Introducció Fer una Memòria de tot el què ha estat l'expedició GroenIàndia/78 no és gens fàcil, doncs des de la seva gestació a principis del 1977, han esdevingut innombrables reunions, gestions, anècdotes, contactes i sortides de preparació, imprescindible tot per a dur a bon terme l'Expedició. El fet que escollíssim Groenlàndia va ser degut a diferents motius: és un lloc que ofereix moltes possibilitats alpinístiques, la seva bellesa és extraordinària, representava una primera prova per a l'organització de futures expedicions a altres indrets i sobretot l'escollirem perquè crèiem que era la millor manera com SEDEG (Secció d'Escalada Granollers) de l'Agrupació Excursionista, podia col·laborar en la commemoració del Cinquantenari del nostre Centre. Descripció de Groenlàndia Groenlàndia és l'illa més gran del món (2.175.ó00 km.2) i pertany a la regió polar àrtica. La seva situació és: a l'oest és separada dels territoris àrtics americans pels estrets de Davis I de Baffin i limita a l'est amb la mar de Groenlàndia i al nord amb l'Atlàntic. Té forma allargassada i s'estén en sentit de la latitud, del cap Morris Jesup (80º 4') al nord, al Cap Farvel (59º 45') al sud. Una massa de glaç s'estén per un 85% del territori formant l'Indlansis; aquest arriba al mar en forma de llengües glacials gegantines, les quals s'esmicolen i constitueixen els icebergs o blocs de gel flotants. Les zones costaneres lliures de glaç presenten els accidents típics de l'erosió glacial amb fjorder (Fiords). El punt culminant és el Gunnbjorns Fjeld de 3.733 metres. El gel continental arriba a un gruix de 3.000 metres i gairebé no hi ha vegetació en tota l'illa. Solament als llocs no recoberts per l'Indlansis s'hi troben espècies característiques de la tundra. La població és sobretot d'origen esquimal i aquesta es troba situada a la costa. El total de l'illa s'aproxima als 55.000 habitants. Les fonts de riquesa són el bestiar (oví, boví i ren), la caça (ós, foca) i la pesca (balenes i altres espècies). Hi ha també importants jaciments de plom, carbó, grafit i zinc. Va ser descoberta per Eric el Roig (982) i l'anomenaria Terra Verda (Gronland). És va introduir el cristianisme al segle XI; pel tractat de Kiel, el 1814, Dinamarca es féu càrrec definitivament de l'illa. El 1941, s'instal·len les primeres bases científiques i militars U.S.A. Sembla imminent que l'any 1979 Groenlàndia iniciarà la seva independència. L'Expedició El viatge L'objectiu inicial que s'havia fixat l'expedició era el d'anar a la Costa oriental, a la zona d'Angmgssalik. Dos o tres mesos abans de marxar, quan els permisos, transports, estudis, etc. es van preparar per aquest lloc, ens veiérem en la impossibilitat d'anar-hi degut a la negació de diferents companyies de transports marítims a traslladar-nos el menjar i el material fins a Groenlàndia, i a l'escassetat de vols aeris per aquella zona. Aquests foren els motius pels quals escollirem la costa occidental, en concret la regió de Sukkertoppen. Això ens suposava una elaboració de nous plans i sobretot una reducció important del pes repercutia en l'alimentació i el material. El dia 25 de juliol érem a Barcelona, apunt per iniciar el que fins aquest dia no era res mes. que un somni, un projecte. Aquí sorgia el primer entrebanc: l'excés de pes, que sempre ens havia dut de cap, ja que no teníem altre alternativa que carregar-ho tot a l'avió. Amb molt de material posat a sobre (duvets, botes) o bé amb bosses de mà i plens d'il·lusions, alçàvem el vol a les 18 h. direcció Copenhaguen. El dia 26 a Copenhaguen el destinaren a acabar de resoldre els tràmits amb el "Ministeri de Groenlàndia" referents a permisos i assegurances. En el "Geodaestk lnstitut" ens facilitaren més detalls de la zona escollida mitjançant fotografies aèries i plànols. Va ser un dia esgotador, però mercès a la cordialitat i atenció que ens dispensaren els danesos, va permetre de resoldre-ho tot el mateix dia i poder fer una mica de turisme per la bella capital. L'endemà preníem l'avió que, després de cinc hores de vol aterrava a Sondre Stromfjord (Groenlàndia), important nucli de comunicació, construït pel U.S.A. durant la II Guerra Mundial; regentat per ells mateixos doncs