2005-15
10è ANIVERSARI

titol

El Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra

Cant I, II

S’apropa el Nadal. Festa entranyable i punt primordial per als creients cristians. Per al món cristià el Nadal expressa un dels moment centrals, un dels cims de la història de la salvació, ple de significat i sentit superlatiu. Per als cristians aquesta realitat última que anomenem Déu ha volgut acostar-se tant a l'ésser humà que s’ha encarnat, ha volgut apropar-se tant a la humanitat que s’ha fet home com nosaltres (Emmanuel) i experimentar com nosaltres la nostra contingència, la pròpia experiència vital humana d’una forma radical, morint i morint descarnadament en creu. ¡Donem-li doncs la més sincera i entranyable benvinguda i estada entre nosaltres!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el dia 5 de març de 1894 i hi va morir el dia 27 de setembre de 1961. Fou l'autor d'obres dramàtiques molt populars i membre destacat de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va viure en plenitud i amb intensitat la vida i la poesia. Experimentà profundament la seva llengua, el seu temps, el seu país, la seva ciutat. Josep Maria de Sagarra va escriure El Poema de Nadal l’any 1931 i el va recitar amb gran èxit al Palau de la Música de Barcelona. Des d’aleshores aquesta obra mestra s’ha convertit en un poema emblemàtic, del qual molts catalans se saben de memòria llargs fragments i que es recita arreu del país en les festes nadalenques.

El poeta, tot evocant els pessebres de la seva infantesa, enceta un viatge interior cap als records de quan era petit, i s’imagina ell mateix, tant des de fora, muntant o contemplant les figuretes, com des de dintre, parlant amb elles i implicant-se personalment en l’itinerari des de l’Anunciata fins al Portal de Betlem, entès com un viatge existencial.

El cant primer del poema (L’estrella) ens presenta els pastors de Betlem en el seu entorn humil. La cançó popular catalana Nit de vetlla ens introdueix a l’escena de l’anunciació, on es destaca que només aquella gent senzilla i anònima («ells, lluny de tothom, / ells no tenien nom») van ser capaços d’entendre el missatge de l’àngel.

Cant I d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...
Però l’estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d’un naixement
entre el bou i la mula d’un estable.

Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l’or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l’oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l’estrella!

Avui el llavi cansat
vol estrafer l’alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l’alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria,
i l’estrella en l’infinit,
i el perfum de misteri d’aquest dia.

Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.

Si el despit que se’t menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant;
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l’àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l’espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d’un pendís tot rissat d’escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d’uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l’ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil•lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porro blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert...
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradís i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.

Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure be la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!

Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir...
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res...
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la gaita de seda que es fonia
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!...
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!...


Cant II d'El Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra

Els pastors han sentit el sotrac
de les ales brillants i fredes;
l’estrella s’ha fet viva en el parrac
ple de la palla de les cledes.
Els pastors, galta sorruda,
no han estudiat ni han après,
són igual que una mata de ruda,
no saben res de res...

Però, què hi fa? La ciència i la paraula
no descobreixen el llampec diví,
son inútils els colzes a la taula
i els ulls clavats al pergamí...
Cau dins la fosca l’ambició que fibla
fins a l’espasme i al sanglot,
si no hi ha una ala d’àngel ben visible,
que ho aclareixi tot!
Per  ‘xò els pastors, gentalla temorega,
senten que el fred no llevarà cadarn:
la veritat calenta els hi batega
com un ocell clavat sobre la carn.
La veritat! Només en saben una,
aquella que l’àngel ha dit,
aquella que penja del clar de la lluna
dins la calma serena de la nit!
No saben res del buf irrespirable
que el gran concert de les estrelles mou,
però saben que dins un estable
ha nascut un Infant! Ja en tenen prou!...
Però per què? Si cada dia
hi ha un plor de criatura violent
que ve a inflar la monotonia?
Un infant! No val pas una rialla
ni un glop més de vi!
Si a la terra viu tanta pobrissalla
i la que neix s’hi ajunta per patir!...
Sí, sí, això és cert! Però bé deu haver-hi
un llampec de més altes tempestats;
per les misèries sense cap misteri
no enraonen els àngels platejats!
I ells ho comprenen. Les galtes vermelles
reprenen els sentits,
i amb els dits
avesats a munyir les ovelles,
i a resseguir la pell de les primales,
es van fregant els ulls, adolorits
d’aguantar el cop de llum de les ales...

I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó per mandrejar.
El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada;
i si era l’hora d’escorxar
sortia el ganivet del rabadà.
La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
¿ com s’ho podia creure?
Però, la veritat era tan clara,
que hauria capgirat el més mesell,
i ells la duien pintada a la cara,
i els escaldava la pell!
L’home que ha vist un àngel de debò,
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un to
que s’ha de creure allò que diu, per força !
Ai, però el rabadà d’aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel,
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada dins del pit!

- A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
-  Vull esmorzar.

- El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
- Qui t’ho ha dit?

- Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
- No serà tant!...-

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, una anguila mansa,
s’ajup tremolant de por;
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com es barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort!

- Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
- No serà tant!...-

En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i d’aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant;
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: - No serà tant -,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és pas que li manqui llengua per cridar;
no és res d’això, la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i, mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant!
I encara és viu, i té unes carns madures
que li cauen dels ossos resclumits;
i ell espia les tendres criatures
per si pot amoixar-los amb els dits.
Per si els clava l’empremta miserable
de rabadà, d’innoble rabadà,
que contempla l’estrella de l’estable
amb el porró blau cel dintre la mà.

Per ’xò en el temps que jo tenia
el meu pessebre flamejant,
amb l’Anunciata i l’Establia
entre l’arboç i el galceran
i l’argelaga que es moria,
com un estrany pressentiment
d’alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
deia els meus cants de naixement.
I no em cansava de mirar,
envernissat de pell i roba,
aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.
I és que, per dins la xarxa fina
d’aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sangrava el tall obert
fet per la punta d’una espina!
Alguna veu, qui sap d’a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur,
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat,
el rabadà, girat d’esquena.

Font: Cant ICant IICant IIICant IVFinal