Crec que els resultats
obtinguts als diferents àmbits de la recerca que he dut a terme confirmen la
hipòtesi de partida: “L’Expressió dramàtica és una eina indispensable per a
l’escola, ja que contribueix de manera
eficaç a la millora de la convivència”.
Començant en primer lloc
per la recerca bibliogràfica que ha estat una guia constant en el procés i continuant amb el treball de camp, és a dir amb la recerca i la recollida de
dades a partir de les entrevistes, visites,
assessorament de persones competents, entitats i institucions amb qui m’he posat en contacte
al llarg d’aquests mesos, tot plegat i
en un esforç de síntesis ha contribuït a donar sentit i verificar la hipòtesi
de partida.
Igualment important ha estat
la breu radiogràfica obtinguda mitjançant l’enquesta telefònica realitzada a
75 escoles públiques de la comarca del
Maresme, oferint una petita visió del
que actualment s’està fent a les aules i com s’està fent. La visió obtinguda és prou satisfactòria si
consideren que l’activitat teatral no és per si mateixa una àrea amb entitat
pròpia dins del currículum escolar, sinó que se l’ha d’incloure dins de les
diferents àrees curriculars. És veritat que cada educador té certa llibertat
per a distribuir el temps de treball escolar d’acord amb les necessitats de la
seva classe; però, com l’activitat teatral no es contempla d’una manera clara
en els continguts escolars, les limitacions i dificultats que es plantegen són
considerables.
Malgrat totes aquestes
consideracions i d’acord amb els
resultats obtinguts en aquesta recerca crec que puc afirmar que l’esforç i la voluntat dels
educadors és el que fa possible que el teatre estigui present a les aules i
ocupi un petit lloc que encara que insuficient, cal tenir en compte. He pogut
comprovar personalment que són molts els que estan treballant en aquesta tasca
i creuen en el fet teatral a l’escola.
Pel que fa a la recerca
realitzada per tal d’elaborar la base de dades de textos teatrals, aquest és un material molt pràctic i necessari que
els mestres estaven reclamant i que no he trobat publicat, per tant, crec que pot ser de gran utilitat. D’altra banda, la manca de textos teatrals
infantils en català que actualment presenta el mercat és una realitat que encara que coneguda per molts, ha estat
confirmada pel meu treball de recerca.
Però, sens dubte, l’estudi
més important ha estat el seguiment fet a les escoles. Dels resultats obtinguts
en la recollida de dades es desprèn la importància de la dramatització en la
recerca de les possibilitats expressives, la comunicació i la convivència. Els registres anecdòtics recollits al llarg de les sessions, els
qüestionaris passats als mestres i als alumnes, i les reflexions
compartides entre tots, són dades prou concloents. D’altra banda l’entusiasme
dels alumnes i dels educadors que han participat ha estat una informació, que
encara que no mesurable, no puc deixar de banda.
I, per acabar, en referiré al material elaborat
com és la programació de dramatització; material que crec, pot contribuir a
omplir el buit que les aules tenen en aquest sentit, donat que el caràcter no
curricular de la matèria promou la manca de programacions i de propostes i
referències oficials. Cal a dir que aquesta programació ja ha estat
experimentada i contrastada en algunes de les escoles amb les que he
col.laborat i els resultats tal i com es mostra en la
recollida de dades són molt satisfactoris. En un principi la intenció no
era la de seguir les meves programacions, però la falta d’aquestes a les escoles
demanava amb urgència aquest tipus de material. L’experiència ha confirmat la
satisfacció dels tutors i dels alumnes pels resultats.
En aquesta programació hi
ha escrit tot allò que cal per fer-ne un bon plantejament. Però, és clar no
sempre les circumstàncies permetran un treball extens com el que presento al
llarg d’aquesta programació. Agafeu, doncs, el que més us convingui; Cal tenir
en compte que el material és dúctil i necessita una pràctica activa. De fet, el
teatre és així, una mirada distant, sense implicació integral del centre i del
professorat, no condueix enlloc. I, naturalment, aquesta documentació seria
paper mullat.
I, en definitiva crec que
aquest projecte pot interessar a aquells educadors que, com jo, volen introduir el teatre a l’escola –no com
espectacle, sinó com activitat lúdica – i ensopeguin per dur a terme el seu
propòsit amb un mínim de garanties d’èxit o de treball gratificador amb dos importants problemes: la
poca informació sobre el tema i l’escassa possibilitat de formació.
