ELS MOVIMENTS D'AVANTGUARDA
Els moviments d'Avantguarda són
un conjunt de tendències artístiques i literàries
que sorgiren durant el primer terç del segle XX, especialment a
França i Itàlia amb una voluntat de ruptura dels models
artístics, però també morals, vigents en aquell moment
i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió
de l'ordre establert. De fet les Avantguardes són l'expressió
més genuïna de la nova societat industrial ja consolidada
i de la crisi de racionalisme que cíclicament afecta qualsevol
societat aparentment ben assentada. Així, per exemple, després
de l'objectivitat del realisme i encara més del naturalisme, característics
de la societat burgesa ben establerta de la Renaixença va sorgir
en el seu si la rebel·lió, en bona mesura romàntica,
dels modernistes. De la mateixa manera, al cap d'un temps que les idees
noucentistes de seny, ordre, mesura, etc. semblava que s'havien imposat
en la vida política i cultural del país, van començar
a aparèixer una vegada més aquells qui es revoltaven contra
les velles idees i iniciaven un nou cicle romàntic que, amb diversitat
d'opcions, es coneix com Avantguardisme. De fet, l'origen i el funcionament
de les diferents tendències no és tan senzill com pot aparentar
la breu informació anterior, de manera que a continuació
analitzarem la seva història i variants, sense insistir, però,
en les seves característiques, que són més pròpies
d'una història de l'art.
A Catalunya resulta difícil fer una història clara i
coherent de la literatura avantguardista degut a les contradiccions i
alts i baixos que presenta el moviment, entre altres per les següents
raons:
a) Quan s'iniciaren els moviments d'Avantguarda al país dominava
l'estètica noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses
i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la possibilitat d'implantació
dels nous models literaris.
b) Llevat d'escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques
avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte l'ordre burgès
de la literatura oficial i com a conseqüència no eren una
alternativa real a la cultura dominant.
c) A diferència d'altres països, els grups avantguardistes
catalans estaven poc cohesionats i formats per intel·lectuals amb
importants divergències ideològiques o sobre la pràctica
literària que duien a terme. Sovint s'organitzaven a l'entorn de
revistes que mostraven -no podia ser d'altra manera- un cert eclectisme.
De fet les iniciatives més interessants sorgiren d'un sol individu
o bé de grups reduïdíssims.
d) Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves
tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més
acostades a les de la literatura tradicional. Per a d'altres l'Avantguardisme
no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat
o que alternaven amb escrits propis de l'ortodòxia literària.
És interessant conèixer l'origen dels moviments d'avantguarda
a Europa. Pots consultar alguns dels primers textos programàtics
si entres en aquesta pàgina: 
Es pot dividir l'Avantguardisme català en les tres etapes següents:
1.
1916-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra
Joan Salvat-Papasseit: poemes, manifestos i articles en les revistes que
ell dirigia -"Un
enemic del poble", "Troços" i "Arc-Voltaic"-.
Aparegueren les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim
Folguera, Josep Maria Junoy, V. Solé de Sojo, etc. Es tractava
d'una literatura emmarcada majoritàriament dintre del Futurisme.
L'any 1917 aparegueren els primers números de la revista "391"
que dirigí a Barcelona, Francis Picabia, un dels homes més
representatius del Dadaisme. També s'inicià en aquest període
l'Ultraisme, un representant del qual fou Gabriel Alomar, que participà
així mateix en altres tendències de l'Avantguarda. El cubisme,
moviment anterior als esmentats, influí sobre ells , però
les seves troballes més notables pertanyen al camp de l'art. El
1923 sorgeix l'anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé,
Francesc Trabal i "Armand Obiols", pseudònim de Joan
Prats. Començaren la seva activitat amb obres i actes provocatius
propis de l'avantguarda, encara que amb un marcat caràcter humorístic,
però ja el 1925 s'acostaren a postures més culturalistes
malgrat mantenir un alt grau d'independència crítica i d'originalitat.
2. El període que va de 1926 a 1930 es caracteritza per la recepció
del Surrealisme francès a través de la revista "L'Amic
de les Arts" que es publicà a Sitges entre els anys 1926 i
1929; dirigida per Josep Carbonell i Gené, comptava entre els seus
col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch,
Lluís Montanyà, Joan Miró. La revista "Hèlix"
que es publicà Vilafranca del Penedès durant els anys 1929
i 1930, dirigida per Joan Ramon Masoliver, contribuí també
a la difusió del Surrealisme. El 1928 es publicà el "Manifest
groc", signat per Dalí, Gasch i Montanyà. El 1929 apareix
el primer i únic número dels "Fulls grocs". Durant
aquest període continua vigent encara el Futurisme i l'Ultraisme,
aquest darrer moviment, que s'anirà dissolent entre els anys 1929
i 1931, assoleix a Mallorca un dels seus moments més brillants
el 1926.
