La nostra ineficàcia educativa és deguda a la
desigualtat, a
la polarització social de l'ensenyament
Vicenç Navarro
Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu
Fabra
L'Informe Pisa sobre el coneixement acadèmic dels estudiants
dels països de l'OCDE documenta que el grau de coneixement de
matemàtiques i comprensió de lectura dels estudiants catalans
i espanyols està per sota de la mitjana d'aquells països.
Aquesta conclusió ha generat un debat sobre l'educació a
Catalunya i a Espanya als mitjans d'informació en què s'han
reproduït interpretacions de les dades de l'informe errònies,
que han facilitat l'aparició de diversos comentaris i
propostes equivocades.
S'ha subratllat, per exemple, que l'Informe Pisa mostra que
els estudiants de Catalunya tenen un coneixement superior a la
mitjana d'Espanya, amb la qual cosa diversos rotatius han
proposat a les autoritats educatives espanyoles que aprenguin
del model educatiu català com un punt de referència.
Catalunya, no obstant, no està per sobre de la mitjana
d'Espanya. Tal com ha assenyalat el professor Francesc Pedró,
un dels experts més coneguts en l'àrea de la qualitat
educativa, els valors de l'Informe Pisa deriven de mostres
estadístiques obtingudes a cada país i no reflecteixen els
valors de tots els seus estudiants. Les molt petites
diferències en el grau de coneixement matemàtic dels seus
estudiants entre Catalunya i Espanya entren dins de la
variabilitat estadística i no es pot concloure, com es fa
erròniament, que reflecteixin diferències reals de coneixement
matemàtic entre Catalunya i Espanya. No és així en el cas
de
Castella i Lleó i del País Basc, on les diferències amb
la
mitjana d'Espanya són estadísticament significatives i són
més
grans que les que es podrien derivar de variacions
estadístiques resultat de la mida reduïda de les mostres.
Una altra correcció té a veure amb el comentari
molt estès que
som dolents, però molt iguals, una conclusió basada en el fet
que la diferència de coneixement acadèmic entre els millors i
els pitjors estudiants, tant a Catalunya com a Espanya, és de
les més baixes de l'OCDE. Algun comentarista liberal ha
arribat fins i tot a suggerir que som dolents perquè som massa
iguals, i ha presentat la suposada ineficiència educativa del
nostre país com a conseqüència de la seva excessiva igualtat.
Una lectura detallada de l'Informe Pisa, no obstant, porta
precisament a una interpretació oposada. La nostra
ineficiència educativa està basada precisament en la seva
desigualtat. Vegem-ho.
Quan s'analitzen les puntuacions de coneixement matemàtic
dels
estudiants espanyols es veu que els que van a la privada
(concertada o no) tenen una puntuació més alta que la mitjana
de l'OCDE, mentre que els que van a la pública estan per sota
d'aquesta mitjana. D'això alguns comentaristes n'han tret la
conclusió que les escoles privades són millors que les
públiques, i han utilitzat aquest resultat com una promoció de
les primeres.
Però, tal com documenta l'Informe Pisa, quan la pública
té la
mateixa composició social d'alumnat que la privada, els
resultats són pràcticament els mateixos. En realitat,
l'Informe Pisa assenyala clarament que el punt més fluix del
sistema educatiu espanyol (i que gairebé no es discuteix) és
el de ser un dels països en què la variable classe social dels
pares té més impacte a l'hora de configurar les possibilitats
de l'alumnat a causa de la polarització del sistema.
Espanya és un dels països on l'escola té
un paper més
determinant a l'hora de reproduir l'estructura social, una
realitat d'enorme importància i de la qual no es parla al
nostre país, on la saviesa convencional sembla fins i tot
negar l'existència de classes socials. L'Informe Pisa demostra
que Espanya (i Catalunya) no és un país de classes mitjanes.
Al contrari, és un dels països que té l'estructura social
més
rígida i amb menys mobilitat social, i l'escola és un element
clau per a la reproducció d'aquesta polarització social.
Una causa, entre altres, que moltes famílies decideixin
enviar
els seus fills a la privada és el seu desig d'estar per sobre
de la pública; i si aquesta té pocs recursos, no se'n
necessiten gaires més per estar per sobre. Ara bé, tal com
assenyala l'Informe Pisa, la pública és la que determina el
nivell de qualitat educativa de tot el país. Els estudiants de
la privada a Espanya estan per sota del nivell de coneixement
dels estudiants privats mitjà de l'OCDE, i això com a resultat
de la pobresa de la pública.
En realitat, la polarització social de l'educació
no és bona
per a cap classe social. Els països que tenen un nivell més
alt de coneixement són aquells, com per exemple Finlàndia, que
tenen unes bones escoles públiques multiclassistes. Els que
tenen el seu sistema educatiu dividit per classes socials (com
Espanya i Catalunya) tenen un escàs desenvolupament educatiu.
La igualtat d'oportunitats és la millor recepta per al nivell
educatiu de tots.
La despesa pública educativa espanyola és de les
més baixes de
la Unió Europea. Tal com han documentat els professors Calero
i Escardíbul (Finançament i desigualtats en el sistema
educatiu a Espanya), Catalunya és una de les autonomies que
tenia (l'any 2002) la despesa pública per estudiant més baixa
d'Espanya (Espanya 3.161 euros, Catalunya 2.839) i el subsidi
públic a l'escola privada més alt d'Espanya. No cal dir que la
despesa pública no és l'única variable que condiciona la
qualitat de l'ensenyament. N'hi ha altres que també la
condicionen. Però això no nega la realitat que gran part del
nostre subdesenvolupament educatiu és degut a la pobresa dels
seus recursos, pobresa que explica al seu torn la polarització
social de l'ensenyament. Esperem que els nous governs espanyol
i català, més sensibles a la cohesió social, canviïn
aquesta
situació.