Queda clar que el teatre a
l’escola és una eina summament profitosa perquè permet expressar emocions,
sentiments, idees, pensaments, etc; potència el coneixement del cos i de la
veu; desenvolupa la memòria, la capacitat d’observació i la imaginació, i
entrena en la pràctica individual i
col.lectiva de la comunicació. I tot això significa establir una relació amb el
món i amb els altres. Per això el teatre adquireix un valor educatiu
importantíssim, ja que permet desenvolupar globalment un conjunt d’actituds,
procediments i conceptes interdisciplinaris que no es podrien treballar
aïlladament i que ajuden a l’alumne a prendre consciència de la realitat que
l’envolta. Aprendrà a conèixer-se millor i a autocríticar-se, a enriquir els
seus mitjans d’expressió, a ser espontani i a no ser pedant.
I, per últim vull fer un breu repàs dels suggeriments, valoracions
i consideracions més rellevants:
ü
La dramatització no persegueix a l’escola la formació d’actors, ni
fomentar el gust pel teatre. El seu objectiu bàsic és l’educació integral de
l’alumne. No es tracta d’aconseguir nens/es-actors/es, nens-mimos de teatre,
sinó pel contrari, aconseguir que, a través dels diferents mitjans expressius el
nen/a pugui realitzar el seu propi acte comunicatiu, enriquir les seves
possibilitats de comunicació i de maduració.
ü
Molts mestres senten cert temor a l’hora d’adoptar aquest tipus de
pràctica educativa. Molts companys pensen que es perd temps, que seria com
preparar artistes, que impedeix finalitzar els programes, que suposa la
discontinuïtat o inseguretat didàctica i es perd de vista la proposta
curricular, que es requereixen materials especials, i que dispersa l’atenció
dels alumnes. Però tot és començar, i solament quan es practica es comprèn que
aquests obstacles no són tals. La por al canvi a vegades ens impedeix emprendre
camins i procediments que percebem amb claredat com més adequats i de major
eficàcia que els practicats habitualment. Amb la dramatització no solament no
es perd el temps, sinó que es finalitzen els programes en un temps rècord,
perquè al globalitzar l’ensenyament,
totes les àrees es porten endavant paral.lelament, essent sempre susceptibles
d’un tracte més o menys intems, segons els problemes o necessitats de cada
discent. El que aporta el joc dramàtic és que tracta els temes de manera
activa, vivencial, real, i per tant,
ofereix una motivació superior a la que ofereixen altres
tractaments passius.
ü
Un altre valor del joc dramàtic enfront a altres procediments és
la seva espontaneïtat, el desenvolupament de la creativitat i l’oportunitat que
dóna a tots els components del grup d’aportar idees, oferir solucions als
problemes i d’implicar-se de ple en l’acció.
No es tracta de preparar artistes, sinó de que cadascú descobreixi les
seves possibilitats expressives amb el treball
individual i de grup.
ü
Intenta que cadascú per mitjà de la paraula, la veu, el gest,
tregui el que porta a dins, que expressi les seves emocions, els seus
sentiments, les seves intencions.
ü
Pot ser que el joc dramàtic impliqui a la tasca diària del tutor
major disbauxa del que suposa la pràctica habitual amb tots els alumnes
asseguts i callats, mentre “tirem de fitxa” per a assegurar la disciplina i
justificar que hem complert amb els programes. És una actitud vàlida i respectable,
però encara que suposi major tranquil.litat, creiem que no compensa si la
comparem amb la del joc dramàtic.
ü
Cal aprofitar la màgia de l’escenari i convertir-la en recurs
educatiu. L’escenari és una ficció una finestra, un mirall, un aparador en el
qual la paraula, la música, el gest….adquireixen vida, significat i
materialització. Una pràctica teatral és una activitat col.lectiva on es donen
interaccions entre individus, i a on es poden descobrir noves relacions. Per
això implica una metodologia basada en les diferents estructuracions grupals
(parelles, trios, microgrups) entre els diferents membres del grup.
