2005-15
10è ANIVERSARI

titol

«Creador» vs. «criatura»

S’acosten unes festes entranyables per als cristians: Déu apropant-se als homes, fent-se de la seva mateixa condició. Déu per a molts és ja un objecte estrany en el nostre temps. Fruit d’una mil·lenària transmissió cultural en ocasions perversa, el desconeixement i la desafecció de la «religió» van en augment entre els nostres contemporanis. Som fills d’una cultura on Déu sembla haver mort. Una cultura que ja no entén el llenguatge, la litúrgia, els ritus i la simbologia cristians perquè semblen haver perdut el seu significat més pregon. Paral·lelament però en els nostres dies a l’horitzó s’albira una renovada i més autèntica «espiritualitat»...

El Déu cristià no és un déu que s’està allà a l’Olimp, fonedís, fugisser, inaccessible a les criatures... És un Déu que es fa proper, que es fa trobadís a aquells que el busquen amb esperit humil i sinceritat de cor...

  • Déu, creença, fe, religió
  • El Déu cristià: relació personal amb Déu
  • Què sóc jo?
  • Lloeu, doncs, Déu, tots els seus servents

La cancellera alemanya Merkel ha instat els seus compatriotes a conèixer millor la Bíblia. Davant d'una pregunta sobre el risc de "islamització" d'Europa, va recordar que la millor resposta era tenir "el valor de ser cristians, saber fomentar el diàleg [amb els musulmans], tornar a l'església, submergir-se de nou en la Bíblia". Segons ella és una oportunitat "per investigar una mica més sobre les nostres pròpies arrels".

Per la seva banda el pensador i escriptor R. Argullol afirmava en un dels seus articles: “Després de segles d’intolerància religiosa contra el pensament il·lustrat, ara es reivindica una pobra i falsa il·lustració per a ser intolerants en tot allò que impliqui elements religiosos. Aquest desastrós sectarisme, suposadament progressista, ha arraconat la cultura religiosa de les escoles i de les universitats, amb una especial rancúnia contra el cristianisme. I és aquest fanatisme antireligiós el que ha allunyat les últimes generacions d’estudiants d’un tresor com la Bíblia, condemnant-los a ser més pobres moralment i espiritualment. Junt amb l’immens plaer literari que per als no creients significa la lectura de la Bíblia, és del tot obvi que sense coneixements bíblics tota la cultura occidental esdevé un impossible. Aquesta mancança intel·lectual m’ha portat a encapçalar la bibliografia de la meva assignatura universitària sobre el Renaixement amb el Nou Testament. La Bíblia és també una lectura obligatòria des del punt de vista de l’ètica ciutadana. La seva complexitat, bellesa i altura de mires, sovint tràgica, la conformen com un dels documents més penetrants per a accedir a la condició humana i a la seva contradictòria complexitat”.

De què parlem quan diem «Déu»? Qui és aquest «Déu» al qual els creients ens dirigim? Les criatures ens fem una idea de Déu a imatge nostra (projecció humana), o és Déu qui ens ha fet a imatge seva (intuïció/deducció bíblica)? Quina és la «imatge» que els cristians ens hem fet de Déu? A Déu, certament, ningú no l'ha vist. Hi ha, però, en nosaltres una força interior que ens empeny a connectar amb Déu ...

Segons la tradició bíblica, quina relació s’estableix entre «Creador» i «criatura»? El Déu creador que sosté amb el seu esperit tota la creació, que li infon l’alè de vida, i la fragilitat, dependència i contingència de totes les coses, de totes les criatures. El Déu cristià no és però un déu que s’està allà a l’Olimp, fonedís, fugisser, inaccessible a les criatures, és un Déu que es fa proper, que es fa trobadís a aquells que el busquen amb esperit humil i sinceritat de cor... El Creador sempre mostra una entranyable mirada vers la seva estimada criatura. I aquesta, plena de goig i agraïment pel do rebut, dirigeix la seva mirada vers Aquell qui l’ha creat. C. Newman:  Ell et coneix tan bé, perquè Ell és qui t’ha creat. Té cura de tu i et protegeix. T’envolta amb el seus braços i t’aguanta. No ets només la seva criatura. Ets un home redimit, salvat i santificat. Ets seu. Li pertanys, com li pertany tota la resta de la creació. Què és, doncs, l’home?, què som nosaltres?, què sóc jo que tingui per mi una sol•licitud, una preocupació, una atenció, tan grans?

