Renaixença
|
|||||||||
1892-1931
|
Lit infantil |
LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL FINS A 1931. Novel·les, antologies escolars, revistes. Al llarg de les pàgines anteriors ens hem centrat en tres moviments: modernisme, noucentisme i avantguardes, i hem llegit textos, tant reflexius i programàtics, com exclusivament literaris d'autors representatius de cada període. Alguns d'aquests mateixos escriptors van escriure obres que difícilment es podrien incloure, per les seves característiques, dins dels paràmetres esmentats. Però, a més, de l'any 1892 al 1931, podríem trobar subgèneres literaris que ni tan sols hem insinuat i autors que s'escapen a la classificació dintre de les tendències dominants en cada moment, al menys pel que fa a una part considerable de la seva obra. Hauríem d'omplir moltes pàgines si volguéssim fer un bon repàs de tota aquesta altra literatura; de manera que de moment només veurem unes mostres d'escriptors, de llibres o de revistes, sovint molt populars, que tractaren una modalitat relativament novedosa i amb característiques pròpies quant a temàtica, intenció i estil: es tracta de la literatura escrita per a nens i adolescents. Entrem, doncs, en la història de la literatura infantil i juvernil catalana. Fixeu-vos que a més de la informació que trobareu directament en aquesta pàgina, més extensa i amb més il·lustracions que les anteriors, podeu accedir a força material complementari a través dels enllaços que aniran apareixent a mesura que aneu llegint o a partir del mapa de textos que teniu a continuació.
Comencem fent una mirada a la novel·la, que encara que cronològicament no figurà entre les primeres lectures destinades a la gent jove fou, en canvi, el gènere en què participaren més escriptors de literatura "per a adults" i el que encara actualment resulta més proper, ja que possiblement les antologies escolars o, sobretot, les revistes infantils queden més allunyades de la sensibilitat dels lectors d'avui. Com hem dit més amunt, alguns autors que havien començat escrivint literatura per a adults es van especialitzar posteriorment en literatura per a nens. Entre aquests autors sobresurt Josep Maria Folch i Torres, ànima de la revista "En Patufet" (1904-1938), possiblement la més populars dintre del seu estil durant el temps que va sortir, i que va arribar a assolir la xifra de seixanta-cinc mil exemplars setmanals. Folch i Torres, que tenia ja una obra important i prometedora quan començà a escriure a la revista, abandonà la seva literatura anterior per a convertir-se en l'autor més llegit i admirat pels adolescents. Aventures extraordinàries d'en Massagran és el seu llibre més conegut i reeixit d'aquesta segona etapa. Va ser publicat en forma de fulletó l'any 1910 amb dibuixos de Junceda i es va convertir en un gran èxit, que de fet encara perdura, ja que ha donat origen a una sèrie publicada en forma de còmic i també en format televisiu. En l'obra s'explica com en Massagran, fill d'un empleat de duanes, ja de molt petit sent especial atracció per la mar, fins que arriba un moment que, malgrat els consells en contra de la família, s'embarca amb la intenció de veure nous països i costums. A partir d'aquell moment tenen lloc un seguit de peripècies que el duran a l'Àfrica des d'on, després de variades aventures i amb nous amics, tornarà a Catalunya. Comencem amb un fragment d'aquesta obra, malgrat que cronològicament és posterior a altres textos que figuren en aquesta pàgina. Mentre aneu llegint, observeu la "modernitat" del llenguatge: aquest ús de la k que potser alguns pensaven que és un invent dels moviments "okupes"; fixeu-vos també en els Karpantes, que més tard inspiraran un famosíssim protagonista d'historietes de còmic, en Carpanta, del dibuixant Escobar, que col·laborà a "En Patufet", però creà el seu personatge a "Pulgarcito" (no cal pensar gaire per veure l'origen del nom d'aquesta publicació en castellà); no deixeu d'observar com l'autor aconsegueix crear una sensació d'exotisme i de proximitat alhora a través del llenguatge que inventa per als africans. En fi, aquest fragment us pot fer adonar com encara avui les imaginatives aventures del protagonista i els seus amics poden ser seguides i gaudides pels més joves. Abans de començar la lectura, però, observeu la diferència de títol que tingueren les edicions d'aquest llibre en català i en castellà, volum 9 i volum 1 de la Biblioteca Patufet i de la Biblioteca Chiquitín. Voleu veure també la traducció italiana? Doncs cliqueu aquí.
Josep Maria Folch i Torres. Aventures extraordinàries d'en Massagran. (1910) 1. A més de les característiques de llengua que ja hem assenyalat en la presentació del text, en destaca una altra, en la parla de Penkamuska. La pots descriure? Quina intenció té? 2. Malgrat el dramatisme de la situació que presenta, el narrador utilitza un to humorístic. Concreta algunes frases o situacions en què la intenció humorística et sembli clara i explica quin mecanisme es fa servir per aconseguir l'humor. 3. El narrador intenta crear certa complicitat amb el lector. Com? 4. Malgrat que en Massagran es troba a l'Àfrica i en un poble de cultura completament diferent a la seva, alguns detalls mostren que encara pensa o actua com si es trobés a Catalunya. Pots trobar alguna mostra que indiqui que l'afirmació anterior és certa? Per què penses que el narrador ens presenta el personatge amb aquesta característica? 5. Informa't sobre el personatge de "Carpanta" del dibuixant Escobar i explica per quin motiu es va inspirar amb els "Karpantes" del fragment. Què tenen en comú?
