Segons l’abast, les analepsis poden ser: 

Analepsis externa: És aquella analepsis els esdeveniments de la qual se situen, cronològicament, fora del relat primer.
Analepsis mixta: És aquella analepsis l’amplitud dels esdeveniments de la qual s’inicia, cronològicament, fora del relat primer i acaba dintre del relat primer. 
Analepsis interna: És aquella analepsis els esdeveniments de la qual se situen, cronològicament, dintre del relat primer. Analepsis interna heterodiegètica: Els esdeveniments de l’analepsis estan situats, cronològicament, dintre del relat primer però tenen un contingut diegètic diferent (són esdeveniments d’una altra història. No hi ha perill de col·lisió, d’interferències amb la història del relat primer. S’expliquen els antecedents d’un personatge, per ex., què feia mentre...)
Analepsis interna homodiegètica: Els esdeveniments de l’analepsis estan situats, cronològicament, dintre del relat primer i participen del mateix contingut diegètic (són els esdeveniments de la història del relat primer. Hi ha interferències. Poden omplir llacunes, o tornar a relatar els mateixos esdeveniments des d’una altra perspectiva, un altre personatge...).
Analepsis interna homodiegètica completiva (o remissió): són els relats analèptics que completen, omplen, una llacuna anterior del relat, una el·lipsi (durada temporal sense esdeveniments relatats), per exemple, o una paral·lipsi (esdeveniments de la història silenciats en el relat). 
Analepsis interna homodiegètica repetitiva (o evocació): el relat analèptic que completa la llacuna anterior del relat és iteratiu (o de síntesi), un esdeveniment que implica una repetició del mateix esdeveniment, per. ex. "Van sopar com altres vegades"

Segons l’amplitud, les analepsis poden ser:

parcials quan la retrospecció acaba en una el·lipsi, no s’ajunta, temporalment amb el relat primer.
completes quan sí que s’hi ajunta al relat primer.

—aquell que dóna menys informació del que, en principi, semblaria necessari, és el cas de les paral·lipsi (omissió lateral, es passa per alt un, o diversos, esdeveniments de la història que es relata, de -lipsis, deixar).

—aquell que dóna més informació del que, en principi, caldria, és la paral·lepsi (donar una informació que s’hauria de deixar, de -lepsis, agafar, prendre).

Velocitat: v = e / t

Velocitat del relat: vr = er / th [si el temps és el de la història, la velocitat resultant no és la del relat, hauria de ser t, temps i el resultat seria tantes pàgines per minut... que resultaria la velocitat de lectura —uns 3 minuts per pàgina. Una altra cosa és la velocitat de la història: vh = er / t -aquest temps sí que és el mesurable de la història en la mesura del temps, segons, minuts... dies, anys...] Segons la manera de comptar relacionant l’espai del relat amb el temps de la història [velocitat de lectura] no pot existir cap relat sense anisocronies (o efectes de ritme) [no existeix cap història sense ritmes diferents. La velocitat de la història és independent de la velocitat del relat. La de la història, és inexorable (es mesura en temps hipotètic real, per la unitat de mesura convencional del temps); la del relat, retòrica (es mesura per la conveniència artística, provoca efectes encantadors -de lectura].

Clàssicament els moviments narratius, les variacions de ritme d’un relat, han estat 4: pausa, el·lipsi, escena i sumari . 

 

	Valors temporals dels moviments narratius
Pausa	TR=n, TH=0; per tant: TR µ >TH
Escena	TR=TH
Sumari	TR<TH
El·lipsi	TR=0, TH=n; per tant, TR<µ TH

[faltaria l’alentiment: TR>TH, però per Genette, com que no s’ha acceptat canònicament, no es pot tenir en consideració —ah, no?—, com que no n’ha trobat exemples en la tradició literària, —deu ser la seva—, dogmatitza que les formes canòniques es redueixen a les quatre anteriors].