3. La tercera etapa, que queda ja fora de l'àmbit del nostre estudi,
correspon a la represa de postguerra protagonitzada pel grup "Dau
al Set" que publicà una revista del mateix nom entre 1948
i 1954.
Ha de sortir molt aviat un periòdic titulat "L'Estel Solitari"
separatista i avantguardista. Ara li han tret això tan fúnebre
de "solitari" i en diran només "L'Estel" que
es molt fàcil de confondre amb grua. El fan En Tomàs Garcés
i En Salvat-Papasseit i com a sequaços, En Trinitat Catesús
i en Ventura Gassol. Aquests dos darrers -sobretot. En Gassol em sembla
que amb el caràcter que té i amb el espiritualment representa
no està en el seu lloc. Això és fruit de la desorientació
de què et parlava al començament. Fins a cert punt "L'Estel"
és l'oposat a "Monitor". Jo crec que caldria accentuar
aquesta oposició. No és possible, però, perquè
ací tots ens coneixem i l'un té interessos creats amb l'altre
i és allò de ja que som pocs siguem ben avinguts. Això
fa per exemple que en Manent que havia d'ésser de "Monitor"
hagi acceptat de col·laborar a "L'Estel" cosa molt legítima
però il·lògica. Ara mateix En Junoy ha demanat de
col·laborar a "Monitor" cosa inoportuna. Aquesta gent
no té el sentit de les proporcions i ignoren què és
acceptar una disciplina.
Fragment d'una carta de J.V. Foix a Josep Obiols, 1-12-1920.
Aquest
fragment epistolar de Foix, que inicialment us pot semblar difícil
d'interpretar degut a la manca de dades sobre les revistes i alguns dels
personatges que s'esmentes, és ben il·lustratiu de la situació
de la literatura a Catalunya en aquell moment.
Com veieu, Foix parla d'una revista que està a punt de sortir,
"L'Estel Solitari" que, hipotèticament havia de tenir
plantejaments diferents a una altra revista, "Monitor", que
ell codirigia. Foix proposa remarcar l'oposició ideològica
entre la seva pròpia revista i la que s'està gestant, però
ell mateix arriba a la conclusió que això és impossible
a causa de la petitesa del país -i més concretament, Barcelona-,
que fa que els intel·lectuals siguin, si no amics, sí coneguts
i participin d'uns certs interessos creats. Podem, doncs, deduir que al
menys a "Monitor" -hem de suposar que el mateix hauria passat
a "L'Estel Solitari"- no s'hauria arribat a un radicalisme que
propiciés l'enfrontament amb altres escriptors catalans i que les
seves pàgines gaudirien d'un cert eclectisme.
1. Busca a la GEC les referències biogràfiques dels principals
col·laboradors de "Monitor" (Josep Carbonell i Gener,
Magí Albert Cassanyes i Mestre, J. V. Foix i Marià Manent)
i concreta les seves tendències literàries, especialment
les dominats durant els anys que es va editar la revista.
2. Fes el mateix que en l'apartat anterior amb els autors que havien de col·laborar a "L'Estel Solitari"
3. Quina tendència estètica i, més concretament,
literària et sembla que devien tenir cadascuna de les revistes?
Penses que el seu contingut ideològic hauria estat força
uniforme? Raona la resposta.
Tot i situar l'inici de les Avantguardes l'any 1916 hi havia ja uns
precedents no tan sols fora de Catalunya sinó dintre de la mateixa
literatura del país. Autors modernistes o d'altres acostats al
Noucentisme havien formulat propostes innovadores i havien experimentat
nous camins de creació literària que després aprofitarien
els avantguardistes. Es el cas, per exemple, de Rafael Nogueras, que el
1905 publicà Les tenebroses, en què apareixen elements
d'innovació formals que més tard aprofitaran els poetes
adscrits al Futurisme com l'alternança de vers i prosa, el trencament
del vers, la diversitat tipogràfica, l'adequació visual
del poema a la seva temàtica, etc. Aquesta etapa tan interessant
de propostes temàtiques i ideològiques i d'investigació
formal va ser liquidada amb fermesa pel Noucentisme.
Cap a 1916 aparegueren un seguit de manifestacions que s'insereixen dintre
del moviment d'Avantguarda conegut amb el nom de Futurisme. Aquest nom
va ser inventat el 1904 per Gabriel Alomar i va ser conegut per l'italià
Marinetti que el va fer servir en el Manifest que va publicar a "Le
Figaro" el 1909 per a batejar el moviment artístic i literari
que ell iniciava. Les propostes teòriques d'Alomar i Marinetti
no tenien res a veure. Els futuristes catalans seguiren les iniciatives
de Marinetti: rebuig de la tradició i exaltació de les innovacions
-sobretot mecàniques-, de la guerra, de la velocitat, destrucció
de la sintaxi, paraules en llibertat, introducció de tipografia
nova, etc. Afegiren elements de procedència cubista, com l'ús
del cal·ligrama. I tot això ho barrejaren encara amb idees
de procedència modernista -"Contra els poetes amb minúscula",
per exemple, conté afirmacions que podrien pertànyer perfectament
al regeneracionisme- i fins i tot noucentistes.
