L'activitat excursionista nasqué el segle XVIII com a manifestació de les idees filosòfiques, artístiques i científiques que preconitzaven el contacte amb la natura i el descobriment dels seus valors i secrets. El segle XIX. coincidint amb l'interès pel passat històric i pel desvetllament de tradicions i costums, s'estengué l'afany de viatjar. En general, però l'excursionisme es desenvolupà com a activitat col·lectiva a la darreria del segle XIX, i fou practicat especialment a través d'itineraris muntanyencs, que hom combinava amb l'acampada, amb fins recreatius o científics, Més tard, la pràctica excursionista es dividí en dues grans tendències: una, dedicada a les excursions de muntanya, en forma lliure i amb finalitats d'esbarjo i, sovint, lúdiques, que donà lloc a la creació d'entitats i clubs excursionistes; l'altra, de tipus comercial, consistent a participar, amb finalitats recreatives, en viatges organitzats i amb itineraris concrets, promoguts per societats especialitzades, o a fer excursions com a membre d'entitats o de societats que faciliten mitjans i serveis als socis per a efectuar-les; aquesta segona tendència ha esdevingut un dels pilars del turisme.