Uns anys més tard, Carles Riba, un dels escriptor més importants de la nostra literatura i que coneixem sobretot per la seva poesia, s'afegia amb la seva novel·la Les aventures d'En Perot Marrasquí al grup dels autors que van escriure llibres per a joves, sense que aquesta fos la seva tasca literària habitual. Riba, però, va continuar amb altres obres com Sis Joans o Guillot Bandoler. En Les aventures d'En Perot Marrasquí, publicada per l'editorial Muntañola en 13 fascicles el 1917, explica com el protagonista, un nen molt petit (massa petit podríem dir si el contraposem al "Massagran" de Folch i Torres, i que té els seus orígens en "Le petit poucet" de Perrault) es troba en un món de mida normal en el si d'una família barcelonina benestant de començaments de segle. Empès per les ganes de veure món, fuig de casa a sobre d'un colom i comença a córrer unes aventures en què sovint té com a companys diversos animals que, tot i tenir el comportament propi de la seva naturalesa, tenen la capacitat de parlar i de reflexionar de manera humana, encara que sovint les seves reflexions mostren a través de la ironia o directament l'opinió que tenen dels humans que sovint no és gaire afalagadora. Finalment, amb una enyorança constant i penedit de l'escapada, en Perot aconsegueix tornar a casa. Aquest llibre, que té influències d'algunes obres de Perrault, Andersen o Lagerlöff i també de les aventures d'en Massagran, es mostra més realista i és més crític amb la societat que descriu. Llegim el pròleg de l'autor a la primera edició on fa una declaració d'intencions. Si voleu, però, abans podeu veure la portada de l'edició castellana, també de l'editorial Muntañola.
Prefaci de Carles Riba a la 1a edició de Perot Marrasquí Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et
deien petit: vaig a contar-te una història. Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917) 1. Quina edat aproximada preveu C. Riba que tinguin els lectors de la seva novel·la? 2. La novel·la va ser editada en un sol volum o anava apareixent per capítols? Quins avantatges creus que té cadascun d'aquests tipus d'edició? 3. Quina finalitat podem pensar que tenia la literatura per a infants i joves, segons diu Riba en el primer paràgraf del text? Quina finalitat té la seva novel·la? 4. Quins avantatges té, segons l'autor, la lectura? Quin d'aquests avantatges destacaries? 5. Riba aconsella llegir amb una determinada predisposició, quina? Per què? 6. Per què pot ser interessant que els pares també llegeixen les novel·les dels fills? Ets de la mateixa idea que Riba?
Ara podem llegir una escena de la novel·la en què assistirem a un complot en el qual en Perot i un gat aliat seu volen satisfer una necessitat que tenen. En Barrusquí li explica com en Nasi, el masover, d'ençà
que els senyors de Barcelona s'havien acostumat a passar els tres mesos
d'estiu a la masia, diu que era tot un altre: ja no volia menjar sinó
al menjador dels amos (que era tot just allí on ara eren ells dos)
i en canvi feia dinar els dos mossos a la cuina, i de tant en tant llegia
el diari, i sobretot, tot ho volia a l'hora en punt: dinar a les dotze,
sopar a les set, colgar-se a les vuit... Una veritable monomania, que
si no l'atenien, era causa d'espaventosos terrabastalls amb la senyora
Tuies. Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917) 1. En quins aspectes va canviar la vida del masover i de la masia el fet que els amos passessin llargues temporades al camp? Et semblen positius o negatius aquests canvis? Creus que en aquest episodi Riba intenta fer una crítica dels habitants del camp o de la ciutat? 2. El narrador no ens explica de què parlaven en Marrasquí i en Barrasquí abans de l'episodi del rellotge, però ho podem imaginar i això ens permet continuar el fragment. Sabries resumir el que va passar a continuació? 3. En el fragment hi ha dos grups de personatges. Quins són? Per quins mostra respectivament més simpatia i antipatia el narrador? Mira de justificar la darrera resposta. 4. Riba afirma que el seu llibre és realista. Penses que realment és així, malgrat que el protagonista sigui un nen petitíssim que té per amic un gat que parla? De quin tipus de realisme parla?
Finalment, podem llegir el pròleg a la segona edició, publicada el 1923 amb il·lustracions d'Apa, en què, en part reafirma i justifica la intenció que expressava en la primera edició. Prefaci a la segona edició Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN
PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible
pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol,
o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les. Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923. 1. Riba explica la intenció de fer una prosa d'humor sobre fets quotidians, és a dir, realista, per allunyar els lectors de dos tipus de literatura que tot i ser oposats considera igualment negatius. Concreta aquests dos tipus i explica si comparteixes la idea de l'escriptor. 2. L'autor diu a l'nici del pròleg que l'escriu per als pares de família i per als pedagogs i concreta que potser llegiran la novel·la amb una d'aquestes dues finalitats: per un gust infantil o bé com a censors. Creus que aquest dos col·lectius poden llegir un llibre infantil amb alguna altra finalitat? Justifica la resposta. 3. Al final del text, Riba comenta que tem la crítica dels infants, de les famílies, dels escriptors i dels mestres. Quins tipus de crítica penses que li pot fer cadascun d'aquests quatre grups? Després d'haver llegit el pròleg, a quin d'aquests quatre grups creus que s'adreça especialment l'autor?