CONTRA ELS POETES AMB MINÚSCULA
Primer manifest català futurista
1 Cerqueu arreu de la nostra península d'Ibèria -Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem de la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el "chivo" i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana) ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. -Quan la cosa bé vol dir que encara que es publiquen trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou, ni sincer, ni valent.
2 Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres -proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja els demés per si saben o no embrutat trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes -cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller, i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.
3
Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest
enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes
pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús,
no ho saberen mai ésser. -Aquests poetes nostres, s'han penyorat
l'espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb
una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit
la lira. Es així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni
l'alè de D'Annunzio, ni el batec tremolós, imperceptible
quasi, però etern, de les nines d'Homer.
No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat
que hi deixa segellada. Perquè com l'entendríem si no en
una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics,
un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos...
Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria
una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí,
podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet,
però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. -Si tinguéssim
Poeta no hi hauria editor que llances gastaments.
4 Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular Concepte del Poeta. El Poeta d'avui és el Poeta d'avui i no el d'ahir. Per molt que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps, l'estàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim, sense fugir d'això si ens és indispensable, cantar l'home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s'ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer, si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels rems s'obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. -Lliurarem Catalunya per la força dels rems?
5 Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals.
A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els compteu
amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà
és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu
rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius,
valents, heroics i, sobretot, sincers.
Joan Salvat Papasseit: "Contra
els poetes amb minúscula", 1920.
1. A través dels cinc punts de què consta el manifest, extreu les característiques que Salvat-Papasseit considera que ha de tenir el poeta. Divideix la resposta en dues parts, en la primera enumereu els aspectes de tipus general (personalitat, actituds, etc.); en la segona inclou únicament els aspectes literaris (temàtica dels poemes, estil, etc.).
2. Quines característiques negatives tenen, segons Salvat, la major part de poetes catalans de la seva època?
3. Al llarg del manifest, Salvat valora positivament uns quants poetes:
3.1. Quins?
3.2. Quines característiques destaca de cada poeta?
3.3. Busca informació sobre aquests poetes i indica els aspectes
més interessants de la seva literatura.
4. Després de llegir-te el manifest futurista de Marinetti que pots trobar fàcilment, indica els aspectes propis d'aquest moviment que apareixen en el text de Salvat.
En el seu llibre, Contra el Noucentisme, Joan Fuster escriu:
"En una antologia de poetes catalans contemporanis, per poc restringida
que sigui, no hi hauria d'haver un lloc massa explicable per a l'avantguardisme
i els seus assaigs. Incloure cal·ligrames de J. M. Junoy seria
una benevolència excessiva. No per versos com Carrer Salmerón,
Rolls 50 HP, 9,50 h., ni per altres mediocritats consemblants, sinó
pels seus cants a la mort, al silenci, al vent, hi mereixeria espai Joaquim
Folguera. De J. V. Foix, tothom preferirà la robusta perfecció
dels últims llibres. I, com és lògic, de la resta,
ni parlar-ne. Només salvat-Papasseit tindria dret a una representació
àmplia, en tant que avantguardista -i en la mesura que ho era.
"Interior", "L'ofici que més m'agrada", "Tot
l'enyor de demà", "Nocturn per acordió",
fins i tot, "Bitllet de quinze", són textos segurament
indefugibles en la tria d'un antologista discret. Podrà objectar-se
que es tracta de poemes ben poc avantguardistes, en última instància,
i jo també ho crec. Però això fora tot l'avantguardisme
que legítimament hauria d'admetre l'antologia. Enmig de la tònica
severa i reposada dels poetes coetanis seus, la poesia de Salvat-Papasseit
conserva gràcies d'insòlita llibertat, exabruptes alegres,
una espècie de consistència entremaliada."
Fixa't com en aquest fragment, Joan Fuster menysvalora la literatura
avantguardista, i ho fa citant noms concrets i oblidant aquells que ni
tan sols creu que mereixen ésser esmentats. Només salva
de manera clara dos autors: Foix i Salvat-Papasseit, i part de l'obra
d'un tercer, Folguera.
