Hem pogut entreveure en els temes anteriors la gran varietat de tendències literàries que sorgiren durant el modernisme. Aquestes tendències afectaren tots els gèneres, des de la poesia a l'assaig. El gènere, però, que mostrà d'una manera més interessant l'evolució i la diversificació literària fou el conte, que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Per aquests motius, i donada la dificultat que tenim, a causa de les limitacions d'espai que ens imposem per equilibrar els temes, per a veure amb més amplitud la literatura de cada període, ens centrarem en aquest gènere.
Llegirem únicament tres narracions. Les dues primeres corresponen a l'anomenat ruralisme, que fou la tendència quantitativament més conreada i que representa millor alguns aspectes definidors de l'esperit d'un ampli sector dels modernistes. La darrera narració, que podríem situar entre el realisme i el decadentisme, és un bon exemple d'un vessant més refinat i especialment suggerent, que tingué també una acollida i una continuïtat remarcable entre els escriptors i el públic.

El text de Maragall que figura a continuació delimità força bé l'àmbit i característiques de la novel·la rural. En ell s'esmenten tres aspectes definidors d'aquest nou corrent. I encara que la realitat literària del gènere era més variada i es podria matisar més, la caracterització que fa Maragall mostra les bases més habituals d'aquest tipus de narrativa.

Text 1

En la novela catalana de los últimos diez o doce años, ha impreso fuerte carácter un pequeño grupo de autores (pequeño sólo por la cantidad), cuyas obras, por un fondo común que tienen de espíritu, asunto y estilo, constituyen el nucleo de la que ya empieza a llamarse entre nosotros escuela ampurdanesa, no dando a este calificativo un sentido estrictamente comarcal, sino extendiéndolo a todo el ambiente pirinaico-mediterráneo de aquel nordeste de Cataluña cuyo típico centro és el Ampurdán propiamente dicho.
Se caracteriza esta escuela, en cuanto a espíritu, por su naturalismo algo violento y propenso a lo tràgico; en cuanto a asuntos por su ruralismo; y en cuanto a estilo, por su claridad y energía plástica.
Joan Maragall. Pròleg a l'edició castellana de Per la vida de J. Pous i Pagès, 1911.

1. Quines característiques atribueix Maragall al que ell anomena "escuela ampurdanesa".

El camp, la terra, adquireix per molts modernistes un significat fins aquell moment inexistent o bé molt difús: es converteix en la representació més genuïna de l'ànima del país, és la que conforma l'esperit dels qui hi viuen, la que determina la forma de ser. Així doncs, des d'una perspectiva naturalista, els personatges de les narracions rurals, més enllà de la seva pròpia llibertat individual, són el fruit del lloc on naixen i viuen. Fills d'una terra aspra, indòcil, que exigeix una gran dedicació, ells mateixos tenen aquestes característiques i els és difícil vèncer aquest ambient. De vegades, però, es tracta d'una terra més amable, rica en sensacions i tradicions agradables, contraposada a una ciutat massificada i deshumanitzada, una terra amb la qual les persones s'identifiquen i s'hi troben a gust.
De manera que en el ruralisme podem trobar tots els colors, des del més negre i tràgic, que gairebé en tots els seus contes mostra Víctor Català, al més clar i benèvol que apareix sovint en Prudenci Bertrana o Joaquim Ruyra.
Una característica que apareix també en el ruralisme és l'ús d'un lèxic força més ric, treballat i precís que el de la narrativa anterior, que suposa un valor afegit gens menyspreable i que, ultra la seva finalitat més estrictament estètica, ens intenta apropar a la parla real de certs indrets del camp català, tot presentant mots en desús, especialment entre la societat urbana.

Així presentava Víctor Català una de les primeres mostres del ruralisme:

Text 2

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter.
Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet.[...]
Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres[...]
Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.
Víctor Català: "Prec", pròleg a Drames rurals, 1902

1. Resumeix i valora el fragment que acabes de llegir. Quina és la intenció de Víctor Català en escriure aquest pròleg?

"La vella" de Víctor Català és un conte on podrem observar algunes de les característiques més genuïnes del ruralisme, i, en concret, del ruralisme negre que amb tanta insistència va conrear l'autora. Veurem els aspectes naturalistes en una societat rural miserable, en absolut idíl·lica i, sobretot, impassible davant el transcurs dels dies i de la vida, amb una protagonista que va acumulant desgràcies fins arribar a un desenllaç fatal. Veurem també una preocupació pels aspectes estilístics: des de la voluntat d'aconseguir un ritme narratiu que s'adigui amb la història que s'explica fins la preocupació d'utilitzar un lèxic que doni versemblança a situacions i personatges i que potser en algun moment ens pot semblar lleugerament forçat.
I, per sobre de tot, comprovarem l'eficàcia literària, perquè, sigui com sigui, segur que la lectura del conte no ens deixarà de cap manera indiferents.

