LA LLIBERTAT

Enllaços

Llibertat interna. Llibertat externa.
Tota acció és motivada i intencional. Però… pot ser que els motius ens condicionin tan fortament que no puguem escollir el que fem?; escollim lliurement les postres intencions i finalitats, o en la nostra elecció estem determinats pel nostre caràcter, circumstàncies ambientals, codi genètic, família, astres o karma?

La noció de llibertat: la llibertat interna i la llibertat externa.

Habitualment, s’usa el terme llibertat, com a mínim, de dues maneres diferents. Vegem-ho en aquests exemples:
- En aquell país hi ha llibertat de moviments.
- L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa.

En aquestes frases usem el terme llibertat per a referir-nos a dues idees diferents. En el primer cas, l’absència d’obstacles que ens impedeixin de fer el que desitgem. En el segon, en canvi, ens referim a la capacitat d’escollir o voler una cosa o una altra. Per aquesta raó, se sol fer la distinció entre llibertat externa i llibertat interna.

Llibertat externa. També anomenada llibertat d’acció. Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen.

Llibertat interna. També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il•lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m’envolten.

Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna)= no són una cosa completament diferent i aliena. Entre totes dues hi ha una estreta i mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però externament estem obligats a actuar d’una determinada manera, aleshores, de què ens serveix poder triar? I, ben al contrari, si externament no hi ha cap trava a la realització dels nostres desitjos, però internament no els escollim lliurement, sinó que ens veiem empesos inevitablement a voler el que volem, de què ens serveix poder satisfer uns desitjos que ni tan sols hem triat lliurement?

La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’Estat, legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la presència.
 

L’ABSÈNCIA DE LLIBERTAT

Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que no siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem fet?

El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat. Segons aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que aquest factor som nosaltres mateixos: jo sóc la causa de les meves accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat).

Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió.

L’argument determinista pot semblar poc intuïtiu, ja que resulta més o menys fàcil determinar les causes o esdeveniments naturals, com la caiguda de les fulles a la tardor, però resulta molt difícil establir les causes d’esdeveniments com ara la meva preferència pel color vermell. Així, doncs, per als deterministes, la principal raó que la creença en l’existència de llibertat ens resulti tan evident no és que sigui una creença vertadera, sinó la dificultat que tenim a establir les causes dels nostres desitjos i eleccions. Tanmateix, els deterministes insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no significa que no en tingui.

Determinisme genètic.

S’acostuma a centrar en l’explicació del comportament dels éssers orgànics, en especial dels animals i dels éssers humans. Segons el determinisme genètic, el comportament d’un ésser està determinat pel codi genètic que el defineix: no som res més que la manifestació dels nostres gens, els quals determinen la nostra constitució física (tenir els ulls blaus), però també el nostre caràcter (ser tímids) i les nostres accions concretes (sortir corrent davant el perill)
 

Determinisme ambiental o educacional.

Segons aquesta posició no són els gens els que determinen la nostra conducta, sinó els factors ambientals. Aquests factors poden ser de diversos tipus: socials, culturals, econòmics, familiars... i, fins i tot, factors educacionals i d’aprenentatge: l’educació que he rebut i el que he après són decisius en el meu comportament. Així, sortir corrent o fugir no és una conducta determinada genèticament, sinó per factors ambientals (situació de perill) i pel que s’ha après en situacions similars.

Els teòrics conductistes, entre els quals destaquen J. B. Watson i B. F. Skinner, defensen aquesta forma de determinisme. Com a corrent psicològic, el conductisme estudia la conducta humana, però evita qualsevol tipus d’explicació mentalista; és a dir, prescindeix de qualsevol explicació que recorri als estats mentals com a causa de les nostres accions. Segons aquests pensadors, qualsevol acció es pot entendre com una resposta a condicions ambientals. Per aquesta raó, és possible modificar-la, canviant la influència de les condicions ambientals mitjançant l’aprenentatge. La manera de fer-ho serà potenciant unes determinades accions per mitjà de reforç positiu (premi) i inhibint altres comportaments per reforç negatiu (càstig). Així, doncs, pel fet que la conducta humana és permeable a l’aprenentatge i és un efecte d’estímuls ambientals, és possible canviar-la manipulant aquests estímuls.


“Una persona no actua sobre el món, és el món el que actua sobre ella”
Skinner, B. F. “Més enllà de la llibertat i la dignitat”
 

Determinisme econòmic

Per als qui mantenen aquesta posició, són factors econòmics (formes de producció, sistema de vida, organització productiva, situació econòmica...) els que determinen la nostra conducta.

