LLEURE I CULTURA. Les diversions de la societat del XIX. El teatre: Frederic Soler "Pitarra", Àngel Guimerà.

Durant el segle que hem anat veient van tenir lloc molts esdeveniments que no s'han reflectit en els apartats anteriors. Això és degut a les limitacions de l'espai i al temps que ha semblat covenient dedicar i que han condicionat la tria. S'han anat veient molts fets que afectaven i conformaven la societat al llarg dels anys, sempre queda, però, el desig de saber més coses, sobretot el desig de conèixer millor l'individu anònim, aquell que, com nosaltres, no és el gran protagonista històric i que a més d'interessar-se o sentir-se afectat per la política o d'anar al museu a veure pintures o de llegir tranquil·lament un llibre a casa seva, passava bona part del seu temps practicant o parlant d'algun esport, passejant pels indrets d'esbarjo que tenia a l'abast, gaudint dels espectacles de moda, etc.
El que farem ara serà, doncs , recordar a través d'una breu panoràmica, com transcorria en general el temps de lleure dels catalans i més concretament dels barcelonins, tot dedicant especial atenció a l'espectacle de més llarga tradició, el teatre.
Si ens situéssim a finals del primer terç del segle -recordem que hem començat a narrar fets a partir de 1833- podríem observar com les diades religioses eren el centre de la vida no laboral dels ciutadans. Activitats relacionades amb la celebració religiosa del dia (processó de Corpus, benedicció dels animals per sant Antoni o dels fruits per sant Boi) constituïen l'acte central, però al mateix temps s'hi celebraven altres activitats igualment tradicionals no religioses, com la rifa dels porcs per sant Antoni, la fira de sant Ponç, la desfilada de cavalleries i la pluja de caramels de sant Medir, diverses especialitats gastronòmiques pròpies de cada data, etc.
Els barcelonins aprofitaven també els dies festius per fer excursions al camp; això molt sovint significava anar pels voltants de Gràcia, a les zones encara no urbanitzades. No tan lluny, els ciutadans afeccionats a passejar tenien el que amb el temps seria el Passeig de Gràcia, a l'any 1833 encara ple d'horts i camps de blat -la primera casa sembla que s'hi va construir l'any 1861-, que es va anar convertint en un lloc d'esbarjo, amb arbredes, fonts i espais amb atraccions diverses, el més conegut dels quals era Els Camps Elisis que ocupava la zona que avui estaria limitada pels carrers Aragó, Rosselló i Roger de Llúria, on, a més de gaudir dels jardins i els estanys, s'hi podien practicar esports, pujar a les muntanyes russes, ballar, escoltar concerts, menjar, etc. A l'altra banda del Passeig, just davant i més petits hi havia els Jardins del Tívoli, on es va construir el primer teatre d'aquest nom que després passaria al carrer Casp. I així, amb una certa rapidesa, el Passeig es va anar convertint en el lloc d'esbargiment més concorregut de la Barcelona de la segona meitat del segle, abans de ser urbanitzat de manera que només hi van quedar alguns teatres. Més tard, primer el Tibidabo, a partir de 1908, i després Montjuïc, arran de l'exposició de 1929, serien els substituts, quan a atraccions d'aquest tipus, del Passeig de Gràcia.

