2005-15
10è ANIVERSARI

titol

De la pregària al cel

Una presentació de «La vida secreta de la pregària» d’en Francesc TORRALBA

Un dels llibres més venuts a Catalunya en l’últim Sant Jordi en l’àmbit de la producció editorial sobre espiritualitat. En un món hiperactiu, accelerat, pragmàtic i materialista, ple de brogit i d’agitació per tot arreu, no és fàcil la pràctica del recolliment, la destresa de la serenor, la tranquil·litat i el silenci, necessaris per entrar en el propi interior, asserenar l’esperit, aflonjar l’ànima  i disposar-se a «comunicar» amb una intuïda realitat última inabastable i intangible, a «pregar». Per a molts no avesats en aquest àmbit el que segueix els pot sonar a “música celestial”, en el més pur sentit pejoratiu del terme, per a altres en canvi pot esdevenir “música celestial” en el sentit metafòric més positiu.

La interioritat defineix l’ésser humà. Som per naturalesa éssers espirituals, transcendents (veure aquí)... Ens sentim febles, fràgils, contingents, efímers... Allò contingent no ens acaba d’omplir, anhelem transcendir la realitat immediata, anar més enllà, trobar-hi sentit, aspirem a l’absolut... en el dedins de nosaltres mateixos intuïm un impuls superior que ens depassa, que ens impel·leix a aixecar la mirada, a anar més enllà, a orientar-nos i obrir-nos al transcendent.

Cultivar, conrear, tenir cura d’aquesta dimensió és propi no d’actituds fugisseres o d’una personalitat alienada sinó penyora d’una vida intensa i plena... «Pregar» d’entrada significa reconèixer que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora, encara que no s'hagi vist mai, que ningú l'hagi trepitjat mai. És contacte en un altre possible àmbit que s’intueix... Relació de l'ésser finit amb l’alteritat absoluta, allò que s’intueix però que no podem definir, ni hem vist mai. En aquesta obra l’autor fa un recorregut per les diverses etapes experimentades en la seva trajectòria personal i íntima  a l’hora de pregar, evolucionant des de les tradicionals pràctiques pietoses de la infantesa a una concepció de la pregària com eixamplament i obertura agraïda de l’esperit i la consciència cap a una realitat intuïda, encara que cap mortal no l’hàgim vist mai. Una activitat pròpia d’una vida plena, expressió d’una rica, densa, intensa i conreada interioritat personal.

Francesc Torralba en aquesta obra es despulla de tots els condicionants superflus mentre comparteix amb el lector l’experiència de la pregària quotidiana, fins arribar a l’abandonament i el silenci amb què, ara, intenta trobar el sentit final al diàleg amb el transcendent. «La pregària, sense transformació interior i exterior, és pura xerrameca.» «La pregària és un exercici espiritual que tot ésser humà, independentment del que creu, pot realitzar. (...) La pregària és la respiració de l’ànima.». L'autor va néixer a Barcelona el 1967. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona i teologia a la facultat de Teologia de Catalunya. En l’actualitat és professor de la Universitat Ramon Llull i imparteix cursos i seminaris en altres universitats d’Espanya i d’Amèrica del Sud. Ensenya Història de la Filosofia contemporània i Antropologia filosòfica i alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure. El seu pensament s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i l’ètica. Preocupat per articular una filosofia oberta al gran públic que pugui alternar profunditat i claredat alhora, ha publicat més de setanta llibres sobre temes molt variats.

L’obra consta de dues parts, en una primera hi trobem un endinsament retrospectiu en les fases que ha experimentat l’autor al llarg de la seva vida en relació a la pregària i en la segona, l’autor reflexiona sobre diversos aspectes del Parenostre. Tot seguit presentem un breu recull d’idees amb paraules del propi autor a propòsit de les seves reflexions entorn la pràctica de la pregària, amb la intenció d’oferir un tast d’aquesta deliciosa obra al possible lector interessat, seleccionat a partir de l’entrada del llibre i d’un dels comentaris entorn a diversos aspectes del “Parenostre”: Pare nostre que esteu en el cel. Al llarg de la lectura del llibre, amb la deguda predisposició el lector pot arribar a experimentar i viure moments d’una alta intensitat emotiva al fil d’algunes de les més expressives confessions íntimes de l’autor. Una invitació, doncs a entrar en contacte amb l’experiència franca, sincera, íntima, personal i intransferible de l’autor amb el lector que ho desitgi, a propòsit d’una de les pràctiques nuclears del creient, de la pràctica de la pregària.