D’aquesta manera, tant en el pla social com en l’individual, tot es pot comprendre si analitzem el funcionament de l’economia. La clau de les guerres, els canvis socials, les doctrines religioses, els estils artístics, l’organització política... rau en el desenvolupament de l’economia. També a petita escala, l’acció d’un delinqüent o d’un treballador està determinada per les circumstàncies econòmiques en què viu.

Un dels corrents que defensa la influència dels factors econòmics en la conducta humana és el marxisme. Influïts per idees com les que s’expressen en el text següent (“No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència” La ideologia alemanya.), els seguidors de Marx no dubten a considerar com a causes de les nostres accions certs factors econòmics.

Determinisme teològic

Defensa l’existència de quelcom que és per damunt de l’ésser humà i que en determina les accions. Tot el que fem està previst i fixat per endavant, ja sigui per un fat o destí 8tal com afirmen els estoics) o bé per una voluntat superior o divina (tal com defensa, entre d’altres, la religió protestant). L’home no és amo dels seus actes, és un titella en mans del fat o la divinitat, i l’únic que li queda és representar tan bé com pugui un drama que ja està escrit.

Per a la teologia reformista, si Déu és omniscient, és a dir, ho coneix tot, fins i tot el que encara no ha succeït, ha de ser perquè el que encara no ha succeït ja està, d’alguna manera, establert. Si no, com seria possible el coneixement de tot el que pot esdevenir?

Aquesta raó, entre d’altres, fa afirmar als reformistes que la voluntat humana no és tal, ja que està a disposició de la voluntat divina. Fixa’t en el que afirma el pare de la teologia reformada, Martí Luter (1483 – 1546):

“La voluntat humana és, per dir-ho així, una bèstia entre dos amos. Si Déu hi és al damunt, vol i va on Déu ho mana (...) Si és el diable que és damunt de la voluntat, aquesta vol i va com Satanàs vol. No és en poder de la seva pròpia voluntat ni tan sols el fet d’escollir per quin genet correrà ni a qui buscarà, sinó que els gents mateixos es disputen qui l’ha d’obtenir i retenir. “

Luter, M. “De servo arbitrio”.


Principi de causalitat

Afirma que tot esdeveniment. Sigui del tipus que sigui, està causat per un altre. Així, doncs, tot el que passa en el món forma part d’una cadena de causes i efectes.


L’EXISTÈNCIA DE LLIBERTAT

Malgrat la consistència dels arguments deterministes, molts pensadors es resisteixen a acceptar aquesta concepció filosòfica i les seves conseqüències. Els defensors de la llibertat al•leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:

- Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill causa l’acció de sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta situació,inevitablement sortim corrent.
- Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que motiva que surti corrent, però no determina inevitablement que ho faci, ja que podria quedar-me paralitzat.

La defensa de la llibertat acostuma a comportar una defensa de l’indeterminisme, en el sentit que les nostres accions i decisions no estan determinades, sinó condicionades. Ara bé, en aquest punt cal fer un aclariment que eviti confusions; afirmar l’indeterminisme en l’actuació humana no significa afirmar-hi la indiferència. Amb això, volem dir que considerar que les nostres decisions no estan causades per determinats factors, com ara el codi genètic, l’educació o la situació econòmica..., no significa que ens sigui indiferent fer una cosa o una altra, és a dir, que no hi hagi res que ens inclini en les nostres decisions.

Segons alguns/es pensador/es, considerar que la nostra elecció és indiferent a qualsevol factor representaria pensar que la nostra acció és arbitrària i irracional, ja que decidiríem sense que ens inclinessin motius racionals. Per això ha de quedar clar que defensar l’indeterminisme no equival a defensar la indiferència i tampoc no significa promoure la inacció o la irracionalitat en la conducta. L’indeterminisme nega que hi hagi factors determinants de la conducta, però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per motius i raons.


L’evidència de la llibertat

Un dels problemes als quals s’enfronten els defensors de la llibertat és com demostrar-ne l’existència. La creença fortament arrelada que posseïm llibertat d’elecció i que, per tant, sovint podríem haver triat d’una manera diferent a com ho hem fet, com es pot provar?


“Si dic que sóc lliure d’anar a passejar, és perquè puc provar que, si hagués decidit no anar a passejar, no hi hauria anat. Primer problema (metodològic): com podríem provar aquesta afirmació?
               Mario Bunge, “Ètica, ciència i tècnica”.


