Qualsevol pel·lícula és el resultat d'una exposició continuada de seqüències integrades per una successió de plans, que posats un al costat de l'altre i passats a gran velocitat produeixen en el nostre cervell la il·lusió òptica de moviment, cosa que es justifica pel principi de persistència retiniana.

• Aquest principi consisteix en la permanença en la nostra retina d'una imatge durant una dècima de segon abans no desapareix. És un fenomen visual que permet observar la realitat com una seqüència d'imatges seguides que ens permet calcular sense cap esforç la velocitat i direccionalitat d'un referent que es desplaça.

  • Si no fos així, tot allò que la nostra mirada observa constantment ho veuríem passar com una ràpida successió d'imatges independents i estàtiques.

• El belga Joseph Plateau (Brusel.les 1801-1883) va ser el descobridor d'aquest fenomen. El món cinematogràfic no va trigar gaire temps en aprofitar-lo per aplicar-ho en les seves produccions.

Conclusions:

1. En el primer cas es considera el pla com la unitat bàsica d'un producte audiovisual, és a dir, cadascun dels fotogrames d'una presa.

2. En el segon exemple el pla s'entén com a unitat de presa i se li aplica un concepte temporal, és a dir, el conjunt d'imatges enregistrades sense interrupció, des de què es prem el disparador de la càmera fins que s'atura, podent coexistir dintre d'un mateix pla diferents enquadraments.

3. Cadascuna de les preses enregistrades amb la càmera en funció del grau de proximitat o llunyania, prèvia selecció de les diferents parts de la realitat escènica. En aquest cas s'entén com un concepte espacial, el que es fa servir més freqüentment en el món del cinema i el que s'utilitza en aquest treball com a referent per a la classificació general dels plans.

Tingueu en compte, però, que qualsevol d'aquestes definicions resulta insuficient si no li afegim un requisit indispensable, com és el de destacar i transmetre una informació clara que ajudi l'espectador a entendre allò que es vol expressar. Informació que implica contemplar tot un conjunt d'elements que integren el pla, els seus trets diferencials i la seva relació, i que treballarem seguidament.

Comenceu analitzant les següents imatges.

• Primer de tot, observeu-les. Després, relacioneu-les amb un d'aquests tres possibles significats, fent clic en la corresponent opció que hi ha sota de cada pla.

a) Ens situen en un indret determinat. És a dir, ens diuen on succeeix l'acció.

b) Ens ajuden a entendre l'acció. És a dir, ens diuen què passa.

c) Ens donen informació sobre l'estat anímic i emocional d'un personatge. És a dir, ens diuen qui protagonitza l'acció i com la viu.

Comproveu si la relació que heu fet coincideix amb la que s'indica en el següent quadre:

ON?	QUÈ?	QUI?
1, 5, 8	2, 4, 9	3, 6, 7

Quan algú es disposa a enregistrar amb una càmera unes imatges, el primer que ha de fer és seleccionar quina part de la realitat vol incloure dintre l'espai delimitat pel rectangle que s'interposa entre l'ull humà i el referent. Això implica decidir què és allò que s'ha de veure dintre d'un requadre. És una decisió que s'ha de prendre d'acord amb el significat o valor expressiu que es pretén aconseguir. Cadascuna d'aquestes seleccions correspon a uns tipus de plans que poden agrupar-se en tres grans grups:

	Tipus		Significat
DESCRIPTIUS ON?	Gran pla general		Grans espais. L'objectiu és situar i contextualitzar l'acció.
	Pla general
	Pla de conjunt
NARRATIUS QUÈ?	Pla sencer		Espais intermitjos, on el referent (persona, animal...) pren protagonisme. L'objectiu se centra en l'acció que es duu a terme.
	Pla americà o tres quarts
	Pla mitjà
EXPRESSIUS QUI?	Pla mitjà curt		L'espai triat es redueix considerablement. Es pretenen destacar aspectes emocionals i anímics del referent.
	Primer pla
	Primeríssim primer pla

• Aquesta és una classificació estàndard, que us pot servir com a punt de partida. No s'ha de prendre en sentit estricte. Amb l'experiència descobrireu que, segons el muntatge, un pla estipulat com a narratiu pot ser expressiu, i que un pla descriptiu, per exemple un pla de conjunt, pot també tenir un tractament narratiu. La capacitat comunicativa i creativa en el món audiovisual és infinita.

• Són plans de detall i d'inserció, en què la imatge d'un referent determinat permet servir de nexe entremig de dos plans, i pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic i dramàtic, o simplement com a recurs emprat per trencar radicalment amb un context espacial i/o temporal, que dóna l'entrada a un altre. Els dos primers formen part de l'acció. El tercer, en canvi, no té res a veure amb l'anterior; en aquest cas, el pla trenca amb un context espacial.

• En el primer cas, és un pla de detall que forma part de l'acció. Segons el context global de la pel·lícula, pot ser interpretat com a simple element decoratiu i, per tant, descriptiu; però si el complementéssim amb una música d'intriga podria simular, per exemple, que en els ulls de les granotes hi ha unes càmeres que vigilen la noia, o anant més lluny, que tenen vida i l'estan observant esperant el moment adequat per llançar-se-li al damunt, amb la qual cosa s'aconseguiria un efecte narratiu i/o dramàtic, etc.