Si vostè creu en Déu o en alguna forma d'ens transcendent, sàpiga que la immensa majoria de la humanitat està en el seu mateix bàndol. Si per contra no és creient, és vostè, en termes estadístics, un rar. La «religió» és un fenomen universal, forma part de la cultura dels éssers humans, està present en totes les cultures.

La naturalesa humana necessita trobar sentit a les coses. Ni les persones ni els grups humans poden suportar per molt temps el buit existencial. La insatisfacció creixent desencadena una actitud de recerca de la plenitud pressentida, un sentiment intuïtiu i profund de connexió amb l'univers i amb el Tot: és la recerca espiritual. Hi ha en nosaltres un anhel d’Absolut que impregna la nostra condició humana. Hi ha una força invisible en el nostre interior que ens empeny a transcendir-nos, a connectar amb l'Absolut, amb el Misteri, amb això indefinit que anomenem "Déu". La dimensió espiritual constitueix una dimensió absolutament bàsica de la persona i de la realitat. Sobre ella s'assenten les diferents «formes» religioses o religions: Déu, creença, fe, religió ...

És Déu un ens «real»? ¿Per què som «religiosos» els humans? Els humans estem orgànicament predisposats a ser religiosos? Ho està el nostre cervell? Experiments recents identifiquen estructures cerebrals relacionades amb l'experiència religiosa. Significa això que l'evolució ha afavorit un cervell pro-religió perquè és un valor positiu? O és més aviat el subproducte d'un cervell intel·ligent? Que la religió tingui els seus circuits neurals vol dir que Déu és un mer producte del cervell, diuen uns. No: és que Déu ha preparat el meu cervell per poder comunicar amb mi, responen altres.

Déu, creença, fe, religió

«Déu». Paraula que designa una realitat que per definició és inobservable. De què parlem quan diem Déu? «Déu» és el nom que donem a una realitat transcendent, una realitat amagada, fugissera, evanescent ... quelcom tan central que resulta inabastable. Molts tenim la convicció que existeix. Gairebé tothom en parla, però qui és o què és? No tenim cap recurs satisfactori per a definir o designar-lo. A Déu, ningú no l'ha vist mai. Hi ha, però, en nosaltres una força interior que és capaç de fer-nos connectar amb Déu ... És com una presència invisible, una essència central que no sembla necessària, una incandescència evanescent ...

La «fe». La fe és una actitud humana de confiança més o menys raonable en una realitat suprasensible. La fe no és tant un conjunt de pràctiques rituals o fórmules doctrinals, sinó una qüestió de confiança i d'esperança bàsica. La fe implica primàriament un assentiment general a la vida. És una resposta d'aquiescència, d'acceptació, de la realitat i de lliurament confiat a ella. És una actitud vital que acompanya l'existència de la persona creient. La fe esdevé en un "sí" a la realitat, una confiança bàsica que ens obre a la convicció de què la vida va més enllà i té més profunditat que les dades observables pels estímuls limitats que activen el nostre cervell. La realitat demana ser interpretada, i la persona que té fe la interpreta en una perspectiva d'agraïment i creativitat que li dóna un sentit i una direcció.

Les «creences»: un conjunt d'adhesions, conviccions, conductes, pràctiques rituals, expressió del que es cou en el més profund del nostre interior. En l'àmbit de la fe, la creença central és Déu. La "imatge" que ens fem de Déu és una construcció mental i cultural extraordinàriament complexa i densa, atès que pretén designar una realitat transcendent i, per principi, inefable. Cada civilització construeix la seva pròpia «imatge» d'aquesta realitat transcendent que anomenem «Déu».