Per a alguns/es pensadors/es, aquesta pregunta resulta difícil de respondre, no perquè la creença en la llibertat sigui falsa, sinó perquè la pregunta està mal formulada. En realitat, la consideren una pregunta sense resposta, perquè la llibertat no necessita demostració. La creença que actuem d’una manera lliure i voluntària és una veritat evident per ella mateixa. Així, doncs, podem considerar-la un axioma: no es demostra, però és la base en la qual se sustenten moltes de les nostres creences sobre l’ésser humà.

LLIBERTAT I MORALITAT

Si l’ésser humà no té llibertat d’elecció, aleshores no és possible parlar de responsabilitat ni de moralitat. Només podem fer a algú responsable dels seus actes si realment ho és, és a dir, si ha actuat conscientment, voluntàriament i lliurement. Si no tenim capacitat d’elecció, si inevitablement ens veiem empesos a actuar d’aquesta manera o d’aquella, com se’ns poden demanar responsabilitats? De la mateixa manera que no responsabilitzem la pluja per les inundacions, ni el Sol per la nostra insolació, per què seríem nosaltres responsables d’haver atracat un banc o d’haver mentit, si no podem fer cap altra cosa? Tenir llibertat d’elecció i haver de responsabilitzar-nos de les nostres accions ens converteix en l’únic animal moral que existeix.
 

LA RESPONSABILITAT

Segons els deterministes? I segons els indeterministes?

Exemple:

En Jesús és un nen de set anys que va a l’escola del seu poble. Tot i que en el poble tots es coneixen, encara no el deixen anar sol a col•legi, de manera que cada dia el porta i el recull la Marta, la seva cangur. Un dia, el xicot de la Mart a la convida a anar al cinema, tot i que sap que a les cinc de la tarda la seva xicota ha d’anar a buscar en Jesús. La Marta, que no es vol perdre la cita, truca a la Isabel, la mare d’en Jesús, i li diu que es troba malament i que no podrà recollir el seu fill; la Isabel la tranquil•litza i li diu que no es preocupi, que ella mateixa el recollirà. Després de parlar amb ella, la Isabel recorda que té una reunió importantíssima amb un client que ve expressament d’una altra ciutat per a veure-la. Conscient que no pot anul•lar la reunió, decideix de trucar a en Francesc, el seu marit. La Isabel i en Francesc discuteixen per telèfon, cap dels dos està disposat a cedir, les seves obligacions els semblen més ineludibles que les del seu cònjuge. Encara que no arriben a un acord, tots dos pengen el telèfon convençuts que, com ha passat altres vegades, l’altra cedirà i anirà a buscar en Jesús. A les cinc, en Jesús surt de classe però ningú no ha anat a buscar-lo. Després d’esperar una estona per si la Marta arriba tard, decideix d’anar sol a casa. Pel camí, un conductor begut se salta un semàfor i l’atropella.

Qui és el responsable de l’atropellament d’en Jesús? La Marta, la cangur, que ha mentit per a poder anar al cinema? La Isabel? En Francesc? Per què ens sembla que, d’alguna manera, els tres tenen una certa responsabilitat en d’incident, si, en realitat, l’únic que participa directament en l’atropellament és el conductor begut? Encara que en situacions quotidianes atribuïm responsabilitats sense gaire problemes, l’existència de casos com l’anterior, que produeixen una certa confusió, ens ha de convèncer de la importància i necessitat de tenir un concepte perfectament definit de responsabilitat.

Intuïtivament considerem que la responsabilitat consisteix en l’obligació de fer-nos càrrec de les nostres accions o de la seva absència. Tanmateix, aquesta definició ocasiona problemes tant als deterministes com als indeterministes.

La responsabilitat des del determinisme

Allò específicament del comportament humà és el seu caràcter obert i voluntari. Tanmateix, des del determinisme s’afirma que tot, des de l’arribada de la primavera fins a la meva elecció amorosa, està determinat o causat; és a dir, que no hi ha lloc en el món per a la llibertat. Aleshores, quina és la diferència entre el que fan les persones i el que passa al seu voltant? Des d’aquesta perspectiva no hi ha cap diferència, ja que del determinisme se’n deriva que no hi ha acció com una cosa diferent de la resta dels esdeveniments del món.

Quan parlem d’esdeveniments com els següents: una pedra que es desprèn de la muntanya cau sobre en Pep i li produeix una commoció; o un cavall que, espantat, arrenca a córrer, em tira a terra i se’m trenca una cama..., no acostumem a dir que la pedra i el cavall siguin responsables de la commoció i de la fractura, respectivament. En general, no pretenem que es facin càrrec i responguin dels seus actes. I no ho pretenem perquè considerem que els fets no podrien haver estat d’una altra manera, ja que ni la pedra ni el cavall són lliures per a decidir què fan. En canvi, sí que demanem responsabilitats al conductor begut o als pares d’en Jesús. I els en demanem perquè pensem que podien haver actuat d’una manera diferent. Ara bé, des del determinisme, afirmar això és una contradicció, ja que ni tan sols els éssers humans tenen la llibertat d’actuar d’una manera diferent. El que s’acostuma a anomenar acció es considera un esdeveniment com qualsevol altre, causat i determinat.