Les el·lipsis poden ser:

• determinades, si concreten la durada del temps elidit (tant si es pot llegir -explícites- com si s’ha d’inferir -implícites-)
• indeterminades, si no concreten la durada del temps elidit (tan si es pot llegir -explícites- com si no -implícites-)
• paral·lipsi Si només s’elideixen algunes coses que passen en un espai de temps,-seran paral·lipsis quan apareguin en el relat analèptic completiu, però, i si no apareixen i l'el·lipsi no es completa explícitament però hi ha hagut molts indicis que fan assegurar, conèixer, què ha passat en aquell espai de temps silenciat?. S’ha fet funcionar la intuïció: proposo: el·lipsis intuïtivadores quan es produeixen i analepsis afirmadores aquelles que afirmen les intuïcions.
• explícites, si indiquen efectivament, si es llegeix, la durada del temps (‘van passar tres anys’)
• implícites, si no la indiquen però es pot inferir, calcular [com se n’han de dir els elements que permeten calcular-les? analèptics calculadors? poden ser prolèptics?] 
• hipotètiques, serien les que són impossibles de localitzar i, a vegades, de situar en el relat. No es veuen i només se’n té constància posteriorment [a què? a la lectura? si se’n pot tenir constància durant la lectura, ja han de ser implícites, no? perquè, sinó hi ha elements per comprovar-les, no existeixen, no fotem!]

La focalització és un segon mode de regulació de la informació (el primer és l’ordre). La focalització és el posicionament modal. En aquest sentit, sense barrejar-hi la veu narrativa, la focalització és el mode del punt de vista, la visió, l’aspecte... com es transmet la informació. Ras i curt: el grau d’informació que el narrador deixa conèixer. (Generalment s’ha mesurat a partir dels coneixements dels personatges, però també es podria donar-se el cas que la mesura es fes a partir dels coneixements del narratari o, fins i tot, del lector).

Hi ha tres tipus bàsics de focalització —que no s’ha d’aplicar forçosament a tot el relat, més aviat a segments narratius determinats):
• focalització zero —o relat no focalitzat— (la crítica anglosaxona el generalitzava amb el nom de ‘narrador omniscient’ i la francesa el reduïa a ‘visió des de darrera’). Amb la focalització zero, el narrador transmet més informació de la que saben els personatges (‘sap’ més que el personatge): N > P (base genèrica de la tragèdia).
• focalització interna: el narrador transmet el que saben els personatges ‘sap‘ el mateix que el personatge): N = P (base genèrica del drama, a partir del s. xviii) (p. ex. Raymond Chandler -detec., Philip Marlowe-, La dama del llac, el lector sap el mateix que el personatge detectiu -’veu’ el mateix -film...)
La focalització interna pot ser: —fixa (sempre, o gairebé sempre, és la mateixa; p. ex. Els ambaixadors)   —variable (la focalització canvia; p. ex. Madame Bovary on el personatge focal primer és Charles, després Emma i al final torna a ser el marit; o amb molts més canvis, difícils, a vegades, de seguir, p. ex. les obres d’Stendhal)

—múltiple (p. ex. les novel·les epistolars, on el mateix esdeveniment pot ser transmès diverses vegades per diversos personatges distints; p. ex. Dràcula)

• focalització externa: (el narrador transmet menys del que saben els personatges (‘sap’ menys que el personatge): N < P (base genèrica de la comèdia) (p. ex. les novel·les policíaques de Dashiel Hammet -detec. Sam Spade- en què l’heroi actua davant del lector sense que se sàpiga mai què pensa, ni què sent -descobreix el crim sense que el lector se n’adoni...) 

Alteracions: variacions de la focalització que es produeixen en el transcurs d’un relat. Els canvis de focalització —no la combinació, sinó una infracció momentània en el codi del context amb una focalitzacó determinada—, sempre en un context coherent, les alteracions, poden ser:

—la paral·lipsi (omissió lateral, vid. anacronies completives) dóna menys informació de la que en principi autoritza el codi de la focalització dominant, menys de la que és necessària [per ex. en el codi de la focalització interna, ometre un esdeveniment, un pensament... important, pertinent, necessari per al desenvolupament de la història, que ni l'heroi focal ni el narrador és impossible que ignorin, però que el narrador decideix silenciar, no transmetre al lector; (ex. a través de monòlegs, circumloquis, eufemismes... no comunicar el càncer d’un metge especialista en oncologia quan llegeix el resultat de les anàlisis negatives d’un seu tumor). 

