Als inicis dels anys 50, amb l'obertura del món occidental a Espanya per conveniències polítiques, l'economia millora. Malgrat que l'atur disminueix, els preus es disparen mentre els salaris resten estancats. Això fa esclatar el 1951 la primera gran mobilització social generalitzada. Es tracta de la "vaga de tramvies" a Barcelona, a causa de l'augment del preu dels bitllets, que va ser força representativa. A continuació es va dur a terme una forta repressió contra els grups de resistència de la CNT i el PSUC. Al llarg dels anys 50, els diversos grups polítics d'esquerra, sindicats, i els moviments obrers cristians, lluitaren conjuntament per les reivindicacions. Era l'inici de la reconstrucció del moviment obrer encara que amb greus dificultats, ja que el règim es dedicà a la repressió sobre els membres dels sindicats clandestins, que restaren sense caps. El creixement econòmic dels anys 50 crea una forta inflació. L'augment salarial decretat el 1956 pel govern no aconsegueix resoldre la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors que tornen a anar a la vaga. El 1957 se celebren eleccions sindicals, naturalment sota el control de l'Estat. L'oposició comença a introduir-hi els seus sindicalistes. S'enceta des de dins la lluita contra el sindicat vertical. La decisió de congelar els salaris a finals dels anys 50 fa que augmenti la tensió social. El 1958 el govern aprova la Ley de Convenios Colectivos amb la finalitat de desviar cap a les empreses la pressió dels treballadors. El Plan de Estabilización té conseqüències dures per als sectors més pobres de la població. El sanejament de les empreses deixa sense feina a milers de treballadors. Comencen les emigracions cap a Europa. Al tombant dels anys 60, s'esdevé l'arribada a Catalunya de milers d'immigrants que fugen de la pobresa de les seves regions d'origen i del caciquisme. Són els "altres catalans". Apareixen les grans bosses de pobresa i el barraquisme, ja que els preus dels lloguers dels pisos resulten desorbitants per als nous vinguts. La dècada dels 60 va ser de renovació i de canvi social. Els treballadors tornen a ser els protagonistes socials i aconsegueixen mobilitzacions sense precedents. Les vagues del 1962 a la indústria catalana van contribuir a afavorir la creació el 1964 de les Comissions Obreres que, juntament amb els sindicats històrics CNT i UGT, i la USO, mobilitzen els obrers d'aquest període. Fins i tot hi ha intents de vertebrar un sindicalisme nacional català. Davant la conflictivitat laboral i social, el règim franquista va mantenir la seva actitud repressiva. Malgrat això, a finals dels anys 60 es va consolidar un potent moviment capaç d'aglutinar i de mobilitzar milers de treballadors, i de plantejar reivindicacions laborals i polítiques. La llibertat sindical esdevé la consigna principal dels treballadors. Els anys 70 es dispara la
conflictivitat social. El govern intenta seguir dominant l'agitació
sindical per mitjà de la violència. L'exemple més
punyent són les diverses morts d'obrers que tenen lloc al llarg
d'aquest període. Malgrat la repressió, els sindicats veuen
arribada l'oportunitat de traslladar les seves direccions a l'interior
d'Espanya.
|
   |