Quant a Foix no veurem cap text poètic seu ja que sense dubte els
millors versos que va fer són posteriors a l'època que ens
ocupa i tindrem ocasió de llegir-los en un altre moment. Pel que
fa a Salvat-Papasseit, tampoc no hi haurà cap poema seu entre els
textos que veureu a continuació, per tres raons: ja hem llegit
un text programàtic, l'hem vist, doncs, en una de les seves facetes
més interessants; la seva millor poesia no participa gaire dels
aspectes més destacats de les tècniques avantguardistes;
en tercer lloc, com el mateix Fuster insinua, us serà molt fàcil
trobar els seus poemes en qualsevol antologia, no ja sobre l'avantguarda,
sinó sobre la literatura catalana en general. No obstant això
procurarem escoltar alguna de les seves poesies en la veu dels cantants,
com Ovidi Montllor, que les han interpretades magníficament.
Així doncs, limitarem la mostra poètica als altres autors
que se citen en el test anterior: analitzarem un cal·ligrama de
Junoy i dos poemes de Folguera, i vosaltres mateixos decidireu fins quin
punt participeu de l'opinió exposada per Joan Fuster.
A Nijinski
Josep Maria Junoy: "Deltoides", "Troços", núm. 1, 1917.
1. El poema anterior és un cal·ligrama. Abans d'analitzar-lo
cal que coneguis bé les característiques d'aquesta modalitat
poètica. Investiga per tant els seus orígens i els aspectes
més importants. Una vegada ho hagis fet, comenta'l tenint en compte
els diversos elements que el formen i la seva composició.
Para compte a la dedicatòria: és important conèixer
el personatge esmentat per tal de poder copsar el contingut i la intenció
del cal·ligrama. Després examina la part de text i la part
gràfica i la relació entre totes dues (si et fixes bé
podràs distingir com apareix dibuixat determinat animal que és
possible relacionar amb la persona a qui Junoy dedica el poema).
2. Penses que els cal·ligrames tenen el mateix interès literari que el tipus de poemes que has llegit fins ara? Des d'un punt de vista formal els prefereixes a l'altre tipus de poesia? Raona les teves respostes.
Carrer Salmerón, Rolls 50 HP, 9'50 h.
Bella curs. Les façanes cilindren
els polsos. Pels balcons s'esfilagarsen les idees.
No sé si sóc jo o la meva cabellera.
L'auto fendeix les ones de la nit: escuma
lluminosa als flancs. L'espai i la llum engolit queda
en mi que sóc la tenebra vertiginosa. Però l'horitzó
em fuig en el cristall davanter. Reversibilitat de visió.
Immobilitat panteixant.
Joaquim Folguera: "Ambició", dins Traduccions i fragments, 1921.
1. Analitza el poema anterior en tots els seus aspectes.
2. Quina idea bàsica vol comunicar l'autor a través d'aquest poema? Et sembla que el títol es correspon amb aquesta idea?
3. Quins elements avantguardistes apareixen en el poema, tant en l'aspecte
formal com temàtic.
Oh vent!
jo t'amaré isard i esbullador de roses
i amable i amoixador de brins,
oh vent!
esbulla les paraules com les roses
i l'esperit amoixa com els brins;
oh vent!
escarpidor d'arbredes decebudes
i assot de les gatoses i de l'arç,
oh vent!
fes trenes de mes joies decebudes
i assota l'herba dels oblits covards;
oh vent!
agut corbant la pollancreda densa
i harmoniós dins els joncars servils,
oh vent!
ajup l'orgull total que recomença
i polsa els joncs de mos sentits servils.
Joaquim Folguera: "Invocació al vent" dins El poema espars, 1917.
1. Vols mirar-te la mètrica i versificació.
2. En el poema podem observar com l'element central, el vent que invoca el poeta, té una doble funció: la real, que actua sobre la natura; i una altra de metafòrica, que el poeta demana per a si mateix. Com es relacionen aquestes dues actuacions? Interpreta i valora allò que el poeta demana al vent.
3. Trobes algun punt de contacte entre aquest poema i l'anterior del mateix Folguera? Quin t'ha agradat més? Per què?
Igual que començàvem a veure aspectes de les avantguardes a través d'un text de Foix, acabarem aquesta unitat amb un article també seu. Fou escrit el 1925, quan ja havien tingut lloc les innovacions avantguardistes més importants, i, com veureu fa una reflexió sobre la influència que tingueren els diversos moviments en la literatura catalana i la seva assimilació. Cal tenir en compte que el surrealisme tot just s'havia introduït a Catalunya -de fet, l'arribada "oficial" fou l'any següent-, i per tant encara no es podia jutjar el seu efecte sobre la literatura del moment.
En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire
en la literatura catalana contemporània. Es un error citar En Salvat-Papasseit.