Sembla, doncs, que la definició que hem donat de responsabilitat no és vàlida des de la concepció determinista. Des d’aquesta perspectiva, només podem parlar metafòricament de responsabilitat, donant-hi un significat idèntic al de causa. Així, doncs, algú o alguna cosa (la pedra, el cavall, el conductor o els pares) és responsable d’un esdeveniment quan n’és la causa. Aquest és, evidentment, un sentit que s’allunya del que, intuïtivament, donem al concepte de responsabilitat.
 

La responsabilitat des de l’indeterminisme.

L’indeterminisme diferencia les accions de la resta dels esdeveniments: les accions són fruit d’un agent conscient i voluntari que actua lliurement i espontàniament. Els esdeveniments, en canvi, no tenen aquest caràcter. Per aquesta raó, des de l’indeterminisme és lògic d’atribuir responsabilitats al conductor begut i no ho és de demanar-ne a la pedra o al cavall.

L’indeterminista se sent còmode amb la definició que hem donat de responsabilitat. Un agent que escull lliurement entre diverses opcions té l’obligació de respondre i fer-se càrrec de la seva acció. Tanmateix, què vol dir respondre d’una acció? Vol dir respondre del resultat previst i desitjat d’aquesta acció, o vol dir fer-se càrrec, també, de les conseqüències imprevistes? Aquest és el problema amb el qual es troba l’indeterminista quan intenta precisar en què consisteix la responsabilitat i en quin sentit hem de respondre de les nostres accions.
 

De què som responsables?

Des de la posició indeterminista s’accepta com a evident que som lliures i que, per tant, és lícit demanar-nos responsabilitats. Ara bé, la pregunta és: de què hem de sentir-nos responsables? De les nostres accions, sens dubte. Però recordem que només són accions els actes intencionals.
(L’acció és intencional perquè tendeix o apunta a alguna cosa que és més enllà, però que pretenc assolir en actuar. El caràcter intencional de l’acció està molt lligat a l’estat conscient i voluntari que ha de tenir l’agent perquè aquell esdeveniment sigui considerat una acció. S’hauria de fer una distinció entre les conseqüències no previstes, però previsibles, i les que, malauradament, són pràcticament imprevisibles. A l’hora d’actuar hem de tractar de preveure o tenir en compte quines poden ser les conseqüències de les nostres accions, encara que siguem conscients que és impossible poder-ho preveure tot.)

Allò que faig de forma inconscient, involuntària, no és acció i no és objecte de responsabilitat.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles. El punt clau de la qüestió consisteix a esbrinar si també se’n poden demanar responsabilitats o no per les conseqüències imprevistes. Segons alguns/es autors/es, la resposta és clara: no. Per què? Doncs perquè no són pròpiament accions, ni res que escollim lliurement. Tanmateix, la forma en què atribuïm responsabilitats quotidianament no s’ajusta a aquesta consideració intel•lectual.

Respecte de l’atropellament d’en Jesús ens preguntàvem qui n’era el responsable. En sentit estricte, cap dels implicats atropella intencionadament en Jesús; per tant, no hi ha acció, sinó un esdeveniment similar a un terratrèmol o a una posta de Sol. Però aquesta solució no acaba de satisfer-nos, ja que no sembla que connecti amb el que passa en la realitat quotidiana. Qualsevol jurat hauria atribuït als implicats algun tipus de responsabilitat, almenys al conductor begut, I és que tenim l’obligació de preveure les conseqüències de les nostres accions, i atropellar algú conduint en estat d’embriaguesa no són tan previsibles, no està tan clar com hauríem d’exigir responsabilitats. Aquest és l’origen del problema i les dificultats que origina l’atribució de responsabilitat.


