Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Sociologia i ciències socials
Naixement i evolució
Què és la sociologia?
Globalització
Classes socials
L'estat del benestar
Els agents de socialització
La família
La població
Immigració i integració
Pobresa i exclusió social
Sociologia de l'educació
Sociologia del treball
Treball i família
Sociologia política
Sociologia de la religió

LA POBLACIÓ
 

 
La demografia, és a dir, l'estudi de la població, és de gran utilitat per a la sociologia. Amb la professora Anna Cabré, ho comprovem d'immediat.

- Demografia.       Unitat didàctica
- Conceptes elementals
- El maltusianisme
- La transició demogràfica
- Perspectives i tendències per al futur

- Entrevista amb Anna Cabré. 2001
- Qüestionari sobre l'entrevista amb la demògrafa Anna Cabré.

- IMPACTO DE LOS CAMBIOS DEMOGRÁFICOS EN LAS RELACIONES DE GÉNERO (Anna Cabré, 2004)
- Qüestionari

- "VIVIREMOS MÁS AÑOS COMO VIEJOS QUE COMO JÓVENES". (Entrevista a M. ÁNGELES DURAN)
- Qüestionari de l'entrevista a M. Ángeles Duran

 

YOUTUBE

Distribución espacial y crecimiento de la población mundial. Parte1.1
http://www.youtube.com/watch?v=KkKAhfbbKVk&feature=fvw
Distribución espacial y crecimiento de la población mundial. Parte1.2.
http://www.youtube.com/watch?v=cP8jq9snXhQ&feature=related
Distribución espacial y crecimiento de la población mundial. Parte2
http://www.youtube.com/watch?v=cpkFmmKH4Jw&feature=related
Cronología de la Superpoblación
http://www.youtube.com/watch?v=o5-2n_ILXcU&feature=related
El Equilibrio Del Mundo 1/5
http://www.youtube.com/watch?v=Gsg67nJa2jk&feature=related
El Equilibrio Del Mundo 2/5
http://www.youtube.com/watch?v=rsJ4aXx0Y_U&feature=related
El Equilibrio Del Mundo 3/5
http://www.youtube.com/watch?v=j56IXVF1PHA&feature=related
El Equilibrio Del Mundo 4/5
http://www.youtube.com/watch?v=X1ezdKydNQ8&feature=related
El Equilibrio Del Mundo 5/5
http://www.youtube.com/watch?v=aDPvn--gFvw&feature=related


 

 
Demografia

A l’estudi de la població se l’anomena demografia. El terme es va encunyar a mitjans del segle XIX, en una època en la que les nacions començaven a elaborar estadístiques oficials sobre el caràcter i distribució de les seves poblacions.

La demografia es considera una branca de la sociologia, perquè els factors que influeixen en el nombre de naixements i defuncions en un grup o societat determinats, així com les migracions de la població, acostumen a ser de tipus social i cultural.

Conceptes elementals

-
La taxa bruta de natalitat: és el nombre de naixements vius anuals per cada 1000 habitants. Es diu “bruta” perquè té un caràcter general, és a dir, no es menciona quina proporció de la població és masculina o femenina, o quina és la distribució d’edat. Quan es recullen estadístiques que relacionen les taxes de naixement o de mortalitat amb aquestes categories, es parla de taxes “específiques” en comptes de brutes. Per exemple, una taxa de naixements específica pot concretar el nombre de naixements per cada 1000 dones de diferents grups d’edat. Tanmateix, les taxes brutes de natalitat són útils per tal de fer comparacions generals entre diferents grups, societats o regions. Les taxes de natalitat són una expressió de la fertilitat de les dones.

-
Fertilitat: és el nombre potencial de fills que les dones poden tenir des del punt de vista biològic. Hi ha diferències en la fecunditat en funció de l’edat a la que una dona assoleix la pubertat i la menopausa; ambdues varien entre els distints països i entre distintes dones. Per bé que hi hagi famílies en les que cada dona doni a llum a vint nens o més, en la pràctica les taxes de fertilitat són sempre molt menors que les de fecunditat, perquè la reproducció es veu limitada per factors socials i culturals.

-
Taxa bruta de mortalitat: és el nombre de morts per cada 1000 habitants. Se l’anomena simplement taxa de mortalitat.

-
Taxa de mortalitat infantil: és el nombre de nadons per cada 1000 naixements que moren anualment abans de complir l’any. Un dels factors fonamentals en els que es basa l’explosió poblacional ha estat la reducció en les taxes de mortalitat infantil.

-
L’esperança de vida: és el nombre d’anys que el promig de persones pot esperar viure. Quan existeix una gran mortalitat infantil, com succeeix a molts països subdesenvolupats, l’esperança de vida mitjana (que és un promig estadístic) minva. Les malalties, la nutrició i la influència dels desastres naturals són altres factors que afecten l’esperança de vida. No es pot confondre amb la durada de la vida, que és el nombre màxim d’anys que podria viure un individu.

-
Índex de creixement o de disminució de la població: es mesura tot restant al nombre de naixements o el de defuncions (per cada 1000 habitants) durant un període determinat (normalment un any). Alguns països europeus tenen taxes de creixement negatives. Pràcticament tots els països industrialitzats presenten índex de creixement demogràfic inferiors al 0’5 %.Aquest indicador era més alt durant els segles XVIII i XIX tant a Europa com als Estats Units d’Amèrica, però des d’aleshores s’ha estabilitzat. En canvi, a molts països subdesenvolupats aquest índex se situa entre el 2% i el 3 %.

El maltusianisme

El maltusianisme és la idea, proposada per primer cop per Thomas Malthus fa dos segles, que propugnava que el creixement demogràfic tendeix a ser major que els recursos de que es disposa per a mantenir-lo. La solució que ell proposava era la de limitar la freqüència de les relacions sexuals, perquè sinó l’excessiu augment de la població era garantia d’un futur de misèria i de fam.

Fins al 1850 la població mundial no va assolir els 1000 milions. I fins al 1930 no es va duplicar (2000 milions). I al 1975 es va tornar a duplicar: a 4000 habitants.

Des de la perspectiva actual i des del món desenvolupat, els índex de natalitat de les societats premodernes eren molt alts. Tanmateix, el creixement de la població fou baix fins el segle XVIII perquè en línies generals es donava un equilibri entre naixements i morts. La tendència numèrica general era a l’alça, i a vegades hi havia períodes de gran creixement demogràfic, però aquests anaven seguits d’increments en l’índex de defuncions. En l’Europa medieval, per exemple, quan les collites eren dolentes els matrimonis sovint es posposaven i es reduïa el nombre de concepcions, a l’hora que augmentava el de morts.

Thomas Malthus, en la seva obra publicada el 1798 “Assaig sobre el principi de la població” va criticar les il•lusions que alguns s’havien fet en temps de la industrialització, segons les quals la nova època industrial havia posat fi a l’època d’escassetat dels aliments. Malthus va iniciar un debat sobre la relació entre població i recursos alimentaris que encara es manté. En el moment en que va publicar el seu llibre, la població europea estava creixent molt ràpidament. Malthus assenyalà que, mentre que la població creix de forma exponencial, la provisió d’aliments depèn dels recursos fixes que només poden expandir-se mitjançant la disposició de noves terres de conreu. Per tant, l’augment de la població tendeix a superar els mitjans d’aliment disponibles. El resultat inevitable és la fam, que, amb la influència dels factors com la guerra i les plagues, limita de forma natural el creixement demogràfic. Malthus va pronosticar que els éssers humans sempre viurien en circumstàncies de misèria i inanició, a menys que practiquessin el que ell anomenava “contenció moral”. El seu remei per a l’excés de la població era que la gent limités de forma estricta la freqüència de les seves relacions sexuals (ja que ell considerava un “vici” l’ús de mètodes de contracepció).

Durant un temps es feu cas omís del maltusianisme, atès que el desenvolupament de la població als països occidentals seguia una pauta molt diferent de la que l’autor va preveure, ja que els índex de creixement demogràfic en aquestes àrees minvaren durant els segles XIX i XX. De fet, durant la dècada dels anys 30 hi havia gran preocupació per la disminució de la població a molts països industrialitzats. Tanmateix, durant el segle XX s’ha donat un creixement molt gran i ha tornat a donar un cert crèdit a les idees de Malthus, per bé que pocs la recolzen en la seva versió original: l’expansió demogràfica als països subdesenvolupats sembla estar ultrapassant els recursos que aquests poden general per alimentar els seus ciutadans.


La transició demogràfica

Així s’anomena als canvis que s’han vingut produint des del segle XVIII als països industrialitzats en relació amb la proporció de naixements i defuncions (Warren S. Thompson, 1929).

Thompson va descriure aquest procés en tres estadis en el que un tipus d’equilibri poblacional seria substituït finalment per un altre, a mesura que una determinada societat assolís un nivell avançat de desenvolupament econòmic.

En el primer estadi apareixen els trets que caracteritzen les societats més tradicionals, en les que tant la taxa de naixements com la de defuncions són elevades i l’índex de mortalitat infantil és especialment alt. La població creix poc,si és que creix, i l’elevat nombre de naixements es compensa més o menys amb el de morts.