Text 3

L'havien treta al porxo, com de costum, i l'hereu se n'havia anat a la batuda, la jove a l'hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l'altra nena, l'un a jugar a boles a l'era d'en Rostoll, al capdavall del poble, i l'altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l'escala, les gallines escarbotant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d'orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d'espart, podrit del orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.
A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encar el sol no donava en aquella banda del porxo, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l'horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en la que la tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.
Feia cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta, que anà a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d'eixirivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir, an aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.
Al ser-hi a tocar, s'adonà que era una dona i la sacsejà amb el peu, després l'aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d'aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:
-Hola, Baldiri! Què duem?- Res de bo, noia: la vella de cal Manyo, que s'és ferida. L'he vista al mig del camí, l'he arreplegada i la tragino a casa seva.
- Tant de grat que us ne sabrà l'hereu!... Ja mai més servirà per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec; al manc no farien nosa.
- Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu, noia.
- Adéu, Baldiri.
I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta mal enseuada.
Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues llàgrimes com cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.
A casa seva l'hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb què es rep un hoste perillós que no s'espera. No que fossin males entranyes l'hereu ni la jove; però a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal, i ja eren tantes boques!..
Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s'havia de morir, alabat sia Déu! Però, al manc que se n'anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!
Com no podien confessar-la. perquè no enraonava, la van extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n'anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés. L'endemà la jove es quedà a casa, per veure si l'àvia se n'anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l'enllitada semblava que volguessin dir alguna cosa; però la jove ja no tenia taleia de mirar-li els ulls.
L'endemà, al entrar en la cambra, una bravada forta li tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl. Llavors la jove record`que encara mai l'havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt de cantar-li les quaranta a la padrina. En els ulls inquiets d'aquesta, que ho veien tot, s'aturà un llagrimó emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.
La jove, amb ses embranzides i revolades de dona trempada i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant que allà no s'hi congriaria la pesta. Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors, inútil ja per a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d'arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic.
La jove va rumiar que tenir l'àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l'aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l'olla i apedaçar l'home i la canalla, no podia estar per la vella. Li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura, avorrerta, després d'haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta, sortí al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar: però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i traves a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D'aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l'àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ésser baldat, rostint-se de viu en viu, entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d'orellanes i panotxes de blat de moro, amb l'eterna bassseta als peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
A trenc d'alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d'una revolada, la treia al porxo, li posava quatre culleradetes de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n'anava de casa; a l'hora de dinar era la nena gran la que es cuidava d'atipar l'àvia, entre roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la al llit, a on quedava abandonada fins l'endemà. I la pobre infeliça, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l'hort ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braços i amb prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella, que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a l'ésser espremut, a l'arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués cap llei de mirament, no es queixava mai d'aquell tracte inclement i dur, sense una titlla d'amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pòmuls sortits i boca entregirada, no s'hi veia més que una passible indiferència, com la cara d'un brau manso. Només s'animava, pipellejant-li l'esguard, quan s'acostava el plat de la sopa: la feridura havia obert encara més sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria paït les pedres, no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongets bullits; i l'ànsia de son rostre i la voracitat amb què llepava la cullera semblaven demanar sempre més i més. Però no n'hi donaven, perquè deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. llevat els moments del menjar se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immòbil i muda, de cara a l'horitzó, amb el cap ert i els ullets grisos, badats i fixos, com ulls de vidre, i les dues mans sobre la falda, amb el rosari a l'esquerra, l'única viva, si no hagués sigut la pedrada del carreter; però aquella pedrada tan certera havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una estella resseca, un renós que, quan volia fer mal temps, l'agullonava amb unes fiblades tan vives que feien petar les dents.
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen.
Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible que no la cegués i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de les persones. S'hauria dit que es respirava foc. Els insectes, afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven grapats de raïms negres, dels que s'aixecava una remor imparable, un zum-zum seguit, sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots, lo mateix que en el coixinet de la basseta i en les baietes del bressol, i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del cap i dins la boca entreoberta, picant-li, fins a deixar-li el fibló, la llengua blanca i resseca; se li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li a l'entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de suor li regalaven cara avall, l'una darrera l'altra, caient sobre el davantal, a on el sol les eixugava de seguida.
Regnava una quietud pesada. De tant en tant se sentia un xisclet d'ocell que volava fora de vista, un escotxineig de guatlla al lluny, el trinc-trinc precipitat d'un rellotge de caixa, tocant hores, un cop de pota de la vaca prenys dins la cort, els grunys malhumorats del porc...
S'acabava el batre, i no hi havia un home feiner ni una dona jove en vaga per les cases: en tot el poble no s'hi haurien comptat mitja dotzena de vellets inútils, bressolant en un racó de cuina o bé ajaçats a l'ombra de les parets. Fins la mainada rodava per les eres, fent tombarelles sobre el boll calent, parant els sacs del gra, ficant-se entremig de les potes del bestiar de les batudes, com voleiades de pardals barroers.
Allà a deu hores s'havia aixecat un alè de vent, i tothom cuitava a aprofitar-lo.
Feia una estona que la vaca es removia inquieta, baladrejant el tros de cadena de ferro, que petava sorollosament contra les parets de la cort, i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina, immòbil en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya, agrenca, que venia de la banda del patí; però se n'aixecaven tantes de bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d'un minut, una de més forta i reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament, com quan sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren, traint una gran angúnia. Com responent an aquella mirada d'esglai, la vaca llençà un bruel llastimer que retintinà llargament en l'espai caldejat, com amb mandra d'allunyar-se i fondre's, i el petament de la cadena, fortament estrebada, des d'aquell moment ja no parà. Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en el patiet, mateix que veguessin la guineu.
La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d'alarma de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d'esbrinar en quin indret se calava el foc i el mal que podia fer. De sobte, una glopada de fum, com despedida per la boca d'un gegant fumador, s'enlairà per la banda del patí. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s'agitaren nerviosament, bellugant el rosari.
El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a la cort de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de tan resseca i cremaria mateix que una esca.
La cort i el bastarral ocupaven el cul de la casa i tenien un finestronet que donava al pati; el pati estava separat del cementiri per una paret de tàpia, i després del cementiri venia la iglésia, que tapava per aquella banda tota la vista a la casa del Manyo, i que aleshores privaria que la gent de les eres s'adonés del foc i pogués acudir-hi al començament. Per la banda del carrer tampoc hi havia gaire més esperança, perquè en cas de que s'escaigués a passar alguna persona, lo que no era fàcil en aquella hora, abans el fum no omplís tota la casa i eixís per les escletxes de la porta ajustada, ja a dins seria tot un braser. Si la gran fetor de socarrim no ho descobria d'hora, no hi hauria remei... La pobra dona, amb les potències esclarides súbitament, per acció d'aquell terror suprem, ho calculà amb un minut. si el foc havia començat en la cort o en el bastarral, ella estava al bell cim de la fogaina. En aquell moment, com per a donar-li la seguretat absoluta, el finestronet del pati, com si fos una xemeneia, començà a vomitar glopades i més glopades d'un fum espès, negre pudent, d'una fortor que feia plorar els ulls; de seguida el patí va estar-ne ple, i s'estengué pel porxo com una boirada. entretant, mig asfixiada, la vaca bruelava seguidament, balandrejant amb fúria la cadena, i els romflets del poc esdevenien a cada punt més forts. El fum devia haver-ho invadit tot, fins els darrers racons.
La paralítica volgué cridar, sembrar l'alarma en al barri desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit, un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s'hauria sentit de l'altra banda del porxo. Al donar-se compte de sa absoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot desesperat.
La fumareda caragoladissa s'aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l'àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats, i una llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s'oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l'altre de la casa.
La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l'ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d'alegria, regolfant per tota la casa, bufà en al braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepida amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d'esglai:
-Foc!!... Foc a cal Manyo!!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres, les campanes barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada; encara tornà a retrunyir-li sota d'ella el room-room! de la fogaina, una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú la desfeia d'una faixa que l'estrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la migdiada... una alenada càlida l'embolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedava de la casa més que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure. A dins, tot era un braser.
A l'endemà, escarbotant entre la runa i les cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l'escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que deia la gent
- Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest món, sense cap potència!...
Víctor Català: "La vella" dins Drames rurals, 1902

