El domini musulmà a les terres catalanes passà per dues etapes:
la del període del califat
de Còrdova (del 929 al 1031),
i la del període de taifes
(del 1031 al 1149). Les relacions dels governants àrabs amb els
comtes catalans estigueren marcades -generalment- per pactes de pau i d'unió.
Els darrers anys del califat, però, es caracteritzaren de nou per
la violència, a mans d'Almansur
que incendià Barcelona. Durant aquesta etapa es reafirmaren en la
seva personalitat Tortosa i Lleida. Els regnes de taifes feien aparició.
L'impuls reconqueridor dels comtes catalans durant aquests anys -però- es va fer sentir tot al llarg de les seves fronteres i provocà que, lentament, els límits de la taifa de Lleida s'anessin estrenyent. L'agressió contra l'Al-Àndalus dels comtats catalans adoptà diverses modalitats: ocupació de territoris, obtenció de botí, introducció de mercenaris catalans en els contingents militars andalusins o el cobrament de tributs o paries a canvi de protecció. L'any 1010, Ramon Borrell III i Ermengol I d'Urgell -en companyia dels bisbes de Barcelona, Girona i Vic- realitzaren una expedició cap a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulaymàn. La capital del Califat fou saquejada per un contingent d'uns nou mil soldats.
La manca d'unió i les lluites internes feren que les taifes anessin
perdent poder. Això fou aprofitat pels comtes cristians per avançar.
Els exèrcits musulmans no pogueren resistir l'impuls dels exèrcits
cristians i el comte Ramon Berenguer IV encetà un seguit de croades
per tal que els catalans cristians arribessin a fer-se amb les terres que
estaven sota domini dels catalans musulmans. El 1153 el domini de l'Islam
al Principat -400 anys en l'anomenada Catalunya Nova- s'havia acabat.
L'afany de conquestes i de colonització forma part de la mentalitat
dels regnes cristians. A partir del segle XIII, Catalunya, unida dinàsticament
amb Aragó, s'estén pel llevant peninsular i pel Mediterrani
occidental i esdevé una important potència econòmica
i militar. Aquesta expansió es va fer en detriment dels estats musulmans
veïns i suposà la incorporació a la corona catalanoaragonesa
d’una nombrosa població islàmica. El rei Jaume
I conquerí Mallorca i València.
El 1492 cau Granada,
el darrer regne musulmà. La progressiva imposició d'un
model de societat basat en la uniformitat cultural i religiosa va conduir
les comunitats hebrea i musulmana a la conversió obligatòria
al cristianisme o a l'expulsió. Finalment, el 1610 els moriscs foren
expulsats dels regnes hispànics.