El segon estadi, que va començar a Europa i als Estats Units d’Amèrica –i no a tots els indrets d’aquests països- en la primera part del segle XIX, té lloc quan baixen les taxes de mortalitat mentre que la fertilitat es manté alta. Per tant, aquesta és una fase que es defineix per un gran increment de la quantitat de població.

El tercer estadi, que segueix a l’anterior, contempla el desenvolupament del desenvolupament industrial i cauen les taxes de natalitat fins un nivell en el que la població es manté novament estable. Malgrat la discrepàncies entre alguns demògrafs, s’accepta en general que aquesta seqüència descriu amb exactitud una gran transformació demogràfica de les societats contemporànies.

Aquesta teoria de la transició demogràfica s’oposa directament a les idees de Malthus. Mentre que aquest pensava que l’augment de la prosperitat produiria automàticament un augment de la quantitat de població, la tesi de la transició demogràfica subratlla que el desenvolupament econòmic produït per la industrialització en realitat produeix un nou equilibri pel que fa a l’estabilitat de la població.

També es pot explicar d’aquesta manera: la transició demogràfica consisteix en el procés que fa passar d’un règim d’alta fecunditat a un altre de baixa fecunditat. L’alta fecunditat es pot calcular en més de 6 fills per dona; la baixa fecunditat, en menys de 2,1 fills per dona; és a dir, el llindar que garanteix l’estabilitat demogràfica.

Tanmateix, aquesta transició avança a un ritme extremadament ràpid, i el fenomen travessa les fronteres de les civilitzacions. Així prenem com a exemple Egipte: el 1950 es comptaven 7 fills per dona; en l’actualitat es calculen entre 3 i 4 fills per dona. A aquest ritme, no hi ha dubte de que la transició demogràfica tindrà lloc el 2025. Si prenem un altre exemple d’un altre país musulmà, el més poblat de l’Islam, Indonèsia, tenim: el 1950, la mitjana era de 5,5 fills per dona; actualment, en canvi, és de 2,6 fills per dona. Això significa que la fi de la transició demogràfica és molt a prop. A la Índia, l’evolució és de la mateixa naturalesa: va passar de 6 a 3,3 fills en el curs del mateix període.

Segons les previsions de les Nacions Unides per al planeta en el seu conjunt, la transició demogràfica culminarà al voltant del 2050, data a partir de la qual la població terrestre iniciarà una declinació, probablement inexorable. Segons els estudis, es “perd” un fill per dona cada 10 anys.

Tanmateix, Àfrica és la major excepció a aquesta regla que sembla general. En aquest continent, el més pobre del món, la fecunditat femenina roman en un nivell molt elevat: 6 fills per dona. No obstant això, també a l’Àfrica les promeses de la transició estan en marxa, perquè fa 10 anys es calculaven 7 fills i el procés realment sembla avançar.

Segons els economistes, la transició demogràfica es produeix quan el cost d’educar els fills augmenta. Això es tradueix quan les dones tenen alguna cosa millor: quan se’ls ofereix un treball i un salari, la demanda social de nens disminueix. És a dir, es tenen menys fills, però s’ocupen millor d’ells: els pares tracten de preparar-los un millor destí mitjançant l’escolarització.

La paradoxa de la transició demogràfica actual radica en el fet de que es produeix precisament quan les condicions materials gairebé no han millorat. Això s’observa tant en el camp com en les ciutats, ja sigui que les dones treballin o no, i fins i tot abans de que hagi començat el procés d’escolarització. L’explicació donada per les Nacions Unides és que les dones d’arreu del món veuen en la televisió un model de vida que les fascina: el de les dones occidentals. A través de les imatges a les que accedeixen, entren en un món molt allunyat materialment d’aquell on viuen, però el suficientment proper com perquè desvetlli l’aspiració de semblar-s’hi. Un exemple: la televisió brasilera resultà molt més forta que l’Església Catòlica, tot i que aquesta va aconseguir bloquejar el planning familiar.


Perspectives i tendències per al futur

La fertilitat continuarà essent alta en les societat en els països subdesenvolupats perquè s’han mantingut les postures tradicionals pel que fa a la grandària de les famílies: tenir un gran nombre de fills sovint s’entén com a desitjable, atès que proporciona una font de mà d’obra per a les explotacions agrícoles familiars. Algunes religions s’oposen al control de natalitat o afirmen que és desitjable tenir molts fills.

Tanmateix, s’han produït un descens en els nivells de fertilitat d’alguns països gegants, com el cas de la Xina, on el govern instaurà un dels programes de control de la població més amplis promoguts mai per qualsevol govern amb l’objectiu d’estabilitzar les xifres demogràfiques: va donar incentius (com un millor habitatge i educació i sanitat gratuïtes) per fomentar les famílies amb un sol fill o filla, mentre que les famílies amb més fills s’enfrontaven a dificultats especials (reducció dels salaris per aquelles que tenen un tercer fill). En alguns casos, la política del govern xinès ha tingut conseqüències secundàries molt negatives.

Hom preveu que les transformacions demogràfiques que tindran lloc en els propers cent anys seran majors que qualsevol altra que hagi succeït en tota la història de la humanitat. Les Nacions Unides han descrit varis escenaris de fertilitat. L’”extrem” situa la població del món en més de 25.000 milions de persones al voltant del 2150. En l’escenari “mitjà”, que és el que la ONU considera més probable, es pressuposa que els nivells de fertilitat s’estabilitzaran en torn a dos fills per dona, la qual cosa produiria una població mundial de 11.800 milions de persones en 2150.

Aquest augment demogràfic general amaga
dues tendències diferents. En primer lloc, la majoria dels països subdesenvolupats passarà pel procés de transició demogràfica. Això produirà un considerable augment de la població, atès que cauran els índex de mortalitat. Probablement Índia i Xina assoliran els 1500 milions d’habitants cadascuna. Algunes zones d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina també experimentaran creixements similars abans de que la població s’estabilitzi finalment.

La
segona tendència afecta als països desenvolupats que ja han passat la seva transició demogràfica. En aquestes societats es donarà un creixement demogràfic molt lleuger, si és que es produeix. L’altre factor important és el procés d’envelliment de la població, així com el descens del nombre de joves en termes absoluts. Per tant, les persones de més edat augmentarà de manera acusada. Això tindrà múltiples conseqüències econòmiques i socials per als països desenvolupats: a mesura que augmenti la ràtio de dependència, augmentarà la pressió sobre els serveis sanitaris i socials. Tanmateix, a mesura que augmenti el nombre de persones grans, també tindran més pes polític i pot ser que pressionin per tal que es destinin més diners en programes i serveis dedicats a les persones d’edat avançada.

Conseqüències dels canvis demogràfics. Alguns observadors pensen que les condicions propiciaran temps d’agitació social en els països subdesenvolupats que estiguin passant per la seva transició demogràfica. També s’apunta a que la transformació de l’economia i del mercat laboral pot provocar una gran migració interna del medi rural a les ciutats a la recerca de feina. I la ràpida expansió de les ciutats generaria danys mediambientals severs, nous riscos per a la salut pública, sobrecàrrega en les infraestructures, augment de la criminalitat i assentaments il•legals empobrits.

Els avenços tecnològics agrícoles i industrials no es poden preveure, no hi ha certeses al respecte. No obstant això, ja en els nivells demogràfics actuals pot donar-se el cas que els recursos del món ja es trobin per sota dels necessaris per crear en els països pobres condicions de vida comparables a les dels països industrialitzats.



 

 

(Entrevista amb Anna Cabré). Juliol-Setembre 2001
http://www.edu365.cat/aulanet/comsoc/comentaris/AnnaCabreDemografa.htm

Després de més de trenta anys dedicada a la docència universitària, "sense interrupció ni sabàtics", i a la investigació, Anna Cabré contempla ara, amb sorpresa, com és reclamada cada cop més pels mitjans de comunicació. Amb rigor professional i grans dosis de sentit comú, aquesta demògrafa va a contra corrent en un panorama on moltes vegades s'accepta sense discussió l'alarmisme demogràfic, on "les explicacions, quan no porten a la catàstrofe, són rebutjades com a fruit de l'optimisme".

A una conferència feta a principi d'any, va dir que "de demografia, se'n parla molt i se'n fa poca".

Sí, perquè es fan interpretacions amb molt poc rigor analític, amb molt poc nivell de detall, amb molt poc coneixement demogràfic, en definitiva. I fins i tot els que som demògrafs de professió estem tan aclaparats per la pressió mediàtica i el discurs polític que, moltes vegades, ens mantenim en un nivell superficial d'anàlisi. Tothom raona a partir de les dades del 2050 sense entrar en una crítica de com estan fetes aquestes dades i quants anys d'antiguitat tenen. I llavors passen coses extraordinàries. Segons totes les previsions, Espanya mai no havia de tenir més de quaranta milions d'habitants, i ara resulta que ja fa més de dos anys que som quaranta milions dos-cents. De vegades penso que tot el discurs entorn de la demografia és bastant demencial. En fi, jo dic que la meva feina no és afirmar, sinó desmentir. Passo tot el sant dia desmentint les coses que es diuen des de la demografia, fins que arriba un moment que te'n canses.
Les informacions que ens arriben des dels mitjans de comunicació acostumen a tenir un to fatalista.
Fatalista i basat en l'error. La demografia, com que no té ni una àrea de coneixement reconeguda a la universitat ni un gremi potent, és una mena de boc expiatori que té la culpa de tot. Si hi ha un problema amb les pensions, la culpa és de la demografia. Si hi ha un problema de població activa, la culpa és de la demografia. No hi ha una demanda d'una anàlisi demogràfica seriosa i, per tant, es dóna un abús del discurs demogràfic superficial fet normalment per no demògrafs. També haig de dir, per a descàrrega d'ells, que moltes vegades alguns col•legues s'hi abonen.