què hi ha una de les bases nord-americanes de l'illa. Els primers en fer acte de presència foren els implacables mosquits, els quals no ens abandonarien fins el dia de marxar. Sondre Stromfjord, en groenlandès Kangerdlugssuak (el gran fiord) és ocupat per una minsa població dedicada al comerç i a l'aeroport; per altra banda no ofereix cap atractiu remarcable. El dia següent embarcaríem en el vaixell "Nordbrise" que ens havia de dur fins a Sukkertoppen. El trajecte va ser d'una bellesa extraordinària, ja que abans de sortir a alta mar el vaixell recorria els 170 quilometres de llargària que té el fiord, vorejats per geleres que aboquen fins el mar i esveltes muntanyes de parets inexpugnables. A més, veiérem per primera vegada l'anomenat "sol de mitjanit", doncs degut a la latitud en que es troba l'illa, el sol es pon i torna a sortir immediatament, en aquesta època de l'any. És en aquest interval quan el mar i la terra es fonen, prenent un to rogenc d'una bellesa incommensurable. Després de 15 h. de viatge, a les 7 del mati arribàvem a Sukkertoppen, "Sugar Loaf " en diuen els danesos i en groenlandès la ciutat es diu Manitsoq que cal dir desigual o escabrós. Aquest nom li ve donat per unes característiques formacions rocoses que la conformen. És la tercera ciutat en importància de Groenlàndia amb 3.000 habitants i la seva principal indústria és la derivada del peix. Rodejada per grans muntanyes, l'any 1755 la ciutat era situada més al nord, on actualment encara hi resta una petita poblaci6 dita Kangamiut. Trenta anys després, la ciutat s'emplaçava allà on és actualment, sobre diferents illes i turons. Al pas dels anys s'ha estes de manera considerable tant pel que fa a habitants com en superfície, doncs tot i que hi ha algun bloc de pisos, la majoria de les edificacions són casetes disperses, habitades per famílies. Tot just arribats, iniciàrem les diligències amb els pescadors perquè ens duguessin fins el fiord on havíem pensat desenvolupar la nostra activitat muntanyenca. Era una mica difícil d'entendre'ns ja que són pocs els qui parlen l'anglès, però després d'abundants converses ens digueren que no podien portar-nos perquè començava la caça del ren i això els tindria ocupats. Al final serien uns joves danesos, mecànics de llanxes motores, els qui accedien a transportant-se amb les seves llanxes ràpides. En la visita que efectuàrem pel poble ens vàrem trobar amb uns muntanyencs de Madrid que venien de la mateixa zona on nosaltres pensàvem anar. Al mateix temps vàrem experimentar la gran amabilitat i obertura dels groenlandesos, sobretot la canalla que sempre ens acompanyava. El temps empitjorà i haguérem de restar 2 dies aturats en espera que millorés per a poder embarcar en les llanxes. La primera nit, la passarem en un contenidor de 3 tones on la pluja, el fred i el vent ens van amarar. El dia 31, proveïts del menjar necessari per 18 dies, empreníem el viatge amb la llanxa en dos grups diferents. No havia mala mar, certament aquella canoa era com una closca de nou en un immens gibrell. La travessia durava de 5 a 7 hores i el darrer grup arribà al campament el dia següent al mati. La distància de Sukkertoppen a la zona escollida "Evighedfjord" és d'uns 150 km. El fiord té una longitud de 50 quilometres. L'amplada màxima és de 6 quilometres a l'entrada i la mínima d'1'7 quilometres en certs punts. Es troba situat al Nord de Sukkertoppen i aquest fiord es convertiria en la nostra llar per una vintena de dies. L'activitat muntanyenca El campament base el situàvem a pocs me tres del mar, en una petita esplanada de gespa situada al cantó dret hidrogràfic del torrent que baixa de la gelera de l'Eternitat. L'enclavament no podia ser més bell i com a anècdota val a dir que molt a prop d'on s'havia muntat hi havia una vintena de sepultures prehistòriques esquimals. El mateix dia es feren 3 grups per anar a reconèixer una mica el terreny i estudiar els cims que és podrien ascendir en els dies successius. Un dels grups pujava un petit cim, situat molt a prop del campament. El resultat d'aquesta exploració va ser constatar, les possibilitats de la zona i la magnitud de les dimensions. Referent a aquest últim aspecte, el comprovaríem en