Exercicis amb imatges

ACTIVITATS

“I ser responsables és saber-se autènticament lliure, per bé i per mal; empassar-se les conseqüències del que hem fet, esmenar les coses dolentes que es puguin esmenar i aprofitar al màxim les coses bones. A diferència del nen malcriat i covard, el responsable sempre està disposat a respondre dels seus actes: “Si, he estat jo!” El món que ens envolta, si t’hi fixes, està ple d’oferiments per a descarregar al subjecte del pes de la seva responsabilitat. La culpa del que hi ha de dolent en tot el que passa sembla que és de les circumstàncies, de la societat en què vivim, del sistema capitalista, del caràcter que tinc (“és que jo sóc així!”), del fet que no em van educar bé (o em van malacostumar), dels anuncis de la tele, de les temptacions que s’ofereixen en els aparadors, dels exemples irresistibles i perniciosos... Acabo d’usar la paraula clau: irresistible. Tots els que volen dimitir de la seva responsabilitat creuen en l’irresistible”.

Savater, F., “Ètica per al meu fill”


1- Indica si, pel que es diu, l’autor del text és determinista o indeterminista.
2- Assenyala de quins tipus de determinisme parla.


Quadre

Completa la taula segons el que hem parlat.




Comentari de text

“T’explicaré un cas dramàtic. Ja coneixes els tèrmits, aquestes formigues blanques que a l’Àfrica aixequen impressionants formiguers d’uns quants metres d’alçària i durs com la pedra. Com que el cos dels tèrmits és tou, perquè no té la cuirassa quitinosa que protegeix altres insectes, el formiguer els serveix de closca col•lectiva contra certes formigues enemigues, més ben armades que elles. Però de vegades un d’aquests formiguers s’esfondra, per culpa d’una riuada o d’un elefant (als elefants els agrada gratar-se els flancs amb els termiters, què hi farem). De seguida, els tèrmits-obrer es posen a treballar per a reconstruir la seva fortalesa malmesa, ràpidament, i les grans formigues enemigues es llancen a l’assalt. Els tèrmits-soldat surten a defensar la seva tribu i tracten de detenir les enemigues. Com que ni per mida ni per armament poden competir contra elles, es pengen dels assaltants intentant frenar en la mesura que els és possible la seva marxa, mentre que les feroces mandíbules dels seus assaltants els van esbocinant. Les obreres treballen amb tota celeritat (s’ocupen de tancar una altra vegada el termiter derruït..., però el tanquen deixant fora els pobres i heroics tèrmits-soldat, que sacrifiquen les seves vides per la seguretat dels altres. És que no mereixen una medalla, almenys? No és just dir que són valents?

Canvi d’escenari, però no de tema. En la “Ilíada”, Homer explica la història d’Hèctor, el millor guerrer de Troia, que espera a peu ferm fora de les muralles de la seva ciutat Aquil•les, l’enfurismat campió dels aqueus, tot i sabent que és més fort que ell i que probablement el matarà. Ho fa per a complir el seu deure, que consisteix a defensar la seva família i els seus conciutadans del terrible assaltant. Ningú no dubta que Hèctor és un heroi, un autèntic valent. Però, és Hèctor heroic i valent de la mateixa manera que els tèrmits-soldat, la gesta dels quals, milions de vegades repetida, cap Homer no s’ha molestat a explicar? No fa Hèctor, al cap i a la fi, el mateix que qualsevol dels tèrmits anònims? Per què ens sembla el seu valor més autèntic i més difícil que el dels insectes? Quina és la diferència entre un cas i l’altre?

Savater, F., “Ètica per al meu fill”

Pregunta:

És Hèctor heroic i valent de la mateixa manera que els tèrmits-soldat ?

 

Comentari de text

Recordem la clàssica llegenda grega d’Èdip. Un oracle anuncia que el rei de Tebes, Lai, i la seva dona, Jocasta, tindran un fill que matarà el seu pare i es casarà amb la seva mare. Per això, quan Jocasta pareix un fill, Èdip, l’abandonen. Èdip és adoptat després pels reis de Corint. Un altre oracle anuncia a Èdip que matarà el seu pare i que es casarà amb la seva mare. Fugint de l’infaust presagi, Èdip marxa de Corint i vaga per diverses terres. Pel camí es troba amb Lai (de qui ignora que és el seu pare), hi discuteix i en la baralla el mata. Arriba a Tebes i resol el problema de l’esfinx. Els tebans, agraïts, l’escullen rei i es casa amb la reina, Jocasta (la qual ignora que és la seva mare), i amb la qual té quatre fills. Amb això s’havia complert la profecia de l’oracle. Quan més endavant se n’assabenten, Jocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els ulls i fuig a Corint amb la seva filla Antígona.

Preguntes:
1. Comenta si podem considerar que Èdip comet parricidi; és a dir, si duu a terme l’acció de matar el seu pare.
2. Indica si li poden demanar responsabilitats per matar el seu pare o tan sols per matar Lai.


Comentari de text.