S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no
fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l'equivocada
donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames
són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran
una bella obra d'abandonar tota hipòtesi de filiació d'En
Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament
fracassà en el seu intent d'aportació de formes noves, sinó
que demostrà no comprendre'n ni llur significació més
elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragallià, en el seu
esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant,
és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu
talent personal. No em toca, però, a mi, ni menys en aquestes notes,
de referir-m'hi. Volia fer constar que és menys modern que En Carner,
que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple, els quals,
dins llurs característiques particulars i en llur pròpia
expressió formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El
més obert, el més àgil, el més sensible, potser
l'únic que de la nostra generació havia comprès l'abast
de la renovació literària per les directives extremes fou
l'admirat i plorat Joaquim Folguera.(...)
Les manifestacions diverses i sovint oposades de l'estol dit avantguardista
no han estat mai justament matisades a Catalunya. Futurisme, dinamisme,
cubisme, dadaisme, superrealisme, etc. són expressions corrents
en les nostres converses. Amb tot i ben recentment com és difícil
per alguns distingir-les clarament. Aquesta dificultat de classificació
és un senyal de poca maduresa per afanyar-se a aportar certes innovacions
gosades. Així com nombre de pretesos poetes nostres són
incapaços de redactar correctament una lletra, nombre d'avantguardistes
es troben idènticament en el mateix cas. Qui fa un sonet i no sap
escriure una carta-postal és que, si ens hi fixen bé, el
sonet és més dolent encara que les quatre ratlles mal redactades.
Qui escriu versos sense puntuació, o mots en llibertat, o gaudeix
component un puz literari ha de saber escriure correctíssimament
un sonet. Els atreviments, les innovacions, només poden permetre's
a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de la literatura d'avantguarda
apareguts en català us fan acotar el cap avergonyits.
Hi ha un cas que sembla una excepció: J. M. Junoy. Alguns dels
seus cal·ligrames, delicats, són dels ben reeixits en el
gènere. Això té, al meu entendre, una explicació:
la qualitat extra-literària d'aquestes produccions. En Junoy ha
atès la realització d'algunes de les seves composicions
remarcables per procediments en els quals la literatura no ha intervingut.
J.V. Foix:. "Algunes consideracions
sobre la literatura d'avantguarda" "Revista de poesia",
I: 2, 1925, (fragment).
1. Quines coincidències respecte la literatura d'avantguarda mostra
el text de Foix i el que has llegit anteriorment de Joan Fuster.
2. Resumeix la valoració que Foix fa de Salvat-Papasseit.
3. Què opina Foix sobre les innovacions en literatura? Quina és la teva opinió? Il·lustra-la amb exemples.
4. Foix diu: "Qui escriu versos, o mots en llibertat, o gaudeix component un puz literari ha de saber escriure correctíssimament un sonet". Per què creus que té aquesta opinió? Penses el mateix, tu? Creus que això és també aplicable a l'art? Per exemple: qui fa pintura abstracta ha de saber dibuixar o fer pintura figurativa a la perfecció?
5. Foix diu que a Catalunya és difícil distingir entre els diversos corrents d'avantguarda. Per quin motiu?
El Surrealisme
El Surrealisme es constituí en un dels moments més brillants
dels moviments d'Avantguarda a Catalunya. Aquest moviment havia nascut
a França el 1924, any que Breton publicà el Manifest del
Surrealisme. Propugnava l'automatisme psíquic mitjançant
el qual hom pretén expressar el funcionament real del pensament.
Es fonamentava en el món dels somnis i el subconscient, amb la
qual cosa lligava amb la psicoanàlisi de Freud. En alguns casos
estigueren molt propers als postulats marxistes.
En un principi -anys 1926, 1927- , els principals impulsors del moviment
a Catalunya n'estaven allunyats, en el sentit de no compartir la majoria
de les seves tesis. No fou fins l'any 1928, i encara més el 1929,
que en participaren de forma plena. El personatge més destacat
fou Salvador Dalí que fins i tot féu la que havia de ser
l'aportació catalana més decisiva al moviment: el mètode
paranoico-crític. Tot i això, les aportacions més
importants del surrealisme català -amb reconeixement mundial- pertanyen
al camp de les arts plàstiques.
A
continuació llegirem un text de Salvador Dalí que ens mostrarà
i aclarirà alguns trets bàsics del surrealisme. Veurem com
un dels aspectes més marcats del text - podríem dir, la
intenció general- és la provocació envers una societat
establerta, uniforme, hipòcrita, que té uns valors morals
que cal, des de la perspectiva daliniana, fer trontollar. Aquesta provocació,
que és en més o menys grau, pròpia de tots els moviments
d'avantguarda, s'intensifica i es torna més virulenta en els escrits
i les actuacions surrealistes i, dintre de Catalunya, en l'obra de Dalí.
A mesura que vagis llegint el text, t'adonaràs com Dalí
estructura perfectament les idees que vol exposar: comença introduint
conceptes generals aplicables a la societat del seu temps, continua concretant
les idees exposades en exemples i personatges determinats i acaba, en
el paràgraf final, amb una afirmació-provocació exclusivament
personal.