A què es refereix?

Hi ha la idea que si fem alarmisme demogràfic, la demografia tindrà més demanda. Primer, penso que no és honest. I, segon, no crec que tinguin raó. A mi, moltes vegades em diuen: "És que vostè és molt optimista". Jo no sóc ni optimista ni pessimista, crec que les coses s'han de raonar. Per exemple, què vol dir aquesta idea que tothom hauria de fer-se plans de pensions pràcticament des que comença a treballar? Això vol dir treure encara més recursos de les persones joves que estan en edat de plena reproducció per a quan ells siguin vells, en comptes de dedicar-los, per exemple, a tenir criatures. I sembla que això és el raonable perquè es preveu una catàstrofe de pensions en el futur. I per què es preveu? Per la baixa fecunditat. I si se suposa que un dels factors de la baixa fecunditat, no pas l'únic, són precisament els problemes econòmics de la gent més jove, si els treuen més cotitzacions sembla que encara es reproduiran menys, no? Així doncs, el raonament demogràfic que l'envelliment serà un problema pot portar a prendre una decisió que encara l'agreuja més.

Quins són els fenòmens demogràfics més importants que s'estan produint a l'actualitat?

De fenòmens demogràfics només n'hi ha tres, i tots tres són importants: la fecunditat, la mortalitat -i el seu oposat, que és la supervivència- i les migracions. A hores d'ara, el que està més de moda i és més evident és la immigració. A la immigració, se li dóna moltíssima importància. Tècnicament, en demografia, immigració vol dir entrar en una població sense haver-hi nascut, venir de fora d'aquesta població. Si ens referim a la població de Catalunya, i encara més a la de Barcelona, no és previsible que hi hagi una immigració de la magnitud que va haver-hi en el passat. En el cas de la ciutat de Barcelona és claríssim, per falta d'espai: no pot tornar a rebre els migrants que va rebre als segles XIX i XX, perquè és una població saturada, sense espai per construir, que pot tenir un creixement limitat. Pel que fa a Barcelona i a Catalunya, la immigració no serà un element demogràfic més important del que ho ha estat en el passat.

I en el cas d'Espanya?

En el cas d'Espanya, sí. Contràriament a Catalunya, Espanya ha estat, fins fa vint anys, un país de tendència emigratòria, i ara ha canviat de tendència; a més, crec que de manera irreversible. Espanya, com la major part dels països europeus, passa d'una experiència migratòria a una experiència immigratòria. I s'han d'anar acostumant que el moviment migratori sigui el principal component demogràfic. En aquest sentit, a Catalunya hauria de ser molt més fàcil tractar el tema de la immigració, perquè nosaltres, no és que ja en tinguem experiència, és que en som el fruit. Ja forma part del nostre sistema. Catalunya deixaria de ser Catalunya si de sobte no hi arribés ningú. Aquí sí que perdríem la identitat que tenim, que és una identitat oberta i immigratòria. El creixement demogràfic de Catalunya fa bastant més d'un segle que té per base la immigració. Una de les dades que jo he produït i que ara circula lliurement sense que se sàpiga d'on surt és aquesta: que, sense immigració al segle XX, Catalunya actualment no arribaria als dos milions i mig d'habitants; per tant, fins als sis milions és el resultat de la immigració del segle XX. La població catalana és el resultat de corrents migratoris molt importants.

De quins corrents migratoris es tracta?

La població de Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius, al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant, qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements migratoris tan importants. Comences a gratar en l'arbre genealògic de qualsevol família de soca-rel ben catalana i li surten francesos per les quatre bandes. La immigració, aquí, no és res de nou. I em sembla bastant patètic que amb una història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries successives! Hi ha una manca de memòria històrica tremenda.

No obstant això, segons l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, gairebé la meitat dels catalans creu que el nombre d'immigrants és "excessiu". I la immigració se situa com el segon problema de Catalunya, per sota de l'atur i els problemes econòmics.

Però immigració és tothom que ha entrat a Barcelona sense haver-hi nascut: és el meu avi que venia del Priorat, són els aragonesos de principi de segle, els andalusos dels anys seixanta... Són tots. I en aquest sentit, no entren més immigrants ara que abans, n'entren menys. Que aquesta immigració que rep ara sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc era d'una gran afinitat. La immigració estrangera d'avui dia viu en condicions menys diferenciades que molts dels immigrants que arribaven pels anys quaranta i que vivien en barraques a Montjuïc i altres llocs. I que eren ben diferenciats, tot i que després, amb el temps, han deixat de ser-ho. Però fins i tot la immigració dels rurals catalans que arribaven a Barcelona a final del segle XIX i principi del XX era socialment molt diferent de la població que vivia a Barcelona. És falsa aquesta idea que ara ens arriben uns migrants molt diferents i difícils d'integrar, i abans tot eren flors i violes. La immigració sempre ha estat conflictiva. I el fet que la gran onada immigratòria, la més recent, que va començar als anys quaranta, es va disparar als cinquanta i va durar fins al 75, es produís en un període en què no hi havia llibertat d'expressió, segurament va minimitzar les reaccions. Però pensar que la immigració que va haver-hi des del 1950 fins al 1975 a Catalunya no creava cap problema ni hi havia cap diferència és molt distint.

Abans comentava que la immigració és la base del creixement demogràfic de Catalunya des de fa més de cent anys. Vostè ha analitzat aquest model al seu llibre El sistema català de reproducció. En què consisteix exactament aquest sistema?

El que jo anomeno "sistema català de reproducció" és un sistema que té la immigració com a component endogen. No és que la immigració arribi accidentalment, sinó que és un sistema que compta sistemàticament amb l'arribada d'immigrants. En aquest sistema, una part dels habitants són descendents dels anteriors i l'altra part és immigrada. I aquesta part immigrada ocupa uns llocs ben determinats en l'escala social i laboral, fent de complement, no de substitució, de la població autòctona. Doncs bé, aquest sistema català de reproducció ha esdevingut el sistema preponderant, universal, a tots els països rics sense excepció. Actualment no hi ha cap país desenvolupat que no tingui un component immigratori important. I aquest sistema que primer vaig començar anomenant "sistema català de reproducció" i que ara en dic "sistema complex de reproducció" -complex en el sentit que és un binomi: té una part que és la reproducció biològica i una altra que és la que jo anomeno "reproducció immigratòria", perquè ja es compta que a cada generació vindrà gent de fora-, últimament he començat a pensar que potser seria més acurat dir-ne "sistema urbà de reproducció".

Perquè és un sistema característic del món urbà?

Perquè aquest ha estat el sistema que han tingut totes les ciutats dignes d'aquest nom. És difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou, una ciutat on generació rere generació els habitants siguin els fills dels anteriors sense aportacions exteriors. Això no seria una ciutat, seria un poble gran. Crec que els països desenvolupats, rics, que tenen una especialització de qualitat, i, per què no, també de poder, en la distribució mundial de l'activitat i la riquesa, tenen la immigració com a part endògena del seu sistema de reproducció, de la mateixa manera que des de sempre, des de l'antiguitat, totes les ciutats del món tenien i tenen la immigració com a component essencial.

El de Catalunya, doncs, ha estat un model molt avançat en el temps.

Sí, és lògic, perquè Catalunya, com que és un país que es va industrialitzar molt abans que altres, va experimentar una sèrie de transformacions. La fecunditat, per exemple, va baixar molt abans que a la resta d'Espanya, i ho va fer perquè les famílies van adquirir un comportament modern en el qual la promoció social pròpia i dels fills era vista no sols com una possibilitat, sinó com una obligació. Catalunya va iniciar uns comportaments i uns canvis de valors que finalment han estat adoptats, com aquell qui diu, a tot arreu. Cap a 1850, les diferències demogràfiques entre Catalunya i Espanya no eren gaire grans. Avui dia, tampoc no són significatives. Però si anem cap als anys 1930-1940, aquestes diferències eren molt importants. Què vol dir? Que Catalunya ha precedit un canvi que després també s'ha donat a la resta d'Espanya. En això ha estat precursora.

Segons l'ONU, Europa necessitarà 120 milions d'immigrants els propers 25 anys...

L'ONU ha fet unes projeccions segons les quals, per mantenir uns determinats paràmetres, farien falta tants migrants. Una altra cosa és que aquests immigrants hagin de venir. El que passa és que aquestes projeccions de l'ONU han estat interpretades de manera frívola, lleugera i irresponsable com una previsió de migracions. Els immigrants vénen a fer unes determinades feines. Si hi ha feina, vindran, i si no n'hi ha, no vindran. És una migració de caràcter econòmic, no té una motivació demogràfica. I les migracions són impossibles de preveure, perquè ningú no sap quina serà l'economia del futur. Els llocs de treball, en un moment de globalització, van i vénen. Les multinacionals, i les que no ho són, poden tancar fàbriques, suprimir produccions i deslocalitzar de cop tota una sèrie de llocs de treball. Ningú no sap com seran i on seran els llocs de treball del futur; per tant, ningú no sap quina serà la immigració del futur.