“Els darrers anys s’ha posat en dubte l’existència del lliure albir de les persones en la discussió general entre biòlegs, sociòlegs, filòsofs, psiquiatres i altres professionals de la ment. Es qüestiona la consciència i la voluntat de les persones i es discuteix si som màquines bioquímiques previsibles amb sensació de lliure albir, o bé si som en realitat sistemes complexos amb consciència, voluntat i lliure albir. Alguns diuen que els actuals ordinadors electrònics evolucionaran cap a menys pes i més capacitat fins a assolir els nivells del cervell humà en poques dècades. D’altres diuen que la intel•ligència artificial acabarà assemblant-se a la humana quan la capacitat de l’electrònica assoleixi la del cervell humà. Diuen que les màquines podran desenvolupar consciència d’elles mateixes, consciència del bé i del mal, instint de supervivència i aparença de lliure albir. El corol•lari és simple: si les màquines es comporten com a persones, les persones es comporten com a màquines. Alguns filòsofs i biòlegs neguen la possibilitat que les màquines puguin pensar com els humans i recolzen en múltiples raonaments, alguns de la física quàntica, per a demostrar la impossibilitat de negar el lliure albir de les persones. Diuen que els humans som lliures per a pensar i que el nostre pensament és intrínsecament imprevisible.

El punt fort dels qui pensen que les persones son màquines sense llibertat que es creuen lliures és que el comportament humà es pot predir en una gran proporció. Psiquiatres, psicòlegs, sociòlegs, publicistes i polítics saben molt bé que les reaccions dels individus són previsibles en bona part, i les dels grups gairebé amb total precisió.

El punt fort dels qui pensen que els humans tenim lliure albir és que mai ningú no ha estat capaç de predir totalment la reacció de les persones i que les persones tenim la sensació de tenir llibertat per a pensar i actuar.”

J. R. Medina. “La bioquímica de la corrupción”

Lectura i comprensió.

Explica el significat que tenen en aquest context les expressions següents:
- lliure albir.
- Màquines bioquímiques
- Intel•ligència artificial
- Previsible
- Consciència d’un mateix.

Anàlisi del contingut

1. Explica què significa la frase següent: “Si les màquines es comporten com a persones, les persones es comporten com a màquines”.
2. Esbrina la relació que pot tenir la mecànica quàntica amb la defensa de la llibertat.
3. Comenta el significat que pot tenir l’afirmació que les persones són màquines amb sensació de llibertat.
4. Indica amb quin nom qualificaries les dues posicions que es descriuen en el text. Reprodueix amb paraules teves l’argument d’una posició i de l’altra.



Qüestionari general

1. Explica en què es diferencien i com es relacionen la llibertat interna i la llibertat externa.
2. Compara els arguments del determinisme amb els arguments de l’indeterminisme.
3. Resumeix de forma personal el que defensa cada tipus de determinisme exposat
4. Respon de manera personal i argumentada a la pregunta: de què som responsables?
 

REFLEXIONEM-HI, SIUSPLAU, REFLEXIONEM-HI.

Temes per al debat entorn la LLIBERTAT

Primera proposta.

“Rosa Maria C. És dissenyadora d’arts gràfiques i treballa en una agència de publicitat de Mataró. Ja fa uns anys que hi és, la feina li agrada i estan contents de la seva eficiència. Hi fan cartells, fullets, catàlegs, revistes comercials i dissenyen logotips.

Un dia, l’empresa rep l’encàrrec de dissenyar una campanya publicitària per a una firma del ram de la pelleteria. S’encomana la feina a la Rosa Maria. La Rosa, que té certes conviccions sobre el tracte als animals, s’adona que no pot col·laborar en aquesta campanya perquè és participar en la matança d’animals per tal de subministrar material de pelleteria.

Quan li comunica la seva decisió a l’empresari, aquest li respon: “Miri, a mi també m’agraden molt els animals i respecto el medi, per això sóc soci de Greenpeace, però la feina és la feina. A més, no se li demana que mati cap animal. Si no ho fem nosaltres no donaran a una altra empresa. O sigui, que ho ha de fer”. La Rosa torna a repetir els seus arguments i ha dit que no està disposada a treballar per a l’empresa de pelleteria.

L’endemà, el porter de l’empresa li barra el pas i li lliura una carta. La Rosa l’obre i llegeix: “D’acord amb l’article 10 del vigent Conveni d’arts gràfiques, es procedeix a l’acomiadament de Rosa M. C.”

(Cas real que va passar el 1995 al nostre país: no va ser a Mataró)


Segona proposta.