Quan tractàvem del noucentisme vam poder llegir el pròleg que Josep Carner escrivia per a L'Abrandament, la que es considerava la primera novel·la escrita per un autor plenament inserit, segons marcaven els cànons, en aquest moviment. També hem pogut llegir un fragment del teatre de Carles Soldevila en fer un repàs de la producció dramàtica de principis del segle XX. Soldevila va posar també la seva ploma al servei dels joves, encara que només fos esproràdicament. La primera edició de Lau o les aventures d'un aprenent de pilot va aparèixer el novembre de 1926 i narra les aventures d'un noi barceloní del segle XVIII, estudiant de nàutica, que fa el seu primer viatge cap a Amèrica amb un vaixell que una tempesta porta a la Patagònia on cau presoner d'una tribu indígena que viu del pillatge. Aviat aprèn la llengua i moltes més coses dels seus captors i aconsegueix fugir amb el seu company Roig. Finalment arriben a Buenos Aires, on s'integraran a la missió científica francesa de La Condemine i remuntaran l'Amazones i participaran en la primera mida del meridià terrestre. Al cap d'un temps i de passar per diverses aventures, el protagonista, després de passar per Catalunya, s'instal·larà a França amb la seva estimada, la filla d'un científic francès. Fidel a la ideologia noucentista, l'heroi se'ns mostra en tot moment segur d'ell mateix i superior a les civilitzacions que visita; l'esperit crític i la ironia són també ben presents al llarga de la novel·la que per altra banda funciona perfectament quant a la creació d'un ritme àgil i una eficàcia narrativa que recorda Verne en molts moments. SEGONA PART. A BONS AIRES Després de trenta-cinc dies de viatge, feliç perquè
va acabar bé, no perquè manquessin incidents i fatigues,
els dos catalans arribaren a Bons Aires. Carles Soldevila. Lau o les aventures d'un aprenent de pilot. (1926) 1. En aquest moment de calma després de les aventures, el narrador fa una descripció de la ciutat de Buenos Aires i dels espanyols que hi habiten. Destaca les característiques més rellevants d'una i altres. 2. La ironia és un recurs molt emprat pels noucentistes. En el text en trobem alguna mostra. Les sabries concretar i comentar? 3. En el fragment, el narrador ens presenta dos joves personatges que, com molts dels protagonistes de les narracions d'aventures, són complementaris. Concreta les similituds i les diferències que hi ha entre els dos.
Clovis Eimeric, pseudònim de Lluís Almerich, és l'autor de moltes novel·les per a infants i joves de característiques ben variades.Pràcticament ignorat en l'actualitat (el seu nom ni tan sols figura a la GEC), possiblement a causa de dedicar-se als gèneres "marginals", era un periodista que col·laborà habitualment amb contes i faules a "En Patufet", però la seva producció més interessant la va anar publicant a les pàgines de "Virolet" i a "Biblioteca Damisel·la", de novel·la rosa. La ciència-ficció, a l'estil de Jules Verne, es pot llegir en La vida del món. El seu llibre més conegut, però, se situa entre la novel·la històrica, sense les llargues descripcions i monòlegs que la caracteritzen, i la novel·la de fulletó a l'estil d'Alexandre Dumas, es tracta de El cavaller de la creu, situat en l'època de les croades en terres catalanes, en què narra les vicissituds per les quals passa un noi d'origen noble que és donat per mort i que finalment aconsegueix conèixer el seu origen i es casa amb la seva estimada, filla d'un cavaller. Un fragment de l'inici ens dóna alguns antecedents del personatge que protagonitzarà la història:
-No, pobre monsenyor! En Gilabert ja era mort, i els morts, si han tingut
una santa vida, i en Gilabert era un home de bé, comencen a viure
al cel! Monsenyor ja no va tenir hora de repòs... Ell mateix, penedit,
soterrà el difunt, i sabedor que Gilabert tenia un fill que es
deia Guifre, que per no tenir mare es quedaria sol al món, cridà
el seu majordom -l'actual senyor de Castell-Isard,- i li recomanà
el menut... Pobrissó! Semblava un granet de mill! Encara no tenia
dos anys!... I va fer donació de tot a l'infantó: -"T'he
pres el pare, i ja no te'l puc tornar, però jo aniré pel
món fent penitència... Els meus béns seran per sempre
teus, i tu, Jacques -el senyor de Castell-Isard no era Monsenyor Jaume
com ara- tindràs cura de l'ifant, i si ell morís serva tu
l'herència, que no la malmetin les cobejances dels
estranys". Clovis Eimeric. El Cavaller de la Creu. (1930?) 1. Aquest fragment pertany a l'inici de la novel·la i com es pot veure presenta uns elements d'intriga que s'aniran desenvolupant al llarg de l'obra. Quins són aquests elements? 2. Un narrador pot fer servir diverses tècniques per presentar els fets, de manera directa o indirecta. Com ho fa en aquest cas? Et sembla un sistema efectiu? Penses que hagués estat millor fer servir una altra tècnica? Raona les repostes.
