2005-15
10è ANIVERSARI

titol

Una mirada des del més enllà…

Un apassionant viatge interestel·lar vers una fructífera experiència íntima.

No sempre ens és fàcil aixecar la mirada, elevar-nos per damunt les nostres contingències. L’estil de vida modern no ho facilita. Sovint les preocupacions i urgències quotidianes ens ho dificulten. Molt diverses raons ens ho impedeixen. Però de tant en tant, és sa anar a la recerca d’horitzons amplis.

Viatges geogràfics, espacials, interestel·lar... viatges íntims. La bona temperatura i el bon temps inviten a sortir, a passejar, a viatjar, a recórrer món, a conèixer altres terres i altres gents... l’estiu ens convida a canviar de perspectiva. Sovint acostumem a ser el centre de la nostra mirada, el centre de la nostra atenció, de les nostres preocupacions i neguits quotidians, de les nostres representacions mentals... Estem abocats a auto-contemplar-nos, sovint mirant-nos el propi melic. És la nostra perspectiva habitual. De tant en tant però convé «des-centrar-se», canviar de perspectiva, posicionar-se en un altre angle, practicar una altra mirada. Agafar distància i situar-se més enllà d’un mateix pot esdevenir un exercici saludable i alhora productiu, fructífer, beneficiós, enriquidor....

Amb la distància les coses es veuen amb més perspectiva. El canvi de perspectiva comporta un canvi en la percepció de la realitat, ens dóna una altra visió de les coses. Arran de terra la visió de la realitat és una; si ens col·loquem cap per avall aquesta percepció canvia completament. Així com el pas a la posició erèctil bípeda dels nostres avantpassats primitius va suposar un canvi radical en la seva percepció de la realitat, així mateix avui poder contemplar la realitat fent parapent, des d’un globus aerostàtic o des d'un avió, des de l'estació espacial ISS o des de la lluna, o apreciar la nostra realitat còsmica i planetària des de 6.000 milions de km transmuta la nostra percepció galàctica i ens referma en la convicció de la nostra insignificança còsmica i la relativitat de la nostra vida planetària enmig de la immensitat de l’univers.

Des d’aquesta distància la contemplació de la nostra significança còsmica, planetària i humana  queda profundament alterada. No som el centre del «món», en absolut. Des d’aquella posició i amb la nova perspectiva tot queda relativitzat: la percepció mateixa de l’univers, de l’espai, la relativitat i insignificança còsmica del propi planeta i del món que en ell els humans hem creat, la relativitat de la vida, de les civilitzacions, de la pròpia vida personal i de la col·lectiva, la relativitat de les nostres trajectòries personals, dels nostres posicionaments o dels nostres projectes individuals o col·lectius, les nostres preocupacions i els nostres anhels, les nostres inquietuds i els nostres somnis, l’harmonia i la desavinença, la guerra i la pau, els nostres encontres o desencontres, les nostres contrarietats, les desgràcies, els desconcerts i la governança, els sofriments, els neguits quotidians, els conflictes, les guerres, els enfrontaments entre cultures i civilitzacions, les ideologies, les creences, les religions... La realitat contemplada continua essent la mateixa, no obstant la perspectiva i el resultat de la percepció molt diferents. Els grans horitzons ens oxigenen i ens obren la porta a eixamplar l’esperit. Tot un regal per a la nostra civilització. Un viatge de tal mena no sols dóna la possibilitat d’eixamplar les fronteres de la ciència, pot contribuir també a descloure el nostre esperit, a eixamplar els nostres horitzons mentals, diluir els nostres prejudicis, les barreres entre les cultures i les civilitzacions, relativitzar els tripijocs en les nostres relacions humanes.

¿Quin sentit té, doncs, tot això? ¿El nostre periple existencial a la Terra es un vagar sense sentit, ens podem preguntar? La ciència, malgrat els seus progressos increïbles, no pot ni podrà mai explicar-ho tot. Cada vegada guanyarà noves zones al que avui sembla inexplicable. Però les ratlles frontereres del saber, per molt lluny que s'elevin, tindran sempre davant un infinit món de «misteri» (Gregorio Marañón).

Un recorregut personal a partir de les reflexions del famós i ja finat divulgador científic Carl SAGAN. Una invitació, doncs, a experimentar aquest virtuós viatge interplanetari...a recórrer un tal itinerari, a tastar les sensacions de tan inèdita perspectiva, a fruir-ne i gaudir-ne paladejant i assaborint els seus fruits...

