LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL FINS A 1931. Novel·les, antologies escolars, revistes.

Al llarg de les pàgines anteriors ens hem centrat en tres moviments: modernisme, noucentisme i avantguardes, i hem llegit textos, tant reflexius i programàtics, com exclusivament literaris d'autors representatius de cada període. Alguns d'aquests mateixos escriptors van escriure obres que difícilment es podrien incloure, per les seves característiques, dins dels paràmetres esmentats. Però, a més, de l'any 1892 al 1931, podríem trobar subgèneres literaris que ni tan sols hem insinuat i autors que s'escapen a la classificació dintre de les tendències dominants en cada moment, al menys pel que fa a una part considerable de la seva obra. Hauríem d'omplir moltes pàgines si volguéssim fer un bon repàs de tota aquesta altra literatura; de manera que de moment només veurem unes mostres d'escriptors, de llibres o de revistes, sovint molt populars, que tractaren una modalitat relativament novedosa i amb característiques pròpies quant a temàtica, intenció i estil: es tracta de la literatura escrita per a nens i adolescents. Entrem, doncs, en la història de la literatura infantil i juvernil catalana. Fixeu-vos que a més de la informació que trobareu directament en aquesta pàgina, més extensa i amb més il·lustracions que les anteriors, podeu accedir a força material complementari a través dels enllaços que aniran apareixent a mesura que aneu llegint o a partir del mapa de textos que teniu a continuació.

Per bé que hi ha exponents anteriors (difícilment podem considerar entre les primeres manifestacions del gènere en llengua catalana la Doctrina pueril de Ramon Llull -essencialment doctrinal i destinada aparentment només al seu fill- o altres obres semblants posteriors, que entendríem com a antecedents aïllats), la literatura infantil i juvenil s'inicià a Europa al segle XVIII, a partir de l'interès de la societat en els més joves, amb la intenció no només de divertir-los sinó molt especialment d'instruir-los i formar-los moralment (i aquest segon objectiu sí que coincidiria amb el de R. Llull). Fou, però al segle XIX quan es multiplicaren enormement aquest tipus d'obres i aparegueren alguns dels seus millors conreadors: els germans Grimm, Andersen, Stevenson, Mark Twain, Collodi, etc. (alguns d'ells deutors directes de Perrault). El segle XX fou de plena continuïtat i l'interès pels infants, que es mostra també en els nous mitjans de comunicació com el cinema o, més tard, la televisió, i el concepte purament lúdic preval o s'equilibra amb l'instructiu o moral. Bàsicament ens referim i tractarem la literatura escrita, no la de transmissió oral, que és força més difícil de determinar i que, en part, fou recollida a través dels llibres. És obvi, per altra banda, que hi hagué unes obres o revistes que en principi no estaven destinades als joves, però que a través d'adaptacions o per manca d'una literatura idònia es convertiren en lectures infantils i juvenils, a les quals només de forma marginal i quan convingui al·ludirem.
A Catalunya durant la Renaixença aparegueren les primeres manifestacions importants de la literatura infantil, a través de les adaptacions de les faules clàssiques ( les faules d'Isop foren una de les lectures de capçalera de moltes llars catalanes, com recorda Jaume Collell en el pròleg al seu llibre Faules y Símils), dels reculls de rondalles populars (un conjunt molt interessant i extens, entre els molts que es realitzaren, és l'aplec de mossèn Alcover de rondalles mallorquines que ara podeu consultar a Internet. Més endavant us oferim la possibilitat d'entrar en altres reculls rondallístics) o de les obres d'alguns autors de l'època, com, per exemple, Francesc Pelagi i Briz que el 1865 publicà Lo llibre dels Àngels i més tard Lo llibre dels nois (1871) o T. Thos i Codina, que l'any 1866 publicà Lo llibre de la infantesa. Rondallari català, que s'inspira o adapta les rondalles populars, i del qual Verdaguer diu: "No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge"; o, per acabar, també Frederic Soler, que l'any 1867 publicà els poemes de Cuentos de la Vora del Foch i Cuentos de l'avi, on una vegada més la literatura popular es converteix en la font de la literatura culta, també al seu llibre Dotzena de frare es podia veure aquest procés. Que la finalitat instructiva i moralitzant era ben present en la majoria d'aquestes obres ho podem comprovar, per exemple, en el llibre de Collell, en aquest poema del segon llibre de Pelagi Briz, i en molts altres que podríem trobar amb variacions temàtiques i estilístiques, però amb objectius semblants, en diferents autors. Un llibre a destacar per la seva relativa raresa fou, uns anys més tard, Jocs i joguines. Records de la infantesa (1893), no destinat als nens, en què Eduard Vidal i Valenciano rememora i explica amb anècdotes diverses a què jugava quan era petit i algunes de les seves joguines, ja desaparegudes en el moment de l'edició de l'obra; i pel que fa a la literatura que entusiamava els nens, recorda com esperaven impacients l'aparició de noves auques en les quals, evidentment, tanta importància tenia el text (de vegades escàs i sense argument i d'altres inexistent) com els dibuixos. De totes maneres, la producció en català era pobra i els nens no tenien altra opció que llegir sovint en castellà, encara que en alguns casos es tractés de l'obra d'autors catalans, com l'innovador Cuentos vivos d'Apel·les Mestres. Aquesta situació canvià radicalment amb el Modernisme i sobretot el Noucentisme, que en el seu afany de renovar, educar i catalanitzar el país tingueren molt interès que ja els més petits comptessin amb una àmplia gamma de literatura apropiada a la seva edat. Primer la Mancomunitat i després la Generalitat, i especialment l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, publicaren llibres de gran qualitat per a les escoles. Escriptors com Prudenci Bertrana, Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Carles Soldevila, etc. escriviren llibres per a infants o col·laboraven en revistes del gènere. Es traduïren els clàssics de la literatura infantil universal. Es podien llegir revistes especialitzades com "En Patufet" (1904- 1938), "La Rondalla del Dijous" (1909, 1924), "La Mainada" (1921-1923), "Virolet" (1922-1930), "Jordi" (1928) i moltes altres de les quals us informarem més endavant.

Comencem fent una mirada a la novel·la, que encara que cronològicament no figurà entre les primeres lectures destinades a la gent jove fou, en canvi, el gènere en què participaren més escriptors de literatura "per a adults" i el que encara actualment resulta més proper, ja que possiblement les antologies escolars o, sobretot, les revistes infantils queden més allunyades de la sensibilitat dels lectors d'avui.

Com hem dit més amunt, alguns autors que havien començat escrivint literatura per a adults es van especialitzar posteriorment en literatura per a nens. Entre aquests autors sobresurt Josep Maria Folch i Torres, ànima de la revista "En Patufet" (1904-1938), possiblement la més populars dintre del seu estil durant el temps que va sortir, i que va arribar a assolir la xifra de seixanta-cinc mil exemplars setmanals. Folch i Torres, que tenia ja una obra important i prometedora quan començà a escriure a la revista, abandonà la seva literatura anterior per a convertir-se en l'autor més llegit i admirat pels adolescents. Aventures extraordinàries d'en Massagran és el seu llibre més conegut i reeixit d'aquesta segona etapa. Va ser publicat en forma de fulletó l'any 1910 amb dibuixos de Junceda i es va convertir en un gran èxit, que de fet encara perdura, ja que ha donat origen a una sèrie publicada en forma de còmic i també en format televisiu. En l'obra s'explica com en Massagran, fill d'un empleat de duanes, ja de molt petit sent especial atracció per la mar, fins que arriba un moment que, malgrat els consells en contra de la família, s'embarca amb la intenció de veure nous països i costums. A partir d'aquell moment tenen lloc un seguit de peripècies que el duran a l'Àfrica des d'on, després de variades aventures i amb nous amics, tornarà a Catalunya. Comencem amb un fragment d'aquesta obra, malgrat que cronològicament és posterior a altres textos que figuren en aquesta pàgina. Mentre aneu llegint, observeu la "modernitat" del llenguatge: aquest ús de la k que potser alguns pensaven que és un invent dels moviments "okupes"; fixeu-vos també en els Karpantes, que més tard inspiraran un famosíssim protagonista d'historietes de còmic, en Carpanta, del dibuixant Escobar, que col·laborà a "En Patufet", però creà el seu personatge a "Pulgarcito" (no cal pensar gaire per veure l'origen del nom d'aquesta publicació en castellà); no deixeu d'observar com l'autor aconsegueix crear una sensació d'exotisme i de proximitat alhora a través del llenguatge que inventa per als africans. En fi, aquest fragment us pot fer adonar com encara avui les imaginatives aventures del protagonista i els seus amics poden ser seguides i gaudides pels més joves. Abans de començar la lectura, però, observeu la diferència de títol que tingueren les edicions d'aquest llibre en català i en castellà, volum 9 i volum 1 de la Biblioteca Patufet i de la Biblioteca Chiquitín. Voleu veure també la traducció italiana? Doncs cliqueu aquí.

