|
|
|
|
|
Cronologia de La tempestaLa Companyia dels King’s Men va representar per primera vegada La Tempesta davant el seu protector el rei Jaume I el 1 de novembre de 1611. La representació va tenir lloc al Whitehall, les sales del qual utilitzava la companyia durant l'hivern doncs el Globe era a l'aire lliure. Se sap que la segona representació va tenir lloc el febrer de 1613 per a les noces de la princesa Elisabeth amb l'Elector del Palatinat. No es té notícia de cap altra representació ni en vida ni després de la mort de Shakespeare en 1616. A partir de 1667 i fins bé entrat el S XIX els teatres anglesos van representar repetidament una versió de La Tempesta titulada The Tempest or the Enchanted Island elaborada per William Davenant i John Dryden amb modificacions notables de l'original shakespearà. A partir de 1838 es va tornar a representar l'espectacle en la versió de Shakespere. El text que ha arribat fins a nosaltres procedeix del Primer Foli publicat al 1623 per dos membres de la Companyia, Hernry Condell i John Heminges, actors i companys a qui, igual que a Richard Burbage, Shakespeare havia afavorit en el seu testament. La Tempesta és la primera de les obres publicades al I Foli. Sembla ser que el manuscrit a partir del què es va realitzar l'edició impresa procedia del prestigiós copista Ralph Crane. No es té notícia de què hagués estat publicada anteriorment en cap dels quarts editats, molt deficientment, en vida de Shakespeare. Per la referència concreta a la carta escrita el 15 de juliol de 1610 (que no seria publicada fins al 1625) per William Strachey, un membre de la tripulació de la fragata "Sea Adventure," en la qual relatava el naufragi que els va dur a una illa de Les Bermudes, es dedueix que La Tempesta va ser escrita entre finals de 1610 i 1611 .
|
 | El discurs de Gonzalo en (II i)és pràcticament igual que la traducció a l'anglès realitzada per Florio de l'assaig XXX de Montaigne " Dels caníbals". Caliban és un anagrama de Caníbal. |
| The Masque of Hymen de Ben Jonson va ser el model per a la màscarada nupcial en (IV 71-211). |
| La Invocació de Medea al Llibre VII de Les Metamorfosis d'Ovidi es utilitzada en el comiat de Pròsper com a nigromant (V 33-50) |
DOCUMENTALS
| ·
Sylvester Jourdain El descobriment de les Bermudes (Discovery
of the Barmudas) ( 1610), |
| ·
Companyia de Virgínia Vertadera Declaració de l' estat de la Colònia
de Virgínia amb una refutació dels escandalosos informes que han
contribuït a desprestigiar una empresa tan valuosa (True Declaration of
the state of the Colonie in Virginia with a confutation of such scandalous
reports as have tended to the disgrace of so worthy an enterprise) ( 1610), |
| · La carta de William Strachey, titulada Vertader relato del naufragi) de data 15 de juliol de 1610, però que no fou publicada fins el 1625. Es molt probable que Shakespeare hagués tingut accés a la carta doncs el seu patró, el Comte de Southampton, era oficial de la Companyia de Virgínia. |
| 1910 La Tempesta / W. Shakespeare traducció de Josep Carner Barcelona : Estampa d'E. Domènech, | ||||||||||
| 1945
La tempestat / W. Shakespeare traducció de Josep
Maria Sagarra editada per
| ||||||||||
| 1985 La Tempesta / William Shakespeare pròleg, traducció i notes de Salvador Oliva Barcelona : TV3 Televisió de Catalunya : Vicens-Vives, 1985 isbn 84-316-2359-4 | ||||||||||
| 1998 La Tempesta / William shakespeare traducció de Miquel Desclot Barcelona : Proa, 1998 isbn 84-8256-623-7 |
Edició en VHS
| La Tempesta William Shakespeare traducció: Salvador Oliva direcció escènica i dramatúrgia: Sílvia Ferrando |
El vaixell del Rei Alonso de Nàpols,
al retorn de les noces de la seva filla a Tunis, naufraga prop d'una illa.
El naufragi ha estat provocat pel mag Pròsper que amb la seva filla Miranda,
Caliban (un deforme fill de bruixa i íncub) i Ariel (esperit de l'aire només
visible per a Pròsper) són els únics habitants de la illa.