—la paral·lepsi dóna més informació de la que en principi autoritza el codi de la focalització dominant, més de la que és necessària (donar una informació que no caldria) (ex. la incursió en la consciència d’un personatge en un relat de focalització majoritàriament externa. 

nivell extradiegètic: Seria el primer nivell, el de la redacció (del senyor x de les seves memòries), els esdeveniments que hi puguin esdevenir.
nivell intradiegètic: Segon nivell, els esdeveniments del relat (del primer relat, per tant). També poden dir-se’n diegètics.
nivell metadiegètic: Tercer nivell, els esdeveniments del segon relat o relat en segon grau (p. e. Les mil i una nits)
nivell pseudodiegètic: el transmissor metadiegètic, esmentat o no, s’elimina en benefici del narrador primer -cosa que estalvia un, o diversos, nivells narratius. (en llenguatge cinematogràfic, la transició es pot fer amb un fos, la càmera lenta, la veu en off, canvi de color a blanc i negre.... en literatura no hi ha recurs que evidenciï clarament el canvi i a vegades es pot confondre el nivell).

La instància narrativa (narrador) d’un primer relat —diegètic— és, per definició, extradiegètica. La instància narrativa (narrador) del segon relat —metadiegètic— és intradiegètic, etc... La instància narrativa (narrador) no és la instància literària (autor). 
En Jim, de L’illa del tresor, quan escriu és una instància narrativa extradiegètica, està en el mateix nivell que els lectors. Quan actua com a personatge, en el relat metadiegètic, és intradiegètic: ‘jo em vaig amagar’..., està en el nivell dels personatges que intervenen en la diegesi, tan si són ‘reals’ com ficticis. R.l. Stevenson, l’autor, és la instància literària creadora de L’illa de tresor. 

Tipus de relació que poden unir el relat metadiegètic amb el relat primer on s’insereix:

• explicativa "vegem per què", "Vegem quins esdeveniments ens han dut fins aquí" 
• exemplar, per analogia o per contrast (p. ex. paràboles, faules... exemples relacionats temàticament amb el relat primer; gairebé no hi ha nexe)
• dilació (obstrucció, distracció...) El mateix acte de narració té una funció diegètica, independentment del contingut metadiegètic (Xahrazad rebutja la mort a força de relatar el que interessi al soldà).

La metalepsis narrativa, (agafar, prendre, canviant de nivell) és el nexe que permet passar d’un nivell narratiu a un altre (‘expliquem, mentrestant, que...’; Dirigint-se al lector: ‘si això us agrada, què us sembla si posem la pagesa al lloc que...’)

Sempre hi ha, implícita o explícitament, una "persona" que narra (ja que és una condició indispensable per què existeixi l’acte narratiu, la narració) i només pot existir en el seu relat com a "primera persona" (com qualsevol subjecte de l’enunciació en el seu enunciat. És l’emissor (1a persona ?) qui diu: "Ell" (3a persona ?), referint-se al referent (o "Tu" referint-se al receptor). Per tant, quan llegim "Ell canta", a quina ‘persona’ ens hem de referir? a l’emissor o al referent? És, per tant, un acte narratiu de 1a o de 3a persona ). A més, aquest fet, posar èmfasi en la "persona" (1a ‘persona’, 2a ‘persona’... x ‘persona’), implica que la "persona" no pugui canviar, que hagi de ser sempre la mateixa. I no ha de ser forçosament així.
Cal tenir present que l’elecció del narrador és pura i simplement gramatical i retòrica. I depèn completament de l’elecció del relat idoni que té cada història. L’elecció del novel·lista no és entre dues formes gramaticals, sinó entre dues formes narratives (a les quals corresponen unes formes gramaticals com a conseqüència purament mecànica). Quina entitat narrativa transmetrà la història: un actor (actant, personatge, persona, animal, cosa...) o un no actor (entitat, persona, personatge....). L’entitat —"qui"— que transmeti —"expliqui"—la història, hi té res a veure o no?. L’elecció és aquesta. 
Tota narració, doncs, es produeix virtualment, per definició, en primera persona -fins i tot, és clar, en el plural majestàtic- La qüestió que importa és determinar com, quan, per què... el narrador ha utilitzat una persona gramatical determinada. La qüestió és saber si el narrador ha tingut ocasió d’utilitzar la primera persona per designar a ‘un dels seus personatges’.
Cal distingir, doncs, entre:

relat hetero(diferent de)diegètic(la història): relat en què el narrador és absent de la història que transmet (Homer a la Ilíada o Flaubert a L’educació sentimental)

relat homo(la mateixa)diegètic(història): relat en què el narrador és present com a personatge en la història que transmet.