Text 1

Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
Doncs van ésser aquests salvatges els qui una nit es van situar a cosa d'un centenar de metres de la tribu d'en Penkamuska, cridant com si fossin folls i encenent fogueres tot al seu voltant.
En Massagran va ésser el qui se'n va adonar. Després de sopar, s'estava a fora de la seva barraca prenent la fresca, quan tot d'una va sentir la cridòria.
-Què hi deu haver? -va pensar. I, alçant-se per mirar en quina direcció es sentia la cridòria, va quedar molt sorprès en veure les fogueres-. Potser és la revetlla de Sant Joan -va dir-se el nostre heroi. I en aquesta creença, se n'anà a la barraca d'en Penkamuska per a dir-li si volia anar amb ell a fer gresca i a saltar els focs.
-Kètam patollas! -li va dir en Penkamuska.
-No t'ho creus? Doncs vine i veuràs els focs i sentiràs la broma que fan.
En Penkamuska va sortir de la seva barraca, i encara no va veure els focs, va quedar més sorprès que si veiés visions, i de segur que, si no hagués estat negre s'hauria tornat groc.
-Uh, uh! -va exclamar en Penkamuska-. Són els Karpantes!
-I qui són aquests senyors, si es pot saber?
-Kaníbals!
-I què vol dir això?
-Kruspí karndome!
-Què dius, ara, Penkamuska! -va exclamar en Massagran horroritzat.
-Elkesents.
-Doncs, com ho farem, Verge Santíssima?
-Kompo drem. Tuets el general.
-Ja tornem a ser amb el general. Ja veuràs, Penkamuska; jo dimiteixo. Et creus que vull que se'm cruspeixin?
-Kinre mei tekeda.
-Bé, noi; jo amb gent d'aquesta mena no hi vull tractes, saps? Amb tipus ordinaris no m'hi vull fer; amb això ja us apanyareu.
-Kaomeka! -va dir-li en Penkamuska, agafant-lo pel braç-. Lokas defer eskridar als Kukamuskes ikomensar apre par arte.
-En Massagran va protestar, però tot va ésser inútil. En Penkamuska se'l va emportar cap al mig del poblat i allí va posar-se a cridar:
-Uh, uh, uh!
En sentir això tots els negres es van llevar a correcuita i sortiren de les barraques, preguntant:
-Kèyà, kèyà, kèpassa?
En Penkamuska va reunir-los tots, i enfilat a les espatlles d'un negre, a fi de dominar les masses, els va donar la nova sensacional que els Karpantes eren allí a cent gambades.

Josep Maria Folch i Torres. Aventures extraordinàries d'en Massagran. (1910)

1. A més de les característiques de llengua que ja hem assenyalat en la presentació del text, en destaca una altra, en la parla de Penkamuska. La pots descriure? Quina intenció té?

2. Malgrat el dramatisme de la situació que presenta, el narrador utilitza un to humorístic. Concreta algunes frases o situacions en què la intenció humorística et sembli clara i explica quin mecanisme es fa servir per aconseguir l'humor.

3. El narrador intenta crear certa complicitat amb el lector. Com?

4. Malgrat que en Massagran es troba a l'Àfrica i en un poble de cultura completament diferent a la seva, alguns detalls mostren que encara pensa o actua com si es trobés a Catalunya. Pots trobar alguna mostra que indiqui que l'afirmació anterior és certa? Per què penses que el narrador ens presenta el personatge amb aquesta característica?

5. Informa't sobre el personatge de "Carpanta" del dibuixant Escobar i explica per quin motiu es va inspirar amb els "Karpantes" del fragment. Què tenen en comú?

Uns anys més tard, Carles Riba, un dels escriptor més importants de la nostra literatura i que coneixem sobretot per la seva poesia, s'afegia amb la seva novel·la Les aventures d'En Perot Marrasquí al grup dels autors que van escriure llibres per a joves, sense que aquesta fos la seva tasca literària habitual. Riba, però, va continuar amb altres obres com Sis Joans o Guillot Bandoler. En Les aventures d'En Perot Marrasquí, publicada per l'editorial Muntañola en 13 fascicles el 1917, explica com el protagonista, un nen molt petit (massa petit podríem dir si el contraposem al "Massagran" de Folch i Torres, i que té els seus orígens en "Le petit poucet" de Perrault) es troba en un món de mida normal en el si d'una família barcelonina benestant de començaments de segle. Empès per les ganes de veure món, fuig de casa a sobre d'un colom i comença a córrer unes aventures en què sovint té com a companys diversos animals que, tot i tenir el comportament propi de la seva naturalesa, tenen la capacitat de parlar i de reflexionar de manera humana, encara que sovint les seves reflexions mostren a través de la ironia o directament l'opinió que tenen dels humans que sovint no és gaire afalagadora. Finalment, amb una enyorança constant i penedit de l'escapada, en Perot aconsegueix tornar a casa. Aquest llibre, que té influències d'algunes obres de Perrault, Andersen o Lagerlöff i també de les aventures d'en Massagran, es mostra més realista i és més crític amb la societat que descriu. Llegim el pròleg de l'autor a la primera edició on fa una declaració d'intencions. Si voleu, però, abans podeu veure la portada de l'edició castellana, també de l'editorial Muntañola.

Text 2

Prefaci de Carles Riba a la 1a edició de Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

1. Quina edat aproximada preveu C. Riba que tinguin els lectors de la seva novel·la?

2. La novel·la va ser editada en un sol volum o anava apareixent per capítols? Quins avantatges creus que té cadascun d'aquests tipus d'edició?

3. Quina finalitat podem pensar que tenia la literatura per a infants i joves, segons diu Riba en el primer paràgraf del text? Quina finalitat té la seva novel·la?

4. Quins avantatges té, segons l'autor, la lectura? Quin d'aquests avantatges destacaries?

5. Riba aconsella llegir amb una determinada predisposició, quina? Per què?

6. Per què pot ser interessant que els pares també llegeixen les novel·les dels fills? Ets de la mateixa idea que Riba?

Ara podem llegir una escena de la novel·la en què assistirem a un complot en el qual en Perot i un gat aliat seu volen satisfer una necessitat que tenen.

Text 3

En Barrusquí li explica com en Nasi, el masover, d'ençà que els senyors de Barcelona s'havien acostumat a passar els tres mesos d'estiu a la masia, diu que era tot un altre: ja no volia menjar sinó al menjador dels amos (que era tot just allí on ara eren ells dos) i en canvi feia dinar els dos mossos a la cuina, i de tant en tant llegia el diari, i sobretot, tot ho volia a l'hora en punt: dinar a les dotze, sopar a les set, colgar-se a les vuit... Una veritable monomania, que si no l'atenien, era causa d'espaventosos terrabastalls amb la senyora Tuies.
-I això -conclogué En Barrusquí -tu no saps com afavorirà els nostres plans.
En un angle obac del menjador, sota una cadira, En Marrasquí i en Barrusquí deliberaren llargament i tan baix, tan baix, que el col·lotge roman un secret de la història.
A la fi s'aixecaren, i En Perot es ficà dins l'orella del gat. Eren les dotze menys cinc minuts. Es sentiren unes passes adalerades, i la senyora Tuies entrà tota remugant i brusca, obrí un porticó, llançà un formidable udol de "Nasi, a dinar!", i començà a treure atuells dels armaris.
En Barrasquí, ensems, s'havia esmunyit cap a fora. Tot això que ara us diré, va esdevenir-se tan ràpidament, va ésser fet amb una tal llestesa, amb un tal silenci, que no se n'adonà ningú. Ja era una obra consumada, que encara la senyora Tuies no havia acabat de parar taula.
En Barrasquí es posà damunt del rellotge, i amb un bot ben calculat es penjà de potes a la finestrella rodona darrere de la qual branda la pèndola. De l'orella del gat, En Perot s'aferrà tot eixerit a una de les cadenes dels pesos, i cadena amunt amunt, com un mico, arribà a la maquinària, d'on enfilant-se a les innumerables rodes còmodament esglaonades, passà al capdamunt de tot de la tapa. Saltar d'allí a l'esfera i asseure's a cavall de l'agulla fou un joc senzill. Eren les dotze menys un minut. Arrepenjant-s'hi amb tota la seva força, l'agulla anà davallant fins als dos quarts. Tot seguit En Perot desféu el camí: i prou es cosa palesa que davallar acostuma a ésser cosa més fàcil que pujar. Entrà novament a l'orellà d'En Barrusquí, el qual saltà en terra i es posà a dissimular en un racó.
En aquell moment entraven el Nasi amb el noi, tots enternits amb la farumeta de l'arròs; darrere d'ells, els dos mossos amb una cara llarga com el dejuni d'En Perot; perquè ells no havien de tenir part en la saborosa menja.
Tot s'esdevingué com els nostres minúsculs amics devien tenir calculat. La senyora Tuies entrà al menjador la triomfal cassola, cenyida de confortadors encensos. Però En Nasi, metòdic i fred, mirà el rellotge. Només eren dos quarts! Crit a la Tuies. La Tuies, tranquil·la, fa:
-Sí, ara tocaran les dotze.
-Mentida, que manca mitja hora!
-Que no!
-Mira-ho tu mateixa.
Esverament; patacada; guinyols de la senyora Tuies; reptes, picament de peus. Per fi, En Nasi, per no interrompre el ritme de la seva vida, se'n torna amb els mossos a la feina. La senyora Tuies, perplexa, se'n puja escales amunt i es tanca a la cambra per esbravar la bilis.
La cassola, ben tapada, això sí, romania sobre la taula deserta.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

1. En quins aspectes va canviar la vida del masover i de la masia el fet que els amos passessin llargues temporades al camp? Et semblen positius o negatius aquests canvis? Creus que en aquest episodi Riba intenta fer una crítica dels habitants del camp o de la ciutat?