Tota la història de la humanitat s'ha esdevingut en aquest insignificant «píxel»

El 14 de febrer de 1990 la sonda Voyager I ja era més enllà de Neptú, en el sistema solar exterior, a sis mil milions de quilòmetres de la Terra. A petició del científic Carl Sagan va girar-se en direcció al Sol i va fer la primera i única sèrie de fotografies del sistema solar. En una de les fotografies, la Terra, des d'aquesta immensa distància, es veu ben a prop del Sol i és per això que apareix just sobre un raig de llum. El nostre planeta era només un punt blau pàl·lid perdut en la immensitat de l’univers.

Sobre què som i què volem ser els humans, el divulgador Carl Sagan va escriure un emblemàtic llibre titulat 'A pale blue dot' ('Un pàl·lid punt blau: una Visió del Futur Humà a l'Espai '). "D'aquí un mil·lenni la nostra època es recordarà com el temps en què ens allunyem per primera vegada de la Terra i la contemplem des de més enllà de l'últim dels planetes, com un punt blau pàl·lid gairebé perdut en un immens mar d'estels", afirmava . L'11 de maig de 1996 escrigué les següents paraules:

Terra«Mira una altra vegada aquest punt. Això és aquí, això és casa nostra, això som nosaltres. Hi ha tots els qui estimes, tots els qui coneixes, tots aquells de qui has sentit parlar, cada ésser humà que va existir alguna vegada, hi ha viscut la seua vida. La suma de la nostra alegria i del nostre sofriment, milers de confiades religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recol·lector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, cada nen amb esperança, inventor o explorador, cada mestre de morals, cada polític corrupte, cada 'superstar', cada 'líder suprem', cada sant i pecador en la història de la nostra espècie hi ha viscut --en una partícula de pols suspesa en un raig de sol. La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d'una fracció d'un punt. Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d'una cantonada d'aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d'alguna altra cantonada, com en són de freqüents, els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altres, com d'encesos són els seus odis.

El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l'univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid.

El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indiqui que l'ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos.

La Terra és l'únic món conegut ara per ara que albergui vida. No hi ha cap altre lloc, com a mínim en el pròxim futur, al qual la nostra espècie podria emigrar. Visitar, sí. Instal·lar-s'hi, no encara. D'una manera o d'una altra, de moment la Terra és el lloc on hem de fer la nostra parada.

S'ha dit que l'astronomia és una experiència d'humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l'hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l'única llar que sempre hem conegut.»

TerraTuvimos éxito en tomar esta fotografía, y al verla, ves un punto. Eso es aquí. Eso es casa. Eso es nosotros. Sobre él, todo aquel que amas, todo aquel que conoces, todo aquel del que has oído hablar, cada ser humano que existió, vivió sus vidas. La suma de nuestra alegría y sufrimiento, miles de confiadas religiones, ideologías y doctrinas económicas, cada cazador y recolector, cada héroe y cobarde, cada creador y destructor de la civilización, cada rey y campesino, cada joven pareja enamorada, cada madre y padre, cada esperanzado niño, inventor y explorador, cada maestro de moral, cada político corrupto, cada “superestrella”, cada “líder supremo”, cada santo y pecador en la historia de nuestra especie vivió ahí – en una mota de polvo suspendida en un rayo de luz del sol.

La Tierra es un muy pequeño escenario en una vasta arena cósmica. Piensa en los ríos de sangre vertida por todos esos generales y emperadores, para que, en gloria y triunfo, pudieran convertirse en amos momentáneos de una fracción de un punto. Piensa en las interminables crueldades visitadas por los habitantes de una esquina de ese pixel para los apenas distinguibles habitantes de alguna otra esquina; lo frecuente de sus incomprensiones, lo ávidos de matarse unos a otros, lo ferviente de su odio. Nuestras posturas, nuestra imaginada auto-importancia, la ilusión de que tenemos una posición privilegiada en el Universo, son desafiadas por este punto de luz pálida.

Nuestro planeta es una mota solitaria de luz en la gran envolvente oscuridad cósmica. En nuestra oscuridad, en toda esta vastedad, no hay ni un indicio de que la ayuda llegará desde algún otro lugar para salvarnos de nosotros mismos.