Lola Anglada havia començat les seves col·laboracions literàries de molt joveneta en algunes de les revistes infantils de l'època. Podem trobar un dels seus primers escrits, que consisteix en un conte breu, a "En Patufet". Tenia quinze anys i també pintava. Ja de més gran il·lustrà llibres infantils per a diverses editorials. Finalment, l'any 1920, aparegué el primer llibre escrit i dibuixat per ella, Contes del Paradís, que és un recull de proses literàries. El 1927 publicà El Parenostre interpretat per a infants. Però l'èxit de públic i de crítica, malgrat que els seus dibuixos eren omnipresents en la premsa infantil catalana, li arribà l'any següent amb En Peret. L'any 1929 publicà Margarida, una novel·la dividida en quatre parts, seguint les estacions de l'any, en què la protagonista és una nena del barri de Santa Maria de Barcelona que viu en un món quotidià que es torna fantàstic i tots dos conviuen i se separen, sense que hi hagi una línia divisòria ben delimitada entre ells. Així, Margarida sent les veus de les flors i de les estacions de l'any i surt un dia volant pel balcó acompanyada de la seva nina i del seu quadern d'apunts i arriba al món de la natura, on coneix les plantes i els animals: el llangardaix, el pardal, l'aranya..., amb qui manté converses, de qui aprèn i a qui ensenya; també viatja al fons del mar, ficada dins d'una conquilla... I retorna a casa, on sembla que no ha passat el temps i on també els objectes tenen vida pròpia; ja a l'hivern, les festes tradicionals agafen protagonisme. El cicle de les estacions torna a començar quan les orenetes anuncien l'arribada de la primavera. Margarida és un llibre en què la prosa es torna poètica i agafa una màgia que recorda en molts moments Alícia en terra de meravelles, i on la poesia està al servei un món feliç, idíl·lic; potser l'ideal de paradís noucentista? A veure que us sembla aquest fragment: Margarida
contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa.
Se separa de les altres i li diu: Lola Anglada. Margarida (1929) 1. En el text anterior apareixen les formigues i el llangardaix que presenten dues visions diferents de la vida. Sabries caracteritzar cadascun d'aquests personatges? Penses que representen determinats grups o individus de la societat humana? 2. Encara que el text és molt breu, també es poden veure unes quantes característiques de Margarida. sabries destacar-ne els trets més importants? 3. En el text introductori del fragment, al·ludíem als noucentistes. Penses que el que has llegit deixa entreveure alguna característica pròpia d'aquest moviment?
Què tenen en comú totes aquestes novel·les? Doncs totes tenen un mèrit inqüestionable que no sempre s'aconsegueix i sense el qual la novel·la, al menys fins a ben entrat el segle XX, no es pot considerar com a tal. Llegim en què consisteix aquest mèrit -o necessitat- en les paraules del novel·lísta i crític anglès E. M. Forster, que teoritzà sobre la novel·la en un cicle de conferències que va fer l'any 1927 -dintre del període que ens ocupa-:" L'home de Neanderthal escoltava històries, si hem de jutjar pel seu crani. El seu públic primitiu estava constituït per tipus descabellats, que, cansats d'enfrontar-se amb mamuts i rinoceronts llanuts, el miraven bocabadats a l'entorn d'un foc; nomes els mantenia desperts el suspens. Què passaria a continuació? El novel·lista prosseguia el seu relat amb veu monòtona, i en el moment que l'auditori endevinava el que passaria a continuació, s'adormien o el mataven. Podem pensar el risc que corrien si pensem en la professió de Sherezade en temps una mica posteriors. Si la jove va escapar al seu destí va ser perquè va saber com esgrimir l'arma del suspens: l'únic recurs que té efecte sobre tirans i salvatges. [...] Si va sobreviure va ser perquè va aconseguir que el rei es preguntés sempre el que passava després. [...] Això és universal, i es la raó per la qual el fil conductor d'una novel·la ha de ser una història. Alguns no en volem saber res més; no tenim més que una curiositat primitiva i en conseqüència, els altres judicis literaris ens resulten grotescos. Podem ja definir una història: és una narració de fets ordenats en el seu ordre temporal. El dinar va després de l'esmorzar, el dimarts després del dilluns, la descomposició després de la mort, i així successivament. D'aquesta manera, la història només pot tenir un mèrit: aconseguir que el públic vulgui saber què passa després. A la inversa, només pot tenir un defecte: aconseguir que el públic no vulgui saber el que passa després. Aquestes són les dues úniques crítiques que poden fer-se a una història com Déu mana. És l'organisme literari més primitiu i més elemental. No obstant això, és el màxim comú divisor de tots aquests organismes summament complexos que coneixem com novel·les." Les novel·les de les quals hem llegit un petit fragment reunien amb escreix el que Forster considerava primordial: les ganes de saber què passarà. No importa que la història tingui lloc en terres llunyanes o al costat de casa, que els herois siguin grans o petits, que els animals parlin o actuïn segons és propi de la seva naturalesa; el lector volia saber com continuava la història. Encara avui el lector vol saber com continua la història i això, no hi ha dubte, és un mèrit important. Podem fer moltes altres consideracions sobre la qualitat d'aquesta literatura i sobre possibles ensenyaments morals, però sentir la necessitat d'acabar el llibre que s'havia començat és el que pretenien i el que van aconseguir els escriptors que hem ressenyat. La resta són consideracions més subtils i discutibles. És el moment de deixar el món de l'aventura novel·lada
i dels petits i grans herois i de tornar a centra-nos en altres modalitats
de la literatura infantil. Què més es llegia en aquesta
època o uns quants anys abans?