Dins d’aquesta última tipologia de relat, hi ha diversos graus de participació:

—l’auto(pròpia)diegètic(història): narrador que a més és el protagonista
—el que només actua com a observador, espectador, testimoni (per ex. el Dr. Watson, encara que en sigui un personatge implicat, un actor -actant o no-... Ismahel de Moby Dick, Marlow a Lord Jim, Carraway a El gran Gatsby, Zeitnlom a Doctor Faustus...) Pla passa de l’heterodiegètic a l’autodiegètic, del relat metadiegètic a diegètic (o pseudodiegètic).

El narrador es defineix pel seu nivell narratiu (extradiegètic o intradiegètic) i per la seva relació amb la història (heterodiegètic o homodiegètic). 

 

Nivell Relació	Extradiegètic	Intradiegètic
Heterodiegètica	narrador en primer grau que transmet històries on no apareix (Homer)	narrador en segon grau que transmet històries on no apareix (Xahrazad)
Homodiegètica	narrador en primer grau que transmet la seva pròpia història	narrador en segon grau que transmet la seva pròpia història (Ulisses, cants IX-XII)

Protagonista/narrador: Spitzer distingia entre el ‘jo narrador’ (erzählendes Ich) i el ‘jo narrat’ (erzähltes Ich). Poden estar separats per diferència d’edat i d’experiència, en aquest cas, el primer pot tractar el segon amb ironia, menyspreu, sarcasme, compassió, connivènia, condescendència... Semblantment com A la recerca del temps perdut, l’Obra completa de Josep Pla se separa de la tradició del Bildungsroman (novel·la en formació, obra en formació): el narrador sap, no més que el protagonista, sinó que ha anat avançant amb ell i quan comença l’escriptura, sap més. Parteix d’un coneixement absolut que li fa ordenar l’obra. Aquesta particularitat és el punt de partida de l’anàlisi de l’obra planiana, de les anàlisis del narrador amb el protagonista. Fins fa ben poc, aquests dos discursos s’havien juxtaposat.
Funcions del narrador: [segons la relació que estableix amb cada un dels diferents aspectes del relat: l’aspecte de la història (1), el del text (2), el de la situació narrativa (3), el de l’orientació (4) del narrador cap a ell mateix i el de la intervenció (5)]. Cap d’aquestes funcions és absoluta ni impermeable. La primera és indispensable; les altres poden ser presents en diferents graus. 

• funció narrativa: (1) el narrador transmet una història, subministra els esdeveniments; cap narrador se’n pot desviar sense perdre el seu caràcter de narrador.
• funció controladora: el narrador es refereix, en un discurs en certa manera metalingüístic, al seu relat, per assenyalar-ne les articulacions, les connexions, les interrelacions, és a dir: la seva organització interna, mitjançant indicadors de control.
• funció comunicativa: el narrador contacta, dialoga... amb el narratari (funcions fàtica -verificar el contacte- i conativa -actuar sobre el destinatari- del llenguatge).
• funció testimonial o d’atestació: el narrador participa, com a narrador, en la història que transmet, amb una relació afectiva, moral, intel·lectual... que pot adoptar la forma d’un simple testimoni (com quan el narrador indica d’on prové la informació), o el grau de precisió dels seus records, o els sentiments que li provoquen certs esdeveniments que relata... (relacionada, aquesta i la següent, amb la funció emotiva del llenguatge).
• funció ideològica: intervencions directes o indirectes del narrador respecte de la història que transmet que prenen la forma didàctica d’un comentari autoritzat (forma de discurs explicatiu i justificatiu, molt utilitzat pel realisme).