La Tierra es el único mundo conocido hasta ahora que alberga vida. No hay ningún otro lugar, al menos en el futuro próximo, al cual nuestra especie pudiera migrar. Visitar, sí. Colonizar, aún no. Nos guste o no, en este momento la Tierra es donde tenemos que quedarnos.

Se ha dicho que la astronomía es una experiencia de humildad y construcción de carácter. Quizá no hay mejor demostración de la tontería de los prejuicios humanos que esta imagen distante de nuestro minúsculo mundo. Para mí, subraya nuestra responsabilidad de tratarnos los unos a los otros más amablemente, y de preservar el pálido punto azul, el único hogar que siempre hemos conocido.”

«Pols d’estels» que rumia sobre els estels

  1. Som habitants, pobladors, d'un vast i antic cosmos del qual derivem. Som una mota solitària en la immensa foscor còsmica ... pols d'estels que pensa sobre els estels. Som partícips d'un univers que camina cap a un futur incert, orientat cap a un horitzó desconegut... La seva meta, el seu destí: una deriva cap al caos i l’aniquilació, o cap a la plena culminació de la seva història...?
  2. Còsmicament insignificants ... Vivim en un insignificant planeta, d'una trista estrella al si d'una petita galàxia perduda en una cantonada oblidada d'un univers en el qual hi ha moltes més galàxies que persones. La vida humana suposa només un obrir i tancar d'ulls, un cop d'ull momentani, efímer i fugaç a les meravelles d'aquest sorprenent univers.
  3. Som el producte d’un llarg procés evolutiu. La nostra naturalesa humana s’ha anat constituint al llarg d’un perllongat «procés», que és la construcció en el decurs del temps del que ara som els humans… Es tracta d’una aventura molt complexa «biològica», «mental» i «cultural»…
  4. Amb el nostre insignificant paper i significat còsmic, sobreviure és la nostra obligació; però no a qualsevol preu. Els humans reflexionen, s'interroguen, es pregunten... El misteri de l'infinit plana permanentment sobre la ment humana... Els nostres avantpassats van observar la complexitat i la bellesa de la vida i del món i van comprendre que havia d'existir un gran creador. Les nostres creences no estan basades en evidències, estan basades sí en una arrelada i misteriosa necessitat de creure.
  5. El món en què vivim manifesta una gran complexitat i sovint aspectes caòtics… Les persones i les cultures observen el món a partir de la pretensió i la necessitat de posar-hi ordre i sentit… Els humans necessiten trobar sentit a la realitat adjudicant significat a les coses… La resposta: les diverses «cultures» humanes… Les «cultures» modelen profundament les maneres de «pensar» i de «sentir» dels seus membres.
  6. Una tasca ingent: redescobrir el veritable ésser de l'home, allò que veritablement és l'ésser humà, el seu origen i destinació ... Comprendre l'ésser humà descobrint i definint, intel·lectual i afectivament, el seu lloc en l'univers i créixer en la comprensió del món, de la vida, de les accions dels éssers humans ...
  7. En l'ésser humà hi ha un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa. Hi ha però una reguitzell de qüestions que inevitablement cap ésser humà no pot deixar de de fer-se i respondre’s. Les grans preguntes que un humà es pot fer: ¿què puc conèixer?, ¿què puc esperar?, ¿què haig de fer? Una intel·ligència que no fos sensible a aquestes preguntes fóra una intel·ligència incompetent per a viure humanament… Sòcrates afirmava que «una vida sense examen, sense reflexió, no mereix ser viscuda».
  8. Per a criatures petites i insignificants com nosaltres, la immensitat només és suportable amb l’amor i amb tolerància: «Si algú no està d'acord amb tu, deixa’l viure. No trobaràs a ningú semblant en cent mil milions de galàxies» (C. Sagan).
  9. La nostra «casa comuna», el nostre món, un espai entregat generosament per realitzar-hi l’aventura humana. L’experiència d’aquest do suscita en l’ésser humà admiració i, a la vegada, gratitud. Aquesta gratitud es tradueix en una actitud de respecte, de veneració, d’agraïment a qui l’ha fet possible (F. Torralba).
  10. I en aquest contex sideral els homes i dones en recerca de «sentit», perduts i desorientats enmig d'aquesta immensitat còsmica, però creients i esperançats, dirigeixen la seva mirada vers l’infinit i amb sinceritat de cor, seguint la saviesa de la cosmovisió bíblica, es poden preguntar:
    Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva. (Sv 9,13-18)

siguiente...