[ Principal ]

EL POETA CARLES CAMPS PUBLICA UN LLIBRE DE PROSA

Després de molts anys dedicat gairebé exclusivament a la poesia, Carles Camps publica un recull de proses breus
El llibre, escrit a cavall entre Barcelona i Jafre, ha tingut una bona rebuda entre la crítica especialitzada

 
Jafre, 19 de juliol de 2006
     
Com els colors a la nit aplega un conjunt de proses en general breus d'un autor fins ara dedicat gairebé exclusivament a la poesia. Amb un to eminentment líric, que l'acosta al món del poema en prosa, però sense identificar-s'hi del tot, aquest llibre recull tota una sèrie d' aspectes que la poesia de Carles Camps Mundó acostuma a rebutjar en benefici d'una voluntat d'abstracció extrema. En els seus poemes, d'arrel filosòfica, els trets biogràfics, la descripció de la naturalesa o les referències culturals, només hi són d'una manera implícita, com a necessitat expressiva de fons que no aflora gaire sovint a la superfície del text. Per contra, en les proses de Com els colors a la nit, tot aquest món contingut en els poemes, però gairebé mai patent en la formalització, es fa explícit i conforma els fragments d'una possible biografia, fonamentalment intel·lectual, d'un personatge que no coincideix necessàriament amb I'autor. Aquestes proses, sempre atentes als sentiments, als detalls, a les observacions i les referències concretes, serien, doncs, el revers necessari d'una experiència lírica bàsicament conceptual. Redacció del web.

  
L'autor als quatre anys enfilat en el Hillman familiar, a la creu de Pedralbes. Fotografia de Carles Camps Mas ( pare de l'autor ) 1952. Arxiu particular


L'autor treballant a l'estudi de la casa que té a Jafre 

US OFERIM UN PETIT TAST D'AQUESTA OBRA       

  LA GARSA

Aquí, a pocs quilòmetres del mar, la vall s’obre en una fèrtil plana - "s’escampa", t’agrada recalcar a tu, perquè aquest verb conté la paraula camp- i les muntanyes que la tanquen cada cop són més baixes, fins a quedar reduïdes a simples ondulacions del terreny.
      La carretera, que més amunt corre a tocar de l’aigua, com si li disputés l’espai per passar, en aquest tram fa de límit entre dos amplis territoris: els dominis fluvials - amb horts, cultius de regadiu i pollancredes- i les terres de vegetació de resistència - amb pinedes, garriga i camps de cereals- .
      Torneu del riu. Normalment us hi arribeu els dies de molt sol, com arrels d’arbres que es comencen a assecar i busquen humitat. La quadrícula dels cultius i dels horts, la travesseu resseguint els marges. (Vistos des de la distància de la descripció, sembleu ben bé peons d’un joc immens.) Els peus gairebé se us enfonsen en aquella terra feraç, i la dificultat del pas us fa avançar en silenci.
      Un cop sou a la carretera, passeu de banda i, abans de tornar cap al poble, us endinseu per aquell terreny sec i pedregós, aprofitant que ja no fa tanta calor.
      - El dia s’ha escurçat força - comentes.
      Entreu al bosc o, en el seu límit, camineu entre els arbres i algun d’aquells camps de secà. Com una confirmació que el llenguatge és massa sovint tan sols una construcció que ens aparta de la realitat, recorreu aquell indret tan aspre parlant de la benestança que heu experimentat allà, asseguts a la riba.
      "Quan hi sóc tinc la sensació que ¡la mort serà l’expulsió del Paradís!, i que el temps és l’àngel que ens n’assenyala la sortida", estàs a punt de dir, però en aquell mateix moment penses en l’inacabable catàleg d’humiliacions que tants han de sofir.
      L’hi expliques, i comenceu a desgranar amb sentiment d’impotència el rosari d’abusos que se us van acudint. Les paraules coincideixen, ara sí, amb les característiques del terreny.
      De sobte, una garsa arrenca a volar de darrera d’unes bardisses que tanquen un camp segat.
      Rieu del vostre mateix sobresalt.
      El sol ja toca les muntanyes d’on baixa el riu.
      - Igual que els humans, al sentir-se atrapada ha buscat refugi al cel - comenta la teva dona, amb amable sentit de l’humor, quan al vespre, mentre sopem tot un grup en una terrassa de la vora del mar, explica divertida el salt que li ha fet el cor per la sortida inesperada d’aquell ocell enmig de la quietud dels camps.
      Aquesta observació tan delicada, digna d’aquells mestres del haiku que converteixen en singular el fet més anodí, em fa imaginar l’episodi de la garsa - "d’aquest ocell negre que conté el blanc", em dic- com un petit poema oriental:

      Una garsa s’envola
      d’un rostoll, espantada
      per la nostra presència.
      De seguida s’escapa
     cel enllà
                    - per salvar-s’hi.