2. El narrador no ens explica de què parlaven en Marrasquí i en Barrasquí abans de l'episodi del rellotge, però ho podem imaginar i això ens permet continuar el fragment. Sabries resumir el que va passar a continuació?

3. En el fragment hi ha dos grups de personatges. Quins són? Per quins mostra respectivament més simpatia i antipatia el narrador? Mira de justificar la darrera resposta.

4. Riba afirma que el seu llibre és realista. Penses que realment és així, malgrat que el protagonista sigui un nen petitíssim que té per amic un gat que parla? De quin tipus de realisme parla?

Finalment, podem llegir el pròleg a la segona edició, publicada el 1923 amb il·lustracions d'Apa, en què, en part reafirma i justifica la intenció que expressava en la primera edició.

Text 4

Prefaci a la segona edició

Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.

Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.

1. Riba explica la intenció de fer una prosa d'humor sobre fets quotidians, és a dir, realista, per allunyar els lectors de dos tipus de literatura que tot i ser oposats considera igualment negatius. Concreta aquests dos tipus i explica si comparteixes la idea de l'escriptor.

2. L'autor diu a l'nici del pròleg que l'escriu per als pares de família i per als pedagogs i concreta que potser llegiran la novel·la amb una d'aquestes dues finalitats: per un gust infantil o bé com a censors. Creus que aquest dos col·lectius poden llegir un llibre infantil amb alguna altra finalitat? Justifica la resposta.

3. Al final del text, Riba comenta que tem la crítica dels infants, de les famílies, dels escriptors i dels mestres. Quins tipus de crítica penses que li pot fer cadascun d'aquests quatre grups? Després d'haver llegit el pròleg, a quin d'aquests quatre grups creus que s'adreça especialment l'autor?

Quan tractàvem del noucentisme vam poder llegir el pròleg que Josep Carner escrivia per a L'Abrandament, la que es considerava la primera novel·la escrita per un autor plenament inserit, segons marcaven els cànons, en aquest moviment. També hem pogut llegir un fragment del teatre de Carles Soldevila en fer un repàs de la producció dramàtica de principis del segle XX. Soldevila va posar també la seva ploma al servei dels joves, encara que només fos esproràdicament. La primera edició de Lau o les aventures d'un aprenent de pilot va aparèixer el novembre de 1926 i narra les aventures d'un noi barceloní del segle XVIII, estudiant de nàutica, que fa el seu primer viatge cap a Amèrica amb un vaixell que una tempesta porta a la Patagònia on cau presoner d'una tribu indígena que viu del pillatge. Aviat aprèn la llengua i moltes més coses dels seus captors i aconsegueix fugir amb el seu company Roig. Finalment arriben a Buenos Aires, on s'integraran a la missió científica francesa de La Condemine i remuntaran l'Amazones i participaran en la primera mida del meridià terrestre. Al cap d'un temps i de passar per diverses aventures, el protagonista, després de passar per Catalunya, s'instal·larà a França amb la seva estimada, la filla d'un científic francès. Fidel a la ideologia noucentista, l'heroi se'ns mostra en tot moment segur d'ell mateix i superior a les civilitzacions que visita; l'esperit crític i la ironia són també ben presents al llarga de la novel·la que per altra banda funciona perfectament quant a la creació d'un ritme àgil i una eficàcia narrativa que recorda Verne en molts moments.

Text 5

SEGONA PART. A BONS AIRES

Després de trenta-cinc dies de viatge, feliç perquè va acabar bé, no perquè manquessin incidents i fatigues, els dos catalans arribaren a Bons Aires.
Bons Aires, a darreries del segle XVIII ja era una població important, capital de l'anomenada província del Plata i residència del Virrei de la vasta província sudamericana que s'estén al sud del Brasil i del Perú. Els carrers eren rectes, bastant amples i vorejats de cases baixes. La major part dels habitants eren espanyols que o bé tenien càrrecs oficials de feines il·lusòries o bé posseïen terres que els donaven per viure sense fer res. Era rar de veure'n algun que tingués un ofici. Els advocats, per contra, hi eren força nombrosos.
Lau i el Roig voltaren pels molls, demanant noves del "Maria-Eugènia". Ningú no en sabia res. Sols un mariner andalús els va dir que coneixia el bergantí, però que no podia assegurar si l'havia vist feia mesos o feia anys.
Els dos xicots aviat sentiren un malestar pregon de trobar-se divagant sense objecte pels carrers de Bons Aires i per les vores del riu. El clima era agradable, la gent amabilíssima. Però llur tarannà actiu no s'adeia gens amb l'ociositat; i, d'altra banda, els diners que, en qualitat de viàtic, els havia donat En Goisueta, eren a les acaballes.
¿Per què no s'enrolaven en la tripulació de qualsevol vaixell i partien cap a Europa? Era aquesta la primera idea que els havia acudit, però tots dos i Lau especialment, sense confessar-ho, per una mena de contradicció inexplicable, experimentaven una forta recança de deixar aquell país on havien passat inoblidables hores doloroses. La suggestió de les grans planúries, dels rius enormes que davallaven dels Andes, de les selves prodigioses que els voltaven, anava emparant-se de llurs cors jovenívols.
Però allò que en el Roig era simple desig d'aventura, mera il·lusió de rodamón, en l'ànima d'En Lau, més fina, més cultivada, era una noble curiositat. Conèixer, saber, entendre... Assaborir totes les sensacions possibles... Gustar les emocions més diverses...

Carles Soldevila. Lau o les aventures d'un aprenent de pilot. (1926)

1. En aquest moment de calma després de les aventures, el narrador fa una descripció de la ciutat de Buenos Aires i dels espanyols que hi habiten. Destaca les característiques més rellevants d'una i altres.

2. La ironia és un recurs molt emprat pels noucentistes. En el text en trobem alguna mostra. Les sabries concretar i comentar?

3. En el fragment, el narrador ens presenta dos joves personatges que, com molts dels protagonistes de les narracions d'aventures, són complementaris. Concreta les similituds i les diferències que hi ha entre els dos.

Clovis Eimeric, pseudònim de Lluís Almerich, és l'autor de moltes novel·les per a infants i joves de característiques ben variades.Pràcticament ignorat en l'actualitat (el seu nom ni tan sols figura a la GEC), possiblement a causa de dedicar-se als gèneres "marginals", era un periodista que col·laborà habitualment amb contes i faules a "En Patufet", però la seva producció més interessant la va anar publicant a les pàgines de "Virolet" i a "Biblioteca Damisel·la", de novel·la rosa. La ciència-ficció, a l'estil de Jules Verne, es pot llegir en La vida del món. El seu llibre més conegut, però, se situa entre la novel·la històrica, sense les llargues descripcions i monòlegs que la caracteritzen, i la novel·la de fulletó a l'estil d'Alexandre Dumas, es tracta de El cavaller de la creu, situat en l'època de les croades en terres catalanes, en què narra les vicissituds per les quals passa un noi d'origen noble que és donat per mort i que finalment aconsegueix conèixer el seu origen i es casa amb la seva estimada, filla d'un cavaller. Un fragment de l'inici ens dóna alguns antecedents del personatge que protagonitzarà la història:

Text 6

-No, pobre monsenyor! En Gilabert ja era mort, i els morts, si han tingut una santa vida, i en Gilabert era un home de bé, comencen a viure al cel! Monsenyor ja no va tenir hora de repòs... Ell mateix, penedit, soterrà el difunt, i sabedor que Gilabert tenia un fill que es deia Guifre, que per no tenir mare es quedaria sol al món, cridà el seu majordom -l'actual senyor de Castell-Isard,- i li recomanà el menut... Pobrissó! Semblava un granet de mill! Encara no tenia dos anys!... I va fer donació de tot a l'infantó: -"T'he pres el pare, i ja no te'l puc tornar, però jo aniré pel món fent penitència... Els meus béns seran per sempre teus, i tu, Jacques -el senyor de Castell-Isard no era Monsenyor Jaume com ara- tindràs cura de l'ifant, i si ell morís serva tu l'herència, que no la malmetin les cobejances dels estranys".
-Home honrat, Monsenyor! Se li podia perdonar la mort, per la virtut del seu penediment!
-I de Monsenyor ja no va saber-se gran cosa mai més. Un forçat que havia passat a terres de moreria jurava i perjurava que l'havia vist prop del Soldà, fet un Bei d'importància... un almogàver tarragoní, un lleó del Camp que tornava de Grècia, deia que l'havia trobat de senescal d'un Megaduc o del mateix Diadoc, no ho sé!... A Terra Santa un el veié fent de peregrí... Barbari, el corsari, té dit que el duia de cap d'estol... Ai, si un fes cas de totes les coses que diuen!
-Així va tornar-se un home rodamón?
-Per oblidar, segurament, la seva feta malastruga...
-I aquí, en Jaques? Va vetllar per en Guifre?
L'hostaler, baix baixet, a cau d'orella i després d'una ullada per l'estància, a fi de convèncer-se que ningú més l'oïa, respongué:
-Tres anys més tard va morir sobtadament... L'havien vist sa i alegre els criats del castell; al cap de dues hores, en Guifre era mort, de qui sap què, d'una malaltia estranya que li havia desfigurat el semblant com si tingués la cara ratada. Però no ho haguessin pas dit llavors, ni ho xerrotegessis pas ara! Dos criats que en varen fer esment a mercat varen morir estimbats quan ningú no s'ho esperava, perquè fou en camins que ells bé prou coneixien! I tots jeuen soterrats a la sagrera del Castell! Els costà cara la seva xerameca.

