SOBRE LES AUQUES
En el llibre Jocs i Joguines. Records de la infantesa (1893) , Eduard Vidal i Valenciano (nascut a Vilafranca del Penedès l'any 1839) parla abastament de les auques. Recorda com en la seva infantesa, ell i els seus companys d'estudi estaven neguitosos el dia que sabien que havien arribat auques noves al llibreter de vell que freqüentaven, i només pensaven a acabar les classes per anar a veure les novetats i comprar-les -aquells que tenien els diners necessaris, és clar-. Més endavant enumera les auques més famoses i rememora les bones estones que passaven llegint-les i comentant-les, i com les aprenien de memòria. Finalment, detalla les múltiples utilitats extraliteràries que podien tenir. Gairebé totes les auques de la seva època eren en castellà, encara que majoritàriament les havien editades impremtes catalanes. Pel que ens diu al llarg de Jocs i Joguines, podem concloure que els nens de meitat del segle XIX, al menys a Vilafranca, a part dels llibres escolars i els possibles llibres per a adults -que no esmenta- dedicaven bona part del seu temps de lectura, una lectura força gratificant, repeteix unes quantes vegades, al repàs de les auques, que segons es desprèn del que explica era l'única literatura infantil que tenien a l'abast. Però millor que sigui ell mateix qui ens il·lustri sobre el tema:
Però ¿que hi feien tots aquells càstigs i reprensions si per fi tocaven les onze, l'hora de plegar i amb ella lo plaer de veure satisfeta la nostra curiositat, excitada per la nova esbombada pels companys de la Cort, de que a cal Llibreter vell, nom que es donava a la llibreria i estampa d'en Salvador Vilaró, tenien auques noves, notícia que com un regueró de pólvora havia corregut per tot l'estudi de cap a cap?
¡Si les baixàvem de pressa les escales! Semblava
que ens empaitessin per aquells carrers de la Font, Carreró de cal
Bonastre i Voltes amunt!
No sé qui ha dit que un gos esverat corre tant com lo carril. Doncs
jo crec que un xicot esperonat per la batxilleria, va tan de pressa com lo
telégrafo, sobretot si es tracta dels d'Espanya.
¡Desgraciat de la velleta o del pobre iaio que s'hagessen interposat
a la ràpida carrera de la frisant colla.!
Los veïns que notaven aquella invasió, sense saber la causant,
se preguntaven:
-¿Però a on va tanta canalla?
-¿Què busquen?
-¿A qui empaiten?
Fins que un que venia de la Cort, contestà a totes les preguntes dient:
-Van a cal llibreter vell que té rodolins nous.
-¡Malviatge els rodolins! Qui sap lo que m'havia figurat. ¡Lo
diable dels xicots!
[...]
Recordo les auques antigues, com amb tota propietat podríem
dir-ne de les que arrenquen del segle passat, auques que compten més
d'una centúria, gravades sobre fusta, com ho manifesten les divisions
de la plana, puix que cada auca està composta de quatre trossos de
dotze rodolins que junts feien los quaranta-vuit; auques vertaderament rares
i que generalment portaven lo peu d'estampa de ESTIVILL Barcelona,
i algunes lo d'un editor de Girona qual nom sento que se m'haja desmemoriat.
Lo meu amic, amb molta gràcia, ne deia incunables.
Entre elles descollaven les següents:
Lo món al revés. La professó de Setmana Santa. El antiguo
testamento. Vida y astucia del rústico Bertoldo. Las fábulas
de Esopo. Los baladrers de Barcelona. La dels nans o cap grossos, com nosaltres
ne solíem dir, i la dels oficis.
En totes ells, ¡com s'hi veien les aficions tranquil·les de nostres
avis; les lectures que més impressionat los havien; les festes que
amb més esplendor celebraven; lo seu modo habitual de sentir i de pensar!
[...]
I quantes reflexions no em suggereixen la dels baladrers de Barcelona! Allí
s'hi veuen necessitats que el temps ha fet desaparèixer, fent lloc
a les que porten en si usos i costums moderns.
Allí hi havia el venedor de dinades, que avui quasi ningú ja
no recorda, i que eren precises amb los lluquets per encendre foc, tota vegada
que aquest element tenia que produir-se amb la pedra foguera i l'esca, puix
no es coneixien los mistos.
Allí hi havia l'escura-xemeneies, privilegi del pobre saboiart que,
desterrat de sa pàtria, vivia en companyia de la fredolica marmota
menjant lo pa amrg de l'emigració.
Allí el santi de guixi, portant en sa llarga post l'obligat
bust de Napoleó, lo lloro pintat de verd, lo conill d'ullets vermells
i el fruiter amb pomes, figues i altres fruites de colors impossibles...
[...]
Tan bon punt un xicot havia llegit i rellegit una auca, comentat
cada un dels rodolins i se la sabia de cor, lo que li havia costat molt menos
que aprendre lo més fàcil capítol del Manual de Agricultura
del famós D. Alejandro Oliván, ja podia assegurar-se que no
estava segura en ses mans i quasibé pot dir-se que venia condemnada
a mort, o quant menos a completa mutilació.
Començava el xicot, això si era polit, per agafar unes estisores
i a fer-ne tires pel través, o sia de sis en sis rodolins. Llavors
amb pa mastegat, miques d'hòstia o pastetes de sabater, anava engantxant
tira amb tira, reduint-les a una sola, que després se cargolava ben
estreta, i així se portava a la butxaca sense que es fes gota malbé;
dèiem nosaltres per disculpar la mutilació; però el fet
era, que auca retallada, podia dir-se auca acabada, puix a les tires seguia
el desig de retallar els rodolins un a un per a desar-los entre el cartró
i el pergamí dels llibres, convertits per aquest medi en cartera, amb
greu detriment dels mateixos i dels propis rodolins que allí es ficaven
i entatxonaven com qui fa botifarres...
 |