Per raons d'espai ens centrarem ara només ens les antologies
d'ús escolar, abundants i de les quals es feren força
reedicions, i en les revistes, variades i dinàmiques,
que
només el final de la guerra estroncà.
PRÒLEG-DEDICATÒRIA Res
més ridícul ni més censurable que una persona nascuda
en una regió que té idioma propi i no hi sàpiga llegir
ni escriure, tota vegada que en ell pensa, sent i expressa totes les seves
idees. Aquest cas, anys enrere, es presentava sovint a Catalunya. Persona
mitjanament il·lustrada hi havia que es veia en un compromís
davant d'un escrit redactat en català, i tot per no haver-se pres
la molèstia d'assajar-se a llegir tirat, cosa tan fàcil
i en tan poques lliçons apresa. Avui, ja no passa això amb
tanta freqüència. Avui, en la majoria de les escoles de Catalunya
ja es va introduint, paulatinament i com ensenyança accessòria,
la pràctica de la lectura en català, si bé solament
en les seccions més avançades. A fomentar, doncs, aquesta
profitosa tendència va destinat aquest llibre. Escrit en un estil
senzill, tracta d'assumptes simpàtics a les naturals disposicions
dels nois i noies, ensenyant-los a estimar les virtuts i a avorrir els
vicis, dirigint sa consciència, inspirant-los els més nobles
sentiments i fortificant-los en les desgràcies de la vida; tot
per mitjà d'historietes, contes, faules i descripcions agradables:
escrit en tota classe de metros i a propòsit per a actes d'exàmens,
vetllades literàries, Mes de Maria, festes religioses, etc., etc. 1. El llibre de Bori I Fontestà tenia per finalitat que els alumnes aprenguessin a llegir i escriure i ho fessin a partir de textos escrits en un estil senzill i amb temes adequats als nois i noies, però, quines altres finalitats tenien aquets textos? 2. Tot el contingut de Lo trovador català estava escrit en vers. Per què penses que l'autor va triar aquest procediment i no la prosa? 3. En el darrer paràgraf, l'autor concreta la funció dels professors. Encara són aquestes les funcions que tenen? Quins canvis destacaries en l'actualitat? I ara, dos textos:
1. Els dos textos anteriors són, aparentment, ben diferents. Es pot trobar alguna similitud entre els dos (d'intenció, estil, etc.). 2. El primer text es pot considerar una faula. Per què el podem denominar així? 3. El segon text, tot i que es titula "Catalunya" sobrepassa el marc estricte del Principat. Per què creus que és així? Podries dividir-lo en parts i resumir-les?
Altres pedagogs publicaren llibres de lectura per a infants amb obra pròpia. Des d'aquí podeu conèixer el volum titulat Prosa y vers de Manel Marinel·lo, periodista i col·laborador habitual d'"En Patufet" i altres revistes infantils, que presenta una excel·lent obra original amb la intenció primordial d'educar moralment els nens. Un cas especial és el de l'obra d'Àngel Guimerà El gos de casa, que es va convertir en una proposta pedagògica innovadora en la línea dels projectes educatius començats per la Mancomunitat i continuats per la Generalitat. La major part dels llibres de lectura escolar eren, però, antologies
d'autors catalans (ja heu pogut veure les excel·lents Lectures
d'infants publicades a principis dels 30 sota la direcció de
l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i podríem
afegir l'anterior i poc conegut Llibre de lectura escolar (1916),
preparat per Antoni Rovira i Virgili amb uns criteris força seriosos,
no del tot comuns a l'època). Entre les editorials que es dedicaren
a produir aquest tipus d'obres, tingué un paper important l'editorial
Dalmau de Girona, que en va anar publicant i reeditant durant les tres
primeres dècades del segle XX. Una de les antologies més
interessants fou la de l'any 1906, reeditada el 1920, en què hi
ha una tria variada de força autors del moment amb una brevíssima
nota biogràfica i laudatòria de cadascun i un retrat fet
per Josep Berga i Boada o per Prudenci Bertrana. Al final de l'antologia
figura una petita galeria d'escriptors dels inicis de la Renaixença
en què s'elogia la seva aportació al desenvolupament de
la llengua i la literatura catalana; és tracta d'autors com Anicet
Pagès, Pons i Gallarza, Frederic Soler, etc., dels quals no hi
ha cap fragment en el llibre. Aquesta mateixa editorial publicà
antologies de l'obra d'alguns escriptors de màxima actualitat,
amb una tria que no sempre era prou adequada al lector juvenil, com és
el cas de la dedicada a Joan Maragall, que conté textos molt senzills
i atractius, però d'altres que necessàriament poden comportar
dificultats importants en lectors poc coneixedors de l'obra del poeta.