Clovis Eimeric. El Cavaller de la Creu. (1930?)

1. Aquest fragment pertany a l'inici de la novel·la i com es pot veure presenta uns elements d'intriga que s'aniran desenvolupant al llarg de l'obra. Quins són aquests elements?

2. Un narrador pot fer servir diverses tècniques per presentar els fets, de manera directa o indirecta. Com ho fa en aquest cas? Et sembla un sistema efectiu? Penses que hagués estat millor fer servir una altra tècnica? Raona les repostes.

Lola Anglada havia començat les seves col·laboracions literàries de molt joveneta en algunes de les revistes infantils de l'època. Podem trobar un dels seus primers escrits, que consisteix en un conte breu, a "En Patufet". Tenia quinze anys i també pintava. Ja de més gran il·lustrà llibres infantils per a diverses editorials. Finalment, l'any 1920, aparegué el primer llibre escrit i dibuixat per ella, Contes del Paradís, que és un recull de proses literàries. El 1927 publicà El Parenostre interpretat per a infants. Però l'èxit de públic i de crítica, malgrat que els seus dibuixos eren omnipresents en la premsa infantil catalana, li arribà l'any següent amb En Peret. L'any 1929 publicà Margarida, una novel·la dividida en quatre parts, seguint les estacions de l'any, en què la protagonista és una nena del barri de Santa Maria de Barcelona que viu en un món quotidià que es torna fantàstic i tots dos conviuen i se separen, sense que hi hagi una línia divisòria ben delimitada entre ells. Així, Margarida sent les veus de les flors i de les estacions de l'any i surt un dia volant pel balcó acompanyada de la seva nina i del seu quadern d'apunts i arriba al món de la natura, on coneix les plantes i els animals: el llangardaix, el pardal, l'aranya..., amb qui manté converses, de qui aprèn i a qui ensenya; també viatja al fons del mar, ficada dins d'una conquilla... I retorna a casa, on sembla que no ha passat el temps i on també els objectes tenen vida pròpia; ja a l'hivern, les festes tradicionals agafen protagonisme. El cicle de les estacions torna a començar quan les orenetes anuncien l'arribada de la primavera. Margarida és un llibre en què la prosa es torna poètica i agafa una màgia que recorda en molts moments Alícia en terra de meravelles, i on la poesia està al servei un món feliç, idíl·lic; potser l'ideal de paradís noucentista? A veure que us sembla aquest fragment:

Text 7

Margarida contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa. Se separa de les altres i li diu:
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest castell; perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren amb simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent a la formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història. S'està sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb nosaltres, que som diligents i treballadores.
I la noia es troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia riure i veus femenines, és l'entrada d'una formiguera. Vénen formigues i l'entren dintre.

Lola Anglada. Margarida (1929)

1. En el text anterior apareixen les formigues i el llangardaix que presenten dues visions diferents de la vida. Sabries caracteritzar cadascun d'aquests personatges? Penses que representen determinats grups o individus de la societat humana?

2. Encara que el text és molt breu, també es poden veure unes quantes característiques de Margarida. sabries destacar-ne els trets més importants?

3. En el text introductori del fragment, al·ludíem als noucentistes. Penses que el que has llegit deixa entreveure alguna característica pròpia d'aquest moviment?

Què tenen en comú totes aquestes novel·les? Doncs totes tenen un mèrit inqüestionable que no sempre s'aconsegueix i sense el qual la novel·la, al menys fins a ben entrat el segle XX, no es pot considerar com a tal. Llegim en què consisteix aquest mèrit -o necessitat- en les paraules del novel·lísta i crític anglès E. M. Forster, que teoritzà sobre la novel·la en un cicle de conferències que va fer l'any 1927 -dintre del període que ens ocupa-:" L'home de Neanderthal escoltava històries, si hem de jutjar pel seu crani. El seu públic primitiu estava constituït per tipus descabellats, que, cansats d'enfrontar-se amb mamuts i rinoceronts llanuts, el miraven bocabadats a l'entorn d'un foc; nomes els mantenia desperts el suspens. Què passaria a continuació? El novel·lista prosseguia el seu relat amb veu monòtona, i en el moment que l'auditori endevinava el que passaria a continuació, s'adormien o el mataven. Podem pensar el risc que corrien si pensem en la professió de Sherezade en temps una mica posteriors. Si la jove va escapar al seu destí va ser perquè va saber com esgrimir l'arma del suspens: l'únic recurs que té efecte sobre tirans i salvatges. [...] Si va sobreviure va ser perquè va aconseguir que el rei es preguntés sempre el que passava després. [...] Això és universal, i es la raó per la qual el fil conductor d'una novel·la ha de ser una història. Alguns no en volem saber res més; no tenim més que una curiositat primitiva i en conseqüència, els altres judicis literaris ens resulten grotescos. Podem ja definir una història: és una narració de fets ordenats en el seu ordre temporal. El dinar va després de l'esmorzar, el dimarts després del dilluns, la descomposició després de la mort, i així successivament. D'aquesta manera, la història només pot tenir un mèrit: aconseguir que el públic vulgui saber què passa després. A la inversa, només pot tenir un defecte: aconseguir que el públic no vulgui saber el que passa després. Aquestes són les dues úniques crítiques que poden fer-se a una història com Déu mana. És l'organisme literari més primitiu i més elemental. No obstant això, és el màxim comú divisor de tots aquests organismes summament complexos que coneixem com novel·les."

Les novel·les de les quals hem llegit un petit fragment reunien amb escreix el que Forster considerava primordial: les ganes de saber què passarà. No importa que la història tingui lloc en terres llunyanes o al costat de casa, que els herois siguin grans o petits, que els animals parlin o actuïn segons és propi de la seva naturalesa; el lector volia saber com continuava la història. Encara avui el lector vol saber com continua la història i això, no hi ha dubte, és un mèrit important. Podem fer moltes altres consideracions sobre la qualitat d'aquesta literatura i sobre possibles ensenyaments morals, però sentir la necessitat d'acabar el llibre que s'havia començat és el que pretenien i el que van aconseguir els escriptors que hem ressenyat. La resta són consideracions més subtils i discutibles.

És el moment de deixar el món de l'aventura novel·lada i dels petits i grans herois i de tornar a centra-nos en altres modalitats de la literatura infantil. Què més es llegia en aquesta època o uns quants anys abans?
Començarem dient que és obvi que els nens i els adolescents, quan tenien ganes de llegir, agafaven tot el que els queia a les mans i que com que en un principi no tenien uns llibres escrits expressament per a ells, s'ho passaven molt bé amb els romàntics que estaven de moda, però també amb els clàssics grecs i llatins, dels quals en alguns casos se'n feren adaptacions juvenils, i amb tota l'àmplia gamma que podien trobar entremig (sempre que pertanyessin a una família que tingués llibres, és clar). Potser, però, allò que més els entretenia ho trobaven a les pàgines de les revistes satíriques que començaren a aparèixer durant el segle XIX i que foren tan abundants durant el segle següent; de fet, malgrat que la lectura que en podien fer no fos la que pretenia la publicació, les seves pàgines, amb humor i il·lustracions era el que més s'acostava als seus gustos. Coneixem en aquest aspecte els records d'infantesa de diversos escriptors, des d'Oller a Sagarra, per esmentar dos autors que podrien iniciar i cloure el període que tractem. Arribada, però, la literatura pensada per a ells, com se'ls presentava? Ja n'hem parlat en la introducció i hem llegit uns quants fragments de novel·les i ara ho ampliarem d'una manera més sistemàtica.
A finals del XIX, començaren a adaptar-se obres de la literatura universal amb finalitats majoritàriament didàctiques i moralitzants; les faules, tant clàssiques com modernes, en són un bon exemple. A poc a poc, anaren apareixent els textos d'autors catalans o de la literatura popular, entre els quals destacava l'aportació de les rondalles i de les llegendes del país. Arribà un moment, a principis del segle XX, en què al mateix temps que les edicions de les obres dels germans Grimm, Perrault o Andersen, començaren a traduir-se novel·les d'aventures més o menys fantàstiques o realistes d'autors com Verne, Stevenson, Twain que, com hem vist, tindrien continuadors en els autors catalans. Mentrestant, alguns escriptors anaven publicant poemes i narracions pensats especialment per als infants que apareixien en revistes especialitzades i en antologies escolars, que de vegades també triaven textos de literatura que no eren concebuts per als nens, però que pensaven que s'hi podien adequar. En moltes d'aquestes edicions començaren a aparèixer il·lustracions dels grans dibuixants de l'època i arribà un moment en què la il·lustració es convertí en un element tan important com la pròpia història.