Narrador / Veu narrativa	Pertany a un personatge?	Participa en la història?	Què sap el narrador?	Exemple
Relat Homodiegètic Intradiegètic	Sí	Sí	El mateix que el personatge	Relata la seva història (hi era).
Relat Homodiegètic Extradiegètic	Sí	No	Menys que el personatge	Relata la història d'un altre (no hi era).
Relat Heterodiegètic Intradiegètic	No	Sí	Més que el personatge	Relata una història aliena i s'hi immisceix –s'hi fica (omniscient).
Relat Heterodiegètic Extradiegètic	No	No	Menys que el personatge	Relata una història aliena i no s'hi immisceix –no s'hi fica (observa, veu i sent)

A un narrador intradiegètic li correspon un narratari intradiegètic... (el narratari d’una novel·la epistolar, per ex., no és el lector, sinó el destinatari de les cartes -el lector en seria un xafarder). El narratari intradiegètic aconsegueix augmentar l’efecte de distància entre el lector i el narrador, perquè el narratari s’interposa.

A un narrador extradiegètic li correspon un narratari extradiegètic, que es confon amb el lector virtual -i es pot identificat, per tant, amb el lector ‘real’. 

Com més transparent sigui el narratari, més proper el narrador, més ‘creïble’ la història. Més silenciosa serà l’evocació del narratari en el relat i serà més irresistible la identificació, o substitució, de cada lector real en aquesta instància narrativa virtual que és el narratari.

El veritable autor d’un relat no és tant qui el transmet sinó també qui el llegeix -o escolta. El qui crea aquesta comunicació artística, és l’artista creador, l’escriptor.

1.Especifiquen una variació de l’element de la situació narrativa quan, de fet, és invariable: sempre hi ha, implícita o explícitament, una "persona" que narra (ja que és una condició indispensable per què existeixi l’acte narratiu, la narració) i només pot existir en el seu relat com a "primera persona" (com qualsevol subjecte de l’enunciació en el seu enunciat. És l’emissor (1a persona ?) qui diu: "Ell" (3a persona ?), referint-se al referent. Per tant, quan llegim "Ell canta", a quina ‘persona’ ens hem de referir? a l’emissor o al referent? És, per tant, un acte narratiu de 1a o de 3a persona ). A més, aquest fet, posar èmfasi en la "persona" (1a ‘persona’, 2a ‘persona’... x ‘persona’), implica que la "persona" no pugui canviar, que hagi de ser sempre la mateixa. I no ha de ser forçosament així.
Cal tenir present que l’elecció del narrador és pura i simplement gramatical i retòrica.I depèn completament de l’elecció del relat idoni que té cada història. L’elecció del novel·lista no és entre dues formes gramaticals, sinó entre dues formes narratives (a les quals corresponen unes formes gramaticals com a conseqüència purament mecànica). Quina entitat narrativa transmetrà la història: un actor (actant, personatge, persona, animal, cosa...) o un no actor (entitat, persona, personatge....). L’entitat —"qui"— que transmeti —"expliqui"—la història, hi té res a veure o no?. L’elecció és aquesta. 

2. La presència de verbs en primera persona (ara sense cometes, perquè ens referim a la persona gramatical -morfològica, si es vol-) pot remetre a dues situacions distintes que la gramàtica no distingeix però l’anàlisi narrativa sí:

—quan el narrador s’autodesigna com a tal: "Arma virumque cano" -’canto les armes i a l’heroi’... (Virgili)

—quan el narrador s’identifica amb un dels personatges de la història: ‘El 1632 vaig néixer a York’... (Robinson Crusoe, a la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe)

És evident que qui critica, analitza, un text i fa servir l’expressió "en primera persona" només es refereix a la segona d’aquestes dues situacions. Aquesta invalida l’anàlisi que utilitza aquesta terminologia. 

Tota narració, doncs, es produeix virtualment, per definició, en primera persona -fins i tot, és clar, en el plural majestàtic- La qüestió que importa és determinar com, quan, per què... el narrador ha utilitzat una persona gramatical determinada. La qüestió és saber si el narrador ha tingut ocasió d’utilitzar la primera persona per designar a ‘un dels seus personatges’. Cal distingir, doncs, entre el relat en què el narrador és absent de la història que transmet (Homer a la Ilíada o Flaubert a L’educació sentimental) —relat hetero(fora)diegètic(història)— i el relat en què el narrador és present com a personatge en la història que transmet —relat homo(dintre)diegètic(història).Dins d’aquesta última tipologia de relat, hi ha diversos graus de participació, el narrador que a més és el protagonista (autodiegètic) i el que només actua com a observador, espectador, testimoni (per ex. el Dr. Watson, encara que en sigui un personatge implicat, un actor... Ismahel de Moby Dick, Marlow a Lord Jim, Carraway a El gran Gatsby, Zeitnlom a Doctor Faustus...)