Sortir fora, expressar-se, mostrar els estrats de la vida interior és un exercici d’alt risc, però també permet establir ponts, construir passarel·les amb persones que participen de la mateixa circumstancia i que rarament ens arribaríem a conèixer a fons si un no fes el pas de revelar el que secretament guarda en el seu cor.
Francesc TORRALBA

Entrada (extracte) (1)

Aviat faré quaranta-vuit anys. El temps de fer balanç ja ha passat. Aquest text que ara estic teixint no té com a finalitat passar comptes. Tampoc no vull exhibir el que crec, ni el que sento, ni quins són els valors fonamentals que inspiren la meva vida. Poc o molt m’hi he referit en altres llibres de caràcter eminentment autobiogràfic. Revelar àrees de la pròpia intimitat no és un exercici fàcil, menys encara escorcollar en el bagul de les creences. Sortir fora, expressar-se, mostrar els estrats de la vida interior és un exercici d’alt risc, però també permet establir ponts, construir passarel·les amb persones que participen de la mateixa circumstancia i que rarament ens arribaríem a conèixer a fons si un no fes el pas de revelar el que secretament guarda en el seu cor.

Em disposo a fer una mirada retrospectiva i centrar-me en una activitat espiritual que, des que sóc infant, faig assíduament. Em refereixo a la pregària. Molts preguem. Ho confessem o no. Preguem en espais sagrats i profans, enmig de la ciutat o passejant pels boscos. Preguem a Déu o a la mare naturalesa, a Algú que creiem conèixer o a un interlocutor desconegut que creiem que hi és i que ens escolta, però que no volem anomenar Déu.

La pregària es diu de moltes maneres. La pregària és una activitat que m’acompanya, que em defineix, que no m’avergonyeix de dir que practico sovintejadament. No em proposo, però, fer un tractat sobre la pregària, ni tan sols un assaig erudit. Vull escriure en primera persona del singular, vull respondre què és per a mi pregar, com he après a pregar i quin poder té la pregària en la meva persona. Tampoc no pretenc convèncer ningú dels beneficis emocionals, mentals, socials i espirituals de l’exercici de pregar.

Hi ha la pregària visible que veiem exercitada en els temples de totes les confessions. Hi ha també la pregària secreta, oculta a la mirada exterior, que cadascú articula ja sigui de manera conscient o inconscient, adreçant-se a Déu o bé a una força còsmica. Hi ha la pregària que s’articula en els espais profans, la pregària laica, que té lloc als hospitals, en les llargues nits d’espera a les sales d’urgència; també a les presons... La pregària és un exercici espiritual que tot ésser humà, independentment del que creu, pot fer.

La pregària és més aviat una corda feta de nusos i de segments esfilagarsats, d’episodis de sofriment, d’abandó i de desesperació, però, a la vegada, d’episodis d’una immensa plenitud, d’una experiència tan fonda d’unitat que difícilment es pot articular en paraules. Hi ha cims i valls en la vida secreta de la pregària, perquè té una existència ondulant i discontínua, com la mateixa vida, que està feta de talls i d’incomprensions, de proximitat i de distància, d’una alegria exultant i, alhora, d’una tristesa sorda i lúgubre. No tinc la pretensió de mostrar que el meu camí espiritual és el camí. Hi ha tants camins com persones.

La meva forma de pregar i de concebre la pregària ha experimentat profundes metamorfosis des que era un infant. He pregat i prego, però no sé si pregaré en el futur i, en cas de fer-ho, tampoc no puc aventurar-me a dir com pregaré. Cada persona traça la seva pròpia història, i en cada pregària hi ha continguda, condensada, la secreta història del cor. Hi ha qui prega matí i tarda, però també hi ha qui fa del conjunt de la seva vida una pregària, que entén la totalitat de la seva existència com una ofrena a Déu, com un do que regala a Déu.

La pregària, tal com la concebo ara, és un diàleg i no un monòleg, un exercici de descentrament, de sortida d’un mateix, fins i tot d’oblit d’un mateix. Pregar és buidar-se per omplir-se; és purgar l’espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula. La pregària és la respiració de l’anima. Consisteix a estar atent, a escoltar la Veu de Déu, la seva Paraula, però també a parlar-li. En la pregària del cor té lloc una transició: de l’ell al tu. La pregària es nodreix de la Paraula de Déu i culmina en el silenci del do i de l’acolliment de Déu.

Em proposo descriure la vida secreta de la pregària en set estacions. Són les edats de l’homo orans que sóc. Em proposo dibuixar aquest recorregut, ple de paranys, de fondalades i d’experiències cimals, però no pretenc, en cap cas, que el meu itinerari sigui semblant o anàleg al que els altres han viscut. Tampoc no el presento com a modèlic, encara menys com a definitiu. Em proposo recórrer en cadascuna d’elles les perplexitats i els patiments que he viscut en cada edat espiritual.