Quant a la música, deixant de banda la popular, els primers anys del segle el públic s'havia d'acontentar amb les òperes italianes del Principal i posteriorment amb les del Liceu; l'any 1862 arribaria Wagner de la mà de Josep Anselm Clavé, personatge importantíssim en els inicis del cant coral, de tanta expansió a Catalunya. Just a meitat de segle arribaren a Barcelona els "balls empordanesos", és a dir, la sardana. I per suposat, en diversos locals es podien ballar valsos, masurques, polques, etc.
La primera plaça de braus es va inaugurar l'any 1834 a la Barceloneta, on a més dels espectacles taurins abundaven les funcions de circ i l'enlairament de globus i més tard les acrobàcies aèries amb primitius avions. Un altre espectacle lúdic i sagnant consistia en les baralles de galls. Tot i no saber des de quan funcionaven, la primera notícia de la seva existència es troba en el "Diario de Barcelona" del 4 de novembre de 1832: "Riña de gallos. Hoy domingo y los demás días consecutivos se daran riñas en el reñidero situado en la calle de Sta. Elena, travesía de la Riereta, al extremo de la calle de S. Pablo, hay construidos asientos cómodos, y se pagará de entrada 6 cuartos por persona, empezándose a las tres de la tarde."

Els avanços de la ciència anaven proporcionant nous espectacles, com el neorama o cosmorama, precedent modest i llunyà del cinema. Els neorama constava d'uns aparells amb una lent a través de la qual podien ser observades diverses vistes amb el relleu que permet una il·lusió òptica graduada. Aquest invent procedent de París aviat proliferà per Barcelona, i durant els anys trenta, l'espectador podia contemplar per un o dos rals, paisatges o fets d'arreu del món. L'any 1839 tenim constància d'un espectacle ben curiós també a través de les pàgines del "Diario de Barcelona": "Hoy domingo, diez del corriente (novembre) a las 11, si el tiempo lo permite, se sacará la vista de la Lonja y de la manzana de casa Xifré, por el nuevo método del Daguerrotipo, desde el terrado del primer piso de las casas situadas frante de las casas de Xifré. Para el buen éxito de la operación conviene que los espectadores que se hallen en los balcones y ventanas de la Lonja y de la citada casa Xifré se retiren durante los pocos minutos que la la plancha estará al fondo de la cámara oscura. Se ruega pues a dichos espectadores que se retiren al oir un primer fusilazo, pudiendo volver a sus puestos luego que oigan el segundo fusilazo. La exactitud de la operación es tal, que si algun espectador se desentiende de este ruego, quedará indeleblemente marcada en la plancha la prueba de su indocilidad." El mateix diari l'endemà deia així: "El terradito de la casa destinado al objeto estaba lleno de gente a las once y media, y entre los concurrentes habia algunas señoras que ni eran saco de paja ni costal de trigo. Los Sres. Monlau y Roure se tomaban la molestia de explicar el usos del aparato que estaba de manifiesto y que manejaba el Sr. Alabern, su introductor en España. Sus efectos se veían en una plancha en que estaba sacada una vista de la plaza de la Magdalena de París. Después de las operaciones anunciadas, a la una menos cuarto, se colocó en la cámara oscura y a la acción de la luz la plancha preparada por medio de dichas operaciones. A los veinte minutos fue sacada de la cámara y expuesta al vapor de mercurio, y quitada de ella la placa sensible por medio de lociones, con una solución salina y agua destilada en estado de hervor, apareció limpia, brillante i grabada en ella la hermosa vista que presentaba la cámara oscura. Comparada esta plancha con la que ha traído de París el Sr. Alabern, todos los concurrentes prefirieron la sacada ayer, por haber quedado mejor marcados en ella y con más finura los objetos."
Un altre espectacle insòlit que desgraciadament no va tenir la transcendència que era previsible el van proporcionar les proves al port del submarí "Ictíneo" de Narcís Montoriol, entre els anys 1859 i 1862.

