LA HISTORIOGRAFIA CRISTIANA
El cristianisme crea, sobretot a partir de l'edicte de Milà (313), en què es reconeix la llibertat de culte, una literatura apologètica, per polemitzar amb els autors pagans contemporanis. La historiografia cristiana adquireix un sentit providencial: la Providència divina vetlla pel poble escollit mentre que castiga els seus enemics. Així, segons les Morts dels perseguidors (De mortibus persecutorum) de Lactanci (principis del s. IV) els emperadors que havien perseguit els cristians havien estat governants desastrosos i havien patit una mort atroç, mentre que els prínceps més tolerants amb els cristians havien governat de manera excel·lent.
Sant Agustí (354-430), a la Ciutat de Déu (De ciuitate Dei), va elaborar per primer cop una teologia de la història. Segons ell en la lluita entre la ciutat de Déu, que comprèn els qui es mouen per la caritat, i la ciutat del món, formada pels qui es deixen dominar per l'egoisme, la primera és la que triomfa, lentament, al llarg de la història.
Sant Llorenç amb la graella on va ser martirizat i, a l'esquerra els quatre evangelis,
mosaic del mausoleu de Gal·la Placídia, c. 430, Ravenna (SG).
Webs d'interès
www.augustinus.it (en italià): web dedicada a la vida, l'obra, el pensament i l'actualitat d'Agustí d'Hipona a cura de Franco Monteverde.
 |
Dotze
segles de literatura llatina
|
 |
 |
 |