1. Quin és el tema principal del conte?

2. Explica les característiques més importants dels personatges.

3. Sobre la vella es van amuntegant un conjunt de circumstàncies negatives que acaben amb la seva mort. Enumera-les:
1. Té un atac i cau al mig de la carretera.

2. ..., etc.

4. Comenta les dues darreres ratlles del conte, que vénen a confirmar la caracterització de la gent del camp que hem anat veient durant la lectura.

5. Víctor Català descriu detalladament la situació, els petits fets quotidians, les sensacions i els pensaments de la vella. Amb quina finalitat ho fa?

6. Fes una llista de totes aquelles paraules de les quals desconeixes el significat i busca-les al diccionari. D'entre les paraules desconegudes assenyala aquelles que són pròpies del món rural i aquelles que et semblen pròpies de la parla empordanesa.
6. Quina és la primera impressió que has tingut en acabar la lectura del conte?

7. Després de llegir aquest conte, Creus que les advertències que V. Català feia en el pròleg de Drames rurals eren adequades?

Uns anys després de Drames rurals, Víctor Català constata, en el pròleg d'un altre llibre de contes, el naixement d'una nova tendència, fruit de l'auge de la ideologia que s'estava imposant, la pròpia del noucentisme, que l'autora veu amb una certa por, però que vol conciliar amb els fonaments de la seva literatura.

Text 4

Davant per davant del ruralisme -tan infantet, tan incomplet encara!- s'adreça ja com una enemistança, com una amenaça formal, el nonat civilisme, el ciutadanisme... el portaveu de l'esperit poderós i multiforme de l'urbs.
Beneït sia l'adveniment d'aquest nou Messies que, si no enganya la conjunció dels astres, que, si no erren els profetes s'està infantant! Esperem-lo amb goig, saludem-lo amb hosannes!, aquest adveniment que ha d'excelsificar les nostres lletres pluralitzant els matisos de sa gamma, avui encara pobra, monocroma; desitgem-lo, apressem-lo tots, aquest adveniment, encara que ell impliqui la mort d'altres idolatries; que per a tots ha d'arribar son hora un dia o altre, i lo que no sap morir serenament a son hora és que no ha sabut viure, que no ha viscut mai; car està, precisament, en el secret de poder morir la millor demostració de vida.
Mes jo crec, que quan arribi l'anunciat, no matarà pas res; i ho crec, en primer lloc, perquè no es pot matar lo que no existeix bé encara, lo que no ha assolit l'estat de plena i cabal existència, i, segonament, perquè, anc que així no fos, poden molt bé conviure amb una mare dos fills legítims -i més que sien-, malgrat tinguin diversíssim tirat, perquè ambdós per igual, si per igual han rebut els elements de vida, proven la potència de llur mare i conjuntament amb el temps poden treballar per son exalçament i glorificació.
Víctor Català: Fragment de "Pòrtic" a Caires vius, 1907.

1. Quina tendència detecta Víctor Català que s'alça davant del ruralisme?

2. Quina actitud mostra, en el primer paràgraf, davant l'aparició d'aquesta nova literatura?

3. En el segon paràgraf, quin efecte creu, primer, i desitja, després, que tindrà la tendència naixent sobre el ruralisme?

4. Quan Víctor Català escriu "una mare amb dos fills legítims", a qui es refereix en cada cas?

"Els bells camins que no menen enlloc", de Prudenci Bertrana, és força diferent del conte de Víctor Català. El món rural és l'element comú evident, però el to, l'estil, l'estructura, la intenció, etc. són uns altres. Escrita quan ja el pensament noucentista s'anava apoderant de la vida cultural catalana, la narració de Bertrana és un cant a la bellesa que el camp ofereix a través dels seus elements més desconeguts i al gaudi que se'n pot extreure, i, al mateix temps, en la part final, destaca una certa desconfiança envers la ciutat i els seus habitants i el que representen.

