"I am stimulated to work with the nude body, because of the infinite
combinations of lines which are present with every move"
EDWARD WESTON

El fotògraf Edward Weston (1886 Highland Park, Illinois - 1958 Wildcat Hill) és considerat com un pioner i com un dels representant més importants de la 'fotografia directe' nord-americana. Començà la seva carrera com a autodidacta. A partir del 1908 assistíal Col·legi de Fotografia d'Il·linois i posteriorment es traslladà a Los Àngeles on treballà com a retocador i assistent en el laboratori d'un estudi fotogràfic. El 19911 s'instal.là pel seu compte obrint un estudi de retrats a Tropoico (Glendale) a Califòrnia. Allí treballà, com ja havia fet abans, principalment amb objectius anacromàtics, a l'estil de la fotografia pictorialista. Durant els anys següents va augmentar la seva reputació com a fotògraf, fou considerat i rebé nombrosos premis i participà en moltes exposicions. Entre 1921 i 1922 començà a variar el seu estil i experimentà amb motius abstractes, buscant angles d'enfocament i condicions d'exposició insòl.lids. També, fotografià fragments de rostres i de nus, utilitzant lents convergents que permetien molta nitidesa contràriament a l'objectiu anacromàtic. El 1922, realitza les seves primeres fotografies industrials (Middletown, Ohio) en les Armco. A partir d'aquest moment Weston realitzaràfotografies molt precises, amb gran fidelitat de detalls i molta nitidesa. El canvi d'estil fou reforçat decisivament pel seu encontre amb els fotògrafs Alfred Stieglitz, Charles Sheeler i Paul Stand, que conegué el mateix any a Nova York.

El 1923 Weston abandona la seva família i viatja cap a Nou Mèxic amb el seu fill Chandler i Tina Modotti, una jove italiana que fou la seva model i la seva amant i que també es dedicà a la fotografia. Allí tots tres s'encarregaren d'un estudi fotogràfic fins el 1926. Establiren contactes amb els intel·lectuals mexicans i amb els artistes mexicans com Diego Rivera i Frida Kahlo. Conjuntament amb el retrat Weston s'especialitzàen el nu i en la fotografia de natures mortes. En les seves fotografies s'hi notava fins a la més mínima textura i també jugava amb un ampli registre de matisos de blanc i negre.

'Presentació, en lloc d'interpretació', fou un dels lemes predilectes de Weston. Per a l'artista, la presentació significa l'intent de fer veure 'les coses per si mateixes', en la seva essència. Weston declarava que el realisme -la presentació i no la interpretació- era la base del seu art. Tot i així podem dir que la impressió provocada per les seves composicions rigoroses de la natura i dels objectes naturals conviden a l'espectador a realitzar associacions extremadament ambivalents.

El 1932, Weston funda amb Ansel Adam, Imogen Cunningham, John Paul Edwards, Sonya Noskowiak, Henry Swift, Van Dyke i d'altres fotògrafs el grup f/64, que s'havia de convertir en el nucli de la fotografia directe altrament dita fotografia pura.


Seguint les premisses inicialment marcades per Weston els components del Group f/64 creien que les fotografies s'havien d'apreciar per elles mateixes sense tenir en compte allò que estaven representant, sinó que aquestes havien de ser mirades com a imatges per elles mateixes sense necessitat de recórrer al referent real. Concebien la fotografia com un mitjà d'expressió que permet buscar allò que és bell, aquelles formes que ens poden captivar de la realitat i que es faran visibles i permanents a través de la fotografia. La tasca d'aquests fotògrafs era doncs, buscar formes suggerents, ja presents en la realitat, seleccionar-les i capturar-les amb la càmera per a convertir-les en imatges. Les fotografies d'aquests autors ens mostren formes suggerents i curioses d'objectes, paisatges, arquitectures, elements naturals i també del cos humà. El Group f/64 promovia allò que s'ha anomenat com a fotografia pura, la fotografia entesa com a pura estètica. Com ja hem indicat el fotògraf busca imatges en els elements de la realitat, busca formes pures, a través de la composició mostra el valor de les coses tal com són, busca la bellesa en les formes i no només en la temàtica.

Els paràmetres estètics d'aquest grup eren molts rígids i rigorósos, talment com els processos tècnics que seguien. Les fotografies havien de ser curosament enquadrades i completament enfocades. S'havien de veure tots els detalls dels elements que hi apareixien. La netedat, la nitidesa i la perfecció eren tres de la màximes a seguir. La precisió tècnica en la captació de la llum, la regulació dels contrasts i les gradacions de tonals eren completament controlades i havien de contribuir a mostrar les formes dels elements, la textura de les superfícies i els seus detalls.

Seguint aquestes premisses aquests fotògrafs entenien que la fotografia és un mitjà amb les seves pròpies especificitats. La càmera fotogràfica pot veure més que l'ull, permet una visió fisiològicament impossible de veure per l'ull. La selecció que podem fer de la realitat a través d'ella, el control de la llum, la nitidesa que es pot aconseguir permeten copsar amb exactitud les formes dels objectes. La fotografia és una manifestació exacta, que aïlla les coses del seu context i les fa clarament visibles. Fins i tot la fotografia ens permet capturar les formes i aconseguir imatges que sigui gairebé abstractes o il·lusòries.