I amb quines hipòtesis treballa el Centre d'Estudis Demogràfics?

Al Centre d'Estudis Demogràfics acabem de fer un treball per a la Unió Europea. Amb les nostres hipòtesis, que són força moderades, ens dóna com a resultat que, des d'ara fins a l'any 2050, la població espanyola no decreixerà mai dels quaranta milions d'habitants: es manté entre els quaranta i els 42,5 milions. I són hipòtesis que inclouen immigració, però amb les quals obtenim un resultat d'uns quatre milions d'immigrants en un període de cinquanta anys, amb uns percentatges que no passen mai del 7,5 % d'estrangers. De manera que, amb hipòtesis perfectament raonables, també surten altres coses. Ara bé, vol dir què això és el que passarà? Això no ho sap ningú. Nosaltres fem exercicis de modalització d'un futur sota unes determinades hipòtesis, i en això es pot fer de més i de menys. El que em sembla que és insostenible -i això estava a la base de les projeccions de l'ONU- és mantenir en el futur nivells de fecunditat tan baixos com els que hi ha hagut als anys noranta. Són uns mínims històrics que segurament no s'han de mantenir cinquanta anys més, probablement ni cinc anys més.

Què opina de l'establiment de quotes per regular l'entrada d'immigrants?

Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden.

Parlava dels fenòmens demogràfics més rellevants del moment actual. Ha esmentat en primer lloc la immigració.

Hi ha un altre fenomen molt important i al qual no és dóna la importància que té, i és l'allargament de la vida. Totes les projeccions que es fan treballen amb unes hipòtesis d'allargament de la vida molt conservadores, que sembla que estan per sota de la realitat i s'han d'actualitzar contínuament. L'Institut Italià d'Estadístiques ha revisat les projeccions per a Itàlia a l'horitzó 2050, i el més curiós és que s'han afegit sis milions i escaig d'italians respecte al que havien previst fa pocs anys, i la major part és pel canvi de les hipòtesis sobre l'allargament de l'esperança de vida. Aquest és un altre tema on tot està canviant a la vista. No fa gaire temps, tenir vuitanta anys era ser vell de solemnitat. I avui dia, persones molt més grans viuen soles, i de persones de noranta anys, n'hi ha moltíssimes. La realitat està canviant, i la nostra percepció, també. L'allargament de la vida és un fet imparable, i segurament el més irreversible de tots.

Com es percep socialment aquest augment de l'esperança de vida?

Crec que la societat ho veu, en l'aspecte personal, com un avantatge, perquè tothom vol viure més i, sobretot, amb bona salut. I, en canvi, es parla de l'envelliment de la població com un problema, quan l'envelliment vol dir l'èxit en la lluita contra la mort, la garantia que la major part de les persones que neixen, més del 90%, arribaran a vells, a allò que avui dia entenem com a vells. I aquest fet, que em sembla molt positiu, quan es passa a xifres, s'analitza de manera negativa. Les estadístiques parlen dels vells de més de seixanta anys, quan ara la percepció social del que és una persona vella és algú que està per sobre dels 75, i moltes vegades per sobre dels vuitanta. I, en canvi, seguim amb la idea que és normal jubilar-se als seixanta anys, de la mateixa manera que parlen de joves de quinze anys, quan aquests no són vistos com a joves, sinó com a adolescents, és a dir, com a infants grans. Tenim conceptes del segle XIX i realitats del segle XXI. Pensem que quan es va crear la Seguretat Social, a principi del segle XX, l'edat de jubilació de 65 anys era com si avui fos de vuitanta, perquè llavors una persona de 65 anys era algú molt vell. I, no obstant això, ara la gent no es jubila als 65, sinó, de mitjana, als 62. Això no és així per les necessitats de les persones, sinó pels interessos de les empreses.

Lligat al tema de les jubilacions hi ha el de les pensions, que és un dels que més preocupen amb vista a aquesta societat envellida.

El problema és, primer, saber quants pensionistes hi haurà, i això depèn de l'edat en la qual es jubilin. En segon lloc, les pensions dependran de quanta gent treballi, i això estarà en funció de la població en edat activa, de la seva propensió a treballar, però també dels llocs de treball. La gran vulnerabilitat del sistema de pensions no és de tipus demogràfic, sinó de tipus geopolític. Ningú no sap, ja ho he explicat abans, on seran els llocs de treball del futur. Els actuals sistemes de protecció social són uns sistemes de base nacional i, en canvi, l'economia és cada vegada més una economia global. O sigui, els únics que han de pagar les pensions de la gent gran a Espanya són els treballadors que treballen a Espanya. Però els llocs de treball que avui dia hi ha a Espanya poden, d'aquí a vint anys, haver-se desplaçat cap a altres països, o a l'inrevés: potser Espanya serà una gran importadora de llocs de treballs i llavors tindrem moltíssims actius. Per tant, l'equilibri entre persones que treballen i cotitzen i persones que són pensionistes només depèn molt de passada de la demografia, i sí que depèn molt de la reglamentació -per exemple, de l'edat de jubilació- i moltíssim de l'envergadura de la població realment ocupada. No es pot fer un tema demogràfic del que és un tema econòmic.

La natalitat és una altra de les qüestions on se centra l'atenció de la societat.

És el tercer tema demogràfic destacable, que també és important. Ara s'atribueix la baixa natalitat a una mena de comportament de les parelles que consisteix a no tenir criatures. És possible que sigui un element, però també n'hi ha d'altres igualment importants, com el fet que les tals parelles no són parelles. La gent no es casa, no forma noves famílies. Són persones de 28, 30 o 32 anys que moltes vegades no són possibles pares d'unes criatures dins d'una família pròpia, sinó que encara estan vivint com a fills dins la família dels seus pares. Així doncs, es pot interpretar aquesta natalitat com un rebuig a les criatures, o com un retard extraordinari, dels més elevats del món, en l'edat en què es comença a tenir una vida adulta autònoma?

Quines són les últimes tendències de fecunditat registrades a Espanya?

Durant l'any 1999 i el 2000, els naixements han conegut un augment bastant important. S'ha de veure si això continua -que jo crec que sí- i, en aquest sentit, la natalitat ens pot donar alguna sorpresa. Vaja, a mi no em sorprendrà, perquè fa molt de temps que dic que la natalitat ha de pujar, perquè el que tenim no són nivells normals en els quals la societat es pugui mantenir de forma estacionària. Però com que la hipòtesi majoritària és que el Sud d'Europa es mantindrà a nivells baixíssims, pot ser que la natalitat ens doni alguna sorpresa. Aquestes sorpreses poden ser desagradables per a alguns, perquè pot ser que les criatures que neixen en nombre superior al dels anys anteriors les veiem a la porta de la guarderia abans de veure-les a les estadístiques. Abans que sapiguem que n'hi ha més, ja estem tenint més demanda de guarderies i d'escoles.

Creu que s'ha de fomentar la natalitat?

No, no ho crec. Sí que penso que s'ha de facilitar la vida de les famílies; a més, la protecció de les famílies és un manament constitucional. S'ha de fer possible que les dones i els homes que volen tenir criatures en puguin tenir segons la seva voluntat. L'absència d'una política familiar fa que moltes vegades el nombre de fills que les persones realment tenen quedi molt per sota dels seus desitjos. Hi ha els mitjans perquè qui no vulgui tenir fills no en tingui, però no hi ha els mitjans perquè qui vulgui tenir un cert nombre de fills en pugui tenir. Crec que l'ajut a les famílies no té contraindicació; en primer lloc, per una defensa de la llibertat d'opció, i, en segon lloc, perquè és una política redistributiva, de justícia social. Però no em sembla que s'hagi de fer una política per obtenir determinats nivells de natalitat, perquè llavors ens hauríem de posar d'acord sobre quins serien aquests bons nivells. I aquí, que jo sàpiga, no hi ha cap manament constitucional ni cap acord. Ara bé, és obvi que quan es dóna un dels nivells més baixos de fecunditat del món, alguna cosa estranya passa. Personalment, jo saludaria un augment de la natalitat que ens portés a uns nivells més pròxims a la mitjana europea com un signe de normalització. Però no crec que això sigui un objectiu polític. Sóc partidària d'una política familiar que sigui una política d'igualtat de gènere, a favor de la lliure elecció de les dones.

Fins ara, pràcticament només s'han sentit veus d'alarma perquè no naixien més nens.

