Durant el període comprés entre 1922 i 1945, en els països sota règims totalitaris, l'arquitectura i les altres arts visuals es convertiren en expressió de les ideologies d'aquells règims, en aparells al servei de l'Estat.
L'art es posava a disposició d'objectius propagandístics: l'art podia -i devia- ensenyar, informar i inculcar el sistema de valors de l'Estat.
Els règims estimulaven a fer obres d'estil acadèmic antic o realistes, preferentment de grans dimensions i plenes de clixés heroics i sentimentals. L'art oficial incloïa imatges on l'heroisme i la mort eren protagonistes principals, on es mostrava la supeditació i el sacrifici de l'individu per la victòria del partit i la nació.
Crides -autèntiques o inventades- a la història nacional eren decisives en la creació d'aquests mites, ja que els dictadors mesuraven les seves creacions en relació amb els triomfs del passat.
Les arts visuals -incloent-hi els cartells de propaganda- es complementaven amb les desfilades dissenyades, els rituals i les cerimònies... Símbols de tot tipus, des de banderes fins a eslògans.
En general, es tractava d'un realisme totalitari basat en una arquitectura monumental i neoclàssica, i una pintura i escultura realistes.
Però darrera la pretesa bellesa de les seves obres d'art s'ocultaven règims inhumans i policíacs que costaren a la Humanitat milions de morts i d'invàlids, destrucció i sofriment, i fins i tot l'holocaust.
"Kirov en una desfilada esportiva" (A.Samokhvàlov, 1935, URSS)