No fou fins a finals del segle XIX i principis del XX que s'introduïren els esports competitius d'equip i com a espectacles de masses. Durant gairebé tot el XIX l'esport era essencialment una pràctica individual, no sempre competitiva, en què al costat de pràctiques tradicionals com l'esgrima, trobem activitats com la que es presentava pel setembre de 1833 d'aquesta manera: "Francisco Bonilla, español gaditano, a las 4 1/2 de esta tarde en punto empezará a correr desde la entrada del paseo llamado de Gracia hasta su fin, haciendo este viaje cuatro veces de ida i cuatro veces de vuelta, en el término de cuarenta minutos. Lo avisa al público por si gusta presenciar su agilidad o veloz correr. Lo ejecutará desinteresadamente, pero recibirá lo que los concurrentes gusten darle"

El panorama no és en absolut exhaustiu, però ens permet entreveure la diversitat d'opcions d'una època i, en alguns casos, el que als nostres ulls són espectacles anacrònics i innocents, però que en aquell moment gaudien d'àmplia acceptació com una de les característiques a destacar quant al temps de lleure la diversificació de propostes que es produeix durant la segona meitat del XIX i principis del XX i també com en aquesta diversificació hi participen, cada cop més, totes les classes socials.

1. Mira de complementar tota la informació anterior, tractant d'investigar quines altres activitats eren habituals en el temps d'oci de la societat catalana del XIX.

EL TEATRE

La vida teatral barcelonina se centrava durant la primera meitat del segle XIX -no podia ser d'altra manera- dins de les muralles, a les Rambles i carrers adjacents, posteriorment s'estengué cap al Passeig de Gràcia i quan aquest carrer va anar sent urbanitzat i desaparegueren alguns dels seus teatres, ja a tombant de segle, es construïren al Paral·lel.
A principi de segle funcionava un sol teatre estable, el de la Santa Creu, més tard conegut com Principal, que tenia una companyia estable d'òpera italiana i una altra de comèdies, a més d'una sala de ball. L'any 1838 naixia el Liceu, de característiques similars al Principal i que no fou fins el 1847 que tingué com a seu el lloc que ocupa actualment, un antic convent declarat bé nacional durant la desamortització de Mendizábal. Entre aquests dos teatres s'inicià una forta competència, amb enfrontaments que en alguna ocasió arribaren a les mans entre partidaris de l'un i de l'altre.
Hi va haver durant els primers cinquanta anys del segle algun altra sala de curta durada com el teatre de la Mercè que, per exemple, el 26 de febrer de 1837 s'anunciava així al "Diario de Barcelona": "Después de una elegante sinfonía, se ejecutará la hermosa comedia en cinco actos titulada Los dos sobrinos, intermedio de baile, y dará fin la función un divertido sainete. A las siete y media".
També en aquest inici de segle companyies de joves afeccionats, alguns dels quals després passarien al teatre professional, feien actuacions en pisos o en els anomenats "tallers". Així mateix era freqüent el teatre de "sala i alcova".
El gènere més estès en els primers temps era el sainet -situacions i personatges esquematitzats i arquetípics que se solen resoldre a base d'algun acudit-. Destacaven quatre varietats de sainets: de la vida picaresca, de triangle amorós, de tipus polític i de costums de la menestralia que més tard donarà pas a la comèdia de costums burgesa.
A la dècada dels 50 hi havia cinc locals estables: L'Odeon, l'Olimpo i el Circ Barcelonès, a més del dos ja citats. L'any 1863 s'obrí el Romea. També en aquesta dècada s'estableixen alguns espais lúdics fora de les muralles, en els llocs encara per urbanitzar, com per exemple, Els Camps Elisis, que ocupava el terreny que avui està comprès entre els carrers Passeig de Gràcia - Bruc i Rosselló - Aragó; aquest espai tenia parc d'atraccions, jardins, un petit hipòdrom, cafès... i una sala de balls i concerts on també se celebraven representacions teatrals; un altre lloc de característiques semblants era els Jardins del Tívoli, situat una mica més avall. Algun d'aquests teatres es conserva encara, per bé que de vegades funcionant com a sala de cinema. En la dècada dels 60 començaren a representar-se en alguns d'aquests locals les obres del teatre romàntic, que es presenta fonamentalment a través de dos gèneres: el melodrama i el drama o la tragèdia històrica. Aviat aparegueren paròdies d'aquests gèneres; i arriba un moment que en els escenaris s'alternaven els sainets, les comèdies de costums, els melodrames, els drames i les tragèdies romàntiques i les paròdies d'aquests darrers gèneres.
És també en aquesta època quan començà a existir una preocupació important per la professió teatral (fins ara aquesta professió era majoritàriament "hereditària") i es crearen escoles dramàtiques i s'editaren obres amb teories diverses sobre la formació teatral.