dies successius, doncs les aproximacions a qualsevol cim eren llarguíssimes. El dia següent el dedicàvem a acabar d'organitzar el camp base. Aquest era constituït per 3 tendes isotèrmiques Safari, una altra André Jamet i dues de lleugeres Nemrod que albergaren el menjar i el material. Aquest dia vàrem començar a pescar en el fiord, la qual cosa es convertiria en una feina molt habitual, donat que el menjar que dúiem era molt just i alhora podíem menjar quelcom fresc. Amb una barqueta inflable Nemrod, model Palma, un motor de 4 C.V. i un senzill cordill amb el corresponent ham, pescàvem abundants llenguados, una espècie de salmó i "cat fish" que eren la delícia del nostre famolenc paladar. El dia 3, el temps millora lleugerament i dues cordades ho aprofiten per anar a instal·lar un campament avançat damunt la gelera de Kangiusaq, situada al final del nostre fiord. Impressionant gelera plena de grans séracs i esquerdes. Un cop a dalt, en un coll, es munta una tenda mentre una de les cordades davalla altre cop vers el camp base. Durant la nit s'assoleix un preciós cim de 1.580 metres al que nosaltres anomenaríem la "dent". L'ascensió es realitzà per una llarga pendent de gel fins l'aresta i d'allí al cim. La panoràmica és d'una gran bellesa, emmarcada en una fascinant jungla de geleres, muntanyes fjords. Després de dormir tres hores en el camp d'alçada, la mateixa cordada es dirigia cap a l'Agssaussat de 2.140 metres, el cim més alt de tota la regió, al qual s'hi arribà després d'una llarga grimpada sense cap mena de problemes. Un cop a dalt el temps s'ennuvolà i va caure una forta i espessa nevada. La cordada inicià el descens passant per la tenda avançada on ja s'hi trobava una altra cordada per a intentar quelcom. Aquesta ultima, però hauria de baixar també l'endemà, car el temps empitjorà considerablement. La climatologia es mantindria així durant dos dies més. El dia 7 fou de molta activitat, doncs tots, repartits en 3 cordades diferents, assolíem els objectius fixats. Una es dedicà a ascendir per la gelera de l'Eternitat. Una altra assolia dos cims rocosos, situats davant del camp base, a l'altre cantó del fiord; aquests eren el Torssut de 1.220 metres i una altra punta de 1.180 metres. En aquest cas la barqueta era de gran utilitat perquè estalviava moltes hores de camí a peu, ja que travessàvem el fiord en línia recta. Tot i això la travessia durava uns 40 minuts. La tercera cordada aconseguia un esvelt cim de roca, que per la seva silueta ens recordava els Encantats a al Pedraforca les "Banyes" en dèiem. Situat a l'esquerra de la gelera de l'Eternitat (segons s'2ascendeix), el qual baixa quasi vertical sobre una de les branques de l'Evighedsfjord i proporciona una forta impressió. La punta assolida era a una alçada de 1.750 metres. Un sol esplèndid ens feia llevar de bon matí el dia següent era aprofitat per un grup, que s'enfilà fins a mitja gelera de l'Eternitat, continuant després per una altra gelera situada a la dreta de la primera. L'ascensió la realitzàvem entre immensos seracs que es movien i provocaven un gran aldarull, fins arribar a la carena llavors al cim (1.790 metres) el qual és un excel·lent mirador sobre l'Agssaussat per la cara Nord i les "Banyes", ja que es troba situat a mig camí d'ambd6s. Des del cim també observàrem l'indlansis. Dia 9. La meitat del grup es dirigia vers la zona situada davant del camp base, a la dreta de la gelera de Sangmissoq. A la dreta d'aquesta gelera n'hi ha una altra per la qual s'hi pensava pujar i deixar muntat un campament avançat durant 2 dies. Abans de tot ens calia efectuar una travessia amb barca, en diagonal, que durava una hora fins el peu de la gelera escollida. L'endemà s'assolia un cim a través de la seva llarga espatlla de neu, al qual durant tots els dies de la nostra estada li teníem els ulls fixats perquè presenta un perfil esvelt i atractiu. Situat a l'alçada de 1.780 metres, mostra una panoràmica fascinant: la blancor de les geleres vomitant glaçons gegants damunt la blavor del fiord, el to gris castanya de les muntanyes retallant el cel d'un blau més intens, la petita franja verdosa de la Costa banyada pel mar, i el sol, prenent l'aire organitzador do tot, formen