S'ha fet un discurs de plorar molt per la baixa natalitat, alhora que no es feia pràcticament res per ajudar que augmentés. I també sense considerar tots els avantatges que derivaven de la baixa natalitat. Fins ara, la baixa natalitat ha significat un estalvi per a tothom: estalvi per a les famílies, per a les administracions públiques... S'ha pogut portar l'ensenyament obligatori fins als setze anys, obtenir una escolaritat al cent per cent des dels tres als sis anys, en bona part gràcies a l'estalvi generat per la disminució del nombre de criatures. S'han pogut obtenir efectes qualitatius molt importants gràcies a la reducció quantitativa. Però si ara augmenten els naixements, s'hauran de mantenir aquests nivells d'escolarització. I hi haurà més criatures. Això, per a les administracions públiques, pot ser un repte important. Espero que el saludin després de tants anys de plànyer-se per la baixa fecunditat; que el saludin, però també que hi facin front adequadament.

Veu una unitat demogràfica a l'espai mediterrani?

La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.

En quin sentit?

Encara hi ha la visió que nosaltres tenim una fecunditat molt baixa, cosa que és certa, i que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta, cosa que ja no és certa. A hores d'ara, el Marroc té una fecunditat semblant de la que teníem nosaltres l'any 1975. I les ciutats marroquines estan en un nivell de fecunditat de prop de dos fills per dona, amb la particularitat que aquests nivells, que ja són considerablement baixos respecte al que eren, estan baixant. I, en canvi, els nostres, que són molt baixos, estan pujant. Si s'observen les previsions de Nacions Unides, que es renoven cada dos anys, per a l'Àfrica del Nord a l'horitzó 2025, es veu que, a cada revisió, baixen diversos milions d'habitants.
 

Qüestionari sobre l'entrevista amb la demògrafa Anna Cabré.

1. En quin sentit estan canviant les previsions de població per l’Àfrica del Nord a l’horitzó del 2025?
2. Quins efectes positius ha tingut una baixa natalitat durant un temps per a l’educació del país?
3. Què opina l’Anna Cabré sobre el foment de la natalitat?
4. Segons l’autora, quina és l’evolució del concepte de “vell” i de “jove”? Conceptes del segle XIX i realitats del segle XXI.
5. Quines són les hipòtesis de treball del Centre d’Estudis Demogràfics per al 2050?
6. Què és el sistema complex de reproducció o sistema urbà de reproducció?


IMPACTO DE LOS CAMBIOS DEMOGRÁFICOS EN LAS RELACIONES DE GÉNERO
Anna Cabre i Plà
Ponència dins el marc de les “1as Jornadas municipales de igualdad”
realitzades per l’ajuntament de Galdakao, 28-29 d’Octubre de 2004
Centre d’Estudis Demogràfics 2006

http://www.ced.uab.es/publicacions/PapersPDF/Text282.pdf

Resum.- Els canvis en l’estructura de la població poden repercutir en les relacions de gènere. Aquests canvis s’expliquen per la modificació en les pautes de la mortalitat, la fecunditat i les migracions de les poblacions.

L’ augment dels nivells de supervivència no afecten de la mateixa manera a ambdós sexes, per exemple, les dones enviduen més que els homes. Respecte a la fecunditat, la majoria de les dones acabaran casant-se i tenint fills, però en menor mesura i més tard. Un descens continuat de la fecunditat comporta una disminució dels efectius generacionals. A més, el descens de la mortalitat intrauterina implica un increment del percentatge de naixements. En conseqüència, el segle XXI serà un segle de dèficit de dones als mercats matrimonials a nivell mundial. Aquestes dones tindran moltes oportunitats, laborals, educatives i nupcials ¿sabran què elegir? Altres dones amb menys oportunitats i socialment molt diferents conviuran amb elles, com les immigrants. Aquesta serà la gran temàtica.


.
El tema del que voy a hablar es el del “impacto de los cambios demográficos en las relaciones de género”. Dije bien: “impacto de los cambios demográficos” ya que se puede leer también al revés “impacto de los cambios en las relaciones de género sobre la demografía”, pero yo voy a hablar sobre cómo la demografía influye en las relaciones de género y no al revés.

La demografía tiene la ventaja de que es un terreno acotado, no hay cuarenta temas de demografía. Sólo existen tres variables que mueven la demografía y que son: la mortalidad, la fecundidad y las migraciones. Aparte, podemos hablar también de una cuarta que son los errores estadísticos. Lo que no se puede explicar a través de una de estas tres variables se explica únicamente porque las cifras están mal. Si las cifras son correctas solo hay estos tres modos de cambiar la población (mortalidad, fecundidad y migraciones).

Las migraciones, si quieren, las podemos dividir en dos, y entonces obtendremos cuatro maneras de modificar la población: por inmigración y por emigración. Tenemos entonces dos formas de entrada y dos de salida. Alguien sale de una población por mortalidad o por emigración y entra en una población por nacimiento (fecundidad) o por inmigración. Ahí se han acabado las variables demográficas.

Todo esto se resume en dos parámetros de la población que son su ritmo de crecimiento o dinámica y su estructura o composición basada básicamente en el sexo y en la edad. Esos dos parámetros de la población son los que inciden sobre el resto.

De qué manera el crecimiento de la población y su estructura pueden incidir en las relaciones de género es algo que ahora les explicaré. Lo más nuevo que les presentaré es cómo los cambios en la estructura de la población pueden crear situaciones en las relaciones de género distintas a las que ya teníamos. Les explicaré cómo el paso de tener una población con gran abundancia de jóvenes a tener una población con pocos jóvenes, como vamos a tener en los próximos veinte años, puede tener incidencias en las relaciones de género. Verán como influye más de lo que parece.

Déjenme hacer una rápida incursión por las cuatro variables demográficas antes mencionadas y decir que dos de ellas parecen relativamente involuntarias mientras que otras dos son bastante voluntarias. Entre las involuntarias, o al menos las directamente involuntarias, nos encontramos con la mortalidad y la inmigración. La inmigración es voluntaria para el que llega pero no para el que la recibe. La persona en el momento en el que decide es un emigrante pero cuando llega al lugar de acogida es un inmigrante. Se le ve como inmigrante cuando ha llegado.

Nadie que está en un lugar puede incidir sobre la inmigración en ese lugar. El caso de la mortalidad está más claro. Exceptuando los casos de suicidio, en general, la mortalidad es un fenómeno no querido aunque inevitable. Es visto como una fatalidad, lo cual no quiere decir que no labremos nuestro propio destino con hábitos saludables o no saludables, con riesgos...

En conclusión, se puede decir que no elegimos morirnos y tampoco cuantas personas inmigrantes van a venir. Aunque la sociedad a través de su estructura, o de los empleos que ofrece... sí condiciona que vayan a venir más o menos inmigrantes nadie elige realmente cuántos van a venir, ni qué incidencia va a tener la inmigración, aunque esto afecte después en su vida. Afecta también en algo que en demografía se llama mercados matrimoniales. La inmigración amplia el mercado matrimonial de la misma manera que la emigración lo restringe.

Existen otros dos fenómenos que son mucho más voluntarios: la fecundidad, y asociada con ella la nupcialidad, y la emigración En demografía estudiamos el fenómeno de la nupcialidad ya que tiene muchísima influencia en la fecundidad. Se considera este fenómeno como un factor parademográfico. En nuestras latitudes los nacimientos se producen mayormente dentro del matrimonio o dentro de parejas estables en unión estable.

Ver cómo se producen las uniones, cuántas parejas contraen matrimonio, ver si este dura o no dura y cuánto dura es algo que condiciona también la fecundidad. Estas son cosas muy voluntarias y cada vez más. Mientras que morirse o no morirse no es una decisión voluntaria, casarse o no casarse sí que lo es. Lo mismo es emigrar, aunque pueda haber condicionamientos, presiones, finalmente emigrar es una opción. Yo quería ver cómo afecta y qué cambios se están produciendo en estas variables y lo enfocaré particularmente sobre cómo afectan a las mujeres.

Empezaré por la que descarto más rápido ya que considero que afecta relativamente poco que es el tema de la emigración. Aquí, en España, estamos en un lugar que tiempo atrás fue emigratorio aunque actualmente no hay mucha emigración. Las corrientes emigratorias que hay no son percibidas como tales. Existe, por ejemplo, la emigración residencial, es decir, la de las personas que se van a vivir a un municipio cercano, a Cantabria, la Rioja o Francia pero en realidad trabajan aquí. Entran y salen y forman parte de esta sociedad pero oficialmente han emigrado. Esto no es lo que entendemos por emigración. Hay gente que incluso emigra a Bruselas pero de alguna forma sigue viviendo aquí. Estamos hablando entonces de una emigración de alto nivel, es decir, los que van a Bruselas, los que se mueven con los movimientos de su empresa. En conclusión los que se ven casi forzados a emigrar por un tiempo. Esto ocurre también por cuestiones de estudios especialmente a nivel de postgrado.