 

RESURRECCIÓ

Cinc moviments. Una simfonia terriblement abrupta. Difícil de so. La segona de Mahler, la "Resurrecció". Però el seu nom ja ens diu que per arribar-hi primer hem de morir, i que hem de sofrir per haver de morir. Trossos sonors plens de dificultats o, per contra, desassossegadorament desèrtics. Terrabastall de sons o desconcert instrumental - la tempesta o la sequedat- : ¡el mestratge compositiu del conflicte! Tota l’obra, una metàfora del càstig, de la pena que l’home ha de suportar pel seu pecat originari, pel seu naixement de la segregació. És en va l’intent de pacte amb la realitat del segon moviment, el pacte idealitzador que van intentar els romàntics amb la tradició per sentir-se arrelats - els sons populars com a indici del "propi" lloc- : el temps se’ns emporta constantment a l’exili de nosaltres, i estem condemnats a seguir-nos-hi. En cadascú es repeteix, doncs, l’èxode del poble d’Israel en busca de la Terra Promesa, fins que la peregrinació en cercles pel desert desemboca, com a premi després del dolor, en la bellíssima cantata final sobre l’oda de Klopstock que dóna nom a la simfonia. ¡L’eclosió de les veus en la Veu; la reunió dels anys, dels dies, dels minuts, en un sol Instant més durador que infinits segles; la comunió de les morts com a Naixement! Però abans, en un acte diví de compassió previ a aquest anhelat i reunificador final - el Final- , durant el penós camí de la consciència de ser escindit, enmig del desconsol, de l’abandó, de la soledat, del plor, a l’home ja li és concedit un esperançador moment de descans, d’harmonia entre la dissonància: el pacte fonamental del Sinaí renovat per l’amorosa ofrena de Crist. Gràcies al prec de la breu cançó del moviment quart, l’exiliat consolodarament entreveu, a través de la penúria, que al capdavall del trajecte pel temps hi ha salvació. ¡Sóc de Déu i tornaré a Déu! Aquesta seria la funció veritable de l’oració: fer d’escletxa del Paradís, d’anhel que ens precedeix en el cel. ¿No és això, contra l’erm de l’Univers, el mite idealista de la Paraula, del "logos" transcendit? Tota la simfonia és una il·lustració sonora del mite de la Jerusalem Recobrada, del viatge excèntric hegelià. Del retorn a la Unitat perduda, però en un estadi superior. ¡Quina metàfora musical de l’home salvat per la gràcia del Nom! El mite del final dels temps en la redempció de la llum que cap ull ha penetrat mai, com diu Klopstock. La idea que va donar força en un moment històric als desposseïts.
      Escoltes.
      "...però tota idea mor un cop convertida en bellesa, i la seva força transformadora es transforma en idolatria. Un pensament que fos de veritat revolucionari hauria de ser irreductible a ídol", penses, contradictori, mentre adores aquella música resurrecta.

© Carles Camps i Mundó

 

Carles Camps Mundó

(Cervelló, 1948). Després d'unes primeres provatures poètiques juvenils, a partir de finals de la decada dels 60 i començaments de la dels 70, es dedica a la pràctica de la poesia visual. El 1972 mostra la seva obra en aquest camp en una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona. El 1974 publica a Llibres del Mall La nuu. Contes de I'horitzó, dues suites de poemes visuals. El 1981 mostra tota la seva obra poètica visual a la Fundació Miró. Ja plenament dedicat a la pràctica de la poesia discursiva, ha publicat L'Absent (1989), LIiçó de Tenebres (1996), Dies de nit (1999), Llibre de les al.lusions (2004) i Un moviment quiet (2004). El 2005 ha rebut el VIII Premi de Poesia Parc Taulí pel llibre El contorn de l'ombra.

 

[ Principal ]