1) Pujada amb esquís als peus. És la manera més habitual de pujar i la que ens ocuparà la major part de l'horari efectiu de la sortida. Hi ha diferents qüestions a tenir en compte, que a continuació s'explicaran. 1.1 Tipus de Voltes a) Volta progressiva. És la més senzilla, per utilitzar en pendents poc pronunciats. Consisteix en anar decantant, a cada pas, els esquís en la direcció on volem anar. b) Volta clàssica. S'utilitzarà en pendents suaus, en els quals ja no podem realitzar la volta progressiva. És farà de la següent manera: partint de la posició d'esquís paral·lels anirem obrint i tancant en petits angles els esquís de manera successiva com si volguéssim imitar unes agulles de rellotge fins aconseguir la direcció desitjada. c) Volta Maria. És la volta bàsica en l'activitat d'esquí de muntanya, la mes utilitzada, en un terreny pla: partint dels esquís paral·lels i amb els dos pals clavats al costat oposat al qual volem girar, aixequem l'esquí del costat cap on volem girar fins a posar-lo vertical tot situant la cua d'aquest al mes a prop possible de l'espàtula de l'altre esquí. Pivotarem l'esquí enlairat sobre la seva cua fins a deixar-lo reposar el més paral·lel possible i en sentit contrari al que no hem mogut; ens recolzarem en els pals, per mantenir l'equilibri. Recuperarem l'altre esquí sense aixecar-lo tant com el primer fins a situar-lo paral·lel al costat de l'altre, evidentment en la mateixa direcció, desprès de girar aproximadament 180º. c) Volta tirolesa. Em aquest tipus de volta cal remarcar dos moviments: 1) amb el pals clavats a cada costat i més aviat el de la muntanya cap enrera, col·loquem l'esquí de la vall mitjançant un gir de quasi 180º per damu8nt l'esquí de la muntanya quedant amb les cames creuades i un esquí tocant amb la cua l'espàtula de l'altre. 2) Clavant els dos pals al costat de la muntanya i recolzant-nos-hi farem un gir a l'altre esquí de 180º, enlairant la cua i fent-lo pivotar sobre l'espàtula, i amb la cama ben estirada cap enrera perquè la cua no toqui la motxilla. 1.2 La traça La traça és la conseqüència sobre el terreny de l'aplicació de totes les voltes. Si durant l'estiu els camins i les fites marquen el traçat que hem de seguir en les ascensions i travessies, a l'hivern desapareixen sota la neu, aleshores haurem d'utilitzar el nostre instint per crear una línia imaginària que després seguirem i que es convertirà en traça. La traça és el camí en l'esquí de muntanya i els companys que ens segueixen agrairan un traçat intel·ligent que facilitarà la reducció del cansament en l'ascensió. No és fàcil fer una bona traça, però hi ha uns criteris generals que ens ajudaran a tenir-la: - Hem d'intentar guanyar alçada d'una manera regular. - Evitar la línia de màxim pendent. - Buscarem llocs idonis per fer les voltes, evitant els llocs exposats. - La traça serà sempre la mateixa, tant el primer com l'últim del grup. 1.3 Progressió en diferents terrenys. a) Pla. En cas que el terreny sigui realment pla, el millor és treure les pells. La tècnica d'avanç dependrà de l'estat de la neu, però es pot aplicar, tant com sigui possible, la tècnica de l'esquí de fons, o bé aquest principis: 1) Deixem relliscar els esquís, no els aixequem,ens cansarem més. 2) Desplacem el pes del cos una mica endavant. 3) Guardem l'equilibri en els esquís, no en els pals. 4) Portem un ritme constant. 5) Per anar més ràpits podem fer pas alternatiu o de patinador. b) Pujada amb ganivetes. La neu dura o gelada les ganivetes augmentaran la seguretat i la rapidesa remuntar un pendent gelat. El moment precís de posar ganivetes no existeix, depèn de la confiança i seguretat que tingui cadascú. c) Pujada sense ganivetes. 1) Amb neu dura i sense ganivetes. En una pujada suau i sense seguir cap traça podem millorar la progressió si emprem els següents recursos: - pujar per la màxima pendent. - Fer que toquin la neu el caire i mitja pell de foca. - Donar cops de cantell per trencar la neu. 2) Neu crosta. Hi ha diversitat de neus crosta com sistemes per pujar-hi. Hem de decidir si avancem trencant la crosta, si es fràgil o no, si ens aguanta mitjanament. El sistema de trencar-la es fer passos curts clavant el caire amb cops de peu a cada pas. Si no volem que es trenqui la crosta, cal fer passo llargs, sense cops de taló, repartint el pes entre els esquís i els pals, i clavant el mínim els caires. Si podem pujarem pel màxim pendent. 3) Neu Primavera. Els problemes que ens ocasiona la neu primavera són: mullada de pells, evolució pesada i lenta ja que tot se'n va avall, i allaus, encara que no gaire perillosos. 4) Neu Pols. Ens portarà problemes diferents segons sigui humida o seca. La humida ens farà pans de neu a sota de la fixació i a les pells. A més si alternem entre les dues neus, el millor es posar ceres a tot arreu. 2) El descens en l'esquí de muntanya. En el descens aplicarem les tècniques de l'esquí alpí. A l'hora del descens el nivell tècnic de l'esquiador serà determinant. Com que la seguretat ha de ser el factor bàsic, s'han d'evitar les floritures, que poden provocar més caigudes i més desgast físic. Quan estem preparats per fer el descens hem de ser conscients de diferents factors: a) Qualitat de la neu. La podem trobar en qualsevol estat, de pols a dura i de primavera a crosta. Per això un bon esquiador anirà variant la seva tècnica en funció de la qualitat de la neu. En neu pols aplicarem un simultani, si la neu és dura serà millor una cunya i quan trobem la neu crosta, en la majoria dels casos, serà aconsellable trencar-la amb alternatiu si les forces ens acompanyen. b) El pendent. La possibilitat de baixar esquiant un pendent fort ve condicionada pel nivell de l'esquiador i la qualitat de la neu. Fer descensos en pendents de mes de 40º requereix un bon nivell tècnic i físic. Normalment fent esquí de muntanya procurarem evitar pendents superiors als 30º, com a mesura de seguretat És aconsellable estudiar bé el terreny per on baixarem i així evitar perills innecessaris. Bibliografia Muntanya amb esquís. Escola Catalana d'alta muntanya / Pleniluni. Teoría y Práctica del esquí de montaña. Editorial Desnivel.