Nomenclatura Mineral

Fins el 1990 es coneixien 3.304 espècies minerals i el seu número s'incrementa cada any. Fins no fa massa temp no existien acords internacionals, sobre la denominació, formulació i clasificació dels minerals. Actualmente, la I.M.A. (International Mineralogical Association), intenta posar ordre en aquest tema i per això existeix la C.N.M.M.N. (Comisió de Noms de Minerals i Minerals Nous) que s'encarrega d'unificar la nomenclatura, formulació i classificació dels minerals. Cal destacar la tasca realitzada per aquesta comisió, per a  clarificar la Mineralogia dels Filosilicats i els Inosilicats.

Al llarg de la Història s'han fet servir moltes denominacions per a roques, minerals i varietats, algunes de les quals han donat lloc a nomebroses confusions que encara es poden donar. D'una banda existeixen espècies amb més d'un nom (blenda i esfalerita, hematite i oligist, idocrasa i vesubiana, titanita i esfena, etc.). D'altra banda, en molts casos, no està massa clar quan es parla de varietats i d'espècies. Per exemple, la maragda no és més que una varietat del beril, però és més conegut el nom de la maragda que el del beril i moltes persones desconeixen l'autèntica naturalesa d'aquesta gemma.

Avui día es fan servir noms de minerals amb etimologies molt diverses. Es conserven una bona part dels noms coneguts en l'època grega i romana, com cinabri, coure, plata, amatista, etc., però el número d'espècies conegudes lavors era molt reduït. Fins el segle XVIII no es coneixien moltes espècies, però coincidint amb el desenvolupament de la Química, es va començar a conèixer noves espècies els noms de les quals tenen una etimologia molt variada en la que segueix predominant les arrels gregues i llatines, però també apareixen nom relacionats amb personatges, amb els llocs on s'han trobat (toponímics), etc. Més recentment són freqüente els noms amb arrels anglosaxones, germàniques, eslaves i franceses. La influència de les abreviatures ha arribat també al món mineral i es fan servir les inicials dels elementos constituents. Un exemplo d'aquest cas el constitueix la Banalsita (BaNa₂Al₄Si₄O₁₆). Per conveni, es fa servir la terminació "ita" referida al terme grec "lithos" que significa pedra.

De manera anecdòtica, es po citar que durant el segle XVIII Linneo va intentar donar una nomenclatura similar a la que havia donat als vegetals i als animals basant-se en els conceptes de gènere i espècie. Aquesta nomenclatura no va tenir massa èxit i es va deixar de fer servir durant el segle XIX.

En alguns llibres espanyols s'ha intentat castellanitzar els noms amb una transcripció fonètica que ha conduit a certa confusió. Modernament s'accepten, fins i tot per la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, els noms que provenen de llenguas extrangeres i fins i tot del grec i del  llatí, amb petites adaptacions al castellà que es troben degudament reglamentades. Per exemple, s'admeten Goethita, Wurtzita, Scheelita, Boehmita, Gibbsita, Smithsonita, Wulfenita, etc.

No hem d'oblidar els minerals i varietats que presenten etimologies d'origen castellà, com aragonita, jarosita o andalussita. Encara que també s'ha de reconéixer que certs noms ja no es fan servir o corresponen a espècies i varietats que poseeixen un altre nom internacionalment admés, com l'almeriita que es coneix normalment com natroalunita.

Classificació Mineral

La classificació dels minerals constitueix una de las bases de l'estudi dels minerals i la clau per al desenvolupament d'una Mineralogia Descriptiva rigorosa. De fet, han estat nombrosos els intents de classificació que hi han hagut al llarg de la història. La primera classificació de minerals que es coneix va ser realitzada pel grec Teofrast, durant el segle III a.C. El romà Plini, al segle I d.C., en la seva "Historia Natural", elaborà una Sistemàtica Mineral que serviria de base per als treballs que va realitzar Avicena durant l'Edat Mitja. En canvi, aquestes classificacions sempre eren superades pels nous coneixements.

Durant molts segles s'ha intentat classificar els minerals atenent a nombrosos criteris, però aquests sempre han estat unitaris i, tard o d'hora, les classificacions quedaven obsoletes.

A l'actualitat, les classificacions consideren varis criteris degudament ponderats. Les classificacions que millor resultat han donat són les que es recolzen en criteris químics, estructurals i geoquímics. En aquesta línia es troben les classificacions de Kostov i de Strunz, les més utilitzades en els darrers anys.

CLASIFICACIÓ DE KOSTOV (1957)

Considera criteris químics, estructurals i genètics. Donat que la majoria dels minerals són de naturalesa iònica, utilitza els anions per a l'establiment de classes i els cations per a subdividir less classes.

En els silicats s'han de fer anar criteris estructurals servint aquests per a la creació de les subclasses i els criteris geoquímics per a l'establiment dels grups. D'aquesta forma Kostov crea una classificació basant-se en els elements més abundants en el món mineral i en la que figuren les classes que apareixen en la següent taula:

CLASIFICACIÓ DE STRUNZ (1941 - 1970)

Hugo Strunz publicà entre aquests anys 5 edicions de la "Mineralogische Tabellen" (Leipzig 1941, 1949, 1957, 1966 y 1970). Es consideren criteris químics per a l'establimento de classes en funció de la naturalesa de l'anió:

D'acord amb determinats criteris estructurals, la classe dels Silicats presenta 6 subclasses:

Les classificacions actuals es basen en la de Strunz, encara que continuament s'introdueixen modificacions i es van adequant els criteris als conneixements del moment. En aquest sentit s'ha de destacar els treballs de la I.M.A.

La subdivisió dels silicats en subclasses respon a criteris estructurals. Però també s'apliquen aquests criteris per establir, en les altres classes, els tipus estructurals (o tipus de fórmula).

L'establiment de grupo i de sèries respon a criteris químics (cations, aigua, altres anions,...) i geoquímics o genètics. En aquest grau de la classificació és on apareixen actualment els problemes més grans, ja que es continua l'aparició de treballs que revisen estructures, composicions i procesos de formació de materials.

Els termes existents en cada grup o a cada sèrie es corresponen amb l'espècie mineral, que ja s'ha definit amb anterioritat.

D'altra banda, s'aplica el concepte de varietat als diferents aspectes que  es poden presentar en una espècie, bé siguin per petites variacions en la composició química que acostumen a originar canvis de color (la maragda és una varietat de beril que conté crom i és verda) o bé per presentar-se amb diferents hàbits característics.

Tenint en compte el significat del terme varietat, ha de quedar clar que les polimorfies, o formes polimòrfiques, d'una determinada substància, no constitueixen varietat, essent cada una d'elles, una espècie distinta. Així per exemple les alotropies del sofre, (a, b, g), constitueixen espècies diferents, el mateix que els polimorfs del quars (a o baix, b o alt) que presenten lleus diferències estructurals que fan que cadascun d'ells sigui una espècie, encara que només un d'ells està present a la naturaleaa (el quars a o quars baix).

Pel que respecta al fenomen de la substitució isomòrfica, hem de tenir en compte que les diferents denominacions que es donen als termes d'una sèrie isomòrfica no solen estar fixats d'una forma molt estricta, tret d'alguns casos (plagioclases,...). D'aquesta forma, surgeixen tant espècies com varietats, pel que és convient estar atents a les normatives de la I.M.A. en aquest sentit.