Aunque existe este tipo de emigración, hoy en día no se puede hablar aquí de corrientes migratorias importantes, como en el pasado, que lleven a un cambio voluntario y permanente del lugar de residencia sino que existe lo que podríamos llamar módulos emigratorios en la vida de las personas que son de carácter temporal. Hoy en día, no tiene mucha importancia el tema de la emigración para la cuestión que venimos a tratar aquí ya que no veo en qué afectaría en general al conjunto de mujeres. Más concretamente se podría decir que afecta por ejemplo cuando hablamos del ámbito de los estudios y su relación con la fecundidad y nupcialidad. El hecho de que se considere en determinados niveles educativos como necesario haber realizado estudios de varios años en otros lugares influye enormemente en esta relación ya que contribuye a retrasar enormemente la entrada definitiva en la vida adulta. Cada vez hay más deberes por hacer antes de constituir una familia, lo cual nos coloca en unas edades en las que ya casi no queda tiempo para formar familia y tener hijos. Esto no toca al conjunto de la población, pero si a fragmentos cada vez más amplios, ya que el nivel educativo es cada vez mayor. Existen incluso estudios americanos que, un poco osadamente, atribuyen la fecundidad diferencial de las mujeres con mayor educación a los imperativos de las tesis doctorales, dicen que para cuando las acaban ya no tienen tiempo de tener niños. Este es quizás un caso extremo.

A continuación hablaré del tema de mortalidad, pero en positivo, es decir haré referencia a la supervivencia. A veces decir que la mortalidad ha disminuido es un contrasentido ya que finalmente acaba muriendo el 100% de las personas. Cuando hablamos de este descenso lo que queremos decir es que se ha retrasado. La defunción aparece cada vez más tarde en la vida de las personas. Lo que sí que podemos decir es que la supervivencia ha aumentado y mucho.

Podría dar muchos datos, por ejemplo, a principios de siglo en España estábamos en una esperanza de vida de treinta cinco años. En el País Vasco un poquito más aunque no demasiado. Hoy estamos en ochenta y dos para las mujeres y setenta y ocho para los hombres. Somos en este momento el país con mejor supervivencia de Europa y el segundo mejor del mundo después de Japón. Si tenemos en cuenta que a principios de siglo llevábamos quince años de retraso de esperanza de vida con respecto a la media de Europa Occidental se puede decir que la mejora es más que visible. No solo ha aumentado la longevidad, como ha ocurrido en todas partes, sino que además lo ha hecho de forma más rápida y acentuada.

Este proceso tuvo dos fases:

- Democratización de la supervivencia. Si antiguamente había quienes morían el primer año de vida, otros en la infancia, otros en la juventud, otros iban muriendo a lo largo de la vida y algunos llegaban a viejos, ahora con la democratización de la supervivencia la inmensa mayoría llegan a viejos. Si toman por ejemplo la edad media en la que el cincuenta por ciento de las personas ya ha desaparecido, a principios del siglo veinte
(1900) ésta estaba por debajo de los veinte años y mientras que para las niñas que nacen hoy la edad en la que quedarán la mitad es de ochenta y siete años. Esto si las cosas no mejoran ya que para cuando ellas lleguen a ochenta y siete, las cosas habrán mejorado y su longevidad será mayor. Las mujeres que en estos momentos estamos en esta sala aun tenemos muchas posibilidades de rozar los cien años teniendo en cuenta
todas las mejoras que se vienen produciendo y todos los avances entre lo que tenemos asegurado por lo ya vivido y lo que se descuenta por lo que nos queda por vivir. Uno es viejo por el tiempo que tiene por detrás, pero joven por el tiempo que le queda por delante que aunque no lo sabemos nos lo imaginamos según la información que tenemos sobre nuestra esperanza de vida. O sea que, desde este punto de vista, resulta
que con lo que les acabo de decir, ahora son más jóvenes que antes de entrar en la sala.

- Conquista de las grandes edades. Hoy en día ya no se pueden repartir mucho más años entre los niños y las niñas, las personas jóvenes y las adultas. Se deben evitar todas las muertes que se pueda, pero se ha llegado a unos tipos de causa de muerte que son difíciles de comprimir (accidentes...). Se debe intentar luchar contra esto, ya que la sociedad valora de forma particularmente negativa las muertes de personas jóvenes o
criaturas, hay que intentar hacer algo, pero los resultados son pocos e inciden poco en el conjunto de las cifras demográficas. Lo que está pasando es que realmente, las ganancias en supervivencia, se están haciendo de los sesenta y cinco años hacia arriba.

Ahora ya no vamos a repartir mejor los años entre todos los grupos de edad sino que realmente estamos en una conquista y colonización de edades en las que antiguamente no había apenas personas, ya que no llegaban. Antes, alcanzar los noventa años era una excepción, de modo que el que llegaba a esta edad seguramente no había visto nunca a nadie de su familia ni del vecindario que lo hubiera hecho antes. Hoy en día llegar a los ochenta es algo común, los noventa es también una edad muy poblada y superar los cien es algo más excepcional pero no tan excepcional ya. Seguramente la mayoría de nosotras y nosotros hemos visto o conocido algún centenario. Esto cambia mucho nuestras vidas y sobre todo la de las mujeres, que viven más y con más cambios. La mayoría de hombres mueren casados y viviendo en sus casas, la mayoría de las mujeres mueren viudas, viviendo en sus casas o fuera de ellas. Para las mujeres esta larga vida les representa más cambios. La vida de los hombres está bastante más marcada por el hecho de la jubilación, que es algo que a las mujeres no afectaba tanto quizás porque se jubilaban menos y también se adaptaban mejor a los cambios. La vida de las mujeres en cambio está marcada por la viudez, algo que a los hombres les ocurre menos.

Finalmente, trataré el tema de la fecundidad. La fecundidad y la nupcialidad, como ya he dicho, son un tema de carácter más voluntario. Ha habido grandes cambios en este ámbito, pero a veces éstos se han visto e interpretado de manera exagerada. Algunos son cambios de comportamiento que repercuten en la dimensión de la familia, pero otros son cambios principalmente cronológicos, de tiempo, de momento.

Cuando se dice que el número medio de hijos por mujer está en 1,35 parece que decimos que se está teniendo un hijo único ya que 1,35 está más cerca de uno que de dos. Esto no es así, ya que primeramente no todo el mundo tiene hijos o hijas (algunas personas tendrán cero y otras 3). Que estemos en 1,35 de media no quiere decir que uno sea lo más frecuente. Además, en realidad no se están teniendo 1,35 hijos de media. Esta cifra nos indica el promedio de hijos que se tendrían si la situación actual de fecundidad quedara estacionada para siempre. Si las chicas de quince a veinte tuvieran la misma fecundidad que ahora, las de veinte a veinticuatro igual, las de veinticinco a treinta igual... Es decir, una mujer que a lo largo de toda su vida se comportara como las de distintas edades lo hacen ahora acabaría teniendo 1,35 descendientes. Esto, en realidad no es así, ya que para las que ahora tienen más de cuarenta, en su juventud, la fecundidad era más alta y las que ahora son jóvenes, al parecer, esperan tener descendencia cuando tengan cerca de cuarenta, que ya veremos si pueden. Las y los expertos con métodos más refinados calculan que, en realidad, las generaciones españolas actuales quedarán un poco por encima de un hijo y medio por mujer. Eso ya no es hijo único, dado que el porcentaje incluye a gente que no ha tenido descendencia la norma se acerca más a dos que a uno. Otra cosa es que personas que tienen la pauta de tener dos, entre que empiezan tarde, las dificultades que encuentran y las exigencias de la vida profesional, deciden quedarse sólo en uno. Simplemente con que la gente que considera que lo ideal es tener dos hijos se animara a tener el segundo ya se obtendría un aumento constante.

No se trataría de convencer a nadie simplemente de “animar a la desanimada”. Aunque cada vez hay más desanimado con eso de la igualdad. La forma más fácil de bajar la natalidad próxima a cero es que los hombres parieran. Si los hombres fueran los que tuvieran que parir la natalidad sería muy baja. Ya no solo por el tema de parir, está comprobado que aquellos hombres que más se ocupan de sus hijos, los que más comparten, tienen objetivos de fecundidad más bajos. Los que están a favor de familias numerosas tienen, generalmente, una visión de la familia más desigual. Los hombres que se ocupan de la familia y de la casa son más restrictivos que las mujeres en el mismo caso.

La fecundidad es baja y, sobre todo y más importante, es tardía. Es más importante la característica de tardía porque, a pesar de ser baja, la mortalidad infantil ha descendido con lo cual los pocos que nacen sobreviven y se tienen en casa hasta los treinta años. Antiguamente nacían más pero muchos morían, otros se marchaban muy temprano de casa a trabajar en otros sitios... En realidad la percepción de falta de niños en los hogares procede, en parte de un sesgo de observación. Las personas dicen que antes había muchas familias, muy grandes y te encuentras con gente que te cuenta que eran ocho personas en su casa. Cuando vas a mirar las estadísticas no salen tantas familias con ocho hijas o hijos, pero claro, es que en una familia de ocho hay ocho que te dicen que en su casa eran ocho, esa familia sale ocho veces. La familia de hija o hijo único solo sale una vez y la familia sin ninguna descendencia no sale ninguna vez. En realidad había muchas más familias pequeñas de lo que parece por tradición.