Text 5

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l'angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l'home que mata l'herbei, brunyeix les penyes, afetgega l'argila i mol la gresa. Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m'agraden.
Camins d'atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.
No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s'interrompen i recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles de vagància o d'exploracions atzaroses.
Segons com fineixen al caire d'un penya-segat, o al llindar d'una boscúria impenetrable, o al fons d'un clotaral obstruït de malesa, o al peu d'un roqueter encinglat que s'esllavissa. Sembla que cerquin el més ingrat a la petja humana, el perill, l'impossible. I ningú no sap si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s'hagi aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d'aquests camins?
Cada un d'ells és un ésser misteriós. ¿On anava, quina il·lusió, quina necessitat, quina dèria l'empenyia? Trist, alegre, vençut o vencedor, perseguit o perseguint, el primer que s'ha obert pas allí on no n'hi havia és un coratjós, un indòmit. De la seva gesta ignorada, no en queda altre senyal que unes tiges rompudes i unes filagarses de roba miseriosa enganxades en les espines; però en vindran d'altres que, encoratjats per aquells indicis es llançaran sense temença pel lleu viarany, segurs d'eixir-ne, perquè allí on n'hi ha passat un n'hi passen dos, n'hi passen cent. Qui no hagi transitat per aqueixos corriols desconeix la poesia de caminar i la inquietud de perdre's. Mai el vianant determinat que espera amb deler arribar a terme no sabrà el que deixa, el que perd, el que abandona a la vora de la ruta; en els flancs de les muntanyes que costeja, en el fons dels boscos que travessa, en les llunyanies que entreveu. Els grans enigmes de bellesa que es presenten a l'altra banda de les cunetes, dels ponts i dels terraplens és el que encanta el viatger, el que el reté a frec de la portella del vagó o de la diligència.
Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.
Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !
No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia; al capdavall de tots, hi trobareu una visió de rusticitat senzilla i encantadora: l'enderroc d'una masia, una cabana de bosquerol abandonada, un quintà desert on, en la branca més alta d'una figuera morta, batega un parrac, ensenya de pobresa que us fa pensar en la caseta xica, en les vaques magres, en el foc de gatoses i en la velleta adolida que roman a l'escó. Sovint el corriol divaga per carenes desertes; és una esfumatura de grisor més clara en les llosanes, un solc en les garrigues; o volta un erm aturonat, albirant-se en l'herba seca com el rastre d'uns dits acaronant a repèl el llom sedós d'un animal manyac. Després va a parar en una balma on s'endevina un sopluig de vagabund, al catau de boca fumada per l'enginy d'un caçador que prova de foragitar-ne una animàlia, i més enllà traspassa una artiga que flaira a terra remoguda, al mig de la qual veureu una olla de ferro ensutjada, uns esclops, un pilot de patates. I aqueixos objectes, confiadament deixats, us afermen en la certesa que, allí, no hi transita cap altra anima vivent que l'ardit artigaire, habitant d'una altra afrau, Déu ho sap, quantes hores lluny! Llavors els ulls del perdiguer i la vida del perdiguer us esdevenen amables i necessaris, com a única empara al vostre isolament, i la carícia brolla espontània. El crideu i ell ve, i enfront el sol melangiós que decanta a la posta -hora fervent per a les animes emotives- l'amoixeu un instant.
Pels corriolets que no menen enlloc, no hi trobareu ni hostals ni tavernes, però no hi manquen pas -us ho dic en veritat- paradors tan nets i agradables com els d'un camí ral. Redossos amicals i tebis, amb fullaraca per a jeure, amb branquillons per a encendre i amb rocs planers i bugadejats per a servir de taula. I allí encara trobareu cendres de foguerons improvisats, rastres d'ajaçaments sibarítics i resquícies d'àpats miserables; un clofoll de ceba, un paper greixós, l'envoltori d'una paquetilla de divuit o d'un rengle de llumins de cartró. I no sé quines estranyes enveges us desperta l'inconegut que ha fet estada en aquell lloc primer que vosaltres. Endevineu la mitja hora viscuda reposant a ple sol, en plena orgia de la vista esplaiada, amb el pur acontentament d'una frugalitat heroica; i, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal.
Arriba, però, un moment que els viaranys enigmàtics sota l'amenaça de la nit propera, prenen una indeterminació esborronadora. No temeu: un xic d'instint d'orientació i la ferma confiança en les vostres cames, i el que sembla més traïdor us guiarà. Tots s'esmunyen a la fi cap a les vies fressades d'on han eixit i on tornen infal·liblement. Aquest és llur únic esclavatge.
I arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.
Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.
Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.
Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.
Oh!, les grans i esplendoroses ciutats de l'estranger, la sublimitat dels Alps i de les cascades del Niàgara... I bé, sí, però digueu-me: ¿quines honestes i desoladores belleses s'amaguen en la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra?
Ningú no ho sap !

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc" a Proses bàrbares, 1911

1. Tema de la narració.

2. Enumera els aspectes que fan agradable el passeig pel camp.

3. En determinat moment, Bertrana presenta un camp que pot aparèixer amenaçador. En quines circumstàncies? Com es poden superar aquestes sensacions negatives?

4. Que retrau l'autor a la gent de la ciutat? Que n'opines tu?

5. Si compares "La vella" i "Els bells camins que no menen enlloc", quins aspectes t'han interessat més de cada text? Quina característica -una sola- trobes més destacable en cada narració?

La tercera narració d'aquesta unitat es titula "El pati blau" i la va escriure Santiago Rusiñol. Com sabeu, aquest escriptor era també pintor i entre les seves obres, algunes porten el mateix nom que la narració esmentada. Aquesta doble faceta artística -escriptor, pintor- ens permetrà un experiment que pot resultar curiós.