L’Ajuntament de Vilassar de Mar està debatent una proposta de posar videovigilància a la zona comercial del centre. Segons la proposta, aquesta mesura reduirà el nivell de delinqüència i d’inseguretat ciutadana.
Un grup de ciutadans s’ha organitzat per tal de protestar contra la mesura del govern municipal.

Tercera proposta.

Al llarg del segle XX sovint la llibertat sexual ha estat motiu de polèmica.

Què entenem per llibertat sexual (la lliure elecció d’orientació sexual), la no restricció ni límits de relacions sexuals més enllà de la parella estable o del matrimoni. Quins avantatges i quins inconvenients comporta la llibertat sexual?


Quarta proposta: El matrimoni Comas té un dilema

El matrimoni Comas té un únic fill, en Lluís, un jove de 23 anys que pateix la síndrome de Down o mongolisme. Malgrat la seva deficiència, en Lluís pot gaudir de la vida amb certa normalitat. Pels matins va a una escola-taller on ha après a fer ceràmica i cistells de palla i alhora conviu amb altres companys que tenen també deficiències. A la tarda ha aconseguit obrir un petit taller a casa seva que li permet vendre la ceràmica i els cistells, que ell mateix fabrica.

En Lluís i la Joana, una noia deficient que va conèixer a l'escola-taller, s'han fet molt amics i comencen a sortir junts.

El matrimoni Comas es preocupa davant aquesta situació i comencen a controlar la relació perquè no creuen que sigui convenient que estableixin relacions de parella, però en Lluís i la Joana s'enamoren i diuen que es volen casar. El matrimoni Comas, arribat a aquests extrems, no sap què fer. Si impedeixen el casament tenen por de tenir un enfrontament amb el fill, però, per altra banda, no creuen que aquesta parella pugui viure amb independència i maduresa la seva vida.

-Què creus que ha de fer el matrimoni Comas? Per què?
-Quines raons creus que poden tenir per impedir aquesta relació?
-Si tinguessis un germà deficient que es trobés en la mateixa situació que la d'en Lluís, què pensaries?
-Com creus que se senten els pares d'en Lluís?
-Com creus que se sentirien el Lluís i la Joana si se'ls impedís el casament?
-Quines creus que serien les conseqüències del casament d'en Lluís i la Joana?
-Quines diferents alternatives veus al problema?
-Creus que la societat afavoreix o recolza la normalització i la integració dels deficients, o al contrari?
 

Cançó de Víctor Manuel: "Sólo pienso en ti" http://es.youtube.com/watch?v=oY6bhmY5KgY

Proposta Cinquena.
SOM LLIURES ?

Text

"- Vull poder mirar el mar en pau –va dir-. No es pot ni mirar amb aquesta música bestial a l’orella.
- Però si és preciosa i jo no vull mirar.
- Doncs jo sí –insistí Bernard-. Em fa sentir com si... –vacil·là, com buscant paraules per a expressar-se-... com si jo fos més jo; no sé si m’entens. Més jo mateix, i no tant com una part d’una altra cosa. No tan sols com una cèl·lula del cos social. Atu no t’ho fa sentir, també, Lenina?

Però Lenina plorava.
- És horrible, és horrible –repetia-. Com pots parlar així? Com pots dir que no vols formar part del cos social? Al capdavall, tothom treball per a tothom. No podem passar-nos de ningú. Fins i tot els Epsilons ...
- Sí, ja ho sé, ja ho sé –digué Bernard, mofeta-. Fins i tot els Epsilons són útils. I jo també. I tant de bo que no ho fos !
Lenina s’escandalitzà davant aquella blasfèmia.
- Bernard! –protestà, dolguda- . Com pots dir-ho, això?
En un to molt diferent, Bernard repetí, meditabund:
- Com puc dir-ho? No, el veritable problema és aquest: com és que no puc dir-ho? O, millor encara, perquè ja ho sé, jo, perquè no puc: ¿quin efecte deu fer poder dir-ho, ésser lliure i no viure esclavitzat pel condicionament?
- Però, Bernard, dius unes coses terribles.
- A tu no t’agradaria ésser lliure, Lenina?
- No sé què vols dir. Jo sóc lliure. Lliure de divertir-me com vull. Tothom és feliç, ara.
Bernard va riure.
- Sí. “Tothom és feliç, ara”. Comencen a dir-ho als infants quan tenen cinc anys. Però no t’agradaria tenir la llibertat d’ésser feliç d’una altra manera, Lenina? De la teva manera, per exemple, no com tothom."