La pregària és una trobada interpersonal, un diàleg subtil, sense paraules; un acte de mútua hospitalitat que solament es pot entendre a través de la dialèctica del buidar-se i de l’omplir-se. Déu és l’hoste, perquè és acollit en el cor de l’home orant, però també és amfitrió, perquè escolta la súplica de l’home que prega. L’orant és amfitrió, perquè acull la Paraula alliberadora de Déu i la medita en el seu cor, però també és l’hoste perquè surt fora de si mateix, emet un missatge que té com a referent Déu.

La pregària és obertura. Obertura denota l’existència de dos espais separats per una membrana permeable que deixa passar elements de fora cap a dins i, en sentit invers, de dins cap a fora. Hi ha obertura quan hi ha porositat, comunicació, permeabilitat. Si els dos espais estan separats per un mur impenetrable, no hi ha obertura: hi ha opacitat. L'obertura pressuposa algun sistema de comunicació entre els dos universos que faci possible la vehiculació d'elements d'una part a l'altra i a la inversa. Si enmig del mur hi ha una escletxa, per petita que sigui, permet entreveure que hi ha un altre espai més enllà del mur, un altre àmbit per explorar. Si el mur és compacte i impenetrable és impossible saber si hi ha algun espai al defora del mur.

Pregar significa reconèixer que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora, encara que no s'hagi vist mai, que ningú l'hagi trepitjat mai. En la pregària, l'obertura té lloc entre el que anomenem el pla humà i el pla diví, entre la terra i el cel, entre el finit i l'infinit. Es un moviment ascendent i, a la vegada, descendent. L'ésser humà s'enfila cap a Déu i ho fa mitjançant el prec, la súplica, clamant al cel; però, a la vegada, Déu baixa a la terra, dona a conèixer la seva Paraula, vol ser hostatjat en el cor humà.

La qüestió rau a discernir si aquesta obertura és obertura cap a Algú o cap a alguna cosa. La distinció d'espais no pressuposa que a l'altre espai hi hagi Algú disposat a parlar-me, disposat a escoltar-me, que sigui un àmbit habitat. Podria ser que en obrir la porta em trobés amb un immens espai buit, inhabitat, amb un erm solitari, i descobrir que no hi ha ningú, que estic sol, que sempre he estat sol i que, per molt que cridi, ningú no vindrà a salvar-me. Però també podria passar el contrari, que en obrir la porta descobrís Algú que vol parlar-me i que està disposat a escoltar-me, Algú que em coneix millor del que jo pugui arribar a conèixer-me mai i que feia temps que esperava a l'altra banda del mur per parlar-me. Preguntar-se què hi ha més enllà del propi espai, del propi àmbit, de l'esfera on sóc i visc ja és, pròpiament pregar. Aquest moviment de descentrament, de sortida, és un exercici de transcendència. És creuar un llindar i, en creuar-lo, descobrir un àmbit nou.

És obertura, però obertura cap a fora o cap endins? Es, d'una banda, obertura cap a fora, perquè és descentrament, sortida, trobada amb la novetat radical de Déu. D'altra banda, és obertura cap endins, perquè per pregar cal transcendir el jo. En sortir cap enfora descobreixo qui sóc. En capbussar-me cap endins m'adono que, en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca.

Pare nostre que esteu en el cel. ¿Quin cel? (extracte)

En el Parenostre afirmem que Déu està en el cel. I el cel, ¿què és? ¿Un lloc? ¿Un territori de la imaginació humana? ¿Un estat d’ànim? ¿Un ideal? ¿Com em podria alçar fins al cel? ¿De quin cel estem parlant? El cel designa, pròpiament, el món de Déu. Anar al cel és anar a reunir-se amb Déu, al paradís, per estar amb Ell, romandre amb Ell. El cel és l’acompliment de la vida, la plenitud de vida en l’amor de Déu, l’apagament de la set.

El cel és el regne de Déu. En el Nou Testament està representat com una assemblea unànime i alegre, com un banquet, com un banquet nupcial, com una gran processó litúrgica, com la solidaritat d’una ciutat, Jerusalem. Sant Tomás diu: «La vida eterna és la societat plena d’alegria de tots els benaurats. Cadascú gaudirà de tots els béns amb tots els benaurats. Cadascú estimarà l’altre com a si mateix; per això s’alegrarà del bé de l’altre com si fos seu. D’aquesta manera l’alegria i el goig de cadascú es dilatarà a la mesura de l’alegria de tots». El cel és la transparència pura, la comunicació plena, la perfecta reciprocitat de les consciències.

Escriu Soren Kierkegaard: «Déu està en els cels, l’home sobre la terra: per això no és cosa fàcil que puguin dialogar». L’home no es pot alçar fins a la casa de Déu, però Déu, per a qui tot és possible, pot davallar a la plana i fer-nos partícips del seu cel. El cel, tal com és presentat en l’Evangeli, és una festa, un banquet. Es la celebració de la vida, del fet que la mort ha estat definitivament vençuda, l’abraçada eterna amb els éssers estimats.

