Entre
les diverses civilitzacions del Pròxim Orient, l'egípcia
també es defineix com a una civilització esclavista, sotmesa
a un home-déu: el faraó. Aquest era l'amo d'Egipte i de tots
els seus habitants. Elevat a la categoria de déu en vida, era l'únic
que tenia poder per a dirigir i controlar tota la vida econòmica
d'Egipte, considerat com a una immensa propietat. El faraó i els
seus auxiliars vigilaven que la disciplina imprescindible per a que l'economia
funcionés no es trenqués.
Aquesta submissió servil
al faraó s'explica perquè tot el sistema polític egipci
estava relacionat amb la forma d'explotació econòmica de
la vall del Nil. La seva unificació política i el control
de tot el territori sota el comandament únic del faraó eren
considerats condició necessària per a tot el mecanisme de
l'aprofitament de l'aigua.
El faraó i els seus
auxiliars es cobraven les seves funcions d'organitzadors del territori
per mitjà dels impostos en productes: bona part de les collites
dels camperols anava a parar a mans dels dirigents. Els pagesos, doncs,
no podien considerar-se autèntics propietaris de la terra. Estaven
obligats a conrear la part que els era assignada, als treballs ineludibles
de construcció i conservació de canals, i de les tombes reials.
La societat egípcia,
summament estable i jerarquitzada, considerava que cada home devia
seguir la condició social i econòmica del seu pare. La piràmide
social tenia en el seu vèrtex al faraó; per sota, els caps
militars, els nobles i homes rics, els sacerdots i els funcionaris. Aquestes
eren les classes dirigents. En la base de la piràmide hi havien
els treballadors de tot tipus (agricultors, artesans, comerciants...),
els artistes, els soldats (sovint, mercenaris estrangers) i els esclaus.