un harmoniós conjunt d'unes característiques naturals inigualables. El mateix dia 10, fèiem intercanvi entre el grup que restava al camp i el que havia assolit el cim. El camp avançat no es va desmuntar per tal que pogués ser aprofitat pol segon grup també, els quals repetiren l'ascensió què s'havia efectuat el dia abans. Aquest és l'únic cim què va ser pujat per tots els membres de l'expedició. El dia 12, el grup què restava encara a dalt la gelera havia pensat dur més activitat, però novament el temps dolent va fer acte de presència i es mantindria així fins el dia 15 amb fred, pluja i vent. Això impedia qualsevol sortida; el cuinar s'havia de fer en condicions precàries sota d'un plàstic i les hores passaven lentament a dins les tendes. Arriba el dia 16 i sembla que el temps millori. Per tant una cordada marxava en direcció a la gran gelera de l'Etemitat. Es muntà una altre campament avançat i l'endemà es va pujar el panoràmic pic de l'Eternitat de 1.980 metres. La mirada dalt del cim s'extasia davant d'unes cornises impressionants que cauen on picat damunt la gelera. El mateix dia 17 i a les 0 hores sortia una altra cordada, seria l'última, i assolia cinc cims situats davant del camp base travessant el fiord, per la zona ja explorada de la carena del Torssut. Dos d'aquest cims ja s'havien pujat dies abans. Els altres tres cims eren a continuació de la cinglera i les alçades aproximades són de 1.380 metres, 1.400 i 1.580 metres.. El resum de l'activitat alpinística, és l'ascensió a 12 cims tots ells de gran bellesa. La tornada El dia 18, després d'haver recollit una carretada de musclos quan la marea baixà i en el moment que començàvem a preparar el dinar, sentim el soroll d'un motor. Era la llanxa que ens venia a recollir. El dia de marxar havia arribat Ens acomiadem del paradisíac Evighedsfjod amb alegria, però alhora amb certa recança. Havien sigut 18 dies viscuts intensament entre roques, gel, aigua i herba. Ja ens hi havíem acostumat. És cert que 1'aïllament, la gana, certes incomoditats feien inclinar la balança cap a la fugida, però tots hi hauríem tornat al cap de 2 dies, després de recuperar-nos una mica. Qui sap si hi tornarem? De retorn, doncs, passàvem la nit en un poble d'uns 400 habitants anomenat Kangamiut, enclavat a la sortida mateix de l'Evighedsfjod. Vàrem poder conèixer una mica més la gent esquimal i al mateix temps adquiríem algunes pells de foca i figueres. La resta dels dies van ser els del viatge de tornada cap a Barcelona, seguint el mateix camí que l'anada. Fins el dia 21 vàrem quedar-nos en una casa de Sukkertoppen. Aquest dia embarcàvem en el "Nordbrise" enmig d'una extraordinària mala mar (van ser molt pocs els qui no es marejaren). Finalment a Sondre Stromfjord el mati del dia següent. El dia 23 a les 13 hores, el DC-B de la companyia SAS s'alçava en direcció a Copenhaguen, abandonant definitivament "la terra verda" que ens va seduir: Groenlàndia. El dia 24, una munió d'amics ens esperaven a l'aeroport de Barcelona ansiosos de conèixer tots els detalls que ens havien succeït durant un mes a mils de quilòmetres de casa. L'expedició s'efectuà del 25 de juliol al 24 d'agost del 1978. Els components de l'expedició Molta gent va treballar en la preparació de l'expedició, però degut a impediments d'ordre laboral i a problemes de caire personals, van condicionar que fossin nou membres del SEDEG, els qui poguessin partir a Groenlàndia. Albert Martí encarregat d'alimentació. Antoni Arasa encarregat d'alimentació. Carles Garcia encarregat d'economia i viatges. Xavier Torrents encarregat de fotografia. Jordi Anglí encarregat d'informació i permisos Josep Foncuberta encarregat d'informació i permisos Joan Mundet encarregat de premsa. Martí Vall encarregat de sanitat Dolors Parera encarregada de transports. També van col·laborar molt activament: Silvestre Oliveras, Josep Jutglà, Ferran Pujadas i Salvador Arabia. A mes dos muntanyencs de Badalona també s'ajuntaren amb la nostra Expedició donat que a la seva ciutat els va ser impossible de tirar endavant l'Expedició a Groenlàndia que s'hi havia preparat. Aquests van ser: Miquel Castellsagué del C.E. Bufalà de Badalona). Joan Rocasalva (C.E. de Badalona).