Pròsper compta a Miranda que
ell havia estat el legítim Duc de Milà però va ser desbancat pel seu
germà Ferran i el fidel cortesà Gonçal li va salvar la vida enviant-lo a una
illa deserta amb l'única companyia de la seva filleta de tres anys i els seus
estimats llibres de màgia. Pròsper va donar a la nena una excel·lent educació
i ara li revela el seu origen. Caliban també rebia instrucció per part de Pròsper
fins que va intentar violar a Miranda i el mag el convertí en el seu esclau.
Ariel, que va ser alliberat per
Pròsper del tronc d'arbre al que l'havia confinat la bruixa Sycorax, mare de
Caliban, és l'encarregat d'executar les ordres màgiques de Pròsper. Per obra
d'Ariel, els nàufrags queden distribuïts en tres grups distints: Ferran, el
fill del Rei de Nàpols, s'està sol. Al grup del Rei hi son el seu germà
Sebastià, Antoni, germà de Pròsper i actual Duc de Milà i els cortesans Gonçal,
Adrià i Francesc. Finalment els criats formen un tercer grup.
La màgia de Pròsper fa que
Miranda i Ferran s'enamorin. El grup del Rei recorre la illa a la recerca del príncep,
que creuen desaparegut. Quan el Rei i els cortesans cauen dormits, per obra
d'Ariel, Antoni i Sebastià planifiquen l'assassinat d'Alonso perquè el seu
germà hereti el regne, tal com Antoni havia usurpat el ducat del seu germà Pròsper
quinze anys endarrere. El grup de Tríncul i Esteve es troben amb Caliban i
aquest els convenç per a matar a Pròsper, oferint el comandament de la illa a
Esteve, a qui creu un déu per haver-li ofert licor, exquisit i màgic fluid que
Caliban mai havia provat.
Ariel prepara un banquet
fantasmal per al Rei i el seu sèquit, quan van a provar-les les menges desapareixen
i Ariel pren la forma d'una harpia que recorda a Antoni el crim perpetrat contra
el seu germà Pròsper. D'altra banda , Pròsper prepara una mascarada nupcial
interpretada per Ariel i els seus esperits per a celebrar el vincle entre Ferran
i Miranda, però ha d'interrompre-la bruscament al recordar que Caliban està
preparant el seu assassinat.
En l'acte final, Pròsper revela la seva veritable identitat i emplaça al seu germà que li retorni el Ducat de Milà, també descobreix al seu pare el on és Ferrán que està jugant a l’escac amb Miranda, tots són perdonats, inclòs Sebastià per haver intentat usurpar la corona a Alonso. Pròsper renuncia a la seva màgia i deixa en llibertat Ariel. Els altres parteixen cap a Nàpols per a celebrar les noces de Fernando i Miranda. El destí de Caliban no queda clar.
La Tempesta és un drama en cinc actes de 2, 2, 3, 1 i 1 escena respectivament.
L'obra segueix les unitats aristotèliques de temps, acció i lloc. A més en La tempesta el temps escènic coincideix amb el de la representació: tres hores.
Els cinc actes corresponen a l'estructura clàssica teatral:
INDUCCIÓ Presentació de tots els personatges, les seves relacions i la seva arribada a la illa
PRÓTASI Pròsper, ajudat per Ariel, agrupa els personatges segons els seus interessos: Ferran amb Miranda, El Rei amb els seus cortesans i els criats amb Caliban.
EPÍSTASI Ferran i Miranda s'enamoren, Sebastiá i Antoni planegen la usurpació del poder. Tríncul, Esteve i Caliban planegen l'assassinat de Pròsper.
CATÀSTASI El Rei Alonso i el seu sèquit són successivament afalagats amb un banquet i la seva sobtada destrucció amb l'acusació d'haver usurpat el poder a Milan. Pròsper accepta el compromís de la seva filla amb Ferran i els obsequia amb una mascarada nupcial.
CATÀSTROFE El complot de Caliban és desemmascarat, Pròsper descobreix la seva identitat, i es produeix la reconciliació entre tots els implicats a través de les noces de Ferran i Miranda. Pròsper renúncia a la seva màgia i torna a la civilització. L'esperit d'Ariel obté la llibertat.
