L'AULA d'ACOLLIDA

L’acollida d’aquest alumnat, que ha de ser un dels primers objectius del centre educatiu, ha d’estar emmarcada dins del Pla d’acollida i integració que el centre té establert amb caràcter general per a tot l’alumnat.

Per poder garantir aquest procés, cal preveure una sèrie de mesures específiques que facilitin l’acompanyament de l’alumnat i les seves famílies en la seva arribada a un context social i cultural completament nou.

Aquestes mesures han de dissenyar una sèrie d’actuacions que assegurin una acollida càlida a l’alumnat i a les seves famílies, l’organització d’un itinerari d’integració, l’establiment dels suports específics necessaris i la previsió de les mesures de seguiment i avaluació.

Una de les eines que poden contribuir a l’èxit de l’acollida i integració de l’alumnat nouvingut és l’aula d’acollida.

Cal entendre l’aula d’acollida com un marc de referència i un entorn de treball obert dins del centre educatiu que facilita l’atenció immediata i més adequada de l’alumnat nouvingut i que ajuda a resoldre les inquietuds del conjunt del professorat davant la nova realitat.

Aquesta estructura organitzativa permet tenir previstes una sèrie de mesures curriculars i metodològiques, materials curriculars, etc... que garanteixen l’aprenentatge intensiu de la llengua i la progressiva incorporació de l’alumnat a l’aula ordinària.

Extret de l'espai LIC del Departament d'Educació
+ informació

L’aula d’acollida en un centre fa visible de forma organitzativa i funcional l’existència d’un col•lectiu de nouvinguts. D’aquesta manera, l’aula d’acollida assumeix formalment la funció d’acollida respecte als professors i les aules ordinàries. El recurs, que està plantejat com un suport a la integració, té el perill de convertir-se en un verdader outsourcing.
Malgrat aquest repartiment de funcions, no cal oblidar que l’aula d’acollida i l’aula ordinària tenen funcions diferents i és difícil encaixar-les. Simplement les prioritats no són les mateixes. El propi sistema educatiu demanda la integració i alhora el compliment dels objectius d’aprenentatge específics de cada matèria. Un moment molt delicat d’aquesta confrontació de prioritats, per exemple, s’expressa amb la necessitat d’emprar o no el català a l’aula ordinària.

A més a més, cal admetre que l’opció d’incorporar aules d’acollida als centres, més enllà de la seva funció educativa, té una dimensió política. La convivència intercultural és una opció política davant de les altres cultures, que no pot ser obviada com si l’aula d’acollida fos només un recurs, quan en realitat encarna tota una estratègia d’integració o, en determinats centres, d’assimilació més que no pas d’integració. La integració ens remet a la interpenetració entre la cultura autòctona i la forana. I aquest diàleg desborda abastament les decisions merament educatives.

Resum del segon plat: L’alumne nouvingut a dins de l’aula ordinària

Els nouvinguts ja no són els únics immigrants que tenim a l’aula, car els han precedit altres immigrants que ja porten temps entre nosaltres i que, per tant, ja són ciutadans. Això ha canviat en els darrers anys i encara canviarà més. Aquest col•lectiu d’alumnes, que poden i han de fer de pont entre els autòctons i els acabats d’arribar, s’ha de comprometre amb la integració. Cal no oblidar que la condició de nouvingut o immigrant és una condició transitòria cap a “nou català” que adquireix la ciutadania.

En el dia a dia, la pròpia dinàmica de la incorporació a l’aula fa impossible establir un protocol d’acollida estàndard. I això ens complica molt la tasca a l’aula ordinària. Potser diria que és el que més ens angoixa als professors de l’aula. Perquè l’aula d’acollida no és verdaderament l’escola: té un component de “no man’s land”, és un espai entre la família i l’escola. I és difícil de gestionar amb condicions tan canviants.

La verdadera integració es produeix (o no) en l’aula ordinària, precisament on la figura dels assessors LIC està molt lluny. El professor ordinari es troba bastant sol davant de les verdaderes dificultats d’integració. La gestió dels conflictes, encontres i desencontres es donen a l’aula ordinària. Fer això sense formació i recursos té el perill de barrejar la descoberta d’altres cultures amb la construcció fatal de nous tòpics.