La «religió» busca la relació, l'accés, la comunicació amb el Misteri, amb l'Absolut. En aquest sentit la religió expressa la relació de dependència que «relliga» l'home amb les potències superiors de les quals ell es pot arribar a sentir depenent i que el porta a tributar actes de culte. Una «religió» és un conjunt organitzat de creences, sistemes culturals i cosmovisions que relacionen la humanitat amb un altre tipus d'existència. Les «religions» són construccions institucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc. que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència. Moltes d'elles estan explícitament centrades en Déu, altres estan orientades cap al treball de la interioritat. El nucli central de les religions són les seves institucions, textos, estructures organitzatives, normes de conducta, rituals, etc .... Tot plegat dóna lloc a llibres sagrats, textos fonamentals, clergats, temples, actes rituals, codis de conducta personal i social. Les religions es configuren en relació amb el substrat cultural on neixen. Moltes d'elles poden haver organitzat comportaments, clergat, una definició del que constitueix l'adhesió o pertinença, llocs sants i escriptures. La pràctica d'una religió pot incloure rituals, sermons, commemoració o veneració (a una deïtat, déus o deesses), sacrificis, festivals, banquets, tràngols, iniciacions, oficis funeraris, oficis matrimonials, meditació, oració, música, art, dansa, servei comunitari o altres aspectes de la cultura humana. La religió pretén donar una interpretació global de la realitat. Moltes religions tenen narratives, símbols i històries sagrades que pretenen explicar el sentit de la vida o explicar l'origen de la vida o l'univers. A partir de les seves creences sobre el cosmos i la naturalesa humana, les persones poden deduir una moral, ètica, lleis religioses o un determinat estil de vida. Segons algunes estimacions, existeixen al voltant de 4.200 religions vives al món i innombrables extintes.

El fet religiós. En la nostra relació amb Déu estem temptats d’adherir-nos a una religiositat externa, a una litúrgia estètica, però buida, sense cor. La fe és actitud vital, no màgia sacra. El fet religiós expressa la possibilitat personal i intransferible d'experimentar Déu, un ésser inefable i inabastable, un «presència misteriosa», una realitat absent però al mateix temps present, amb la qual podem arribar a comunicar-nos. El grau superior d'aquesta experiència són els grans místics. Però, a una escala menor, aquesta «presència» és experimentada i viscuda per milions de persones.

Des de quan és l'home religiós?Des de l'aparició de l'Homo sapiens el fenomen religiós és un continu. S'afirma que "la religió, el mateix que la cultura i la biologia, és producte de la selecció natural". Això el que significa és que la religió, el mateix que la parla, per exemple, seria un caràcter que dóna un avantatge a l'espècie humana, i per això ha estat afavorit per l'evolució. La religió dóna els valors que contribueixen a estructurar una comunitat al voltant de principis comuns. "Els valors bàsics coincideixen en totes les religions: solidaritat, temprança, humilitat...". La religió té a més una funció o paper "calmant": "La religió ajuda a controlar l'ansietat de no saber". A més, l'ésser humà viu durant poc temps. Què passa després? Aquesta pregunta està en totes les cultures, i la religió ajuda a conviure-hi, ens dóna seguretat ".

Les persones religioses es deprimeixen menys, tenen més autoestima i fins i tot "viuen més". "El compromís religiós afavoreix el benestar psicològic, emocional i físic. Hi ha evidències que la religió ajuda a confiar en els altres i a mantenir comunitats més cohesionades". La religió sembla útil. Això explica que l'ésser humà sigui per naturalesa receptiu davant les creences i activitats religioses.