Lo que es más notable no es tanto el número de hijas o hijos que se tiene como la edad en que se tienen. No es tanto el si se constituye o no la familia, ya que la mayoría acaban dando el paso, como el a qué edades lo hacen. Si en lugar de comparar lo que pasa ahora con lo que pasaba en los años cincuenta que no vamos a obtener grandes diferencias lo comparamos con el periodo de referencia que utilizamos siempre que son los años setenta nos encontramos con que estamos comparando dos momentos extraordinariamente extremos. Los años setenta tuvieron un comportamiento demográfico nada normal en los que todo el mundo se casaba y además cada vez más temprano, a los veinte o a los veintiuno, en los que tenían cuatro o cinco hijos en muy corto espacio de tiempo... En los años setenta se acumulaban matrimonios y nacimientos porque todo se hacía muy temprano y muy rápido. Hoy en día estamos a la inversa. Se acaban las personas casando y teniendo hijos, pero muy tarde y de modo muy disociado. Antes la primera o primer hijo nacía casi antes de los nueve meses de matrimonio y hoy en día hay personas que tienen su primer descendiente después de doce años de matrimonio y quince de unión. Lo que antes era considerado un caso de esterilidad hoy es simplemente una opción personal. Hoy en día todo se ha retrasado tanto que hasta surge el problema de la infertilidad o baja fertilidad.

Muchas veces vemos artículos en los periódicos que tratan sobre la calidad de los espermatozoides, pero nadie se plantea severamente el tema de la edad. Es correcto que la calidad igual no era la misma pero quizás si se hubiera tomado la decisión de tener la descendencia diez años antes la calidad hubiera sido mejor y aunque la calidad no hubiera sido buena se hubieran tenido diez años más para experimentos, diez años que no tienen ahora. Este tema tiene una gran implicación de género, en positivo y en negativo.

El último punto es el tema de la inmigración. Actualmente estamos ante una oleada inmigratoria no diría sin precedente, ya que aquí se han conocido grandes oleadas inmigratorias, pero sí diferente. Ahora la inmigración es extranjera. Y ¿Cómo afecta la inmigración a las mujeres? Cuando hablamos de mujeres, no nos referimos solo a las mujeres jóvenes que viven en pareja, ya que mujeres somos desde la cuna hasta la sepultura. Cada vez hay un segmento de población mayor y muy importante que son las mujeres mayores. Además, mujeres no solo son aquellas que tienen DNI, sino toda aquella que vive en la sociedad y cada vez tenemos más mujeres que vienen de otros lugares. Las que vienen de otras provincias de España, aunque pueden representar muchas diferencias, desde el punto de vista de los derechos son iguales (derecho al voto, derecho a la permanencia...). Existe otro tipo de personas que en esto son diferentes, nos referimos a las que vienen del extranjero. Vienen, por ejemplo, mujeres que son distintas por los derechos que tienen al ser extranjeras y también distintas por su cultura original y posiciones que ocupan en la sociedad.

Siempre he sido muy optimista. Cuando todo el mundo pensaba que la población iba a decrecer porque la fecundidad iba a seguir bajando, yo pensaba que no ocurriría así y lo decía. Creía que no iba a seguir bajando y que de hecho iba a empezar a subir y así esta ocurriendo, poco a poco la fecundidad va en aumento. Siempre dije que en España la población no iba a decaer ni a decrecer, siempre tuve presente incluso que habría inmigración, pero nunca creí que la oleada fuera a ser de tal dimensión y tan pronto. Ahora, con la anunciada operación de regularización, esta será aun mayor. Con la regularización lo que se hace es hacer aflorar personas que ya estaban aquí, la mayoría empadronados, por lo que no tiene tanto efecto estadístico. Pero no hay que olvidar que en cuanto las personas están regularmente aquí, por el procedimiento de reagrupación familiar, pueden atraer a nuevas personas, que mientras están irregulares no pueden. El
fenómeno de la inmigración es pues un fenómeno potentísimo que va a durar.

Tengo personalmente una teoría, y es que toda sociedad que mantiene a la juventud escolarizada hasta los dieciséis años obligatoriamente y en la que una buena parte de ella sigue escolarizada después de los dieciséis es una sociedad importadora de mano de obra. Esto es casi como una ley. Cuando uno invierte en formar a fondo a las nuevas generaciones quiere decir que opta por no producir en casa todos los niveles de la mano de obra, sino que se especializa en producir mano de obra de las gamas medias y altas y deja para los inmigrantes y las personas de generaciones más antiguas los empleos bajos.

Hay que hacer referencia también al destino que tienen las personas inmigrantes una vez que llegan, si están también sujetos a una movilidad ascendente en los trabajos y dejan lugar a otras nuevas personas inmigrantes que lleguen o se quedan estancados en los mismo puestos de trabajo. Generalmente se da el primer caso, y entonces este es un proceso que no tiene fin. Ser una población inmigratoria es algo bastante conveniente,
aunque tiene inconvenientes como los culturales. Si se encuentra la forma de convertir, desde el punto de vista económico y de promoción social, el factor cultural en un factor de integración y de cohesión, la inmigración podría salir reforzando identidades.

Desde el punto de vista de las mujeres, ese si que es un tema para quienes trabajan por la igualdad, porque estamos, por una parte, trabajando en la igualdad y, por otra parte, están llegando personas que se encuentran en condiciones de desigualdad, bien por su situación de origen o bien por las condiciones en que llegan aquí. Muchos colectivos de mujeres inmigrantes se quejan de que por reagrupación familiar sus derechos dependen de su relación con el cabeza de familia, en este caso por la persona que es el inmigrante titular y que si se separan pierden su permiso de residencia. Muchas veces la situación de desigualdad que tienen las mujeres inmigrantes y que atribuimos a su cultura de origen o nivel de desarrollo se ve muy agravada por la situación en que permanecen aquí. Ahí hay un terreno de intervención importantísimo.

Repasando los cuatro puntos anteriormente expuestos diré que:

El tema de la supervivencia, será el gran tema. ¿Qué vamos a hacer con todos estos años que hemos ganado a partir de los sesenta y cinco?, ¿se va a poder mantener la jubilación a las edades actuales?, ¿habrá que organizar las vidas de otra forma? Está el tema de la dependencia. Las personas pasan en dependencia una pequeña fracción del tiempo de la vejez administrativa. ¿Es razonable que a partir los de los sesenta años nos obliguen a renovar el carné de conducir cada dos años y a partir de los cincuenta cada cinco?, ¿Es razonable que te declaren viejo administrativo desde el punto de vista de la salud a los cincuenta años poniéndote reglamento especial? ¿No es esta una medida completamente anticuada y obsoleta?

Por tanto, la supervivencia va a aumentar. Por lo que respecta a la fecundidad, no va a bajar más. La mayoría de mujeres van a acabar formando familias aunque no tanto como en los setenta, y más tarde. La mayoría van a tener descendencia aunque menos y también más tarde. La inmigración seguirá siendo un fenómeno muy importante y este nos va a traer una serie de cambios, y sobre todo en las edades jóvenes. En estas edades es donde nos encontramos la máxima aportación de inmigración. La migración hoy en día está cada vez más feminizada. Antes la mayoría de la migración que llegaba a España era masculina y ahora es cada vez más femenina. En el sector latinoamericano, por ejemplo, ya se está viendo como están aumentando los latinoamericanos hombres que ingresan en España por reagrupación familiar lo que quiere decir que han sido las mujeres las que han llegado primero, las que han encontrado trabajo, las que se han regularizado y después han traído a sus maridos, parejas o hijos.

Todo esto se resume en que la población que estaba estancada ya no lo está. La población vuelve a estar en una fase creciente. Todos estos miedos que existían de quedarnos sin gente se están viendo resueltos.

Hasta agosto del año 2002 las proyecciones que tenía el Instituto Nacional de Estadística para el año dos mil cincuenta eran de 34 millones de habitantes cuando estábamos entonces en treinta y nueve. En agosto de dos mil dos pasaron de treinta y cuatro a cuarenta y tres y medio para el dos mil cincuenta. Hace un mes han pasado del cuarenta y tres y medio a cincuenta y tres millones. Es decir, en cuatro años, las proyecciones del INE para la misma fecha han pasado de treinta y cuatro a cincuenta y tres millones. En realidad nadie sabe que pasará en el dos mil cincuenta pero el futuro se ve según sea el presente.

El hecho de que se haya producido un cambio tan espectacular significa que el presente ha cambiado mucho. Fundamentalmente en dos sentidos:

-Ha cambiado en el sentido de crecer. Todas las instituciones, y en particular los Ayuntamientos, tienen que contar con que se ha vivido un periodo de relativa estabilidad, pero de aquí en adelante la población va a ir en continuo aumento y por lo tanto para mantenerse en el mismo nivel se precisarán más recursos. Esto es algo que pasaba en los años setenta, cuando cada año había que escolarizar a muchísimas más niñas y niños. Actualmente estamos en otra fase creciente, no como en los sesenta o setenta, pero sí creciente.

-Ha cambiado la estructura por sexo y edad de la población. En el año setenta y cinco nacieron aproximadamente el doble de niñas y niños que en el año mil novecientos noventa y cinco. En veinte años el número de niñas y niños disminuyó a la mitad. El número de niñas y niños nacidos en el setenta y cinco, que son quienes ahora tienen veintinueve o treinta años, es el más alto de nuestra historia. Esto hace que desde el
setenta y cinco hasta ahora el cambio haya sido grande. Primero hubo muchas niñas y niños en las escuelas, luego hubo muchos adolescentes en los institutos, después la universidad se vio desbordada, luego muchas personas entrando al mercado de trabajo y ahora muchas personas que quieren comprar casas y que quieren tener descendencia.

