El segle XVIII perviu en el
rococó la producció artística de l'estil barroc.
Sota Lluís XV, l'art perd la solemnitat; aquesta es substituïda
per l'elegància i la gràcia. En lloc de grans palaus es prefereixen
les cambres íntimes, esplèndidament decorades. Aquest nou
estil, en realitat una radicalització del barroc, posa de moda la
decoració de les parets, portes i finestres amb recargolades i elegants
sanefes vegetals. És un art del detall. Hi dominen els mobles (estil
Lluís XV), les làmpades, l'orfebreria i la ceràmica
(Sèvres) recarregats de formes ondulades i de decoració floral.
Entre els pintors cal destacar a Watteau, Boucher i Chardin. El rococó
fou el millor mitjà per a expressar el luxe dels interiors dels
palaus i per a crear el clima espiritual dels temples.
Durant la segona meitat del
segle, sota les idees de la Il.lustració i arran del descobriment
de les restes de Pompeia, es crea un nou estil, menys apassionat i més
racionalista: el neoclassicisme, que s'inspirà en els models
clàssics. La raó triomfa sobre el sentiment. El món
greco-romà és redescobert. Es torna a un gust més
senzill, de formes rectes i d'abandonament de la decoració excessiva.
L'art recupera la tendència a l'harmonia, la simetria, la proporció
i el predomini dels elements constructius sobre els decoratius. Canova
i Lluís David en són característics.
