UNA MICA D’HISTÒRIA

L’interès per l’observació i comprensió dels mecanismes de la visió estereoscòpica és tan antic com la mateixa Ciència. Euclides, Leonardo da Vinci, Keppler, entre altres, realitzaren observacions i estudis sobre aquest fenomen. No fou fins 1838 que Sir Charles Wheatstone construí el primer aparell que permetia l’observació de dibuixos geomètrics en relleu.

La fotografia com a tal va néixer entre els anys 1938 (invenció del daguerreotip), 1839 (fabricació del primer paper sensible) i 1841 (fabricació de les primeres plaques de vidre sensible). Al 1849 Sir David Brewster construí la primera càmera fotogràfica estereoscòpica així com un visor per les imatges obtingudes. D’aleshores encà, la fotografia estereoscòpica ha anat progressant i n’han aparegut diferents modalitats: els anaglifs, els hologrames, el cinema en 3D,…

La fotografia estereoscòpica ha atret l’atenció constant dels fotògrafs des del seu origen. A finals del segle XIX hom podia trobar extenses col·leccions de fotografies estereoscòpiques de tot el món. A la mateixa ciutat de Lleida, molt allunyada en aquelles èpoques de les novetats tecnològiques, científiques i socials, el fotògraf lleidatà Manuel Herrera i Ges forní una ampla col·lecció de fotografies estereoscòpiques. En aquell temps aquest tipus de fotografia era considerat com una curiositat científica i trobaven en les atraccions de fira un bon lloc d’exhibició.

La fotografia estereoscòpica no era solament un fenomen de fireta. En Santiago Ramón y Cajal utilitzà la fotografia estereoscòpica per a presentar els resultats dels seus treballs.

Al llarg dels anys 30 l’estereofotografia ressorgí amb l’aparició de càmeres 3D amb pel·lícula de 35 mm.

Durant els anys 50 l’experiència obtinguda en la estereofotografia portà a assajar la realització de pel·lícules 3D. No fou fins als anys 80 que s’aconseguiren resultats definitius (IMAX).