L'observació d'una pintura, ben segur que ens produeix diverses sensacions, de vegades difícils de definir; també és possible que mentalment ens preguntem per què l'artista va triar aquell motiu, per què va fer servir determinats colors i tons, qui era aquella persona representada o a qui pertanyia aquella casa... En fi, què s'amaga darrere del procés creatiu del qual nosaltres només veiem el resultat. Evidentment, el quadre ens agrada o no segons el seu propi valor i el nostre gust personal, i això ja és suficient, però, possiblement, conèixer la seva història i les sensacions de l'artista quan el pintava encara ens pot fer més satisfactòria la nostra contemplació. Intentarem, doncs, satisfer totes aquestes perspectives amb "El pati blau".
En primer lloc observarem dues còpies diferents del quadre del mateix títol,i cadascú el valorarà des de la seva pròpia sensibilitat i provarà d'imaginar les circumstàncies en què fou pintat. Després llegirem el conte en què Rusiñol ens explica el seu origen i la seva realització, i compararem el que havíem imaginat amb la realitat -o ficció?- que l'autor ens descriu.

1. Analitza els quadres seguint els teus coneixements d'art.

2. Què és, des de qualsevol perspectiva -color, tema, etc.- el que t'interessa més dels quadres?
Trobes que aquests són uns quadres suggeridors? Justifica la resposta.

3. imagina una història breu relacionada amb els habitants de la casa de la qual forma part el pati. Explica també una possible relació del pintor amb aquests personatges. Tria un dels dos quadres i explica per què ho fas. (Evidentment, si ja coneixe el conte que ve a continuació, no té cap sentit que segueixis aquests suggeriments).

Veurem en el conte "El patí blau" -que Rusiñol convertí també en obra de teatre- una barreja d'influències molt interessants. Des del realisme que emmarca el conjunt de la història i que sobretot cap al final agafa matisos marcadament naturalistes; fins elements simbolistes i decadentistes: el paralel·lisme entre el jardí i la noia malalta que han sofert una mateixa evolució: la bellesa que es marceix, la malaltia i la mort, per altra banda, un cert llanguiment en els personatges protagonistes, la barreja d'alegria i tristor en la protagonista que l'acosta als elements vitalistes propis de part de la literatura modernista, la subtilesa de relacions i sentiments entre pintor i model i, en fi, un procés narratiu en què tan important com els fets és la forma de presentar-los, l'atmosfera que es crea.

Text 6

-Perdoni: ¿que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?
-Ai, no senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però no sé que pot pintar-hi és molt petit i el tenim molt descuidat, perquè estic sola, amb una pobra germana que està molt malalta, i no em queda temps per res.
-És només per pintar les flors.
-Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.
Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava i, davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense macula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.
En essent a la vora vaig veure que, realment, les plantes eren mal cuidades: tenien set i calor, i les fulles se mustien i les flors es despintaven: sentien tristesa; sentien l'enyorament d'una mà que les mimés, l'abandono els sortia a la cara, i les més sensibles, com els lliris i els jonquillos, torçaven el coll esllanguides, i semblava que patissin; però això feia que lo que perdien d'ufana ho guanyessin en simpatia.
Agafant una cadira que em va oferir la bona dona, vaig començar a barallar-me amb el natural i el quadro. Refregava el color sobre la tela, esborrava i dibuixava i tornava a esborrar per començar-ho de cap i de nou, amb aquella febre de la cosa que es comença; i la dona, dreta al darrera, semblava interessar-se molt a la meva maniobra, i m'anava donant conversa: -Veu?, l'home d'una servidora era pintor de parets, i ja sé lo que és la pintura. Per pintar cortinatges a les sales i angelets a les alcoves, per imitar pedra marbre i fustes, no n'hi havia cap com ell. Tenia unes mans de plata. Ai, Senyor, si l'hagués vist treballar! Es treia la feina dels dits amb un santiamén. Però, pobret, va morir, i, veu?, ara em queda la germana, que també la tenim desauciada dels metges.
Tot dient-me això, observava jo que mirava amb molta atenció un balcó tancat que hi havia sobre el pati. Jo, ataleiat amb la feina, contestava amb monosíl·labs; i creient que em destorbava: -Bé, doncs -va dir-; me'n vaig fins a dalt. Vostè mateix: faci i desfaci com si fos a casa seva. Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, i anava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de la caixa- una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.

