CARNESTOLTES.

 

 

ELS BALLS PÚBLICS

 

El Carnaval continua a les primenes del segle XIX, malgrat l’ocupació napoleónica i l’absolutisme borbónic. Ferran VII va posar algunes limitacions, peró el carnaval barceloní, tot i que eren temps de cnisi económica no va decaure. El testimoni de Leandro Fernández de Moratín el 1815, durant la seva estada de tres anysa Barcelona, reflecteix l’animació dels saraus carnavalescos de «los tres saraos públicos», que eren el del teatre de la Santa Creu, més tard Principal, el del saló de contractacions de la Llotja de Mar, i el de la Patacada. Aquests dos últims van començar-se a organitzar en crear-se el 1802 la Casa de Caritat. Els beneficis que s’obtenien de les entrades i consumacions eran destinats precisament a aquesta institució benéfica.

El ball de la Patacada era el més popular i el seu nom ha perdurat de fet fins avui per a denominar les festes sense pretensions. Hi ha diferents versions sobre l’origen del nom, peo, nosaltres ens decantaríem per una que no la dóna cap autor i que sembla, malgrat aixó, la més lógica. Era costum, en els balls públics de màscares, que el baIlador convidés una dama a la dansa, o viceversa, donant-li un cop a l’esquena, una patacada. Sense més paraules, el requerit havia de ballar amb el seu desconegut sol.licitador. Tot fa pensar que aquestes patacades entre balladors enmascarats donessin nom al ball.

El seu origen se situa en un magatzem de la Barceloneta i després en un local propietat d’Antoni Nadal, adossat al convent de Santa Mónica, dels agustins descalços. La vigília de Reis de l’any 1807 aquest local va incendiar-se í l’any 1814, finalitzada l’ocupació napoleònica, va inaugurar-se’n un altre al carrer de les Tàpies amb la mateixa finalitat. Aquest darrer és el que es faria més famós amb el nom de la Patacada, sobretot a partir de 1836, quan la Casa de la Caritat, que era la que es benefíciava del saraus, va encarregar a un pintor de decorar-lo. El ball sobreviuria fins 1854, quan el local va ser transformat en una foneria que s’incendià quinze anys després.

Una data important en la història dels balls de Carnaval és el 1847, quan va inaugurar-se el Liceu. El pati de butaques era cobert els dies del Carnestoltes amb un empostissat de fusta i el ball que s’hi feia, sobre el qual hi ha moltíssima informació que no és del cas transcriure aqui, va anar fent cada vegada més ombra al del Principal, que era on anaven les classe més benestants.