A l’aula ordinària, els nouvinguts entren a formar part del calaix de “l’atenció a la diversitat”. I la diversitat és un concepte molt perillós. Hem posat una etiqueta: “atendre la diversitat” i hem col•locat també els nouvinguts en aquest sac. La representació que té el professorat de les aules ordinàries de la diversitat és una visió molt compensatòria. Hi ha un ofici d’alumne, que cal aprendre: quan l’has après, ja no ets de diversitat. Els diversos són, per dir-ho suaument com ho fa Perrenoud, "els inadaptats a l'ofici d'alumne" o, per dir-ho de forma provocativa, “els tontos, els pobres i els ganduls”, com fa Tonucci. I si això ja és preocupant, hi afegim un grau més gran de complexitat: el nouvingut té una “diversitat” que supera tots els paràmetres escolars.

Personalment crec que la integració en l’aula ordinària passa necessàriament per un cert èxit escolar. A l’escola, s’hi ve a aprendre. La nostra part d’integració social ha de ser menys grandiloqüent i més efectiva: aconseguir la integració a l’escola és la nostra contribució a una integració més general, la social i cultural. Potser sembla poc, però és prou important.

Si és cert que la verdadera integració es produeix (o no) en l’aula ordinària, llavors l’acolliment hauria de partir dels alumnes autòctons i les aules ordinàries. Els cercles concèntrics: aula d’acollida, centre acollidor, plans educatius d’entorn, etc... no parteixen de l’aula d’acollida sinó de l’aula ordinària. I això demana recursos i formació... a les aules ordinàries. I això no ha de ser “a més a més”. Al meu entendre, ha de ser part del currículum i de les ocupacions del professorat i “computar” entre les responsabilitats i el temps i recursos disponibles.

No es tracta, però, d’explicar-ho als alumnes en tutories, etc. ni als professors en fulls de protocol, presentacions de l’aula d’acollida, explicacions al claustre, etc. Més aviat es tracta d’organitzar activitats que encarnin l’acolliment amb els alumnes. I, des de cada matèria, fer la integració a través de l’aprenentatge. Simplificant: cal ensenyar i aprendre coses junts i ensenyar i aprendre uns dels altres.

L’aula d’acollida, per la seva part, hauria de ser permeable a tothom, no només als nouvinguts. Caldria que tothom pogués ser invitat a l’espai de l’altre per a difuminar les barreres. Els professors i els alumnes han de conèixer què passa i com funciona l’aula d’acollida i participar-hi! Anar-hi a fer coses, tan senzilles com exposar què hem après o, en el cas dels professors, anar a visitar i treballar plegats amb els alumnes de l’aula d’acollida.

Cal no oblidar que l’aula d’acollida promou una diversificació sense exclusió que mereix ser descoberta pel professor de l’aula ordinària. En cada aula d’acollida que funciona bé, hi ha una lliçó de convivència. Però també hi ha una lliçó d’una manera diferent d’atendre la diversitat i de treballar les diferències. La lliçó que ens ha de donat l’aula d’acollida als professors que hi hem treballat és que l’atenció a la diversitat no és una estratègia particular per als alumnes que no estan integrats en el sistema escolar. Potser els professors ordinaris han d’anar a l’aula d’acollida a aprendre que la diversificació sense exclusió hauria de ser també l’estratègia central de l’aula ordinària per a tots els alumnes.

Perquè, en definitiva, el nouvingut ens posa davant de la funció primera de l’educació: l’acollida i l’acompanyament. Volem integrar un alumne al centre, però en realitat és un cas específic d’un projecte educatiu fundacional: volem integrar un infant al món dels adults, volem “acollir-lo” en la humanitat i en la cultura, en el sentit filosòfic del terme.

Personalment m’agradaria incorporar la mirada pedagògica sobre el fenomen de la immigració, en contrast amb l’èmfasi que posen en l’encontre de cultures o la conflictivitat. Des del punt de vista pedagògic, el nouvingut també ens posa davant d’una situació radical i ens fa reflexionar sobre l’educació, els valors que transmetem, els nostres cànons culturals, el nostre accés al món adult, etc. I això em sembla magnífic.

Podem imaginar un centre organitzat a l’entorn de l’acollida i l’acompanyament,
en el qual totes les aules són d’acollida? Un centre que també té una aula singular, dedicada a les persones que vénen d’altres cultures escolars més arcaiques en les quals tothom aprèn les mateixes coses, de la mateixa manera i és avaluat i qualificat amb els mateixos criteris?
Imaginem-ho. A veure què passa.