La descriptio puellae (descripció de la xica), efectivament es donen detalls de la dona ideal d'aquesta època; el corpe diem, aprofita el dia, vol dir fa invitació a gaudir del plaer de la vida i de la temporada de la joventut abans que el pas del temps ens endinse a l'etapa vital de la vellesa, així sens invita a recórrer el possible trajecte, curriculum vitae, de la nostra existència amb més joia que resignació, malgrat les tristeses que se’ns presenten; l’ubi sunt?, on són?, es contesta a la pregunta retòrica que ens és formulada a fi d’invitar-nos vers la reflexió sobre la fugacitat de la vida i el poder enderrocador de la mort sobre nosaltres, quan se'ns acaben les hores; el locus amoenus, indret amè, agradable, passatge bell i tranquil que té sempre les mateixes característiques: prades verdes, rius, llacs, barrancs i tolls d'aigües cristal·lines, arbres que garanteixen frescors amb llurs ombres i els corresponents moixons que hi canten. Ja el ciutadà romà Ciceró (106-43 aC) ens va dir que la música i el vi alegren l'esperit; però ja no cal dir-ho que al Déu Bacchus, protector vitícola, cal oferir-li un culte presidit pel seny i la moderació versus aquest esmentat líquid.
Un segle abans, al text Lo somni, de Bernat Metge (1340/46-1413), que era un lector apassionat dels autors grecs i romans, model humanista, autor ideal per rellegir-se el segle XVI, ens parla dels gèneres de la poesia i la cançó: el virolai i la balada; el primer consta d'unes quantes estrofes i un refrany que es va tot repetint; l'altre cant tradicional és apte per ser ballat.
Som davant d'uns dies on ja la literatura i la música tindran cam a coronació màxima la satisfacció espiritual; per tant, molts cants seran plens de sentiments i se cercarà la perfecció humana. Es vol conèixer la grandesa del Creador amb cants polifònics (veus diverses classificades i ordenades) que esdevenen suara mateix amb gran embranzida; fins i tot hi ha composicions amb l'efecte referit del tornaveu, del ressò, és l’eco.
I la monarquia i el món religiós protegeixen els hòmens de lletres i els artistes; a tall d’exemple recordem el papa Alexandre VI (1431-1503), nascut a Xàtiva i mecenes d’artistes, que promulgà el jubileu de l’any 1500 al so de trompeta. Fou gran defensor del català com a llengua del palau.
Nicolau Copèrnic (1473-1534) afirma l’heliocentrisme a De revolutionibus orbium coelestium davant la concepció geocentrista existent, i Galileu (1564-1642) construeix el primer telescopi i defensa el sistema heliocènctric de l’esmentat Copèrnic.
El Renaixement potencia una floració primaveral a la vida de la Humanitat puix que cerca l’home; o siga, tot allò que estudia l’ésser humà; per tant, és un corrent antropocentrista; per la qual cosa fa nàixer més il·lusió per descobrir nous mons i apassionar-se per l’amor a la bellesa per ella mateixa. Les obres clàssiques, tant gregues com llatines, que estaven depositades en biblioteques monacals o particulars, són traduïdes. La descoberta de la impremta suposarà la possibilitat d’accedir, de manera generalitzada, a la cultura, fins llavors custodiada en els monestirs.
En certs cants es desitja compartir amb la dona el seu amor, barreja de raó i de delit; Ausiàs March (1397?-1459) expressa que la dona és una companya, una amiga lliure de prendre decisions, capaç de bondat i malícia, amb la qual podem parlar i discutir.
L’italià Niccolò Machiavelli recomana que el rei siga lleó i rabosa alhora; aquí, fidelment, Pere Serafí (1505?-1567) ens indica: “Lo príncep ha de ser fort i prudent”; “és menester que el mostre cap de guerra, lleó molt fort i en to consell siga rabosa".
Renaixement vol ser una afirmació de tot allò que és individual i una tensió cap a l’emancipació personal, social, linguística, religiosa i nacional. L'home aplica una intenció conscient vers el coneixement realista d’ell mateix i del món que l’envolta; per això esdevé més vitalista, tot sentint, d'aquesta manera, el plaer de viure i la possió del descobriment. Científics, creadors, artistes, pensadors, missioners i exploradors apareixen arrossegets per equesta tensió determinista de l'ànima renaixentista.
Amb el Renaixement naix la història de la raó, que serà des d'aquest temps el motor que impulsarà la cultura cap a l'esdevenidor. La curiositat, l'esperit d’observació i el sentit crític acompanyaran aquesta racionalització en el seu viatge cap al futur, pel camí de la investigació i la recerca de nous coneixements. El seu moment de màxima plenitud -la fe i l'orgull del progrés- es viuran plenament en el segle XVIII.
Paral·lelament al creixement de les individualitats vénen els embrions dels estats europeus i dels llenguatges nacionals, que comencen a adquirir la configuració actual. L'aprenentatge de les llengües clàssiques i els estudis biològics, iniciats pels humanistes, contribueixen a desenvolupar una notable consciència linguística, que ajuda a perfilar i enriquir les encara vacil·lants llengües modernes.
És ara quan Felip II (1527-1598), rei de Catalunya i Aragó des de 1556 a 1598, en la seua estada a la nostra ciutat, l'any 1585, corona els grans beneficis aportats als gremis de la ciutat, sobretot
al món dels oficis, als menestrals, als banquers; així mateix ja s'havien adquirit els necessaris llibres llatins i grecs per a la biblioteca dels Reial Col·legis; els actes religiosos són plens de gom a gom, amb llurs textos commemoratius. Són dies de tenir força guanys els hostalers, els taverners i els artistes en general; igualment, els restauradors d'edificis; en definitiva, tothon podrà a fa fi beneficiar-se d'aquest rei que va sortir, uns anys enrere, victoriós a la
Batalla de Lepant
(1571). Esmentem que per aquestes dates, igualment, el monarca ha inaugural
un altre col·legi per tal d'educar els moriscs, a la ciutat de Granada. Malgrat
tot, aquests musulmans seran expulsats definitivament de la península l'any
1609. Som en uns temps que la burgesia tortosina gaudeix d'una gran força social, també ha triomfat tant la mentalitat dels cavallers honorífics com els llinatges segons la categoria social ciutadana i, ambdós, tenen el seu moment esplendorós; per una altra part cal destacar els bens merescuts heroïsmes aconseguits davant actes de guerres, que són considerats un privilegi sublim per a qualsevol ciutadà; i, sobretot, a la fi, és un fet que més diners -o menuts- corren per les mans dels tortosins i de les tortosines.
La cultura és una realitat immediata, així El llibre de les Costums de Tortosa mostra fidedignament una nova edició que s'adiu a l'esdeveniment.
I, per acabar, com diu la cançó d’aquesta època renaixentista "Más vale trocar", de Juan del Encina (1469-1530), fem realitat allò que s’hi declama: "Es vida perdida vivir sin amar. Y más es que vida saberla emplear". Cal dir que trocar és el mateix que canviar, bescanviar, permutar.
Canço: Adéu dolça Amaril·lis de John Wilbye (1574-1638)