AUTORS

Entre els autors catalans més importants de principi de segle cal destacar les figures de Josep Robrenyo i de Francesc Renart.
Robrenyo, nascut el 1780, començà la seva carrera teatral amb peces de tipus polític a favor dels liberals i en contra dels absolutistes. Es tracta d'un teatre senzill, però molt efectiu quant a la seva intenció de propaganda política. Un altre bloc de la seva producció el formen els sainets costumistes, en què descriu les formes de vida i la mentalitat de la menestralia barcelonina del moment. Podem considerar aquesta darrera producció com un antecedent del teatre que conrearan els autors costumistes, el principal del qual és Emili Vilanova, a partir dels anys 60.
Renart, nascut l'any 1783, aprofità el sainet de costums per refinar-lo i convertir-lo en la comèdia ciutadana de costums, amb personatges de la nova burgesia, amb continguts conservadors i finalitat moralitzant.

El teatre romàntic penetrà a Catalunya en castellà i les primeres obres en català aparegueren cap a 1860.
Podem assenyalar Víctor Balaguer com el principal conreador del drama i la tragèdia històrica en els seus inicis, amb obres com Don Joan de Serrallonga (1876) o Les esposalles de la morta (1879). Entre els autors de melodrames destaca Eduard Vidal i Valenciano; la seva obra més coneguda és Tal faràs, tal trobaràs (1865), amb força elements costumistes. També existeix un melodrama molt efectista i exagerat, com el conreat per Jaume Piquet, amb títols tan significatius com La morta enterrada en vida o el secret d'aquell convent (1886).

Per acabar aquesta exposició sobre el teatre podem llegir uns fragments del dos autors que ompliren els escenaris catalans durant bona part del segle: Frederic Soler i Àngel Guimerà, la producció del qual va des de 1879 a 1921, encara que pòstumament, el 1926, s'estrenà el seu drama Per dret diví.

Frederic Soler (Serafí Pitarra) (1839-1895), que va començar a representar les seves obres en els "tallers" de l'època, fou conegut a partir de les seves paròdies dels drames històrics estrenades al teatre Odeón, que eren una reacció contra el que considerava la irrealitat i la falsedat dels convencionalismes dels drames romàntics que estaven de moda en la dècada dels 60 i ho va fer amb peces com El Cantador o L'Esquella de la Torratxa (que es basaven en dues obres d'un cert èxit: El Trovador i La campana de la Almudaina). Els seus grans èxits van arribar, però, entre els anys 1864 i 1866, quan amb la companyia "La Gata" va representar obres com Els castell dels tres dragons i Els herois i les grandeses, en què parodiava el gènere en el seu conjunt. Més tard, preocupat per continuar tenint el favor del públic i amb una evolució normal pròpia de l'autor ja famós, inicià una aproximació a la burgesia i al conformisme i conreà els gèneres que abans havia parodiat, les comèdies de costums i els drames rurals. Entre els anys 1866 i 1887 es pot considerar el primer dramaturg del país. Després, sobretot davant la competència de l'obra cada cop més important de Guimerà, començà un teatre supeditat a l'efectisme, de qualitat molt discutible, que es coneix amb el nom de "pitarrisme".

El castell dels tres dragons és una de les obres que va tenir més acceptació, fins el punt que va donar nom al que actualment és el museu de zoologia del Parc de la Ciutadella i que inicialment va ser construït amb la finalitat de servir de restaurant en l'Exposició Universal de 1888.