ALDOUS HUXLEY. Brave New World (1932) (“Un món feliç”)


PREGUNTES

- És possible haver de complir normes i ser lliures a la vegada?
- La llibertat és arbitrarietat, és fer allò que em dóna la gana? Es pot parlar d’una llibertat responsable?
- És possible ser lliure internament i no externament? I a la inversa? Per exemple, és possible ser lliure estant empresonat? És possible no ser lliure en una societat lliure?
- Si hi ha molta varietat de productes per triar i pots consumir-los, tens més llibertat?
- La moda determina o condiciona la teva tria o no?
- La persona que des que era un infant ha après a robar i la seva gent el valora més com més roba, creus que està incapacitada per actuar d’una altra manera?
- Creure en els horòscops suposa que els éssers humans no som lliures? Per què creus que la gent creu en els horòscops? Si portes sempre un elefant petitó a un examen, per què el portes si no has estudiat? I si has estudiat?
- Quan afirmes: “Vull viure la meva vida”, què significa: que vols viure la vida a la qual estàs predestinat o bé que vols viure la vida que tu tries?
- El resultat d’unes eleccions respon a l’exercici de la llibertat dels ciutadans que voten?
- El món humà és pensable sense la llibertat? Com seria un món sense llibertat?

Sisena proposta
Llegeix aquest text i contesta les preguntes:

¿Es posible detectar si un niño será un futuro delincuente?

EFE. 5 de marzo de 2006
PARÍS.- La polémica ha llegado a Francia. Un estudio que recomienda detectar alteraciones del comportamiento desde la más tierna infancia para evitar que se gesten futuros delincuentes ha causado revuelo en el sector educativo y de la psiquiatría infantil de Francia.
Titulado 'Alteraciones mentales, diagnóstico precoz y prevención en niños y adolescentes', el estudio del Instituto nacional de la salud y de la investigación médica (Inserm) preconiza "detectar las alteraciones del comportamiento desde la guardería y el parvulario".
Los autores del informe estigmatizan como patológicos "las cóleras y los actos de desobediencia" y los presenta como indicadores que pueden alertar de una futura delincuencia.
Niños de entre dos y tres años que presenten "frialdad afectiva, tendencia a la manipulación, cinismo y agresividad", y que sean impulsivos, poco dóciles y tengan un "índice de moralidad baja", son presentados como futuros delincuentes en potencia.
Tal lectura ha indignado a los profesionales de la psiquiatría infantil que han lanzado una campaña en Internet de recogida de firmas en contra de ese informe, a la que se han sumado profesionales de la enseñanza, magistrados y simples ciudadanos.
(…) "Es muy peligroso ponerle una etiqueta a un niño de tres años y fijarse en un comportamiento que podría ser pasajero, es un escándalo", según la vicepresidenta de la asociación francesa de sicólogos escolares, Suzanne Guillard.
Advierte, además, de que "la forma de evaluar a un niño depende mucho del nivel de tolerancia del adulto".
"Nadie en el mundo puede predecir si un niño de tres años con problemas de comportamiento será un delincuente doce años más tarde", asegura, por su parte, el jefe de psiquiatría del hospital Necker de París, especializado en medicina infantil.
La futura norma contemplará, entre otras medidas, la creación de un carné de seguimiento del desarrollo del menor que se llamará "carné de comportamiento", según anunció el propio Sarkozy.
"Que traten de convertirnos en auxiliares de policía y que nos pidan, como lo ha hecho el ministro de Interior, que rellenemos carnés de comportamiento está fuera de lugar. "¡De ninguna manera!", dijo el secretario general de Unsa-Educación.
Colgar el "sambenito" de "futuro delincuente" choca enormemente a los educadores, que ven en este pensamiento un "determinismo" sobre la delincuencia y una justificación para medicar a los pequeños.
Advierten que se desconocen los efectos que a largo plazo pueden tener los antidepresivos, ansiolíticos y somníferos en las tiernas estructuras cerebrales de los niños.
Y recuerdan lo que todo el mundo sabe: que un niño puede ser un "pequeño diablillo" y convertirse en un adolescente responsable, y viceversa.


1. Indica en dues frases la idea principal del text.
2. En el text es mostren dues posicions ben diferenciades. Quins són els arguments que defensa cada posició?
3. Quina d’aquestes posicions es determinista? Per què?
4. Explica què significa la frase següent: “Colgar el "sambenito" de "futuro delincuente" choca enormemente a los educadores, que ven en este pensamiento un "determinismo" sobre la delincuencia y una justificación para medicar a los pequeños.
5. Esbrina la relació que pot tenir el text amb la defensa de la llibertat.
6. Quina és la tevan opinió personal sobre el tema?

 

RAONS I ARGUMENTS