Aquests elements que avui ens poden semblar normals eren força estranys a inicis del segle XX. Normalment s'utilitzava la fotografia per a deixar constància de fets, llocs i persones, esdevenint el tema allò més important. En aquesta època molts dels fotògrafs treballaven seguint els paràmetres del del moviment fotogràfic del Pictorialisme que creia que perquè la fotografia tingués qualitats artístiques no n'hi havia prou amb només disparar la càmera i capturar una imatge. S'havien de manipular les imatges i conferir-los qualitats semblants als dibuixos i a les pintures: es fotografiaven composicions prèviament preparades, es desenfocava una mica la imatge perquè no semblés 'tan real' i, en molts casos, les fotografies es tractaven un cop havien estat revelades (es pintaven, se n'esborraven parts, s'exageraven les textures, etc.). La fotografia pura considerarà el retoc i la manipulació quelcom vast i vulgar no propi del mitjà fotogràfic. Aquests tipus de fotografies eren considerades impures ja que en elles els detalls no eren visibles, s'utilitzaven papers mats de diferents colors i no capturaven elements presents a la realitat sinó en molts casos simulats. Pretenien imitar o acostar-se a la pintura. Per als defensors de la fotografia directe el fotògraf no havia de manipular havia d'operar directament només amb la càmera. El fotògraf no havia d'elaborar sinó buscar, seleccionar, practicar una composició de l'ull.

La fotografia com a manifestació exacta, aïllada del conjunt de coses que tenim al voltant. Les fotografies s'han d'aguantar per elles mateixes pel seu caràcter fotogràfic, no com a referències o com a imitació de la pintura.

S'entén per reportatge fotogràfic un seguit d'imatges que intenten explicar alguna realitat, normalment fets i circumstàncies actuals. En ell les diferents imatges aporten informació i elaboren un discurs sobre el tema tractat. Tot i que les imatges poden tenir valor per elles mateixes tenen sentit en el seu conjunt i per això podem dir que conformen una seqüència que ens va explicant aspectes sobre una qüestió, talment una narració escrita. Els reportatges solen combinar, en els mitjans de comunicació escrita, les imatges i el text, tot i que en algunes publicacions o en d'altres àmbits com l'expositiu, les fotografies són tan sols introduïdes per un petit text orientatiu, essent la seqüència d'imatges la que ens aporta tota la informació.

El reportatge fotogràfic neix amb el desenvolupament del fotoperiodisme, gestat a Alemanya a finals del anys vint inicis dels trenta del segle XX. En aquest moment els mètodes de reproducció d'imatges es poden adaptar amb bons resultats a les rotatives dels diaris. Així apareix una nova premsa il·lustrada destinada a un públic ampli: diaris il·lustrats, revistes de moda, revistes d'actualitat, etc. La possibilitat de combinar imatges i text, de jugar amb la informació que aquestes aporten, i la creixent competència editorial, provocà la recerca de fórmules informatives eficaces i atractives. És així com apareix el reportatge fotogràfic, l'explicació de fets mitjançant una seqüència d'imatges, lluny del concepte de la imatge com a mera il·lustració o decoració del text. Avui dia aquest recurs és àmpliament utilitzat en suplements de diaris i revistes especialitzades, ja siguin culturals, esportives, científiques, de temàtica social, del cor o de música, entre d'altres. Els reportatges gràfics també són actualment difosos a través de pàgines web. En aquests reportatges, que normalment combinen text i fotografies, les imatges solen ocupar gran part de l'espai del reportatge, essent doncs, la seqüència de fotografies la que proporciona gran part de la informació i de la visió sobre la qüestió tractada.

S'utilitza el terme documentalisme per a designar aquells treballs fotogràfics que tracten temes estructurals i es realitzen amb amplis marges de temps i per tant, són més propicis a la reflexiói a la investigació Aquests tipus de treballs es solen ser exhibits en galeries, o publicats en forma de llibres. Altrament poden també aparèixer en revistes especialitzades i en la premsa diària si la temàtica coincideix amb alguna notícia. A diferència del fotoperiodisme, la fotografia documental no està tan lligada als encàrrecs puntuals i a les directrius de la premsa, determinades per la necessitat immediata d'informació i notícia. Això fa que normalment es pensi que la tasca del documentalisme gaudeix de més llibertat per part del fotògraf, tan pel que fa a les temàtiques, a l'enfocament i als recursos expressius.

La fotografia documental ha tingut lligams important amb el món de l'art i, a partir dels anys cinquanta començà a entrar en els circuits artístics, fet que provocà la consolidació del nom de grans fotògrafs emmarcats dins la línia documental. Els fotògrafs de la realitat comencen a ésser valorats. Actualment aquest acostament encara és molt més patent pel gir que ha realitzat l'art contemporani, que ha deixat enrera la representació i s'ha aproximat molt més a recollir directament de la realitat, mostrar i ésser testimoni d'aquesta.