CARNESTOLTES

EL CARNESTOLTES

El mot es fa servir d’una manera genèrica per a denominar les festes que van del Dijous Gras al Dimecres de Cendra, indistintament amb el mot Carnaval. D’una manera més específica el mot Carnaval es reserva per a la festa —la institució, diguem-ne— i el mot Carnestoltes per al ninot o humá que la personifica. A Barcelona la tradició ha establert una preferéncia pels ninots més que per les persones de carn i ossos, encara que n'hi ha hagut notables excepcions.

El costum de personificar el Carnestoltes en un ninot és molt antic i ha estat analizat en prof unditat per antropólegs, etnólegs, folkloristes, sociélegs i psicòlegs. Del fet que tota una ciutat jugui durant gairebé una setmana amb un ninot, reflectint-hi tots els seus fantasmes personals i familiars.

Els pagesos acostumaven a penjar un ninot al paller els dies del Carnaval, i el cremaven el Dimecres de Cendra.

A Barcelona i a daltres llocs hi havía el costum que les dones d’un carrer s’organitzessin per a endegar un ninot amb robes velles i penjar-lo en una finestra per Carnaval, costum que va ressuscitar, de primer tímidament, Sebastiá Junyent a mitjan segle XIX i que va donar lloc poc després a què la Societat del Born ressuscités tot el ritual de la rebuda, participació al Carnaval, la malaltia i l’enterrament del ninot Carnestoltes, que cada any rebia un nom específic diferent, normalment amb títol nobiliari. El ninot era passejat per la ciutat els dies del Canaval i en escenaris improvisats al mig del carrer s'escenificaven episodís del seu pas per la ciutat, sempre absolutament còmiques.