Podeu veure'n una mostra en aquesta pàgina.
Les darreres edicions d'antologies de l'editorial Dalmau, com el recull
de 1933 fet per Carles Rahola, tingueren uns criteris comercials que foren
discutits per alguns dels crítics de l'època.
El nostre Renaixement A D. J. Dalmau i Carles Caríssim
amic: L'honrós encàrrec que em feu de resumir el nostre
moviment literari, acompanyant mostra de lo més triat en tots els
ordres, queda complert, amb aquella natural recança de no haver
pogut arrodonir la tasca, impossible en un llibre de les condicions del
present; si bé que estic convençut de que, per fer agafar
afecte a la nostra hermosa i rica llengua, basta ja aquest esplet de fragments,
que per ells sols se posa de manifest el valor de la literatura catalana
que pot ja competir amb qualsevol altra.
I fem tot plegats que, un cop hagin els infants assaborida sa dolçor i sa tendresa i provada la llur empenta i virior, clamin, plens d'entusiasme per ella:
Estiuda de 1905 (1) Adolf Blanch i Cortada. - La veu de les Ruïnes. Anton Busquets i Punset. Fragmet del pròleg a Aplech. Dalmau Carles & Companyia. (1906) 1. En el primer paràgraf del pròleg, l'autor dóna per assolit un dels propòsits de Rubió i Ors exposats en el pròleg a les seves Poesies publicades el 1841. Podries repassar el darrer paràgraf del pròleg de Rubió que es troba en l'apartat d'"Inicis" i especificar quin és el propòsit ja acomplert? 2. En el segon paràgraf, el prologuista parla de la utilitat del llibre en el sentit d'instrument per aconseguir un "sentiment revifador de la nostra raça". Concreta el concepte de llengua i el de raça i argumenta a favor o en contra de la relació d'una llengua amb la raça que la parla. (És possible que hagis de canviar el concepte de raça). 3. Des del tercer paràgraf fins a la fi del fragment es poden llegir algunes afirmacions que es poden comparar amb les de B. C. Aribau en el seu poema "La Pàtria". Remarca els aspectes comuns entre els dos textos i digues també si observes diferències importants.
I ara, dos textos continguts en l'antologia. El primer de Prudenci Bertrana, que té un ocell com a desencadenant de les reflexions que s'hi contenen (Bertrana va escrire més tard les magnífiques proses de L'ós benemerit i altres bàsties, que tant poden llegir els infants com el adults, i dues novel·letes a la Llibreria Vària). Acompanya la narració, un autoretrat. La segona prosa pertany a Carme Karr, que a més d'escriptora va participar activament en el millorament de les condicions de l'ensenyament per a la dona. L'ocell A
l'entorn de la mare hi havia gran gatzara.
A mes filles En l'hort conventual, el maig ha esclatat en gaia brotada de violers
i roses; i enfilades de campànules
blaves branden llurs cabelleres verdes sota l'oreig primaveral. Sentors
de natura fresca i rejovenida entra, pels finestrals oberts, dintre l'esglesieta
blanca, encara flairosa de calç i pedra nova.
Abans de començar el segle XX, aparegueren també algunes obres amb la finalitat d'educar els infants, no a través de poemes o narracions, sinó directament amb normes de conducta i de moralitat. Un dels llibres més interessants en aquest aspecte fou Regles morals y de bona criança, escrit per Josep Pin i Soler l'any 1892, poc després d'haver acabat la seva famosa trilogia sobre els Garrigas. L'obreta es dividia en 12 capítols, formats per diversos apartats que repassaven una jornada normal de nens i nenes, des del moment de llevar-se fins que s'acabava el dia i, a més, esmentava també el comportament apropiat els dies festius i en diverses situacions; finalment, feia un elogi dels oficis més comuns per a noies i per a nois. A continuació podeu llegir uns quants consells i reflexions continguts en el primer apartat del segon capítol, el dedicat a l'escola, i si cliqueu la portada accedireu al pròleg, on Pin i Soler explica la necessitat que tenien els mestres de comptar amb un manual d'aquestes característiques, i també podreu llegir alguns altres fragments. 9. Al ser a la porta de l'escola ja's treurán la gorra y'ls
abrics, saludant desseguida lo senyor Mestre Podríem acabar aquesta secció amb un llibre de característiques singulars, que barreja la finalitat lúdica amb la pedagògica. Es tracta de l'obra Els ocells amics (1921) de Josep Maria de Sagarra. L'autor expressa en el pròleg com es pot constatar una manca d'educació important en el nostre país pel que fa al tracte amb la Natura i molt especialment amb els ocells, i com això l'ha empès a explicar els beneficis que aquests animals proporcionen i la cura amb que cal tractar-los. A continuació dedica dos capítols als ocells en general i els vuit restants a diversos ocells concrets. Us hem triat uns fragments del pròleg i el capítol dedicat a les orenetes i els falziots per tal que pugueu compartir la visió de Sagarra.