Per raons d'espai ens centrarem ara només ens les antologies d'ús escolar, abundants i de les quals es feren força reedicions, i en les revistes, variades i dinàmiques, que només el final de la guerra estroncà.
Només unes ratlles, abans, per destacar la important tasca d'algunes editorials a través de les seves col·leccions de contes i novel·les. L'any 1905, per exemple, "L'Avenç" començà a publicar la "Biblioteca Popular de L'Avenç", una de les més ambicioses de la seva època, en què aparegueren algunes obres per als joves, i uns anys després, el 1909, edità en fascicles setmanals la magnífica "La Rondalla del Dijous", dirigida per Josep Massó Ventós, que contenia dos contes populars o literaris d'autors catalans o estrangers, il·lustrats per dibuixants tant del país com de fora (si cliqueu la portada de la dreta podreu accedir a més informació i llegir "Momotaro", una de les rondalles que publicà la revista). Quinze anys més tard, el 1924, aquest setmanari conegué una segona etapa dirigit per Serra i Boldú i publicat per Editorial Catalana. Anteriorment, el 1907, començaren a aparèixer els primers volums de la "Biblioteca Patufet", amb contes d'autors catalans - J. M. Folch i Torres en va publicar 36 volums- il·lustrats per Junceda, Llaverias i Apa. D'un format estilitzat i novedós i amb un paper de qualitat en els primers números, en podeu veure quatre portades i llegir-ne uns comentaris. La "Biblioteca Juventud" fou també capdavantera en aquest tipus de publicacions. Més endavant, a partir de 1916, Edicions Muntañola inicià diverses col·lecions de llibres infantils que sortien al mateix temps en castellà i en català i on publicaren Riba, Carner, Clementina Arderiu, Alexandre Plana, etc., amb il·lustracions de Lola Anglada, Obiols, Apa, Xavier Nogués, Opisso, Junceda... El 1917 es fundà Editorial Catalana que fins l'any 1926 oferí una interessant i variada oferta infantil. Aquest darrer any, l'Editorial Mentora, que va començar publicant Lau de Soldevila i que va tenir la mateixa seu que l'editorial Joventut, es convertiria en la continuadora de l'Editorial Catalana; a més de diverses col·leccions, publicà la "primera revista literària" en llengua catalana: "Llegiu-me". També durant els anys 20 i principis dels 30, l'editorial Políglota, amb una producció molt diversa, s'interessà pel joves i, a més de publicar obres del gènere de diferents autors i la col·lecció "Herois de calça curta", edità una sèrie de volumets de "Rondalles populars", recollides per Valeri Serra i Boldú -de fet les rondalles, ho hem de repetir una vegada més, foren un dels materials preferits pels escriptors i pels editors, i fins i tot anaren sortint llibres durant tot aquest període fora del circuït comercial habitual (fixeu-vos en l'acurat llibre de R. Miquel i Planas), o d'altres de característiques ben especials: el de Rondalles de Caseponce i Deu rondalles de Jesús infant de Josep Carner- . Igualment als anys 20, a part de reculls de rondalles, es publicaren algunes obres dedicades als joves a partir de la iniciativa privada de difícil classificació, com és el cas del curiós llibre de narracions El tresor dels pobres, de Ramon Suriñach. A partir de 1929, Edicions Proa inicià les col·leccions "Biblioteca Grumet" i "Les obres mestres explicades als infants", on abundaven les traduccions i adaptacions d'obres de la literatura universal i on es publicà aquest mateix any, per exemple, el magnífic Canigó de Jacint Verdaguer, "contat als infants per Artur Martorell". Especialitzades en novel·la rosa, cal destacar dues col·leccions -que segurament pretenien un públic més ampli que el de les adolescents-, la ja esmentada "Biblioteca Damisel·la", aparentment més cosmopolita i més "moderna", però sense la gran acollida de la "Biblioteca Gentil", més entranyable i popular, en què de 1924 a 1928 J. M. Folch i Torres publicà una novel·la mensual que en alguns casos tingué un gran tiratge, a més de reedicions (durant la postguerra, diverses editorials van publicar en castellà algunes d'aquestes novel·les); a principis dels any 30 va tornar a aparèixer la col·lecció amb obres de diversos escriptors, però ja no va tenir el mateix èxit . Dintre del gènere sentimental, cal esmentar també una novel·la pionera: Alícia, de Josep Pin i Soler. I per acabar, encara més Folch i Torres i l'editor Baguñà: la col·lecció "Mon Tresor", de menor ressò que les anteriors. També Folch i Torres publicà a la pràcticament ignorada"Biblioteca Maria Rosa" de la Impremta Elzeviriana i Llibreria Camí S. A. En fi, un nombre important d'editorials o col·leccions, possiblement més que en el moment actual, tenien com a destinataris principals els nens i els joves

Quant als llibres de lectures escolars, van començar a aparèixer a finals dels segle XIX amb tres intencions ben clares: acostumar el nen a llegir en la seva llengua, conèixer els escriptors catalans més importants (això comportava, explícitament o implícitament, conèixer i estimar el país) i introduir a través dels textos un seguit de reflexions i ensenyaments ètics i cívics que modelessin la seva personalitat i conducta; en resum es tractava de normalitzar el país --lengua i cultura- a partir de l'escola.. En alguns d'aquests llibres, pocs, l'autor feia servir la seva pròpia obra, sovint en vers, per tal d'aconseguir els objectius proposats. Majoritàriament, però, es tractava d'obres en què els antòlegs anaven fent una tria d'aquells autors de la literatura catalana que creien més adequats , pels temes, estil o altres consideracions, per tal d'aconseguir els objectius abans esmentats. Sovint promocionades des de les institucions públiques (Mancomunitat, Generalitat més tard) o privades aquest tipus d'obres conegueren el seu millor moment durant el primer terç del segle XX.
Començarem amb la lectura del pròleg de Lo trovador català, publicat l'any 1892, en què Antoni Bori i Fontestà concreta les intencions que el guiaren en l'edició del llibre, que està compost únicament per obra seva.

Text 8

PRÒLEG-DEDICATÒRIA

Res més ridícul ni més censurable que una persona nascuda en una regió que té idioma propi i no hi sàpiga llegir ni escriure, tota vegada que en ell pensa, sent i expressa totes les seves idees. Aquest cas, anys enrere, es presentava sovint a Catalunya. Persona mitjanament il·lustrada hi havia que es veia en un compromís davant d'un escrit redactat en català, i tot per no haver-se pres la molèstia d'assajar-se a llegir tirat, cosa tan fàcil i en tan poques lliçons apresa. Avui, ja no passa això amb tanta freqüència. Avui, en la majoria de les escoles de Catalunya ja es va introduint, paulatinament i com ensenyança accessòria, la pràctica de la lectura en català, si bé solament en les seccions més avançades. A fomentar, doncs, aquesta profitosa tendència va destinat aquest llibre. Escrit en un estil senzill, tracta d'assumptes simpàtics a les naturals disposicions dels nois i noies, ensenyant-los a estimar les virtuts i a avorrir els vicis, dirigint sa consciència, inspirant-los els més nobles sentiments i fortificant-los en les desgràcies de la vida; tot per mitjà d'historietes, contes, faules i descripcions agradables: escrit en tota classe de metros i a propòsit per a actes d'exàmens, vetllades literàries, Mes de Maria, festes religioses, etc., etc.
Aquest llibre, únic en sa classe, fet en l'escola i per les escoles de Catalunya, a qui millor podria dedicar-lo que a vosaltres, estimats Professors i Professores, ja que sou la mà dreta en matèria de dirigir els fills de nostra terra pel camí de la perfecció i de la cultura? A vosaltres, doncs, faig present d'aquest llibre: rebeu-lo amb carinyosa benevolència i doneu-li franca acollida en vostres escoles, si voleu correspondre a la bona voluntat i franquesa amb que us el dedica vostre company i S. S.
A. Bori i Fontestà. Lo trovador català. Imp. i Llib. de Montserrat de fill de J. Roca i Bros. 1892

1. El llibre de Bori I Fontestà tenia per finalitat que els alumnes aprenguessin a llegir i escriure i ho fessin a partir de textos escrits en un estil senzill i amb temes adequats als nois i noies, però, quines altres finalitats tenien aquets textos?