***

L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati, vaig trobar-me a la malalta asseguda davant de les flors del fondo.
Dintre aquell bany de claror i dintre aquella gresa, em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'herrnosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut, i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aureola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien voltats de gases de posta. De vegades semblava una criatura i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se!
-Escolti -va dir-me amb veu apagada-, que li faig nosa?
-No, filla, de cap manera.
-És que si li privo la vista me n'aniré.
-No es mogui pas: primer me n'aniria jo.
No es va moure, pobreta; no es va moure ni un moment, només quan tossia. No es va moure mentres el sol va tocar-la, amanyagant-li les mans, besant li la cara, omplint-la de petons d'or, coronant-la de rodones de reflexes, amorosint la fredor d'aquell cos que s'apagava.
Jo no podia pintar: no veia el quadro, no veia sinó ella. Quieta, arrupida i tremolosa, les flors, les altres flors, semblava que la miressin, i tot guaitava la figura, i tot desapareixia, i ella era tot el quadro. Lo demés feia d'aureola, de fondo, de celatge blau. Les plantes marcides, les parets pintades, l'ombra de l'enredadera, les rodonetes de sol, tot es fonia, tot s'esfumava, voltant aquella noia tan trista, aquella gran flor, més hermosa i més marcida que les altres, torcent el coll com els lliris.
D'instint, com aquell qui pinta una flor més en el quadro, vaig començar-la a pintar sense que se n'adonés, i no és pas possible descriure la barreja de condol i d'egoisme de pintor amb que es busquen tots els plecs del sofriment, les senyals de la mort que va apropant-se i els colors que van perdent-se quan s'és davant d'un model. D'aquella grogor esglaiadora no es veu més que les fineses del mate; d'aquelles venes malaltes, les mitges tintes violades perdent-se en colors finíssims; del dolor, la forma que surt a fora i l'expressió de les angúnies de l'ànima. A poc de pintar, amb crueltat inconscient, la pobra malalta no era sinó una figura, una cosa d'una bellesa macabra, la natura morta primorosament hermosa.
A poca estona es va girar i va somriure, volent dir que ja ho veia, que l'estava copiant; però continuant quieta, consentint que seguís la meva feina. Després, fent un esforç, es va alçar, es va acostar al quadro, i, mirant-se'l un ratet, va dir-me:
-Déu meu! Tan groga, tan malalta estic?
-No, dona: és que no està més que començada; és que...
I va anar-se'n cap a dalt.
A l'ésser darrera el balcó, no pensant que l'observés, vaig veure que agafava un mirallet i que es mirava un gran rato; va semblar-me que sospirava, i es va deixar caure asseguda i clava els ulls en els vidres.

***

-Si m'hagués conegut fa tres mesos! -va dir-me l'endemà a la mateixa hora-. Ara l'hi puc dir: allavores sí que m'hauria pogut treure un bon retrato. Tan alegre, tan riallera que estava! Tot em feia riure. La meva germana em tenia de renyar a cada moment, i res hi valia... Per ballar, tenia com un deliri. Miri: veu aquestes faldilles? Les duia el dia de l'últim sarau. Qui ho diria, eh? Era en el primer que anava, i els vaig ballar tots, tots: més n'hi haguessin hagut. Diuen que allò em va fer mal; però jo no ho crec. Em va agafar aquesta tos, que asseguren que no té cap importància; però, jo no sé, jo no sé què en pensi. Hi ha vegades que crec que no serà res; però d'altres tinc una por de morir-me que fins ploro, jo que mai havia plorat! Però no sé per que li explico aquestes coses. -Tingui coratge, que no trigarà a curar-se.
-Que és metge vostè?
-Que no veu que sóc pintor?
-Ja ho veig: l'hi deia en broma. Que m'agrada la pintura! veu?, si jo fes de pintor, sempre pintaria coses que fossin alegres: boscos amb ombra, vistes, cases noves, senyores guapes i ben vestides i, que sé jo?, coses que fossin alegres. Vol que vagi a seure?
-Com vostè; vulgui. Jo ja tinc feina a fer flors una pila de dies. -Pobres flors! -va dir, passant-los la mà per sobre com si les acariciés, i anant-se'n a seure al seu lloc.
-Veu?, em sembla que avui estic molt millor. I fins ballaria em va dir, amb riure d'una tristesa infinida.
Pobra noia! Al cap d'una estona de seure li va agafar aquella tos, aquella tos que pujava del fondo de les entranyes, una tos que li arrencava la vida, deixant-li l'anima serena. Pobreta! Li vaig veure les dues primeres llàgrimes relliscant per la grogor de les galtes, i panteixant i amb el cap baix va quedar somniosa. Que pensava? Potser no pensava, o pensava vagament, i res més amarg que aquestes tristeses fetes de somnis boirosos, de dubtes, de pressentiments estranys; d'aquestes tristeses sens nom que són com un núvol llarg que passa davant de la claror de les ànimes i deixa el cor entre boires; que són postes de sol de la vida, capvesprades i enyorances de coses desconegudes. Morir; a disset anys morir i sentir-se morir quan s'obre de bat a bat la finestra plena de llum i esperança, i dir-se a un mateix: d'aquí a un mes, d'aquí a vuit dies, potser demà, et tindràs de despedir, no sols de tot lo que estimes sinó de tot lo que estimaries! Per que el vaig començar, aquell quadro!
Després vaig ésser jo que em vaig quedar pensatiu, contemplant-la amb els pinzells aturats. Em semblava que era com un rellotge d'arena omplert de gotes de sang. "Ara en falten cinc -pensava ara quatre, tres, dues." I a l'arribar a una em deia: "Ara caurà del seu cor l'última gota i caurà morta sobre els testos de les flors.»
-En que pensa? -em va preguntar tot d'una, com si em llegís el fondo del pensament.
-Estic molt amoïnat perquè el quadro no em surt bé.
-Que no estic quieta?
-Sí, dona: parlo del fondo, d'aquest blau del patí. Vostè no s'amoïni i descansi.
-Bé prou que descansaré aviat!
Per encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada resignada i convençuda, la broma se'm va nuar al coll i em vaig amagar amb el quadro.