El Déu cristià: la relació personal amb Déu

Creador i criaturaDéu: el gran absent i l'etern present. Una realitat que ens sobrepassa. Allò que és la clau, explicació i arrel última de tot el que existeix no és, però, soledat absoluta, sinó «comunió absoluta». Les grans tradicions religioses monoteistes ens han transmès la imatge d'un Déu únic, personal, creador de l'Univers i de totes les criatures ... Jueus i cristians comparteixen la convicció que Déu ha parlat i continua parlant als homes i dones de tots els temps, comunicant-se ell mateix, i oferint-nos el seu amor. La tradició bíblica ens transmet que Déu vol comunicar amb la seva criatura, que aquesta busca, potser inconscientment, de forma natural i espontània, una relació personal amb el seu creador, com el nadó busca també de forma natural i espontània la seva mare. El Déu cristià, el Déu de la Bíblia, no és un ens abstracte ni una força de la natura. És un Déu personal, amb capacitat i amb voluntat de comunicació i de relació. Com qualsevol persona que estima -i, segons la coneguda descripció bíblica, «Déu és amor» (1 Joan 4,8) -, ell desitja el contacte i el diàleg amb aquells que estima. El Déu cristià és un Déu personal, que es comunica amb nosaltres i amb qui podem dialogar, al preu d'un cor obert i lliurat, amb creient esperança, a l'amor al pròxim. L'ésser humà desitja "comunicar" amb Déu. És possible "parlar amb Déu"? La criatura pot experimentar una relació personal amb el seu creador, pot experimentar personalment Déu. Déu vol tenir una relació personal amb tu; t'estima, et coneix, et crida, et parla, t'exigeix, t'interpel·la ... Déu algú, aparentment ocult i misteriós, a qui nosaltres podem conèixer, estimar, respondre, dialogar, encomanar-nos, protestar ...

El creient per mitjà de la fe s'esforça per comunicar amb Déu, intenta establir una relació personal amb Ell. La forma més profunda d'aquesta relació amb Déu és la pregària, l'oració. A través d'ella podem experimentar i mantenir una trobada personal amb Déu, establint una comunicació directa, un diàleg, amb Ell. Déu coneix bé les seves criatures: coneix els teus pensaments, els teus desitjos, les teves malifetes. Déu coneix la teva petitesa i la teva grandesa. T'estima i et accepta com ets. Té cura de tu i no espera res. És la font del teu pensament, de la teva acció, dels teus desitjos. Té cura de tu, perquè la seva passió és sortir de si mateix i donar-se, comunicar-se. El seu goig és expressar-se. No pot no voler, perquè estimar és la seva naturalesa, no pot deixar de vetllar per tots. Déu sembla el gran absent, però alhora se'ns fa present per mitjà de la seva Paraula i com a impuls interior que ens transforma; ens convida a reconèixer-lo i ens permet trobar-lo en tots aquells que ens necessiten.

En la pregària cristiana, la nostra lloança a Déu té primàriament el sentit de reconèixer que jo no sóc Déu. Tot és efímer i làbil. Les coses són, però podrien no ser. La nostra feblesa, la nostra vulnerabilitat i contingència, tot el que és podria no haver estat, és, doncs, raonable pensar que hi ha un ésser que les sosté i les fa possible. Quan aquest reconeixement passa a ser vital, actitudinal, l'ésser humà ja està confessant Déu i obrint-se a Ell. Per això, a tants agnòstics d'avui dia, que no aconsegueixen creure, n'hi hauria prou de recomanar-los una oració que digui més o menys: «si existissis, series digne de la meva adoració i del meu amor». Això els farà créixer en humanitat evitant que el «no saber si hom té un amo» degeneri en «erigir-se en el seu propi amo».

Cardenal Newman: què sóc jo?

Escoltem des d’aquesta perspectiva les emotives paraules del Cardenal Newman en el seus “Sermons parroquials”, expressió dins la tradició cristiana d’aquesta relació entre la «criatura» i el seu «creador»: Què és l’home Senyor perquè us en recordeu?