Abans de tot, crec indispensable de denunciar el caràcter eminentment
envilidor que suposa l'acte de donar una conferència, i encara
més, l'acte d'escoltar-la. Es doncs amb les màximes excuses
que reincideixo en un acte semblant, que pot considerar-se sens dubte
com el més allunyat de l'acte surrealista el més pur, que
com explica Breton des del segon manifest, consistiria a, revòlvers
als punys, baixar al carrer i tirar a l'atzar, tant com es pugui, sobre
la multitud.
No obstant, en un cert pla de relativitat, l'innoble acte de la conferència,
pot ésser utilitzat encara amb mires altament desmoralitzadores
i confusionistes. Confusionistes car, paral·lelament als procediments
(que cal considerar com a bons sempre que serveixin a ruinar definitivament
les idees de família, pàtria, religió) ens interessa
igualment tot el que pugui contribuir també a la ruïna i descrèdit
del món sensible i intel·lectual, que en el procés
entaulat a la realitat pot condensar-se en la voluntat rabiosament paranoyca
de sistematitzar la confusió, aquesta confusió tabú
del pensament occidental que ha acabat essent cretinament reduïda
al no-res de l'especulació, o a la vaguetat, o a la bestiesa.
L'innoble esnobisme ha vulgaritzat les troballes de la psicologia moderna,
adulterant-les fins al punt inaudit de fer-les servir per a amenitzar
subtilment les conversacions espirituals dels salons, i sembrar una estúpida
novetat en l'immens podrimener de la novel·la i el teatre moderns.
No obstant els mecanismes de Freud són ben lletjos, i per damunt
de tot ben poc aptes a l'esplai de la societat actual.
Efectivament, aquests mecanismes han il·luminat els actes humans
d'una claror lívida i enlluernadora.
Hi ha els "rapports" d'afecte familiar. Hi ha l'abnegació:
Una esposa amatíssima del seu marit, té cura d'aquest, dos
anys durant una llarga i cruel malaltia; el cuida dia i nit amb una abnegació
que ultrapassa tots els límits de la tendresa i del sacrifici.
Segurament, com a recompensa de tant d'amor, el marit en qüestió
guareix; seguidament la muller cau malalta d'una gran neurosi. La gent
creu naturalment la malaltia conseqüència de l'esgotament
nerviós. Res, però, de més lluny de tot això.
Per als feliços no hi ha esgotament nerviós. La psicoanàlisi
i la interpretació pacient dels somnis de la malalta confirmen
el desig intensíssim, subconscient (per tant ignorat de la mateixa
malalta), de desempallegar-se del seu marit. Es per això que la
cura d'aquest motiva la neurosi. El desig de mort es retorna contra ella
mateixa. L'extremada abnegació és utilitzada com una defensa
del desig inconscient.
Una vídua es tira un tret sobre la tomba del seu marit. Qui comprèn
això? Els hindús ho comprenen quan procuren evitar els mals
desigs de llurs dones amb la llei que ordena de fer cremar les vídues.
Hi ha encara l'abnegació, l'abnegació altament desinteressada
entre familiars. Efectivament, durant la gran guerra s'ha pogut constatar
estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme
entre infermeres de la Creu Roja. Precisament entre les més abnegades
d'aquestes que deixant estar un ben estar burgès i sovint privilegiat
acudien en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses amb les
estisores tallant llargs centímetres de més, per pur plaer,
i encara foren enregistrats nombrosíssims casos de veritable martirologi.
Calia ben bé un plaer força intens per compensar tantes
penalitats. A no ser que, com és molt probable, el mecanisme psíquic
de les gentils infermeres fos encara complicat amb seduccions de la virtut
masoquista.
Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats,
que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no
és necessària del tot la tal revisió per a poder
enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el
surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès
de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple,
i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix,
més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments"
del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel
Guimerà.
Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor:
"J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual
considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill
insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil
de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el
sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari,
d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni,
quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és
general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada
crueldat per a la nostra consciència, és una raó
de més per no deixar de manifestar-los on són els amics
de la veritat.
La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que
el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat,
són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir
que el Modern Stil, que a Barcelona té una representació
excepcional, és el que està més a la vora del que
avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic
i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens
fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament
popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa
a la psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals
pornogràfiques)
* * *
La naixença de les noves imatges surrealistes cal considerar-la
abans de tot com la naixença de les imatges de la desmoralització.
