LA MÉS ALTA

Del cel em peixen les rosades blanes,
jo tinc l'amor del ventijol més franc
i veig l'alba primer que mes germanes:
só la fulla més alta d'un pollanc.

Sola dansant en mes diades vanes,
de mes germanes he traït la sang:
em són llurs vagaries tan llunyanes
com l'ull negre del pou i el núvol blanc.

Tu, vell Destí, que tan soberga em feres:
que a les ratxades tardorals primeres
caigui del cim de mon etern abril,

vegi el fullam que canta i s'esgarria
i cada giravolt de ma agonia
sigui el salut a una germana humil.
VOCABULARI
Peixér: Fornir d'aliment o pastura algú o alguna bèstia.
Blanes: Tou que cedeix fàcilment a la pressió, suau al tacte.
Rosada: Humitat en forma de gotes líquides que es formen per condensació directa del vapor de l'aire sobre el sól.
Ventejol: Vent suau.
Franc: Lliure
 Pollanc: Arbre de la família de les saliàcies.
Vanes: Que no té sinó aparença sense realitat.
Vagaries: Recordances d'altres dies
Soberga: De manera excessiva.
Feres: Ferir.
Ratxades: Bufada forta i sobtada de vent.
Esgarriar: Perdre el camí, perdre's separant-se de la colla
COMENTARI
La fulla del Pollancre és la més alta de tot i per això és la que rep més el vent i pot veure l'alba abans que les altres fulles. Pel matí es queda coberta de rosada...
Balla sola i passa els dies sense fer res com que ha començat a créixer abans que les altres fulles. Veu molt lluny, està entre el terra i els núvols blancs.
La fulla vol ser la primera en caure, d'aquesta manera pot veure les altres fulles ja que porta des de abril allà dalt sola.

El tema es tracta de la solitud. Encara que la fulla té unes vistes que ningú més pot gaudir i potser que es sent superior, no té amigues. Tothom es a baix divertint-se i encara que volen dir alguna cosa no poden fins que la fulla es caigui.

Com podem veure aquest poema està dividit en quatre estrofes, cada dues formant una part diferent. La primera part parla de que estava sola i com esperava a tenir altres fulles al seu costat. Però a la segona part la fulla vol caure al terra i de camí saludar a les fulles que mai ha vist.

Aquest poema és un sonet (les dues primeres estrofes són quartets i les dues últimes són tercets). Cada vers és de 10 síl·labes (però per aconseguir això hem de contar les elisions que n'hi bastants). El poema en general és una personificació, l'autor fa que la fulla tingui trets humans com els sentiments. A la segona estrofa al final hi ha un contrast amb el pou negre i el núvol blanc.