriament, no priva que només una, la catalana, sigui la nostra. I si ells volen retenir la seva i no tolerarien que en el seu poble se n'hi introduís una altra, què els fa pensar que nosaltres som diferents? La nostra "espanyolitat", potser, que es repeteix sovint? És que no veuen que, en apuntar-la com una raó, ens la neguen? Perquè: quina pot ser aquesta espanyolitat que ens dóna menys drets que a ells i facilita, gràcies a l'oficialitat del castellà arreu de l'estat, la desaparició progressiva del català i de les altres llengües demogràficament minoritàries? Com pot entendre's una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d'uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva? Abunden també en aquests torts fets a la coherència, tots aquells que, a través dels diaris, llibres i publicacions diverses ens presenten com a imatge del català autèntic, del català fidel a la seva terra i a la seva cultura, uns homes que, com a castellans, serien execrats pels seus valedors d'ara, puix que Castella, com qualsevol altre poble, no es mostra pas tendra amb les persones que l'abandonen, i no vull pas dir físicament. Inesperadament, allò que en els castellans seria defecte, en nosaltres és virtut, i a la viceversa. El "bon castellà" ha d'estar sempre disposat a defensar la independència del seu país, a no tolerar que se'l sotmeti al jou de ningú, a fer valer l'excel·lència, i no cal dir la suficiència en tots els ordres, del seu llenguatge únic, a enaltir la seva història i a respectar uns valors espirituals tinguts per castellans. El "bon català", en canvi, cal que negui la integritat del seu país, que accepti el trossejament que se n'ha fet i que sigui escarnida la unitat del seu idioma en distingir-li modalidades; cal que vegi la seva terra com unes províncies d'una "nació" que li regateja els drets més elementals i n'espera obediència... El català botifler és l'ideal del periodista, de l'escriptor, del polític de la metròpolis que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent. És a dir, en el fons del fons potser també menysprea aquesta mena de català que exalta, perquè és ell, aquest personatge, qui fa una bona part de la feina bruta per interès, per feblesa, per desorientació, per qualsevol motiu que no té res a veure amb un ver recobrament de la comunitat a la qual pertany. És el prototipus del tan lloat partidari d'un catalanismo bien entendido, aquesta figura que no trobem pas a la metròpolis, car del castellanismo bien entendido no n'hem sentit parlar mai; sí, però, del patriotismo que, com és natural, només entenen d'una manera, la de l'home que no s'acontenta amb conservar, com diuen, unes rels, sinó que des d'elles treu lluc i el fa florir segons l'espècie d'arbre que és. A Castella els pomers fan pomes, com els pertoca, però es pretén que, entre nosaltres, els bons exemplars facin peres o albercocs. I els altres... els altres pobres d'ells si malden per fruitar conforme a la seva naturalesa! MANUEL DE PEDROLO, article publiat al Diario de Barcelona el dia 22 de gener de 1982 |
(1) La base d'aquest text és l'estudi que Vicenç Riera Llorca va dedicar Manuel de Pedrolo dins el seu llibre 9 obstinats, (1971). Nosaltres l'hem subdividit i hi hem intercalat fragments d'algunes de les obres de Manuel de Pedrolo.