És trobada en plenitud, sense arestes, sense retrets, sense rellotge. Aquesta abraçada entre el jo i el tu estimat, però, solament és possible si hi ha mutu reconeixement, si ambdós s’identifiquen i se somriuen. Penso en l’aeroport. S’obre la porta d’arribades i passa un munt de passatgers, però entre ells hi ha la persona estimada que arriba de molt lluny; et somriu, et saluda i s’abraça a tu. El cel és aquesta abraçada, però una abraçada sense interrupció, sense final, sense dissolució del jo en el tu, una abraçada precedida per una llarga espera, una abraçada que no anticipa una nova separació. Quan abraço la persona estimada, sóc conscient que l’abraço. No en vull abraçar una altra. Vull abraçar-la a ella, i si ella no hi és, no hi ha cel. Si espero a l’altra banda de la porta d’arribades i ella no arriba, em sento sol i decebut. Encara que un desconegut s’abraci a mi per compassió, no em sento en el cel, perquè el cel és l’abraçada eterna, ininterrompuda, amb la persona estimada. La vida està feta de salutacions i de comiats. Arribem a un lloc i ens saludem, fem amistat, fins i tot aconseguim estimar-nos, però per temps que hi estiguem arriba un dia que hem de marxar i acomiadar-nos. El cel és un àmbit sense comiats, sense trencaments, és la retrobada amb els éssers que has acomiadat, amb llàgrimes, al llarg de la vida. Es l’esperança d’una retrobada plena.

El cel és la casa de Déu, el lloc des d’on governa el món, però el cel és també un nom per indicar infinit, grandesa sense límits. El cel és la plenitud, la perfecció, l’esfera que representa la figura de la màxima simetria. És la paraula per indicar el perfecte estat de ben ésser, un estat que sempre cerquem, encara que sigui a les palpentes i de forma maldestra.

Hi ha instants de plenitud, moments d’una gran fugacitat que anticipen, premonitòriament, el cel que esperem, que cerquem entre mil batalles inútils. En aquests instants és com si el vel que tapa totes les coses s’esquincés i, de cop, poguéssim contemplar el que hi ha a l’altra riba. El cel, viscut aquí, a la terra, és un instant etern, un parèntesi indefinit, o, en paraules de Soren Kierkegaard, un àtom d’eternitat.

El cel en què crec no és un espai solitari. La felicitat del cel no és una felicitat aïllada. És relació, plenitud de relació, la presència plena dels qui estimes. No puc imaginar un cel sense els éssers estimats, sense la dansa infinita de tots amb tots, sense l’abraçada que es fon. Un cel sense el tu estimat no és cel, per bell que sigui.

És la coronació del desig, l’apagament de la set, el final del moviment, la perfecta quietud. Quan ja s’és al cel, s’atura el moviment: ¿a on caldria anar? ¿Cap a on caldria emigrar? La fretura s’extingeix, ja no queda res pel que lluitar, ja no queda cap somni per dur a terme, ja no hi ha més esperes, ni més incerteses. Tot s’ha acomplert. Quan s’ha tastat el cel, encara que sigui deficientment, entre cards i espines, el record perdura tota la vida en el cor, perquè quan l’eternitat frega el temps deixa una ferida molt profunda en la carn. L’instant ple fa solc en l’ànima.

Només el cel dona esperança, la possibilitat de viure en el futur una trobada plena. El cel és l’horitzó, és la carn de l’esperança, és creure que hi ha un retorn ple, que l’absència serà transformada en presència, que aquell tast no va ser un moment atzarós de la historia, una casualitat en el remolí de la vida, un moment del cercle etern de totes les coses, sinó el principi, el començament de la vida eterna, un do temporal que contenia, ja en les seves entranyes, l’alè de l’eternitat. El cel és la festa sense exclosos, la reconciliació sense arestes, l’abracada sense espines. Si el tu estimat no hi és, no vull el cel, perquè no hi ha festa sense el tu. Encara que hi hagi molta gent i que tots siguin feliços, si no hi és la persona que estimo, no vull aquest cel.

És bell creure en aquest banquet final. De fet, és la millor noticia que ens podrien donar mai. Déu ho ha manifestat: ens retrobarem. La mort ha estat vençuda. Ningú no ho pot verificar empíricament, però jo crec que Déu, des del cel, atrau, com una força magnètica, tots els éssers cap a si, travessant el llindar de la mort.

(1) Podeu llegir una més àmplia presentació del llibre, en l’enllaç següent:
http://www.angleeditorial.com/tasts/LaVidaSecretaDeLaPregaria.Tast.pdf

F. TORRALBA (2016): La vida secreta de la pregària. Angle Editorial.
Hay también una versión en castellano en editorial Lectio Ediciones.