Cal insistir en la rara agudesa d'atenció, reconeguda per tots
els psicòlegs, a la Paranoia, forma d'enfermetat mental, que consisteix
a organitzar la realitat de manera a fer-la servir per el control d'una
construcció imaginativa. El paranoic que creu ésser envenenat,
i descobreix en tot el que el rodeja, fins en els detalls més imperceptibles
i subtils, els preparatius de la seva mort. Recentment, per un procés
netament paranoic, he aconseguit una imatge de dona, la posició,
ombres i morfologia de la qual, sense alterar ni deformar el més
mínim el seu aspecte real, és al mateix temps un cavall.
Cal pensar que és únicament qüestió d'una intensitat
paranoica més violent, d'aconseguir l'aparició d'una tercera
imatge, i d'una quarta, i de trenta imatges. En aquest cas seria curiós
de saber què és el que representa en realitat la imatge
en qüestió, quina és la veritat, i seguidament es planteja
el dubte mental de pensar si les imatges mateixes de la realitat, són
únicament un producte de la nostra facultat paranoica.
Però això és un curt incident. Hi ha encara els grans
sistemes, estats més generals ja estudiats, l'al·lucinació,
el poder de l'al·lucinació voluntària, el pre-somni,
la il·luminació, el somni diürn (car es somnia sense
interrupció), l'alienació mental i molts altres estats que
no deixen de tenir menys sentit i importància que l'estat anomenat
normal del putrefacte enormement normal que pren cafè.
No obstant la normalitat de la gent que omple els carrers, les seves accions
d'ordre pràctic, són traïdes dolorosament per l'automatisme.
Tothom es corba dolorosament i s'agita per uns sistemes que creu normals
i lògics; no obstant tota la seva acció, tots els seus gestos,
responen inconscientment al món de la irracionalitat i de les convencions,
les imatges entrevistes i perdudes en els somnis; és per això
que quan troben unes imatges que s'hi assembles creuen que és l'amor
i diuen que només de mirar-les els fan somniar.
El plaer és l'aspiració la més legítima de
l'home. En la vida humana el principi de la realitat s'eleva contra el
principi del plaer. Una defensa rabiosa s'imposa a la intel·ligència,
defensa de tot el que a través l'abominable mecanisme de la vida
pràctica, de tot el que a través dels innobles sentiments
humanitaris, a través de les belles frases: amor al treball, etc.,
etc. que nosaltres emmerdem, puguin aconduir a la masturbació,
a l'exhibicionisme, al crim, a l'amor.
El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició
veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament
la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les
presons mentals de tota mena, pugui ruinar la realitat, aquesta realitat
cada vegada més sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit.
La revolució surrealista és abans que tot una revolució
d'ordre moral, aquesta revolució és un fet viu, l'únic
que té un contingut espiritual en el pensament occidental modern.
La Revolutión Surrealiste ha defensat - L'escriptura automàtica
- El text Surrealista - Les imatges de pre-somni - Els somnis - L'alienació
mental -L'histèria - La intervenció de l'atzar - Les enquestes
sexuals - La injúria - Les agressions anti-religioses - El comunisme
- El somni hipnòtic - Els objectes salvatges - la targeta postal.
La revolució surrealista ha defensat els noms del compte de Lautrémont,
Trotsky, Freud, marquès de Sade, Heràclit, Uccello, etc.
Un grup surrealista ha provocat tumultes sagnants a la "brasserie
des Lilas", al cabaret Maldoror, en els teatres i en ple carrer.
El grup surrealista ha publicat diversos manifests insultant Anatole France,
Paul Claudel, le maréchal Foch, Paul Valéry, le cardinal
Dubois, Serge de Diaghileff i d'altres.
M'adreço a la nova generació de Catalunya a fi d'anunciar
que una crisi moral de l'ordre el més greu ha estat provocada,
que els que persisteixin en l'amoralitat de les idees decents i enraonades
tinguin la cara coberta de la meva escupinya.
Salvador Dalí: "Posició
moral del surrealisme". "Hèlix", 10, 1930.
1. Després d'haver llegit el primer i el segon manifest surrealistes d'A. Breton, indica les idees que tenen en comú amb el text de Dalí.
2. En el segon paràgraf, Dalí afirma que cal arruïnar les idees de família, pàtria i religió. Per què creus que fa aquesta proposta? Què n'opines tu, sobre aquestes tres institucions; comparteixes el pensament de Dalí?
3. En el text se cita Freud. Quina opinió manifesta Dalí i els surrealistes en general sobre aquest personatge? En quins aspectes va influir Freud sobre el surrealisme?
4. Cap al final del text, Dalí parla de la defensa que el surrealisme ha fet de determinats personatges (Lautrémont, Trotsky, etc.) i la desqualificació d'altres (A. France, P. Claudel, etc.). Quines característiques o valors creus que representa el primer grup? I el segon?
5. Entre els aspectes defensats pel surrealisme es parla de l'escriptura automàtica. Explica aquest concepte.
Si bé, com dèiem al principi , és fàcil trobar
manifestacions surrealistes en el camp de les arts plàstiques,
no passa el mateix en la literatura, ja que al costat de múltiples
textos teòrics i programàtics sobre el moviment, els exercicis
de pura creació són escassos i sovint poc interessants.