Déu et mira a tu qualsevol que siguis, et crida pel teu nom, et veu, et comprèn tan bé perquè Ell és qui t’ha fet.
Sap què hi ha en tu, tots els teus sentiments i tot el que penses, les teves inclinacions i els teus gustos, la teva força i la teva feblesa.

Et veu en els teus dies d’alegria i en els teus dies d’aflicció. Simpatitza en tu, en les teves esperances i en les teves temptacions. S’interessa per totes les teves inquietuds i pels teus records, per totes les embranzides i per tots els descoratjaments del teu esperit.

Té comptats fins i tot els cabells del teu cap i les colzades de la teva alçària. T’envolta amb el seus braços i t’aguanta. T’aixeca i et torna a terra. Mira la teva cara quan somrius o quan plores, quan et trobes bé o quan estàs malalt. Mira les mans i els peus. Sent la teva veu, els batecs del teu cor i fins i tot el teu respir.

No t’estimes pas més tu mateix, de com Ell t’estima.
No t’esgarrifes pas davant el sofriment  més, de com Ell li repugna de veure que pateixes.
I si fa que el sofriment caigui damunt teu, ho fa com el cridaries tu mateix si fossis savi, perquè es converteixi després en un bé més gran.

No ets només la seva criatura, tot i que també és sol·lícit dels ocells.
Tu ets un home redimit i santificat, el seu fill adoptiu, cridat a rebre per gràcia una part de la glòria
i de la benedicció que baixen eternament d’Ell sobre el Fill únic.
Has estat escollit per a ser seu. Ets un d’aquells per qui el Crist va oferir al Pare la seva última pregària
i va segellar-la amb la seva sang preciosa.
Quin pensament aquest! Un pensament quasi massa gran per a la nostra fe.

Què és, doncs, l’home, què som nosaltres, què sóc jo perquè el Fill de Déu tingui per mi una sol·licitud tan gran?
Què sóc jo perquè m’hagi aixecat quasi de la natura d’un dimoni a la d’un àngel?
Què sóc jo perquè hagi canviat la manera original de la meva ànima i m’hagi creat de nou a mi que he estat un prevaricador des de jove i perquè ell mateix habiti personalment en el meu cor fent de mi el seu Temple?
Què sóc jo perquè l’Esperit Sant de Déu vulgui entrar en mi i elevi cap al cel els meus pensaments amb gemecs inefables…

(Cardenal Newman, Sermons parroquials )

Lloeu Déu, tots els seus servents petits i grans

La «criatura», la multitud dels creients, una gran gentada, plens de goig i agraïment es dirigeixen al seu «creador» exclamant (tret de Les noces de l’Anyell: Ap 19:1-7):
1 Després d'això, vaig sentir al cel la veu forta d'una gran gentada que proclamava:
--Al·leluia! La salvació, la glòria i el poder són del nostre Déu. 2 Les seves sentències són justes, no van mai errades…

Lloeu Déu, tots els seus servents petits i grans. 
Al·leluia!

Interpretat a l'ofici de vespres pel cor de monjos i escolania de Montserrat

Al·leluia! És l’hora de la salvació, de la glòria i el poder del nostre Déu. 
(Al·leluia)
Les seves sentències són justes, no van mai errades. 
Al·leluia (al·leluia)

Al·leluia! Lloeu el nostre Déu, tots els seus servents. 
(Al·leluia) 
i els qui creieu en ell, petits i grans. 
Al·leluia (al·leluia) 

Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’univers, és rei. 
(Al·leluia) 
Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seva glòria. 
Al·leluia (al·leluia) 

Al·leluia! Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell
(Al·leluia)
i la seva esposa ja està engalanada. 
Al·leluia (al·leluia) 

Al·leluia!
Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant
Al·leluia
Com era al principi, ara i sempre
I pel segles del segles
Amen.
Al·leluia. Al·leluia.

Elaboració pròpia a partir de materials i recursos diversos