L'expressionisme comença a França amb Van Gogh i altres artistes i va tenir certa afinitat amb el breu moviment fauve de Derain, Vlaminck i Rouault. Els països germànics i escandinaus van trobar aquest estil especialment adequat al seu temperament i va ser a Alemanya i a Noruega on aquest moviment va florir en el camp de la pintura, la literatura i la música. L'exposició fauvista del 1905, Salon d'automne va tenir la seva rèplica per part del grup Die Brücke de Dresde, amb artistes com Ernst Ludwig Kirchner i Erich Heckel. Seguidament es va fundar un nou grup, Der Blaue Reiter, a Munich, l'any 1911. Alguns dels seus membres van ser els eminents artistes moderns Kandinsky, Macke, Nolde i, més tard, Klee. Ambdós grups varen representar la manifestació més important del modernisme en l'Alemanya anterior a la Primera Guerra Mundial, però va ser el noruec Edvard Munch (1863-1944), el que va sobresortir en l'estil expressionista fins arribar a l'excitació neuròtica. Les característiques de l'estil són l'ús de colors violents, la distorsió manierista de les línies i una preocupació obsessiva pels estats emocionals extrems d'ansietat, amor, odi, gelosia, por, sexe, humiliació i violència. En síntesi, una preocupació pels obscurs laberints de la psique humana descrits per Freud.

La literatura expressionista va explotar temes similars. Els seus representants són autors com Strindberg, Trakl, Wedekind, Toller i Kafka. En les obres d'aquests autors s'empeny al desprevingut lector cap a una visió de malson de la condició humana, centrada en el sofriment i el victimisme.

L'expressionisme musical es relaciona principalment amb Arnold Schönberg (1874-1951) i els seus deixebles, Berg i Webern. Hi ha tres tipus d'expressionisme musical: tonal, atonal i serial.

Expressionisme tonal
Aquest terme es refereix a la música en la que s'expressen les idees expressionistes en un medi encara basat en la tonalitat, amb independència de lo cromàtics que siguin els estils harmònics o melòdics. Un dels millors exemples és el monodrama de Schönberg Erwartung Op.17, una peça de gran intensitat: una dona es cita amb el seu amant en un bosc per la nit. Mentre el busca, ensopega amb el seu cadàver, assassinat. En l'escena final ella li parla amb profunda emoció, com si ell encara visqués.
L'estructura tonal tradicional s'abandona, encara que es manté una referència bàsica a re menor, de forma desdibuixada. La tonalitat de re va tenir un significat especial per a Schönberg durant el seu primer període, d'orientació tonal. Dos dels seus primers quartets de corda estan en re, i també el seu poema simfònic Pelleas und Melisande.
Una peça anterior, Nit transfigurada Op.4, originàriament escrita per a quartet de corda, però arranjada l'any 1917 (i revisada el 1943) per a orquestra de corda, està en re menor i acaba en re major. Inspirada en un poema de Richard Dehmel, l'obra té un fort caràcter programàtic: una dona passeja amb el seu amant a la llum de la lluna i li diu que espera un fill d'un altre home que no significa res per a ella. La turmenten la vergonya i el sentiment de culpa. El seu amant li diu que la perdona i que l'estima tant, que estimarà al nen com si fos seu. Gràcies a l'amor, ell pateix una transfiguració moral i emocional al besar-se en èxtasi amb ella. En aquesta peça es pot detectar el cromatisme wagnerià i una espiritualització tristanesca, especialment en els últims compassos. Malgrat això, no es tracta d'una imitació sinó d'una composició tonal expressionista en l'estil romàntic tardà de Schönberg de gran intensitat i bellesa.

Expressionisme atonal
L'autèntic llenguatge expressionista, es podria dir que el més natural, és l'atonalisme musical, i en la seva màxima expressió l'atonalisme serial. Un cop més Schönberg va ser qui va indicar el camí i es va sentir plenament en el seu territori dins del moviment expressionista. Ell mateix va ser un pintor expressionista més que acceptable, com ho demostra el seu autoretrat. Pel que fa a la música, ell mateix esmenta els seus tres períodes estilístics, que es poden datar aproximadament d'aquesta manera:

a) tonal (romanticisme tardà i expressionisme tonal): fins el 1908
b) atonal (expressionisme atonal): 1908-1921
c) serial (expressionisme serial): des de 1921

Al fixar-nos en el període serial hauríem d'observar que algunes de les seves obres, per exemple el Concert per a piano, acabat l'any 1942, incorporen la idea d'un "expressionisme romàntic serial". No hi ha cap mena de dubte que les obres de Schönberg van estar sempre imbuïdes de romanticisme. La contradicció no solucionada de la seva personalitat creadora va ser que darrera de les idees musicals revolucionàries, tals com l'"herètic" abandonament de la tonalitat, que va produir una de les més profundes divisions en la música occidental, s'amagava un home amb un temperament acusadament romàntic i tradicionalista. Va patir una manca de reconeixement a causa del seu romanticisme, encara que de vegades sembla no existir en les seves obres atonals i serialistes atonals. Va admetre ser "un conservador que s'ha vist forçat a ser un revolucionari". Alguna vegada es va permetre un retorn a la tonalitat, com en les seves Variacions sobre un recitatiu per a orgue, que tornen a estar en la seva tonalitat preferida, re.
Un dels millors exemples de l'expressionisme atonal alemany és Pierrot lunaire, del propi Schönberg. Un melodrama per a veu femenina i grup de cambra amb piano, flauta, piccolo, clarinet, clarinet baix, violí, viola i violoncel. És un cicle de vint-i-una cançons basades en la traducció a l'alemany dels poemes en francès d'Albert Giraud, cantada en Sprechgesang (cançó parlada). Un altre exemple són les seves Sis petites peces per a piano Op.19 on sense grans habilitats amb l'instrument es pot aprendre i gaudir de l'expressionisme.

Expressionisme serial
L'expressionisme serial és l'aplicació de les tècniques serialistes als postulats de l'expressionisme. L'atonalisme, l'atonalisme serial i l'expressionisme tonal estaven fets per complementar-se, i pot ser en aquest element on resideixin les seves limitacions i vulnerabilitat. Inclús pel públic d'avui resulta difícil acostumar-se al món personalista d'efectes dissonants de l'expressionisme. Una obra que pot ajudar a endinsar-se en aquest estil és l'òpera Lulú, d'Alban Berg i les composicions epigramàtiques de Webern.

Serialisme
La música serial és un dels avenços més radicals del segle XX. Parteix de l'atonalisme, però es diferencia en que el serialisme és un sistema ordenat. L'arbitrarietat del cromatisme extrem i de l'atonalisme va rebre la seva formalització en Schönberg, que va desenvolupar un sistema en el que una sèrie de dotze notes serveix com a melodia i harmonia cromàtica per a tota una composició. La Suite per a piano Op.25 de Schönberg, per exemple, es basa en la següent sèrie de dotze notes: mi, fa, sol, re bemoll, sol bemoll, mi bemoll, la bemoll, re, si, do, la, si bemoll. El sistema es va ampliar al incorporar la serialització de la durada i del ritme, entre altres elements, al que s'anomena serialisme total. En el serialisme parcial s'utilitzen menys de dotze notes. Una de les millors introduccions al serialisme és el Concert per a violí, d'Alban Berg.