Edat Moderna i Contemporània
 

 

L'art renaixentista gairebé no arribà a penetrar al Principat. Només algun estranger o autòcton educat a Itàlia cultivà el nou estil -que es basava en l'art grecollatí-, al llarg del segle XVI. En el camp de l'arquitectura, la façana actual i el Saló St.Jordi del Palau de la Generalitat, així com el Palau del Lloctinent, en són mostres rellevants. En l'escultura ressalten el cor de la catedral de Barcelona, feta per Diego de Siloé, i el retaule de Poblet. El poble restava astorat davant la riquesa de l'Església.
 
 
 

   <


 

 Durant el segle XVIII apareix una nova manifestació artística. Es tracta del barroc que, a Catalunya, es dóna sobretot en les zones rurals i es caracteritza per la seva exuberància decorativa, amb la qual es perseguia fascinar els creients, donant-los la imatge d'una església rica i poderosa, en front de l'església reformista, que buscava l'austeritat. Hi destacà l'orfebreria que produí obres treballades amb gran sensibilitat. Al segle XVIII es difon l'estil neoclàssic, sota el qual es basteixen edificis com la nova Llotja de Barcelona, l'església de la Mercè, la Duana, el Col·legi de Cirurgia o la Seu Nova de Lleida. L'escultura es troba a cavall del barroc i l'academicisme neoclassicista. Es creen escoles d'art com la Llotja de Barcelona, que popularitzà la pintura d'Antoni Viladomat. En sorgiren artistes decoratius que sobresortiren en els camps de la ceràmica, l'orfebreria o l'argenteria. 
 
 
L'arrencada de la industrialització el segle XIX suposà la construcció de noves i diverses edificacions. Aquestes innovacions arquitectòniques conviuran amb el neoclassicisme i amb el romanticisme. En el camp de l'escultura destacaren Damià Campeny, Jeroni Sunyol i Agapit Vallmitjana. Pel que fa a la pintura, durant la segona meitat de segle, sorgeixen els nous aires realistes que presenten una doble vessant temàtica: el paisatgisme -cultivat per Joaquim Vayreda- i les preferències històriques i costumistes, com les que mostra l'obra de Marià Fortuny. 
 
 
  <

 
 

 El pas cap al segle XX, coincidint amb el període d'afirmació catalanista, correspon a l'època del modernisme. En el pla arquitectònic el modernisme assimila la tradició del gòtic català integrant-hi el ferro forjat, la ceràmica, el vidre i la fusta. S'exalten les línies corbes sobre les rectes, la policromia i l'exotisme, els detalls i la riquesa en la decoració, l'asimetria de la disposició, el dinamisme de les formes...  El Modernisme expressa les aspiracions estètiques de la burgesia, que edifica en diverses poblacions grans mansions senyorials. La seva obra abasteix tots els camps artístics. La sensibilitat, la riquesa del color, les filigranes, l'atreviment estilístic..., tot es donava en qualsevol petita mostra d'aquell moment. Entre els diversos creadors, Antoni Gaudí fou l'autor del temple de la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera i el Parc Güell.  La Casa Lleó-Morera i l'Hospital de St.Pau són obres de Domènec i Montaner, autor igualment del Palau de la Música. De Puig i Cadafalch són la Casa Amatller, el Palau Macaya i la Casa de les Punxes. Josep Llimona és l'escultor més representatiu, autor d'obres com el Desconsol, l'Adolescent, St.Jordi o el Dr.Robert. 
 
 
Entre els pintors, Rusiñol s'entusiasma pel passat, per la natura i per les persones. Artista plàstic, dramaturg i col·leccionista, Rusiñol és una de les figures més representatives del tombant de segle. Casas va canviar el primitiu impressionisme pel retrat intel·lectual i mundà, afalagador d'una burgesia dominant, i interessat pels temes socials i realistes. Nonell i Mir donen una considerable volada a la pintura. 
 
 
 
 

 
 
 

 El 1911 fa la seva aparició el noucentisme, corrent que imposa el llenguatge de la racionalitat, de l'equilibri, de la precisió i de la norma. Hi destacaren escultors com Josep Clarà i Aristides Maillol, i pintors com Torres Garcia. A principis de segle, una sèrie de pintors a cavall entre Catalunya i París, aportaran obres cabdals per a la pintura moderna. El 1904 es desenvolupa plenament a Barcelona l'època blava on es reflecteixen personatges i ambients miserables. Picasso, malgrat que només va viure uns anys a Barcelona, es va formar acadèmicament en aquesta ciutat. El surrealisme estarà representat per Joan Miró, artista que treballa molt el color, els signes i el ritme de cadascuna de les seves obres. Les seves escultures representen formes ingènues i aparentment infantils, de gran imaginació i poder màgic. L'obra de Salvador Dalí expressa les formes excessives del somni o de la visió onírica. Sert i Gargallo són també representatius d'aquesta època. 
 
 
  

Durant la Segona República, Catalunya es col·loca en l'avantguarda de l'arquitectura europea. Del neoclassicisme decadent es passa al racionalisme imperant a Europa. El Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània propugnà l'aprofitament racional de l'espai i el menyspreu per tot element constructiu sense justificació funcional concreta. Després de la guerra civil i malgrat l'intent d'imposició d'un art oficialista per part del franquisme, als anys 50 apareixen creadors com Coderch, Bohigas i Martorell, Bofill, Moragas, Sostres, Busquets i Sert, entre d'altres. En front de la repressió cultural i el convencionalisme franquista, una sèrie d'artistes plàstics d'avantguarda evolucionen cap a un cert informalisme, corrent de tipus abstracte. Es tracta de Tàpies, Tarrats, Ponç i Hernāndez Pijuan. Més endavant hi ha un retorn de la figuració, tal com ho reflecteix l'obra de Guinovart. 
 
 
Un cas especial és el de Joan Brossa, poeta, que ens transfereix la seva visió del món a través de poemes visuals. Entre els escultors, Josep Maria Subirachs també ha anat cap a la recerca de nous llenguatges expressius. El caracteritza un alt domini de la tècnica i del formalisme. Ha estat l'artista que ha dut d'una manera més constant l'art nou a espais públics.