La Tempesta és l'obra de Shakespeare en la qual major importància tenen els acotaments escènics, dirigits a crear un ambient de màgia que es basa principalment en els sons.
|
Ariel canta tres cançons (I.ii.375-81), (I.ii.376-402) i (V.i.88-94) | ||||||
|
Hi ha acotaments concrets per a:
| ||||||
|
La música s'utilitza també per a dormir i despertar els personatges
| ||||||
|
S'utilitzen associacions musicals per a l'odi de Caliban, l'ambició d'Antoni i el lament de Ferran. |
A part de la música apareixen molts altres sons utilitzats com a motius recurrents: el so de la tempestat, dels trons i dels gossos. El monòleg de Caliban en (III.ii.96) se centra en la màgia dels sons en la illa.
La més completa i exhaustiva anàlisi de La Tempestat és la de Sir Frank Kermode (les obres de Kermode dedicades a Shakespeare són moltes i les referències a La Tempestat, innombrables. Però les idees fonamentals estan resumides en el seu pròleg a l'edició d'Arden). Kermode concedeix importància central a l'antítesi Naturalesa Art com a principi al voltant del qual s'ordenen tots els elements dramàtics de l'obra.
La crítica marxista, representada especialment per Leslie Fiedler, se centra en Caliban com a símbol dels pobles oprimits per una ‘raça esclavizadora’ . Caliban manté la força d'una fosca divinitat anàrquica que el mag Pròsper no és capaç de percebre però que es projecta al futur. La figura de Caliban aombra per un igual les dues visions utòpiques de l'obra representades per dos binomis antagònics entre sí: Gonzalo-Montaigne i Pròsper-Shakespeare.
Durant les últimes dècades ha prevalgut a les càtedres anglosaxones el corrent crític del nou historicisme. En el cas de La Tempestat, podem citar Francis Barker i Perter Hulme de la Universitat d'Essex qui partint de l'anàlisi del discurs se centren en la intertextualitat entre Shakespeare i Montaigne . Per a Barker i Hulme la clau de l'obra està en la inquietud que l'amenaça de Caliban produeix en Pròsper i que fa que dissolgui bruscament l'artifici màgic de la mascarada nupcial. Per als nou historicistes l'obra té un caràcter polític i realista i la tensió dramàtica s'expressa en termes d'opressió i alliberament.
Des d'una perspectiva totalment distinta, al 1975, aleshores Catedràtica d'Anglès de la Universitat de Nova York , Frances A Yates va advocar per una nova metodologia en l'estudi de Shakespeare. Yates proposava un exhaustiu estudi del Foli publicat en 1623 per Condell i Heminges qui, igual que el seu company Shakespeare, eren molt afins al cercle rosacreu afavorit per la Princesa Elisabeth i el seu marit l'Elector del Palatinat. Per a Yates (hipòtesi que ja havia esmentat Frank Kermode) Pròsper és sens dubte el trassumpte de John Dee, matemàtic i mag de gran influència en la cort elisabetiana però que havia caigut en gran desgràcia en la jacobina. Frances Yates era una experta en els corrents hermètics i cabalística del Renaixement, el seu estudi se centra en els aspectes màgics i críptics de La Tempesta i no interfereix en cap dels altres corrents crítics que estudien l'obra.
Edicions
amb notes
Orgel, Stephen, and William Shakespeare. The Tempest. Oxford: Oxford University, 1998.
Estudis monogràfics
Bloom, Harold, and Mirjana
Kalezic, eds. Shakespeare''s Romances.
Philadelphia: Chelsea House, 2000.
Coursen, H. R. The
Tempest A Guide to the Play.
Westport, CT: Greenwood Press, 2000.
Kirsch,
Arthur. "Virtue, Vice and Compassion in Montaigne and 'The Tempest.'."
Studies in English Literature,
1500-1900 37.2 (1997):
Neilson, Francis. Shakespeare
and the Tempest.
Rindge, NH: R. R. Smith, 1956.
Taylor, Mark. "Prospero's Books and Stephano's Bottle: Colonial Experience in 'The Tempest.'." CLIO 22.2 (1993): 1
|
Susanna Alonso-Cuevillas Sayrol 2004
|