Les dues narracions que llegirem a continuació poden resultar il·lustratives
de la prosa surrealista. Pertanyen al mateix autor, i tot i no ser mostres
extremes de la prosa que es feia en aquell moment, com algunes del propi
Dalí, ens ajudaran a entendre l'aplicació del surrealisme
a la literatura. D'altra banda, observarem que malgrat els elements comuns
que posseeixen, ofereixen també diferències significatives.
Aquell dijous a la tarda, feien ball al Casino. En entrar, el saló
de ball era totalment desert. La quietud, la pols planaven sobre totes
les coses. Sobre el teclat del piano, però, hi havia les mans senyorils
i blanques d'Elàdia; però Elàdia ¿a on era?
Els dubtes i les preguntes naixien profusament en el meu interior, però,
tot d'una, la sensació del meu isolament total es féu més
categòrica, en veure que el mosaic del saló estava totalment
cobert d'una invasió de formigues alades, que lentament anaven
pujant per les parets, per les butaques i per les columnes d'on penjaven
encara centenars de serpentines i paperets multicolors.
Poc després el saló era un mar de formigues. Un mar negre
i rumorós; un mar sens espuma. Sobre d'ell, les mans blanques d'Elàdia
-com dos minúsculs vaixells d'ensomni- vingueren al meu encontre,
posant-se suaument sobre el meu front.
Sota la cariciosa guia de les mans d'Elàdia, caminant lentament
sobre el mar formiguer, eixí al carrer. Era un dia lluminós
i perfumat. Els carrers eren deserts i tancades les portes de les cases.
Sota els porxos de la plaça, un home vestit de vermell, regava
amb un setrill d'oli unes plantes invisibles per a mi. De totes les finestres
penjaven draps blancs amb inscripcions enigmàtiques, i sobre els
teulats plens de sol, una multitud d'estàtues de guix s'esbocinaven
de mica en mica i els trossos, rodant per les teulades, queien al carrer
on es transformaven en boles de fum.
En sortir de la vila era ja alta nit. En la planúria deserta plena
de la pàl·lida claror de la lluna, les noies, que no havien
anat al ball del Casino, buscaven formigues alades.
Àngel Planells. "Dijous". "Recull", núm. 383, 1930.
En el mirall els paisatges es succeïen amb una velocitat de sis
quilòmetres per hora, mentre el barber em passava la navalla sobre
les meves solapes on naixien, ininterrompudament, pèls d'un verd
rabiós.
Les mans del barber eren de goma vermella i els llavis d'aquella dona
que un temps fou la meva estimada estaven eriçats de puntes de
garota i la seva cabellera era un munyoc de filferros que vibraven harmònicament.
Feia vuit hores que estava assegut. La testa del barber es blanquejava
lentament i les seves parpelles estaven closes. La navalla s'havia transformat
en un ocell mort que em passava suaument per la cara, mentre a cau d'orella
em contava una història d'una simplicitat esgarrifosa.
De sobte em sentí submergit en una atmosfera càlida. Em
trobava en un lloc desert, en una immensa planúria asfaltada. La
set em turmentava i vaig alçar els braços desesperadament.
Les meves mans van separar-se sense violència dels braços
i descrivint dues línies ondulants i paral·leles desaparegueren
cel enllà tot deixant una estela de fum blanquinós. Als
meus peus, apretant encara la navalla entre les seves mans de goma, el
barber agonitzava.
En fer-se fosc, el meu cos era de vidre blau i, sobre les meves mans esteses,
la testa del barber somreia dolçament. Al meu davant les cabelleres
rosses de tres-centes dones posaven una muralla impenetrable a les meves
mirades.
Àngel Planells.
"8 hores". "Recull", núm. 395, 1931.
1. Creus que en els dos textos es descriu un món oníric i es practica l'escriptura automàtica? En quin dels dos textos són més evidents aquestes característiques?
2. Quan has acabat de llegir els textos, quina sensació has tingut: plaer, esgarrifança, rebuig, pau, desconcert, tranquil·litat, identificació amb els fets narrats, etc.? A què atribueixes aquesta sensació o sensacions? Si les sensacions són diferents en cada text, especifica-ho.
3. Segurament t'has adonat que els textos tenen molta plasticitat. Et recorden l'obra d'algun pintor?
4. Et sembla que aquestes narracions les podem considerar poètiques? Justifica la resposta.
5. En els dos textos s'insisteix especialment en una part del cos. Quina? Per què creus que és així?
6. Per què podem considerar que aquestes narracions pertanyen
al surrealisme? Concreta-ho enumerant els elements propis del moviment
que hi apareixen.