ü
Al joc dramàtic no es treballa mai en solitari, sinó amb els
altres. Això col.loca de seguida els nens en una situació col.lectiva on
cadascú té necessitat de prendre en consideració tots els altres. Aquí neix el
respecte per l’altre. Una vegada que els nens han dut a terme un treball o han
exposat junts un espectacle, s’adonen de la necessitat de coordinació. Així, a
la preparació d’un resultat col.lectiu, no és possible d’ignorar com són
d’útils els uns als altres, com tampoc el fet que una col.laboració efectiva
satisfà tots plegats i cadascú individualment. Els nens són grans
individualistes. La participació social és urgent; La constant presència dels altres
obliga a adequar l’espai i el propi ritme a l’espai i al ritme del grup. Tothom
ha de col.laborar i acceptar la seva parcel.la de responsabilitat. Perquè la
història depèn tant d’un llarg monòleg com d’una rèplica d’una sola paraula,
tant dels personatges principals com dels secundaris; tant d’un gest com d’una
entrada de so. En definitiva, en el treball en grup, els nens/es redescobreixen
la seva identitat i les actituds de tolerància, solidaritat, responsabilitat i
respecte als altres.
ü
Els alumnes resolen els conflictes plantejats i es relacionen
entre si a través dels seus personatges, desenvolupant una activitat comú i,
sobretot, un sentit de grup particularment interessant.
ü
És precís no trivalitzar la sessió de teatre. És preferible limitar
l’acció en el temps concentrar-la en un tema precís que veure com es va
convertint en una activitat rutinària i com va perdent energia.
ü
És necessari tenir dret a equivocar-se, a l’errada, tenir la
possibilitat d’esborrar i tornar a començar. En això consisteix l’aspecte màgic
de la interpretació dramàtica: res perdurable, res és de veritat. Potser sigui
això el que ens permeti ser autèntics.
ü
Cadascú dels individus que composen el grup hi arriba amb un bagatge
social i familiar particular i amb uns prejudicis propis. Quan es planteja un
joc o una improvisació, els participants del grup reaccionen com ho farien davant
els membres de la seva família o amb les seves amistats. Els participants del
grup assumeixen uns personatges i uns rols, moltes vegades nous; l’individu que
mai ha estat líder pot ser-ho ara i experimentar així una sensació molt
positiva i generar noves relacions amb els seus companys; els rols canvien, ara
es pot fer de pare, de fill, o de polític.
ü
Cal evitar angúnies provocades pel desig d’assolir resultats.
ü
El mestre/a ha de mantenir
contínuament una actitud oberta i ser absolutament receptiu
ü
S’intenta passar-ho bé però s’assumeix l’esforç de la preparació,
de la investigació de la recerca de la informació, de la confecció de materials
i l’adequació d’ambients. Es poden
aconseguir els objectius curriculars, de manera natural, amena i divertida,
mantenint la motivació sobre un tema durant llargs períodes de temps.
ü
Mitjançant el joc dramàtic, els nens busquen i troben. I, ho fan a
través del mateix joc i de la pròpia observació i reflexió sobre els fets, els
objectes, les relacions. Quan es fica en la pell del personatge, ha d’apropiar-se
dels seus sentiments viure i solucionar els seus problemes, posar-se en les
situacions…el nen/a es veu abocat a trobar sortides, a reflexionar sol o en
grup, fins arribar al desenllaç que posi
fi al drama originat.
ü
Els coneixements que s’adquireixen d’aquesta manera i els
procediments que s’aprenen són sòlids perquè s’aconsegueixen vivencialment en
el pla de la realitat o en la recreació de la mateixa.
ü
L’activitat dramàtica posa a l’alumne en contacte amb realitats no
conegudes.
ü
Un treball teatral (representació) a l’escola pot ser una obra de
teatre, o un recital de poemes sobre un poeta o un recull de poetes diferents,
o petits trossos de prosa prèviament seleccionada seguint un centre d’interès,
o la representació d’un recull d’escrits fets pels mateixos alumnes, etc.
ü
En totes les dimensions, cultural, social, educativa o artística,
el teatre ofereix un ampli ventall de possibilitats als educadors socials,
animadors socioculturals, pedagogs, psicopedagogs, professorat de primària,
secundària, batxillerat, terapeutes, etc. El teatre ofereix materials,
activitats, recursos, procediments, però sobretot, un considerable número de
tècniques, entre las quals destaquen la improvisació, el joc de rols, la
dramatització, els jocs d’expressió oral i corporal o l’escenificació, que
ofereixen múltiples possibilitats educatives.