• En el segon, també és un pla de detall que forma part de l'acció. Té com a objectiu trencar el ritme entre dos plans iguals.

• En el tercer cas, el pla no té una relació directa amb l'acció primera pel que fa a l'espai. La seva finalitat és servir de nexe en dues situacions completament diferents. S'ha inserit un pla en què es veu la façana d'un edifici que donarà entrada a una altra acció, trencant sobtadament amb l'anterior.

  • No hi una continuïtat espacial, però això no vol dir que per a l'espectador no hi hagi d'haver una continuïtat intel·lectual. De no ser així, quedaria desorientat. L'espectador ha de trobar una relació, una connexió entre ambdues situacions: mentre en un lloc estan succeint uns fets, en l'altre també.

GRAN PLA GENERAL (GPG)

Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. El referent és allunyat i difús, subordinat al context que l'envolta, on la natura o l'entorn prenen més importància que la persona, de manera que o bé ni tan sols hi és o bé queda diluïda, llunyana, perduda, petita, massificada. És un pla que sovint serveix per situar bàsicament l'espai on s'ha de produir l'acció on posteriorment es complementarà amb altres plans més curts, però compte en no abusar-ne doncs poden acabar per diluir l'efecte desitjat. Emprar sempre els justos i necessaris.

• Valor fonamentalment descriptiu, però pot adquirir un valor dramàtic o expressiu quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l'home enfront l'entorn, la natura, la multitud, etc.

PLA GENERAL (PG)

Mostra un escenari ampli en el qual s'incorpora i es reconeixen els referents, siguin persones, objectes o altres, que acostumen a ocupar entre una tercera i una quarta part de l'enquadrament. D'alguna manera ressalta la relació del referent amb el context que l'envolta.

• Valor fonamentalment descriptiu. En escenes de grup pot tenir valor dramàtic o expressiu.

PLA DE CONJUNT (PC)

Un grup petit de persones o ambient concret. Interessa l'acció i la situació dels personatges que comencen a destacar pel seu protagonisme dintre de l'enquadrament. La persona està encaixada dins d'un espai definit i amb un cert marge de moviment.

• Bàsicament pot tenir un valor descriptiu o narratiu, i ocasionalment un valor dramàtic.

PLA SENCER (PS)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges. Interessa sobretot l'acció.

• Té, doncs, valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.

PLA AMERICÀ O TRES QUARTS (PA)

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. S'anomena americà perquè s'utilitzava fonamentalment en el western per oferir dos elements clau: el rostre de l'actor i el revòlver. Té com a objectiu destacar la cara i les mans del personatge que d'una manera o altra protagonitzen també l'acció.

• Té un valor narratiu i dramàtic, permet captar aspectes de l'expressivitat humana en un context global, possibilitant també la presència de diversos personatges.

PLA MITJÀ (PM)

Presenta la persona tallada per la cintura, de mig cos en amunt. La seva finalitat és destacar la reacció del personatge davant una realitat. Permet la presència de dos o més personatges amb la finalitat d'establir interrelacions entre ells, fins i tot entre ells i altres referents materials.

• Valor fonamentalment expressiu i dramàtic (intensifica el valor expressiu del rostre i de les mans),  però conserva encara un cert valor narratiu.

PLA MITJÀ CURT (PMC)

Agafa aproximadament des de l'altura del pit fins el cap, essent un entremig entre el Pla Mitjà i el Primer Pla.

• Accentua el valor narratiu i dramàtic, aprofundint molt més en la captació expressiva del referent que aporta el Pla Mitjà.

PRIMER PLA (PP)

Recull exclusivament el cap o qualsevol altra part del cos amb la finalitat de destacar una expressió, un gest o quelcom determinat, marginat o excloent altres elements secundaris amb un valor més de caire narratiu o descriptiu. L'espai en aquest tipus de plans no tenen cap valor.

• Valor fonamentalment expressiu, psicològic i dramàtic que requereix una acurada expressió del rostre per part de qui actua, ja que la seva imatge ocupa tot l'enquadrament de la pantalla i qualsevol badada pot arribar a desorientar a l'espectador, portant-lo a interpretar inadequadament la veritable sensació que de bon principi es pretén manifestar.

PRIMERÍSSIM PRIMER PLA (PPP)

Mostra una part del rostre o del cos de la persona, ve a ser una accentuació del primer pla per tal d'emfatitzar encara més una expressió o acció determinada. En aquest cas el referent espacial ja ni existeix.

• Potencia el valor expressiu i extrema la capacitat de xoc en l'espectador, però compte en no abusar-ne, doncs una proliferació d'aquest pla pot causar esgotament visual en l'espectador.

PLA DETALL (PD)

Mostra un objecte o una part d'un objecte.  Normalment s'incorpora com a pla d'inserció dins d'una narració.

• Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.