L'any 1380, la crisi produïda per l'àvida política exterior del rei Pere ocasionà el descontentament popular contra els governants. Dues taules de canvi feren fallida. A la Casa de la Ciutat un grup de prohoms promogueren la reforma del govern municipal per aconseguir la seva participació en el poder com a mitjà per arbitrar solucions i restablir la prosperitat.
La major part dels jurats del Consell de Cent s'adonaren del domini massa exclusiu dels estaments més rics, d'altra banda pressionats per les despeses de les campanyes militars a la Mediterrània. A més, els interessos d'aquests no coincidien amb els del comú de la gent. Reformar el govern de la Casa de la Ciutat era un dels màxims desitjs del poble. Si poguessin ser part en llurs deliberacions podrien procurar sortides per tal d'instaurar la puixança de tots els ciutadans de Barcelona. Però el patriciat negava que hagués cap necessitat de noves ordinacions.
Els ciutadans honrats, juntament amb els rendistes i els grans mercaders, eren com les "bigues" de palau, inamovibles. L'únic que "buscaven" els reformistes era aconseguir la participació en el govern per intentar pal.liar la ruïna de la població. Però es constatava el desinterès dels patricis vers els problemes quotidians del comú. Així que els reformistes s'organitzaren contra el seu poder.
El partit de la reforma municipal era format bàsicament per gent de la mà mitjana i de la menor. Un dels representants, Guillem Deztorrent, presentà les propostes a l'assemblea: El motiu que els ha havia portat a muntar una reunió es devia a la necessitat de maldar pel canvi en la política del govern de la ciutat. El mal govern dels ciutadans honrats -els resultats dolents de llur gestió que, a més, oprimia els altres estaments-, els impulsava a exigir la reorganització del govern municipal i evitar l'opressió als barcelonins, sobretot als més humils sobre els quals els actuals dirigents feien recaure tots els impostos, forçant a molts d'ells a l'emigració cap a altres viles. I si els ciutadans honrats tan interessats estaven a no deixar el domini del govern de la ciutat era per a poder continuar cobrant les pensions anyals dels censals i violaris. Impel.lits, doncs, per tots aquells problemes convocaren una reunió per tal de treballar en l'elaboració d'un projecte en capítols que, si el rei els aprova, esdevindrien la base d'un privilegi destinat a democratitzar el sistema tradicional.
En el projecte es cercava, d'una banda, imposar una certa igualtat entre els estaments en el govern de la ciutat i en el sistema d'eleccions. I, d'altra banda, exigir el sanejament de la hisenda. S'hi exigia encara més: si la reforma suposaria que els ciutadans es dividirien en tres mans, era lògic que els consellers fossin sis i no cinc, amb dos llocs per a cada estament. També, es demanaria la supressió de la distinció del conseller en cap, per una major participació de tots en el poder executiu. Amb la mateixa finalitat de més participació, demanarien que en algun capítol se li donguessin més atribucions al Consell de Cent, l'elecció del qual no hauria de correspondre més als consellers sols, sinó juntament amb els cònsols de la mar i els prohoms dels oficis.
També, que es dediquessin capítols a les mesures de control de l'administració i la participació de tots els estaments en els alts càrrecs de mostassà, clavari i altres de reservats als honrats.Només una qüestió important dificultaria l'empresa: obtenir el permís reial de reunió que significaria el reconeixement oficial del partit reformista. No cregueren que fos impossible perquè el rei Pere s'havia mostrat repetidament partidari d'implantar innovacions, per mitjà de privilegis, dins de les diverses corporacions del regne, segurament mogut per l'interès econòmic...
Com que disposaven de força gent de les dues mans, haurien d'elegir dos procuradors per conferenciar amb les autoritats. El dia 24 obtingueren el permís reial de reunió. Quan això arribà a oïdes dels ciutadans honrats, posaren el crit al cel. Reunits amb caràcter d'urgència a la Casa de la Ciutat, afirmaren que no podien acceptar de cap manera uns capítols contraris a la seva autoritat. S'hi oposarien al preu que fos. Davant d'aquesta actitud i prevenint un possible enfrontament civil, el rei Pere prohibí les eleccions de nous consellers i n'imposà uns de nomenats per ell, cap dels quals no havia de ser superior als altres. Amb això aplica una de les peticions dels reformadors. Els volia donar fins i tot un consell assessor de dotze coadjutors, on els estaments estiguessin representats per igual. Aquesta mesura revolucionària aixecà els ànims dels patricis (Carbó, Buçot, Dusai, Ros, Serra i Satria).
Aquella tardor i l'inici de l'hivern ho foren de crispació política. El dia 5 de gener de 1387, les campanes de la ciutat i de tot el regne tocaren a mort. El rei Pere havia traspassat. Per esperit de contradicció i a causa de les lluites familiars, l'hereu del tron, Joan I, es mostrà partidari dels ciutadans honrats, que li proporcionarien elevades sumes al llarg del seu regnat. Els reformadors no van tenir temps d'imposar el canvi. Retornà el sistema tradicional amb algunes lleugeres modificacions. El nou monarca, en un privilegi del 1388, rebutjà la reforma radical.
Però no tot s'havia perdut per als reformistes. No havien guanyat
tot allò que volien, però alguna cosa s'havia aconseguit:
per exemple, la ratificació de les ordinacions fetes pels consellers
i el Consell de Cent a fi de canviar el sistema d'elecció dels regidors
i garantir-ne el secret.