--------------------------------------
EL ARTÍCULO DEL DÍA // VICENÇ NAVARRO
Somos 'malos', pero no iguales
Nuestra ineficacia
educativa se debe a la desigualdad, a la
polarización social de la enseñanza
VICENÇ Navarro
Catedrático de Políticas Públicas de la Universitat Pompeu
Fabra
El Informe Pisa
sobre el conocimiento académico de los
estudiantes de los países de la OCDE documenta que el grado de
conocimiento de matemáticas y comprensión de lectura de los
estudiantes catalanes y españoles está por debajo del promedio
de aquellos países. Tal conclusión ha generado un debate sobre
la educación en Catalunya y España en los medios de
información en el que se han reproducido interpretaciones de
los datos del informe erróneas, que han facilitado la
aparición de comentarios y propuestas equivocadas.
Se ha subrayado, por ejemplo, que el Informe Pisa muestra que
los estudiantes de Catalunya tienen un conocimiento superior
al promedio de España, con lo cual varios rotativos han
propuesto a las autoridades educativas españolas que aprendan
del modelo educativo catalán como un punto de referencia.
Catalunya, sin embargo, no está por encima del promedio de
España. Tal como ha señalado el profesor Francesc Pedró,
uno
de los expertos más conocidos en el área de la calidad
educativa, los valores del Informe Pisa derivan de muestras
estadísticas obtenidas en cada país y no reflejan los valores
de todos sus estudiantes. Las muy pequeñas diferencias en el
grado de conocimiento matemático de sus estudiantes entre
Catalunya y España entran dentro de la variabilidad
estadística y no puede concluirse, como erróneamente se hace,
que reflejen diferencias reales de conocimiento matemático
entre Catalunya y España. No es así en el caso de Castilla y
León y del País Vasco, donde las diferencias con el promedio
de España son estadísticamente significativas y son mayores
que las que podrían derivarse de variaciones estadísticas
resultado del reducido tamaño de las muestras.
Otra corrección tiene que ver con el comentario muy extendido
de que somos malos, pero muy iguales, conclusión basada en que
la diferencia de conocimiento académico entre los mejores y
los peores estudiantes, tanto en Catalunya como en España, es
de las más bajas de la OCDE. Algún comentarista liberal ha
llegado incluso a sugerir que somos malos porque somos
demasiado iguales, presentando la supuesta ineficiencia
educativa de nuestro país como consecuencia de su excesiva
igualdad. Una lectura detallada del Informe Pisa, sin embargo,
lleva precisamente a una interpretación opuesta. Nuestra
ineficiencia educativa está basada precisamente en su
desigualdad. Veamos.
Cuando se analizan las puntuaciones de conocimiento matemático
de los estudiantes españoles se ve que aquellos que van a la
privada (concertada o no) tienen una puntuación mayor que el
promedio de la OCDE, mientras que los de la pública están por
debajo de tal media. De ello algunos comentaristas han
concluido que las escuelas privadas son mejores que las
públicas, utilizando este resultado como una promoción de las
primeras.
PERO, TAL como
documenta el Informe Pisa, cuando la pública
tiene la misma composición social de estudiantado que la
privada, los resultados son prácticamente los mismos. En
realidad, el Informe Pisa señala claramente que el punto más
flaco del sistema educativo español (y que apenas se discute)
es el de ser uno de los países en los que la variable clase
social de los padres tiene mayor impacto en configurar las
posibilidades del estudiantado debido a la polarización del
sistema.
España es uno de los países en los que la escuela juega un
papel más determinante en reproducir la estructura social,
realidad de enorme importancia y de la que no se habla en
nuestro país, en el que la sabiduría convencional parece
incluso negar la existencia de clases sociales. El Informe
Pisa demuestra que España (y Catalunya) no es un país de
clases medias. Antes al contrario, es uno de los países que
tiene la estructura social más rígida y menos movilidad
social, siendo la escuela un elemento clave para la
reproducción de tal polarización social.
Una causa, entre otras, de que muchas familias envíen a sus
hijos a la privada es su deseo de estar por encima de la
pública; y si ésta tiene pocos recursos, no se necesitan
muchos más para estar por encima. Ahora bien, tal como señala
el Informe Pisa, la pública es la que determina el nivel de
calidad educativa de todo el país. Los estudiantes de la
privada en España están por debajo del nivel de conocimiento
de los estudiantes privados promedio de la OCDE, y ello como
resultado de la pobreza de la pública.
EN REALIDAD, la
polarización social de la educación no es
buena para ninguna clase social. Los países que tienen mejor
nivel de conocimiento son aquellos, como Finlandia, que tienen
unas buenas escuelas públicas multiclasistas. Los que tienen
su sistema educativo dividido por clases sociales (como España
y Catalunya) tienen un escaso desarrollo educativo. La
igualdad de oportunidades es la mejor receta para el nivel
educativo de todos.
El gasto público educativo español es de los más bajos
de la
UE. Tal como han documentado los profesores Calero y
Escardíbul (Financiación y desigualdades en el sistema
educativo en España), Catalunya es una de las autonomías que
tenía (en el 2002) el gasto público por estudiante más
bajo de
España (España 3.161 euros, Catalunya 2.839) y el subsidio
público a la escuela privada más alto de España. Ni que
decir
tiene que gasto público no es la única variable que condiciona
la calidad de la enseñanza. Existen otras que también la
condicionan. Pero ello no niega la realidad de que gran parte
de nuestro subdesarrollo educativo se debe a la pobreza de sus
recursos, pobreza que explica a su vez la polarización social
de la enseñanza. Esperemos que los nuevos gobiernos español y
catalán, más sensibles a la cohesión social, cambien esta
situación.