***

L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va acostar-se als vidres, va tossir i, deixant-los entelats, amb una mà descarnada va eixugar-los i va entornar-se'n a dins.
Un dia va entrar el seu metge, i com que el coneixia ens varem posar a enraonar, mentres ella des de dalt, amb sos grans ulls de malalta, mirava si descobria un signe, un moviment que la tragués dels seus dubtes. El metge va dir-me que no viuria vuit dies.
Jo no n'hi faltava ni un. Un imant de simpatia m'hi portava, i el quadro quasi em servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts cops sortia sense haver vist a ningú, quan un dia va baixar, com dient: "Vinc perquè acabis el quadro."
-Apa, pinti'm-em va dir.
-Però ja tenim temps -vaig atrevir-me a respondre.
-Pinti'm -va contestar, anant a seure al seu lloc.
Cap dia havia estat tan contenta: tot era fer projectes per l'avenir i aixecar castells en l'aire: hi posaria rosers i moltes clavellines. Res de lliris, perquè quan es passaven semblava que estiguessin tristos. Es faria un vestit color de rosa per l'estil d'un que en tenia una amiga, i per la festa major aniria a tots els balls. Sí: tornaria a ballar, i volia divertir-se, i viure, sobretot viure, que no era just haver de morir tan d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem tenir de regar-les.
Xuclant l'aigua es revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'un modo tan misteriós, amb uns ulls tan tèrbols, que fou sa mirada tot un món secret de dubtes i esperances.

***

No va tornar a ballar més.
-Que la vol veure? -em va dir un dia la seva germana gran-. Està morint-se, però la trobarà llevada.
Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: llors de primavera al peu d'una tomba, vol d'ocells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos i amb un panteix d'agonia.
-Ja ha acabat el quadro? -encara va dir-me.
-Sí, ja és acabat.
-Essent així ja em puc morir.
-Però, dona, per què diu aquestes coses?
-Per riure. Justament mai havia estat tan bé -va dir-me, i es queda adormida.

***

Ja no es va despertar més.
Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati varem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i si hagués gosat hi hauria posat el quadro. Se m'enduien fondo i figura, i d'aquell pati blau, abans tan alegre, no en restava més que quatre parets gastades. Petit com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantellada que n'haguessin tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit descarnat pel vent de l'hivern; una gàbia buida. Per tot arreu, quietud; a sobre, l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt, un borinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.

***

Molt més tard vaig exposar el quadro, i em van dir que uns parents havien demanat preu. Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra gent! Potser volien tenir un record de la pobra noia morta!
-Ja veurà -va dir-me-; la casa que vostè sap, la tenim en venda, i, com que uns coneguts d'Amèrica ens han parlat de comprar-la, volem enviar la vista que vostè en va treure (si fos barateta) perquè veiessin la finca. -I la noia?
-La noia..., la noia..., rai: esborri-la.
Santiago Rusiñol: "El pati blau", dins Fulls de la vida, 1898.

1. Tot especificant les parts corresponents al plantejament, nus i desenllaç, resumeix el conte.

2. Quin és el tema principal?

3. Explica la caracterització dels personatges principals. Com descriuries el desenvolupament de la relació entre el pintor i el noi malalta? Quines sensacions predominen durant les sessions de pintura de l'artista? Per què creus que el pintor vol pintar la noia i per què ella es deixa pintar?

4. Valora el desenllaç. Quin efecte produeix sobre el conjunt del conte?

5. T'ha semblat interessant l'activitat de llegir aquest conte després d'haver contemplat el quadre? Per què? Creus que el quadre agafa un nou valor després de la lectura?