2. Tot el contingut de Lo trovador català estava escrit en vers. Per què penses que l'autor va triar aquest procediment i no la prosa?

3. En el darrer paràgraf, l'autor concreta la funció dels professors. Encara són aquestes les funcions que tenen? Quins canvis destacaries en l'actualitat?

I ara, dos textos:

1. Els dos textos anteriors són, aparentment, ben diferents. Es pot trobar alguna similitud entre els dos (d'intenció, estil, etc.).

2. El primer text es pot considerar una faula. Per què el podem denominar així?

3. El segon text, tot i que es titula "Catalunya" sobrepassa el marc estricte del Principat. Per què creus que és així? Podries dividir-lo en parts i resumir-les?

Altres pedagogs publicaren llibres de lectura per a infants amb obra pròpia. Des d'aquí podeu conèixer el volum titulat Prosa y vers de Manel Marinel·lo, periodista i col·laborador habitual d'"En Patufet" i altres revistes infantils, que presenta una excel·lent obra original amb la intenció primordial d'educar moralment els nens. Un cas especial és el de l'obra d'Àngel Guimerà El gos de casa, que es va convertir en una proposta pedagògica innovadora en la línea dels projectes educatius començats per la Mancomunitat i continuats per la Generalitat.

La major part dels llibres de lectura escolar eren, però, antologies d'autors catalans (ja heu pogut veure les excel·lents Lectures d'infants publicades a principis dels 30 sota la direcció de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i podríem afegir l'anterior i poc conegut Llibre de lectura escolar (1916), preparat per Antoni Rovira i Virgili amb uns criteris força seriosos, no del tot comuns a l'època). Entre les editorials que es dedicaren a produir aquest tipus d'obres, tingué un paper important l'editorial Dalmau de Girona, que en va anar publicant i reeditant durant les tres primeres dècades del segle XX. Una de les antologies més interessants fou la de l'any 1906, reeditada el 1920, en què hi ha una tria variada de força autors del moment amb una brevíssima nota biogràfica i laudatòria de cadascun i un retrat fet per Josep Berga i Boada o per Prudenci Bertrana. Al final de l'antologia figura una petita galeria d'escriptors dels inicis de la Renaixença en què s'elogia la seva aportació al desenvolupament de la llengua i la literatura catalana; és tracta d'autors com Anicet Pagès, Pons i Gallarza, Frederic Soler, etc., dels quals no hi ha cap fragment en el llibre. Aquesta mateixa editorial publicà antologies de l'obra d'alguns escriptors de màxima actualitat, amb una tria que no sempre era prou adequada al lector juvenil, com és el cas de la dedicada a Joan Maragall, que conté textos molt senzills i atractius, però d'altres que necessàriament poden comportar dificultats importants en lectors poc coneixedors de l'obra del poeta. Podeu veure'n una mostra en aquesta pàgina. Les darreres edicions d'antologies de l'editorial Dalmau, com el recull de 1933 fet per Carles Rahola, tingueren uns criteris comercials que foren discutits per alguns dels crítics de l'època.
Passem a llegir un fragment del pròleg que el 1905 escrivia Anton Busquets a la primera obra esmentada. Fixeu-vos, abans, en la portada del llibre i el seu desig de pancatalanisme.

Text 11

El nostre Renaixement

A D. J. Dalmau i Carles

Caríssim amic: L'honrós encàrrec que em feu de resumir el nostre moviment literari, acompanyant mostra de lo més triat en tots els ordres, queda complert, amb aquella natural recança de no haver pogut arrodonir la tasca, impossible en un llibre de les condicions del present; si bé que estic convençut de que, per fer agafar afecte a la nostra hermosa i rica llengua, basta ja aquest esplet de fragments, que per ells sols se posa de manifest el valor de la literatura catalana que pot ja competir amb qualsevol altra.
[...]
No havem fet, amic estimat, un servei senyaladíssim al sentiment revifador de la nostra raça, aportant en les escoles de per tot arreu on és parlada i coneguda la bella llengua, aquest recull de mostres dels què amb més ardor l'ha conreada? No hi ha que dubtar-ho.
Vagi d'encontrada en encontrada, de llogaret en llogaret, de casa en casa, el llibre que ens han ajudat a formar els excel·lents escriptors, als quals donem les més corals mercès, sobretot als que s'han adaptat al pla i objecte de l'obra: l'espandiment major del sentiment de la terra en les petites intel·ligències, fonamentant al ensems l'amor a la llengua de Catalunya, a la

I fem tot plegats que, un cop hagin els infants assaborida sa dolçor i sa tendresa i provada la llur empenta i virior, clamin, plens d'entusiasme per ella:

Estiuda de 1905

(1) Adolf Blanch i Cortada. - La veu de les Ruïnes.

Anton Busquets i Punset. Fragmet del pròleg a Aplech. Dalmau Carles & Companyia. (1906)

1. En el primer paràgraf del pròleg, l'autor dóna per assolit un dels propòsits de Rubió i Ors exposats en el pròleg a les seves Poesies publicades el 1841. Podries repassar el darrer paràgraf del pròleg de Rubió que es troba en l'apartat d'"Inicis" i especificar quin és el propòsit ja acomplert?

2. En el segon paràgraf, el prologuista parla de la utilitat del llibre en el sentit d'instrument per aconseguir un "sentiment revifador de la nostra raça". Concreta el concepte de llengua i el de raça i argumenta a favor o en contra de la relació d'una llengua amb la raça que la parla. (És possible que hagis de canviar el concepte de raça).

3. Des del tercer paràgraf fins a la fi del fragment es poden llegir algunes afirmacions que es poden comparar amb les de B. C. Aribau en el seu poema "La Pàtria". Remarca els aspectes comuns entre els dos textos i digues també si observes diferències importants.

I ara, dos textos continguts en l'antologia. El primer de Prudenci Bertrana, que té un ocell com a desencadenant de les reflexions que s'hi contenen (Bertrana va escrire més tard les magnífiques proses de L'ós benemerit i altres bàsties, que tant poden llegir els infants com el adults, i dues novel·letes a la Llibreria Vària). Acompanya la narració, un autoretrat. La segona prosa pertany a Carme Karr, que a més d'escriptora va participar activament en el millorament de les condicions de l'ensenyament per a la dona.

Text 12

L'ocell

A l'entorn de la mare hi havia gran gatzara.
Dues nenes mig vestides saltaven picant de mans, i un nen més petit s'alçava de puntetes i estirava els bracets amb impaciència.
Tots el volien al pobre pardalet; tots el volien, i la mare el protegia contra aquell excés de carinyo que li hauria costat la vida. I el guardava dintre de la mà flonja, sentint com li bategava el cor petit com un pinyó, que l'espant feia sotraquejar furiosament.
Un xic ajupida els hi ensenyava l'ocellet, i una munió de ditets li allisaven les plomes de l'arrufat caparró, i tres boquetes tendres s'ajuntaven per besar-lo.
El sol entrava en el quarto, i la mare somreia i quelcom divinal embolcallava el grup.
-Com l'has hagut? d'on l'has tret?
A la primavera els ocells solen enamorar-se, i no saben el que es pesquen, i aquell havia caigut per la xemeneia, i l'havia agafat en els vidres de la finestra, entossudit a travessar-los perquè a darrere veia el cel, els arbres i les muntanyes, la llibertat.
-És nostre, oi? és nostre; el criarem, el criarem.
-Sí, el criarem -escarnia el menut saltant joiós i entusiasmat.
-Engabiat, pobret, es moriria; i la veu de la mare d'un to melangiós i tendre, es deixà sentir persuasiva, i les hi parla de la mort, del captiveri, d'enyorances, d'esposa sens marit, d'infantons sens mare, i ells, amb tot i no entendre bé el significat d'aquelles paraules, anaven quedant-se quiets amb el rostre immobilitzat per la tristesa, impressionats pel timbre especial d'aquella veu que els hi esponjava el cor i els feia pressentir l'amargura.
Aprés els hi preguntà alguna cosa que ells contestaren afirmativament amb recança, movent a penes les arrissades cabelleres. I un darrere l'altre besaren tres cops el pardalet que la mare posà suaument dintre el palmell de l'estesa maneta del petit, que xisclà enretirant-la de pressa, pessigollejat per les ungles finíssimes de l'ocell. Aquest emprengué el vol, rodant un moment arran del sostre, i fugint després pel balcó obert de bat a bat.
Tots el seguiren amb els ulls puríssims i brillants immensament encuriosits, obertes les humils boquetes, i creuades les mans sobre el pit en actitud d'admiració.
I el veieren endinsar-se en l'espai lluminós i blau saturat de perfums matinals.
I la mare sentí al fons de l'ànima un consol inexplicable, com si una benedicció d'un poder infinit caigués sobre sa tendra nissaga, protegint-los de les vicissitus de la vida.
Prudenci Bertrana