Ahora de lo que hay multitud es de personas de entre treinta y cuarenta años. Ya no hay muchas personas entre veinte y treinta años, hay muy pocas de entre diez y veinte y de menos de diez hay algunos aunque cada vez habrá más. Como saben bien las escuelas, primero cerraron aulas de primaria, luego hubo problemas en la secundaria, y ahora las universidades tienen que competir unas con otras por conseguir estudiantes... cuando hace cinco años eran los estudiantes quienes competían unos con otros para acceder a una plaza en la universidad y tenían incluso que hacer estudios que no querían. Hoy en día, por ejemplo en Cataluña, el 80% de los estudiantes entran en primera preferencia de la carrera que deseen. Esto antes era impensable, en Geografía teníamos a quienes ingresaban incluso en sexta preferencia. Este es un cambio muy importante.

¿Cómo influye este cambio en las mujeres? Fundamentalmente influye en el mercado matrimonial, uno de mis temas preferidos. Cuando cada año nacían más niños, hasta el año 1976 o 1977, como los hombres se casaban con mujeres más jóvenes o las mujeres se casaban con hombres más mayores (unos tres años), siempre había más chicas que chicos (tres años más mayores) en el mercado matrimonial. Es decir, había más chicas por casar que chicos.

Ahora, con las generaciones decrecientes ocurren cosas como que por cada cuatro chicos nacidos en el 1978 sólo hay tres chicas nacidas en el 1981. Esto se tiene que estar notando en el mercado matrimonial porque que haya tres chicas para cuatro chicos es difícil de arreglar, y ahora ya tienen 27 y 24 años respectivamente. Estas personas apenas empiezan a casarse, ya deben estar notando que el mercado matrimonial está complicado.

El siglo veintiuno va a ser un siglo de escasez de chicas en el mercado matrimonial a nivel global porque las generaciones serán decrecientes en todo el mundo. De aquí al dos mil setenta nacerán cada vez menos niñas y niños, aunque la población seguirá creciendo por longevidad. Como van a nacer menos existirá el problema de que habrá menos hombres en edad de casarse que las mujeres correspondientes. Además, cada vez están naciendo más niños, antes nacían 105 niños por 100 niñas y ahora lo hacen 107 y con tendencia a subir.

En todas las edades nupciales habrá más hombres que mujeres. Si a esto sumamos que las generaciones decrecen, que las generaciones de las mujeres son más pequeñas y que además en buena parte del mundo se dedican a practicar aborto selectivo contra las niñas pues resulta que habrá escasez mundial de jóvenes o no tan jóvenes casaderas. El problema que se plantea es saber cómo va a incidir este cambio de estructura de la
población en la condición de las mujeres.

Es en estos periodos en los que nos hemos quejado tanto de la mala situación de la juventud, de la falta de empleo, de la necesidad de estudiar siete masters para acabar trabajando en un McDonalds, de la imposibilidad de la juventud para constituir familias porque el empleo es precario... es cuando se ha dado una época de mayor igualdad entre hombres y mujeres. Esto ocurre por diversas causas:

-Las mujeres no se han casado a los veinte sino más bien a los treinta y esto es una gran diferencia, ya que da mucho margen y tiempo para pensar bien las cosas.

-Durante el tiempo de más que ha pasado hasta decidir casarse, como además no había mucho empleo, la juventud ha estudiado mucho lo cual favorece a ambos sexos. A ellas les da mucha más autonomía e independencia, a la vez que las facilita otra visión de la vida y a ellos les sirve para acostumbrarse a la situación de igualdad.

-Es necesario el trabajo de ambos cónyuges para poder pagar la hipoteca. Ya no se ve tanto el trabajo de las mujeres como una distracción para matar el aburrimiento. El tema de la Igualdad se ha desarrollado en un periodo de tiempo en el que había un excedente de juventud y sus condiciones globales eran difíciles.

La preocupación es saber qué ocurrirá cuando lleguen estas generaciones pequeñas que han nacido en los ochenta y ahora tienen veinticinco años o menos, un periodo en que hay poca juventud pero el aparato escolar o universitario es el mismo. Las oportunidades de los empleos serán mayores y estas jóvenes tendrán también muchos más pretendientes.

Estas chicas que tendrán de todo: ofertas universitarias, ofertas de empleo, ofertas de matrimonio... veremos qué opciones van a tomar con estas oportunidades. Las oportunidades existirán para ellas, pero lo que no tendrán será tiempo para hacerlo todo. Para desgracia o para suerte, las mujeres de las generaciones más pobladas no podían hacerlo todo, no tenían empleo, en la universidad no podían entrar y no se podían casar
cuando eran jóvenes porque no tenían con quien que tuviera voluntad y condiciones Las mujeres del ochenta van a tener muchas oportunidades pero no se sabe que opciones van a tomar. Hay experiencias de generaciones pequeñas nacidas en los treinta, por ejemplo en EEUU.

Betty Friedan estudió esta situación en “La mística de la feminidad”, un clásico de la literatura feminista. Dice que las mujeres americanas, que eran las más emancipadas del mundo, se habían vuelto a casa por una campaña de opinión. Yo creo que volvieron a casa porque se casaban a los diecinueve años, ya que pertenecían a una generación muy pequeña donde había mucha demanda y porque los hombres que también eran de
generaciones relativamente pequeñas tenían mejor empleo y mejor sueldo. Cuando las mujeres se pudieron volver a casa, se volvieron. En España, las mujeres que nacieron en los años treinta y cuarenta las cuales tenían mucho mejor nivel educativo que las anteriores y llegaron a la edad adulta en un momento de expansión como fueron los años sesenta, trabajaron relativamente poco. Las mujeres de mi edad han sido mucho más amas de casa de lo que les correspondería con el nivel de empleo que había y el nivel educativo que tenían. Me temo que cuando a las chicas se les ofrezca empleo, estudios, matrimonio... no sabrán qué elegir. ¿Cuál será el feminismo de estas chicas?, ¿Qué van a reivindicar?... no se sabe, igual quieren reivindicar tiempo para estar con sus familias.

Estas muchachas también van a convivir con una masa de otras muchachas o no tan muchachas que son las de la inmigración, que van a tener muchísimas menos opciones que ellas. Ahí es cuando vamos a ir a una sociedad con unas mujeres cada vez más diferenciadas. Unas cada vez con más oportunidades y educación y otras socialmente muy distintas cuyas limitaciones comienzan en los papeles, en su condición de inmigrante...

Qüestionari

1. Quines són les 3 variables en l'estudi de la demografia?
2. Quines d'aquestes són voluntàries i/o involuntàries?
3. Què s'entén per "emigració d'alt nivell"
4. Quina esperança de vida hi havia a Espanya a inicis del segle XX ? I actualment?
5. Com explicaries l'afirmació de l'autora, segons la qual els homes "masclistes" tendeixen a tenir famílies amb més fills?
6. Quin comportament demogràfic "estrany" succeeix durant els anys 70? Quin contras hi ha amb el que passa actualment?
7. En quins dos aspectes s'ha donat un canvi espectacular pel que fa al creixement de la població, segons l'autora?
8 Com influeix aquest canvi espectacular en les dones, segons l'autora?
9. Com influirà aquest canvi d'estructura de la població en la condició de les dones, segons Anna Cabre?
10. Què succeirà, a parer de l'autora, quan aquestes generacions que han nascut en els anys 80 i ara tenen 25 anys més o menys, un període en que hi ha poca joventut però l'aparell escolar o universitari és el mateix?

 



“VIVIREMOS MÁS AÑOS COMO VIEJOS QUE COMO JÓVENES".
(Entrevista a M. ÁNGELES DURAN, El País, 25 setembre 2005)
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Viviremos/anos/viejos/jovenes/elpdomrpj/20050925elpdmgrep_3/Tes

(Envelliment, dones, tecnologia, drets de sortida)
 

Qüestionari de l'entrevista a M. Ángeles Duran

1. Segons la professora Maria Ángeles Durán, quin és el canvi més important que s’ha produït a Espanya els darrers anys?
2. Quin és el motiu segons la professora de la vinguda d’immigrants?
3. Quina reflexió fa a l’entorn del nivell de delinqüència i immigració?
4. Quan parla de les comparacions entre els nivells de violència de diferents països quina idea et sembla més important?
5. Quin tipus de societat preveu que viureu –vosaltres sobretot- ?
6. Què vol dir drets d’entrada?
7. I els drets de sortida?
8. Quina crítica fa a una determinada concepció de societat moderna?
9. I sobre l’ensenyament quin canvi diu que s’ha produït i que molts no volen veure?
10. Quines perspectives preveu per la biotecnologia?
11. Quina raó dona per explicar l’alt nombre d’adopcions?
12. Quin paper dona a l’església en els canvis que s’acosten?
13. Es “passa” de l’església ?
14. Com exemplifica el control de l’església a la societat espanyola actual?
15. Saps què és el Concordat? Què et sembla l’exemple que posa sobre l’accés al sacerdoci de les dones i que en canvi l’Església rebi subvencions de l’estat?
16. Resumeix breument com veu “la situació de l’home Espanya” després dels canvis que es van produint?



 

 

 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es