"En Patufet" fou la primera revista en el seu gènere, la que es publicà durant més anys (del gener de 1904 al desembre de 1938 en la seva primera època, tot i que la presentació del setmanari fou el 1903) i el més popular dels periòdics catalans. Iniciat per Aureli Capmany i "Josep Aladern" (Cosme Vidal), fou adquirit, al cap d'un any, per l'editor Baguñà, el qual n'encarregà la direcció a Josep Morató i, més tard, a J. M. Folch i Torres. Al començament era una publicació modesta -vuit pàgines en dotzè-, amb il·lustracions en bona part humorístiques i de to popular, però en la qual col·laboraven literats coneguts de l'època. Alguns dels redactors més assidus foren Aureli Capmany, Manuel Marinel·lo, Josep Morató i Manuel Folch i Torres. Els il·lustradors principals, que continuaren fins la fi del periòdic, eren J. G. Junceda, J. Llaverias, i Gaietà Cornet i la capçalera era d'Antoni Muntañola i Carné ("Amyc"). A partir de 1905 publicà el "Calendari d'en Patufet" (els "Calendaris" aparegueren en altres revistes infantils i eren un suplement habitual de les revistes de l'època ). Des de 1907 edità la "Biblioteca Patufet"(ja l'hem esmentada més amunt) d'obres infantils, escrites i il·lustrades per alguns dels seus col·laboradors. A partir de Les aventures extraordinàries d'En Massagran en fou l'autor gairebé en exclusiva J. M. Folch i Torres, i foren publicades en forma de fulletó inclòs en el periòdic, al menys dues cada any fins el 1938. Folch i Torres hi escriví també contes i aventures humorístiques i, des de 1915, les "Pàgines viscudes", il·lustrades per Junceda, la secció més famosa de la revista i la que li donà màxima popularitat. Es tractava de narracions breus, d'un realisme quotidià idealitzat i amb una "lliçó exemplar". Inspirades en la vida contemporània del país -sobretot de Barcelona-, en van reflectir els ambients, els tipus, els gustos, les formes de viure, tot a través de la forma de veure-ho i de la sensibilitat de l'autor. Precisament una d'aquestes pàgines va donar origen, el 1920, al moviment de joventut més important d'abans de la guerra: els "Pomells de Joventut" (a més de llegir el contingut de l'enllaç anterior, sobre aquest tema i sobre la valoració d'"En Patufet" i de Folch i Torres teniu un enllaç que us portarà a l'opinió de Sempronio). La revista incloïa des de 1913, junt amb el fulletó de novel·les, uns llibrets a part, els "Contes d'En Patufet", de diversos col·laboradors. El mateix 1913 fou represa la publicació del "Calendari" -iniciada el 1905- amb col·laboracions variades. La revista anà captant un públic cada vegada més extens i variat i canvià de presentació i contingut: augmentà el format i les pàgines i, quant al contingut, evolucionà fins a ser més apropiada per als adolescents que per als infants. Per compensar-ho, emprengué la publicació dels suplements infantils "Virolet" (1922-1931) i "Esquitx" (1931-1936). A partir dels anys 20, els col·laboradors principals, a més dels germans Folch i Torres, foren "Jordi Català" (Xavier Bonfill), "Clovis Eimeric" (Lluís Almerich), "Guillem d'Oloró" (J. Broquetas), "Guerau" i "E. Bir" (R. Blasi i Rabassa), Vicenç Coma i Soley, J. Font i Solsona, etc. "En Patufet" fou la revista que tingué més lectors de totes les edats i la que va exercir una influència cívica i lingüística més gran. Sobretot durant els anys 20, però, va sofrir un cert descrèdit per un excés de sentimentalisme i pel mal gust en alguns acudits (burles a persones amb defectes físics, pagesos i criats, etc.) - segurament algunes de les causes d'aquest canvi foren el fet d'haver de competir amb els nous periòdics infantils escrits en llengua castellana, com "TBO" (1917), que esdevindria el més popular de la península, o "Pulgarcito" (1923)-. En la dècada següent, a més, la seva capacitat d'innovació fou escassa i les característiques culturals dels inicis anaren desapareixent, tot i que les seves tirades continuaven sent molt importants. El 1968 començà una segona etapa, que no tingué l'èxit anterior i hagué de suspendre la publicació el 1973. Si voleu veure un recull d'aspectes diversos de la revista amb motiu del seu centenari i veure les celebracions que s'organitzen, entreu en la imatge d'en Patufet. La primera imatge que podeu veure a continuació correspon a una portada atípica d'"En Patufet", la del 12 de juny de 1904, en què la revista va fer un número especial en el segon aniversari de la mort de Jacint Verdaguer. Malgrat que el contingut de la publicació era bàsicament humorístic, no deixava de banda en algunes de les seves pàgines el contingut cultural, didàctic i de compromís amb el país. La segona imatge correspon a la darrera pàgina d'una revista dels inicis, en què era habitual veure com en Patufet