Text 13

A mes filles

En l'hort conventual, el maig ha esclatat en gaia brotada de violers i roses; i enfilades de campànules blaves branden llurs cabelleres verdes sota l'oreig primaveral. Sentors de natura fresca i rejovenida entra, pels finestrals oberts, dintre l'esglesieta blanca, encara flairosa de calç i pedra nova.
Les monges, l'hàbit arremangat, les amples mànigues recollides amb agulles, els vels creuats a l'esquena, escotorides i somrients, feinegen, traginant grans braçades de ciris verges i paneraces curulles de flors, per a guarnir l'altar.
Amb el nou sol, ha de venir la Pasqua; i entre els grans murs tranquils de la santa casa, les col·legiales adolescents se senten vibrar el cor sota una fervorosa brotada d'amor i d'esperança. I en llurs somnis ansiosos, veuen a Jesús -el bon i dolç Jesús de l'Evangeli- amb son somriure divinament tendre, estendre els braços com ales d'una au consoladors, dient a les animetes blanques que demà rebran el Pa dels àngels: "Deixeu que vinguin a mi els infants."
...........................................
Passaran altres primaveres gemades, ardents estius, colorides i vibrants tardors, hiverns desolats i tempestuosos; vindran els onatges amargs i les tormentes negres; i entre els inevitables records, un d'ells portarà una inefable llum de repòs a l'esperit; i les tristors del present en seran minvades.
Aquella recordança de Pasqua, de vels blancs i virginals corones -pura i sencera,- revindrà a través dels anys i de les asprors de la vida, servant perfums d'encens, de violers i de roses i campànules blaves, barrejats amb olors de calç fresca i de pedra novella...
Benaventurada l'ànima que reveurà, aleshores, el bon Jesús de l'Evangeli, amb son somriure divinament tendre i dolç, obrir els braços com ales d'una au consoladora, i sentirà la veu d'amor dir-li aquestes paraules:
"Veniu a mi, vosaltres, els pecadors, que hi trobareu misericòrdia."
Carme Karr (L'Escardot)

Abans de començar el segle XX, aparegueren també algunes obres amb la finalitat d'educar els infants, no a través de poemes o narracions, sinó directament amb normes de conducta i de moralitat. Un dels llibres més interessants en aquest aspecte fou Regles morals y de bona criança, escrit per Josep Pin i Soler l'any 1892, poc després d'haver acabat la seva famosa trilogia sobre els Garrigas. L'obreta es dividia en 12 capítols, formats per diversos apartats que repassaven una jornada normal de nens i nenes, des del moment de llevar-se fins que s'acabava el dia i, a més, esmentava també el comportament apropiat els dies festius i en diverses situacions; finalment, feia un elogi dels oficis més comuns per a noies i per a nois. A continuació podeu llegir uns quants consells i reflexions continguts en el primer apartat del segon capítol, el dedicat a l'escola, i si cliqueu la portada accedireu al pròleg, on Pin i Soler explica la necessitat que tenien els mestres de comptar amb un manual d'aquestes característiques, i també podreu llegir alguns altres fragments.

Text 14

9. Al ser a la porta de l'escola ja's treurán la gorra y'ls abrics, saludant desseguida lo senyor Mestre
... la manera de saludar serà en la llengua y en la forma que s'istile en cada escola, y anant al pusto sense fer soroll ni arrossegar los peus ni donar empentes, pendràn la tasca y trevallaràn de bona gracia, sent obedients y respectuosos ab los professors*, que tan gran servey los fan instruintlos de los més útil, no tan sols per llur lluhiment, sinó per lo profit que quan sien més grans pugan treure de les nocions y exemples apresos en les escoles primàries, base y segur consell de tot lo que més tart l'home puga estudiar o tenir d'apendre.
Sàpigan noys y noyes que tot lo que'ls ensenyan en les escoles del poble es provablement lo únich que'ls ensenyarán may més, y fins si algú d'ells, deixant los banchs de la escola primaria entra en escoles superiors, tinga present que treurà poch profit de tot lo que s'ensenya en instituts y aules** universitaries si no ha après perfectament lo que'l primer mestre li ensenyava. Mólts hòmens eminents*** per llur saber no han freqüentat més aules que les primaries; en cambi, mils y mils estudiants qui han passat anys y anys en escoles superiors, ne surten sense saber més que paraules vanes, perque de bon principi foren peresosos, indisciplinats, dolents deixebles.
Repecten als senyors Mestres, veyent en ells a persones que per un esquerp**** salari se prenen la molestia de formar lo cor y la inteligencia de criatures que de vegades son ben rebeques; sien agrahits a les persones quals vida's passa ensenyant, educant, sense cap més satisfacció moral que la de véure eixir de llurs escoles, noyes que'ls façan honor per la bona conducta que observen, noys que un cop hòmens pugan ser orgull del pacient mestre que'ls ensenyà lo que saben, que'ls inculcà idées de dignitat y de ben viure.
* Professor no vol dir exactament lo mateix que Mestre. Professor es una persona qui ensenya alguna ciencia o art, per ofici, per professió. Mestre té lo sentit d'amo, de director, d'home que sab un art, una ciencia, un ofici, de manera que pot haverhi Mestres d'un establiment o escola que no fassen de professor. En les escoles primaries tots los mestres son professors.
** Del llatí aula = sala; per extensió, sala d'estudis, classe, escola.
*** que sobre surt; es un mot que vé del llatí eminere ( de e, fora y eminere, ressortir).
**** Mesquí, petit. Quan se refereix al caràcter, vol dir sech de geni, curt de paraules.
J. Pin i Soler. Regles morals y de bona criança, 1892.

Podríem acabar aquesta secció amb un llibre de característiques singulars, que barreja la finalitat lúdica amb la pedagògica. Es tracta de l'obra Els ocells amics (1921) de Josep Maria de Sagarra. L'autor expressa en el pròleg com es pot constatar una manca d'educació important en el nostre país pel que fa al tracte amb la Natura i molt especialment amb els ocells, i com això l'ha empès a explicar els beneficis que aquests animals proporcionen i la cura amb que cal tractar-los. A continuació dedica dos capítols als ocells en general i els vuit restants a diversos ocells concrets. Us hem triat uns fragments del pròleg i el capítol dedicat a les orenetes i els falziots per tal que pugueu compartir la visió de Sagarra.

"En Patufet" fou la primera revista en el seu gènere, la que es publicà durant més anys (del gener de 1904 al desembre de 1938 en la seva primera època, tot i que la presentació del setmanari fou el 1903) i el més popular dels periòdics catalans. Iniciat per Aureli Capmany i "Josep Aladern" (Cosme Vidal), fou adquirit, al cap d'un any, per l'editor Baguñà, el qual n'encarregà la direcció a Josep Morató i, més tard, a J. M. Folch i Torres. Al començament era una publicació modesta -vuit pàgines en dotzè-, amb il·lustracions en bona part humorístiques i de to popular, però en la qual col·laboraven literats coneguts de l'època. Alguns dels redactors més assidus foren Aureli Capmany, Manuel Marinel·lo, Josep Morató i Manuel Folch i Torres. Els il·lustradors principals, que continuaren fins la fi del periòdic, eren J. G. Junceda, J. Llaverias, i Gaietà Cornet i la capçalera era d'Antoni Muntañola i Carné ("Amyc"). A partir de 1905 publicà el "Calendari d'en Patufet" (els "Calendaris" aparegueren en altres revistes infantils i eren un suplement habitual de les revistes de l'època ). Des de 1907 edità la "Biblioteca Patufet"(ja l'hem esmentada més amunt) d'obres infantils, escrites i il·lustrades per alguns dels seus col·laboradors. A partir de Les aventures extraordinàries d'En Massagran en fou l'autor gairebé en exclusiva J. M. Folch i Torres, i foren publicades en forma de fulletó inclòs en el periòdic, al menys dues cada any fins el 1938. Folch i Torres hi escriví també contes i aventures humorístiques i, des de 1915, les "Pàgines viscudes", il·lustrades per Junceda, la secció més famosa de la revista i la que li donà màxima popularitat. Es tractava de narracions breus, d'un realisme quotidià idealitzat i amb una "lliçó exemplar". Inspirades en la vida contemporània del país -sobretot de Barcelona-, en van reflectir els ambients, els tipus, els gustos, les formes de viure, tot a través de la forma de veure-ho i de la sensibilitat de l'autor. Precisament una d'aquestes pàgines va donar origen, el 1920, al moviment de joventut més important d'abans de la guerra: els "Pomells de Joventut" (a més de llegir el contingut de l'enllaç anterior, sobre aquest tema i sobre la valoració d'"En Patufet" i de Folch i Torres teniu un enllaç que us portarà a l'opinió de Sempronio). La revista incloïa des de 1913, junt amb el fulletó de novel·les, uns llibrets a part, els "Contes d'En Patufet", de diversos col·laboradors. El mateix 1913 fou represa la publicació del "Calendari" -iniciada el 1905- amb col·laboracions variades. La revista anà captant un públic cada vegada més extens i variat i canvià de presentació i contingut: augmentà el format i les pàgines i, quant al contingut, evolucionà fins a ser més apropiada per als adolescents que per als infants. Per compensar-ho, emprengué la publicació dels suplements infantils "Virolet" (1922-1931) i "Esquitx" (1931-1936). A partir dels anys 20, els col·laboradors principals, a més dels germans Folch i Torres, foren "Jordi Català" (Xavier Bonfill), "Clovis Eimeric" (Lluís Almerich), "Guillem d'Oloró" (J. Broquetas), "Guerau" i "E. Bir" (R. Blasi i Rabassa), Vicenç Coma i Soley, J. Font i Solsona, etc. "En Patufet" fou la revista que tingué més lectors de totes les edats i la que va exercir una influència cívica i lingüística més gran. Sobretot durant els anys 20, però, va sofrir un cert descrèdit per un excés de sentimentalisme i pel mal gust en alguns acudits (burles a persones amb defectes físics, pagesos i criats, etc.) - segurament algunes de les causes d'aquest canvi foren el fet d'haver de competir amb els nous periòdics infantils escrits en llengua castellana, com "TBO" (1917), que esdevindria el més popular de la península, o "Pulgarcito" (1923)-. En la dècada següent, a més, la seva capacitat d'innovació fou escassa i les característiques culturals dels inicis anaren desapareixent, tot i que les seves tirades continuaven sent molt importants. El 1968 començà una segona etapa, que no tingué l'èxit anterior i hagué de suspendre la publicació el 1973. Si voleu veure un recull d'aspectes diversos de la revista amb motiu del seu centenari i veure les celebracions que s'organitzen, entreu en la imatge d'en Patufet.