Segons l’abast, les prolepsis poden ser: 

Prolepsis externa: És aquella prolepsis els esdeveniments de la qual se situen, cronològicament, fora del relat primer.
Prolepsis mixta: És aquella prolepsis l’amplitud dels esdeveniments de la qual s’inicia, cronològicament, fora del relat primer i acaba dintre del relat primer. 
Prolepsis interna: És aquella prolepsis els esdeveniments de la qual se situen, cronològicament, dintre del relat primer.

Prolepsis interna heterodiegètica: Els esdeveniments de la prolepsis estan situats, cronològicament, dintre del relat primer però tenen un contingut diegètic diferent (són esdeveniments d’una altra història. No hi ha perill de col·lisió, d’interferències amb la història del relat primer. S’expliquen el futur un personatge, per ex., què farà quan...)
Prolepsis interna homodiegètica: Els esdeveniments de la prolepsis estan situats, cronològicament, dintre del relat primer i participen del mateix contingut diegètic (són els esdeveniments de la història del relat primer. Hi ha interferències. Poden omplir llacunes posteriors, o tornar a relatar els mateixos esdeveniments des d’una altra perspectiva, un altre personatge...).
Prolepsis interna homodiegètica completiva (o remissió): són els relats prolèptics que completen, omplen, una llacuna posterior del relat, una el·lipsi (durada temporal sense esdeveniments relatats), per exemple, o una paral·lipsi (esdeveniments de la història que el relat silenciarà). 
Prolepsis interna homodiegètica repetitiva (o anunci): el relat prolèptic que completa la llacuna posterior del relat és iteratiu (o de síntesi), un esdeveniment que implica una repetició del mateix esdeveniment, per. ex. ‘Veurem’, ‘més endavant es veurà com...‘ 

Segons l’amplitud, les prolepsis poden ser:

parcials quan l’anticipació acaba en una el·lipsi, no s’ajunta, temporalment amb el relat primer.
completes quan sí que s’hi ajunta al relat primer.

Sil.lepsi temporal: Agrupació regida per un principi del temps (S’expliquen coses diferents d’una època, un relat històric per ex.). 

Sil·lepsi geogràfica: Agrupació regida per un principi geogràfic (en un relat de viatges -El Rin, per ex.).

Sil·lepsi temàtica: Agrupació regida per un principi temàtic ideològic (els textos clàssics morals, relats d’històries aplegats per analogia o per contrast).

Veu: amb el mode i el temps, constitueix un dels tres fonaments del discurs narratiu, un dels tres camps d’estudi fonamentals de la narració. La veu inclou totes les relacions que s’estableixen amb la ‘instància’ narrativa (amb l’acte d’’enunciació’ narratiu, les relacions que s’estableixen entre la narració i el relat i entre la narració i la història); les relacions de la manera com la mateixa narració —la ‘situació’ o ‘instància’ narrativa (acte narratiu) està implicada en el relat i, per tant, la relació entre els seus dos protagonistes: el narrador i el seu destinatari, real o virtual, el lector.

Discurs narratiu

 

			Anacronies
	H		Abast
	I		Amplitud
	S	Ordre	Analepsi
	T		Prolepsi
	Ò		Acronia
	R
Temps	I		Anisocronia
	A		Sumari
		Durada	Pausa
	/		El·lipsi
			Escena
	R
	E		Singulatiu/iteratiu
	L		Determinació / espepecificació / extensió
	A	Freqüència	Diacronies internes i externes
	T		Alternança i transicions
			Distància
			Perspectiva
Mode			Focalitzacions
			Alteracions
			Instància narrativa
			Temps de la narració
			Nivells narratius
Veu			Relat metadiegètic
			Narrador
			Funcions del narrador
			Narratari