Text 1

Acte I, escena XIX

GANYOTA (rient de que no ho sàpiga)
Me caso en ronda!
Vull dir rebe-rebesavi.
Com que el valor no hi valia,
tothom deia: Que farà?
fins que a l'últim va arribar
de matar-los el gran dia.
Avisa a tots els poblets,
fa encendre aquí prop fogasses,
i es presenta a les bestiases
tot vestit de mirallets.

MANFREDO: Vaja, quines invencions.

GANYOTA: Però varen ser els treballs
quan a dintre dels miralls
hi van mirar els tres dragons:
tots atordits com anyells,
que eren al veure-ho pensaven,
molts altes dragons que anaven
allí dintre contra d'ells.
S'acovardeixen d'això,
reculen, el noble avança,
i me'ls enfila amb la llança,
com per fer a l'ast un capó.

MANFREDO: Això sí que són accions!

GANYOTA: El va fer el Rei per tals fets,
gran marquès dels Mirallets
i baró dels Tres Dragons.

Acte I, escena XVI

CAVALLER 1: Començo per mi, Baró.
(Tothom s'aixeca)
Só Don Sinifredo, noble
molt ranci, per sobrenom,
allí dalt, a Palestina,
em deien "El Tallador",
per lo certer cop d'espasa.
La senyora. (Presentant-la.)

SOL i BARÓ: Servidors.

CAVALLER 1: Aquest és un modern noble
(El del costat.)
Visconde del Rovell d'Ou

BARÓ: Celebro.

UN: Servidor vostre.

CAVALLER 2: Jo só un guerrero molt fort,
no va això per alabar-me,
del que duc, l'espasa sols
pesa dos quintars, el casco
quatre arroves lo més poc
i nou la meva corassa
de modo que junt això
amb les llorigues i botes,
porto a sobre del meu cos
quaranta arroves de ferro.

TOTS: Caramba!

CAVALLER 2: Per tal vigor
amics i enemics em diuen
per a dar-me a conèixer "El Bou"

CAVALLER 3: Jo só un cavaller molt cèlebre,
conegut de casa i molt,
comte de la Mitja Lluna.

GANYOTA: Doncs ve-li-aquí que entre tots
podrien fer una pilota.

CAVALLER 3: Com?

GANYOTA: El senyor El Tallador,
s'ajeu, se li posa sobre
un tros de cua del bou
barrejat amb el visconde
del rovell a sobre tots
es pot posar en mitja lluna
a trinxar, i al cap de poc
queda feta la pilota.

BARÓ: Ha, ha, ha, que graciós! (Rient forçat)

TOTS: Ha, ha, ha!

Acte II, escena II

MANFREDO: Tot ahir i tot avui fora
han estat, corrent pel camp,
i han tornat mullats com peixos
farà cosa de mig quart,
portant fang fins a la gola,
dos presoners ben lligats,
i un gran cistell de cargols
que hauran collit al tornar.

Frederic Soler. El castell dels tres dragons. 1865

1. Resumeix l'estratagema que fa servir el baró per matar els dracs que assolaven el territori.

2. Especifica quins són els recursos lingüístics, temàtics, etc., en el seu conjunt i en cadascun dels tres fragments (acte I, escena XVIII; acte I, escena XV; acte II, escena II) per fer risible el món de la noblesa medieval.

Àngel Guimerà, que començà escrivint poesia -l'any 1877 fou proclamat "mestre en gai saber"- i va passar-se al teatre el 1879, és un dels autors més prolífics i importants del teatre català de tots els temps. D'entre la seva producció sobresurten les obres de la segona etapa (1890-1900) en què escriu drames realistes. Si haguéssim de destacar una obra d'entre tota la seva producció, triaríem sens dubte Terra baixa (1897) en la qual va crear un món mític, el de la "terra alta" que té com a representant un personatge popularíssim, gairebé llegendari, Manelic.