La primera imatge que podeu veure a continuació correspon a una portada atípica d'"En Patufet", la del 12 de juny de 1904, en què la revista va fer un número especial en el segon aniversari de la mort de Jacint Verdaguer. Malgrat que el contingut de la publicació era bàsicament humorístic, no deixava de banda en algunes de les seves pàgines el contingut cultural, didàctic i de compromís amb el país. La segona imatge correspon a la darrera pàgina d'una revista dels inicis, en què era habitual veure com en Patufet demanava a algun escriptor famós una col·laboració per a les seves pàgines. En aquest cas, Maragall va accedir a la invitació i unes setmanes més tard apareixia un poema seu i una carta de disculpa per no haver respost més aviat al requeriment d'en Patufet.

Veureu sencer el número de "En Patufet" dedicat a Verdaguer si feu un clic a la portada. Cliqueu la imatge de Maragall i podreu veure algunes pàgines de diversos números d'"En Patufet" de l'any 1904 que mostren els continguts habituals de la revista en aquest moment. Si voleu llegir uns quants Patufets de diferents anys haureu de recórrer a les pàgines de la Fundació Folch i Torres.

"Virolet" fou la revista infantil editada de 1922 a 1931 com a suplement d"En Patufet". Fou el primer setmanari català en què predominaven les historietes il·lustrades que alternaven amb contes de Carner, Apel·les Mestres, Ruyra, Martínez i Ferrando i novel·les de Carles Soldevila, Clovis Eimeric i Folch i Torres, entre altres. Els dibuixants més assidus foren Junceda i Cornet. També hi col·laboraren Lola Anglada, que hi publicà la primera versió d'En Peret (entreu en una portada seva molt adequada a la festivitat de sant Antoni), Joan d'Ivori, etc. Constituí un dels intents més reeixits de revista infantil en català. Si feu un clic a la portada del "Virolet" que hi ha més avall, podreu veure tres pàgines d'un dels darrers números.

"Esquitx" fou el setmanari infantil, suplement d'"En Patufet", que substituí "Virolet". Aparegué a Barcelona del gener de 1931 al desembre de 1936. Les històries i adaptacions de Guillem d'Oloró, Jeroni de la Murtra, R. Bir i les il·lustracions de Junceda, Moreno, Kim, Batllori i d'altres eren habituals. Un clic a la portada de més avall us portarà a les seves pàgines.

Les publicacions d'en Baguñà provaren d'aconseguir l'èxit en castellà i, a més de la "Biblioteca Chiquitín" (iniciada el 1912), "Virolet" es convertí l'any 1925 en "Pelele" i en va treure 20 números, mentre que "Esquitx" passava a ser una mica més tard "Miniaturas". També la "Biblioteca Gentil" conegué la traducció en castellà a través de l'editorial Luís Gili, i amb el nom de "Biblioteca Rosaleda" va arribar a publicar 12 títols l'any 1925. Ara podeu veure unes mostres d'aquestes publicacions.

"La Mainada" fou un setmanari infantil il·lustrat publicat a Barcelona del 10 de juny de 1921 al 23 de novembre de 1923. En van sortir 129 números. L'editava i dirigia Avel·lí Artís i el redactor en cap era Joan Laguia i Lliteras. Publicà textos dels millors escriptors de l'època: Carner, Riba, Salvat-Papasseit (que publicà Els nens de la meva escala, recentment descatalogat del fons editorial de L'Abadia de Monserrat), unes pàgines d'història de Catalunya de Rovira i Virgili i contes d'Andersen dibuixats per Joan d'Ivori, un dels principals il·lustradors de la revista, juntament amb Lola Anglada i, en els darrers temps, Josep Obiols...

El setmanari infantil "Jordi", de curta durada - es publicà a Barcelona del febrer a l'agost de 1928, promogut per Rovira i Virgili- fou el que contenia més elements noucentistes i possiblement el de més qualitat de tot el període, tant en l'aspecte de continguts com de presentació. El primer director fou Melcior Font i a la redacció literària hi figuraven Carner, Riba, C. Soldevila, Joan Draper, C. A. Jordana, Marià Manent i Armand Obiols. En l'apartat artístic hi havia Joan Colom, Xavier Nogués, Pere Inglada, F. Domingo, M. Humbert, R. de Capmany, J. Aragay, Lola Anglada, Torné Esquius, Apa, Enric C. Ricart, Marlet, Quelus i J. Obiols, que en dibuixava la capçalera. A partir del número 9 dirigí la revista Clovis Eimeric. Sembla que es deixà de publicar per falta d'èxit de públic. Ara teniu l'oportunitat de llegir algunes de les pàgines de diferents números, només cal que cliqueu la portada.

Si voleu veure algunes dades sobre"La Nuri", "setmanari per a noies", que edità i dirigí Lola Anglada de novembre de 1925 a març de 1926, haureu de clicar la portada de més avall.

BIBLIOGRAFIA

Per acabar, unes quantes publicacions que us poden ajudar a ampliar alguns dels continguts d'aquesta pàgina:
GRABULÓS, Montserrat: Revistes infantils de Barcelona (1867-1939). Catàleg i estudi. Barcelona, setembre de 1980. 425 pàgines mecanografiades i no publicades d'una memòria de fi de carrera, dirigida per T. Rovira i presentada a l'Escola de Bibliografia de Barcelona, que estudien les revistes infantils i juvenils d'aquest període en castellà i català i fins i tot determinen detalls com, per exemple, quin escriptor o dibuixant hi havia al darrere de cada pseudònim. Un bon treball a tenir en compte.
LARREULA, Enric: Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà. Edicions 62, Barcelona, 1985. Molt ben documentat. Es pot trobar una catalogació i informació exhaustiva sobre les revistes del període que estudia i uns breus apunts sobre les anteriors. Seria desitjable que algú emprengués l'estudi de les revistes d'abans de l'any 39. Amb l'obra que té a continuació, la seva tasca serà fàcil.
ROVIRA, Teresa i M. del Carme RIBÉ: Bibliografía histórica del libro infantil en catalán. Madrid, ANABA, 1972.Catàleg de llibres, col·leccions, il·lustradors, editors, impressors, publicacions periòdiques, bibliografia sobre estudis generals, crítiques a revistes, etc. Es tracta d'un estudi exhaustiu que arriba fins a 1939. Podem trobar, per exemple, els 1175 títols de la "Biblioteca Patufet", amb el nom de l'autor. Imprescindible per a tots els qui vulguin conèixer i treballar la literatura infantil fins al final de la guerra civil.
ROVIRA, Teresa: "La literatura infantil i juvenil", a Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas. Editorial Ariel, Barcelona, 1988, vol.11. Segurament, tot i la seva limitació quant a extensió, es tracta del material més fàcil de trobar i que ofereix una visió més ben estructurada de la literatura infantil i juvenil catalana en tots els seus aspectes i, a més, constitueix un punt de partida interessant per intentar ampliar temes concrets. Un contingut molt similar de la mateixa autora és pot trobar en altres publicacions.
VALRIU, Caterina: Història de la literatura infantil i juvenil catalana. Ed. La Galera, Ed. Pirene, Barcelona, 1998. Més de dues-centes interessants pàgines que van explicant de manera ordenada què podien llegir els infants i els joves des de l'època medieval. No oblida les influències de les altres literatures sobre la catalana. No conté gaire informació sobre les revistes infantils.