demanava a algun escriptor famós una col·laboració per a les seves pàgines. En aquest cas, Maragall va accedir a la invitació i unes setmanes més tard apareixia un poema seu i una carta de disculpa per no haver respost més aviat al requeriment d'en Patufet. Veureu sencer el número de "En Patufet" dedicat a Verdaguer si feu un clic a la portada. Cliqueu la imatge de Maragall i podreu veure algunes pàgines de diversos números d'"En Patufet" de l'any 1904 que mostren els continguts habituals de la revista en aquest moment. Si voleu llegir uns quants Patufets de diferents anys haureu de recórrer a les pàgines de la Fundació Folch i Torres. "Virolet" fou la revista infantil editada de 1922 a 1931 com a suplement d"En Patufet". Fou el primer setmanari català en què predominaven les historietes il·lustrades que alternaven amb contes de Carner, Apel·les Mestres, Ruyra, Martínez i Ferrando i novel·les de Carles Soldevila, Clovis Eimeric i Folch i Torres, entre altres. Els dibuixants més assidus foren Junceda i Cornet. També hi col·laboraren Lola Anglada, que hi publicà la primera versió d'En Peret (entreu en una portada seva molt adequada a la festivitat de sant Antoni), Joan d'Ivori, etc. Constituí un dels intents més reeixits de revista infantil en català. Si feu un clic a la portada del "Virolet" que hi ha més avall, podreu veure tres pàgines d'un dels darrers números. "Esquitx" fou el setmanari infantil, suplement d'"En Patufet", que substituí "Virolet". Aparegué a Barcelona del gener de 1931 al desembre de 1936. Les històries i adaptacions de Guillem d'Oloró, Jeroni de la Murtra, R. Bir i les il·lustracions de Junceda, Moreno, Kim, Batllori i d'altres eren habituals. Un clic a la portada de més avall us portarà a les seves pàgines. Les publicacions d'en Baguñà provaren d'aconseguir l'èxit en castellà i, a més de la "Biblioteca Chiquitín" (iniciada el 1912), "Virolet" es convertí l'any 1925 en "Pelele" i en va treure 20 números, mentre que "Esquitx" passava a ser una mica més tard "Miniaturas". També la "Biblioteca Gentil" conegué la traducció en castellà a través de l'editorial Luís Gili, i amb el nom de "Biblioteca Rosaleda" va arribar a publicar 12 títols l'any 1925. Ara podeu veure unes mostres d'aquestes publicacions. "La Mainada"
fou un setmanari infantil il·lustrat publicat a Barcelona del 10
de juny de 1921 al 23 de novembre de 1923. En van sortir 129 números.
L'editava i dirigia Avel·lí Artís i el redactor en
cap era Joan Laguia i Lliteras. Publicà textos dels millors escriptors
de l'època: Carner, Riba, Salvat-Papasseit (que publicà
Els nens de la meva escala,
recentment descatalogat del fons editorial de L'Abadia de Monserrat),
unes pàgines d'història de Catalunya de Rovira i Virgili
i contes d'Andersen dibuixats per Joan d'Ivori, un dels principals il·lustradors
de la revista, juntament amb Lola Anglada i, en els darrers temps, Josep
Obiols... El setmanari infantil "Jordi", de curta
durada - es publicà a Barcelona del febrer a l'agost de 1928, promogut
per Rovira i Virgili- fou el que contenia més elements noucentistes
i possiblement el de més qualitat de tot el període, tant
en l'aspecte de continguts com de presentació. El primer director
fou Melcior Font i a la redacció literària hi figuraven
Carner, Riba, C. Soldevila, Joan Draper, C. A. Jordana, Marià Manent
i Armand Obiols. En l'apartat artístic hi havia Joan Colom, Xavier
Nogués, Pere Inglada, F. Domingo, M. Humbert, R. de Capmany, J.
Aragay, Lola Anglada, Torné Esquius, Apa, Enric C. Ricart, Marlet,
Quelus i J. Obiols, que en dibuixava la capçalera. A partir del
número 9 dirigí la revista Clovis Eimeric. Sembla que es
deixà de publicar per falta d'èxit de públic. Ara
teniu l'oportunitat de llegir algunes de les pàgines de diferents
números, només cal que cliqueu la portada. Si voleu veure algunes dades sobre"La Nuri", "setmanari per a noies", que edità i dirigí Lola Anglada de novembre de 1925 a març de 1926, haureu de clicar la portada de més avall.
BIBLIOGRAFIA Per acabar, unes quantes publicacions que us poden ajudar a ampliar
alguns dels continguts d'aquesta pàgina: He d'agrair a Jaume Bosch la seva col·laboració en aquesta pàgina per les informacions que m'ha proporcionat sobre les revistes infantils en general i sobre les traduccions a altres llengües de material divers d'aquesta època, i per les imatges que m'ha facilitat. També el meu agraïment al Centre de Documentació del Llibre Infantil de la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu per les facilitats que m'han donat i els suggeriments en la consulta de les revistes infantils i material relacionat. Finalment, les converses amb els propietaris de les llibreries Selvaggio i Batlle, entre altres, m'han estat molt útils. |