Terra baixa ens presenta a Sebastià, un terratinent rural, que va conèixer a Marta de joveneta, se'n va enamorar i la va fer la seva amant. Arriba un moment, però, que malgrat que la continua estimant, ha de casar-se amb una altra noia per tal de no ser desheretat. Per no perdre la Marta, li busca un marit ingenu i innocent, Manelic, pastor que treballa a les seves terres i al qual no considera un obstacle que pugui impedir la continuïtat de les seves relacions amb la Marta. Manelic, que no sap res dels propòsits del seu amo, es casa molt enamorat de la Marta, que inicialment no vol saber res d'ell, però que amb el temps l'acaba apreciant cada vegada més. Finalment, Manelic se n'assabenta de tota la situació i en el desenllaç de l'obra acaba matant Sebastià i es queda a la "terra alta" amb la Marta.

En les escenes que llegirem a continuació podem entreveure la caracterització dels personatges principals i tenir una lleugera idea del desenvolupament de l'acció.

Text 2

Acte I, escena III

JOSEP: Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s'havia mogut mai de la vora dels moltons allà pel camí de les Punxades, i que era un tros de pa. Al sentir-ho l'amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell beneit de pastor. Com que era d'ell lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s'hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s'ho van engiponar que, tot d'amagat, aquests dies ja la Marta l'ha vist an ell i ell ja l'ha vist a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu's-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones.

MANELIC: (per los que el volten): Que gent que hi al món, Mare de Déu, si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho!

Acte I, escena VIII

MARTA (plorant): Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he sigut lo que he sigut per interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu no ho sé, mes sé que el compres.
SEBASTIÀ: Si no li dono res, dona. Ja està content de que el deixi viure aquí a sopluig tota la vida. Però tu no et donguis per entesa de res amb ell, que el xicot farà com si no en sapigués res de tot això, m'entens?... (Rialla a dintre dels que estan amb Manelic).
(...)

SEBASTIÀ: Escolta, escolta. ¿No saps tu de cert, ben de cert, que si no entren diners a la casa les tinc totes perdudes, les hisendes? ¿No t'he dit cent vegades que no me la daran, la pubilla Sala, que no es pensin que tu i jo no som res, Marta? ¿Que no ho saps que l'oncle del mas Riutort m'ha desheretat per tu, i que si ara tu et cases tot s'arreglarà i podré treure les hipoteques i els embargs que hi ha sobre els masos i les terres? (Ella amb lo cap baix.) I, mira't: si jo no et portés tanta de voluntat, si no em tinguessis tan...teu, Marta, et diria: vés-te'n, no tornis més; casa't lluny, i enganya a un altre que t'estimi. Mes jo no ho vui, no, que ets meva, tota meva. I sempre, sempre serà meva, que jo no et deixo, Marta, que ni que em mori et deixo!

Acte II, escena VIII

MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis.

MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix!

MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Acte III, escena XI

MARTA: Sí, sí! Anem's-en, anem's-en!...
MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentres s'allunya)

Àngel Guimerà. Terra Baixa 1897.

1. Quina és la caracterització que es fa de Manelic per boca de Josep i del mateix Manelic en les escenes III i VI de l'acte I?

2. Resumeix els fets de la vida de Marta i Sebastià que ells mateixos donen a conèixer en l'escena VIII de l'acte I.
Quina és l'actitud i els desitjos que mostra l'un envers l'altre en aquesta escena?

3. Explica la visió de la "terra baixa" i de la "terra alta" que es dedueix del diàleg de la Marta i Manelic en les escenes de l'acte II i III que acabes de llegir.

4. En la seva darrera intervenció, Manelic al·ludeix a la mort del llop, que no és sinó Sebastià. Creus que es reflecteix un canvi en el caràcter i l'actitud de Manelic en els actes II i III respecte al I? Encara que tens poc material per decidir-ho, en quins aspectes concretaries el canvi?