ü
Al mateix temps cal considerar que s’oblida sovint la diferència
fonamental que hi ha entre el teatre de i el teatre per als nens. Normalment es creu que el camí que cal seguir
és el de reproduir a l’aula el procés de creació d’un espectacle de
professionals adults. El procés que se segueix aleshores es buscar una peça
teatral no gaire llarga i complicada, repartir els papers i fer memoritzar
aquest als nens; sotmetre’ls en una disciplina fèrria d’assaigs i seguir al peu
de la lletra les acotacions de l’autor.
Gairebé tots els resultats d’aquesta forma de treballar són pobres.
D’una banda els participants no tenen els coneixements tècnics necessaris per a aconseguir un
espectacle final, i d’altra banda la seva creativitat queda bloquejada. A
aquells que no hagin treballar la dramatització a l’escola, és lògic, que de
moment, tot se’ls faci una muntanya.
ü
La pràctica del joc
dramàtic i la dramatització pot convertir-se en una eina per a reflectir els
interessos dels alumnes i relacionar-los amb totes les àrees de l’aprenentatge.
Aquests jocs ofereixen també a l’educador un context idoni per a l’observació
dels alumnes i les seves relacions interpersonals. A més, faciliten
l’exteriorització de sentiments poc acceptats, l’alliberament de possibles
tensions i conflictes i contribueixen a la seva resolució.
ü
Els resultats assolits en el camp lingüístic són molt
importants, ja que el drama es presenta
i es resol a través del llenguatge: monòlegs, diàlegs i actuacions lingüístiques conjuntes.
En el joc dramàtic, el llenguatge és fonamental. Constatar cada dia
l’entusiasme dels nens/es per crear i inventar històries, el seu afany per
explicar-les o la seva satisfacció per interpretar-les, és el que garanteix que el joc dramàtic
funcioni com alternativa metodològica.
ü
És deshinibidor. Per a alguns infants parlar en públic, encara que
el públic siguin els seus mateixos companys, i a més fer-ho amb veu alta i
clara és una quimera. El sol fet de ficar-se a la pell del personatge fa que es
formi con un escut protector del sentit del ridícul i per extensió de la
vergonya: qui parla, qui diu aquestes coses, qui actua d’aquesta altra manera,
qui s’abraça aquest noi no sóc jo sinó el personatge al qual represento.
ü
Ajuda a aprendre a escoltar ja que quan els alumnes fan teatre han
de tenir i tenen molt present que han d’estar atents al diàleg. Els nois i les
noies han d’estar molt atents al peu que se’ls dóna per intervenir i ho faran
amb el ritme i l’expressió adequada. També a l’hora d’interpretar una
improvisació el fet d’escoltar és imprescindible. Si es vol continuar un diàleg
improvisat no pot ser que l’alumnat només estigui pendent del que diu sinó que
ha d’estar molt atent a què li diuen.
ü
La dramatització juntament amb la plàstica i la música formaven
les tres parts de l’expressió artística, que ha de recuperar-se per al currículum escolar.
ü
En definitiva, el més interessant, i justament per les seves
propietats formatives, és la reflexió sobre el treball, de preparació i
formació de la persona, a partir del treball sobre el cos, l’espai, la
respiració, la veu, la relaxació i el ritme; en suma, l’experimentació. El més
important no és doncs, el simple fet de muntar un espectacle o una
representació, sinó la qualitat del procés d’aprenentatge, procés que hauria de
proporcionar al nen uns estímuls que provoquin en ell una investigació sobre
les seves pròpies possibilitats expressives. És per això que la meva
programació ha estat pensada per a fer-la al llarg d’un curs escolar.
Voldria acabar comentant
que per a mi realitzar aquest treball ha estat una experiència grata i
enriquidora. El fet de recollir finalment en un mateix redactat la feina feta
durant aquests darrers mesos i també el meu treball silenciós, recollit i
experimentat durant molts anys de pràctica educativa amb nens i nenes de
diverses edats, m’ha servit per arrodonir i acabar d’assimilar el contingut
d’aquesta.
Aquesta elaboració em permet fer un punt i
a part, per posteriorment, continuar avançant tenint una base assentada d’on
partir novament. No el considero un treball tancat, sinó obert i susceptible de ser revisat i modificat, en
definitiva, enriquit constantment.
En la meva carrera
docent, he treballat amb tots els
nivells educatius i no he trobat cap altra pràctica pedagògica que contempli
totes les facetes de la personalitat ni comprometi tant als alumnes com ho fa
la dramatització: els motiva i els implica lliurement i espontàniament. Per què, doncs, no aprofitar les possibilitats de l’activitat teatral?
