LA LLENGUA LITERÀRIA: L'escriptor i el problema de la llengua. Els intents de normalització.
Algunes de les causes que dificultaven la decisió de dedicar-se
a la literatura catalana han estat ja exposades; seria interessant, però,
de veure algun exemple que il·lustrés de directament la
situació a l'època. Narcís Oller, el novel·lista
més conegut de la Renaixença, que començà
escrivint en castellà i després ho féu en català,
ens explica en la seva obra Memòries literàries. Història
dels meus llibres, un seguit de fets i reflexions sobre la seva evolució
literària.
Text 1
Un
oncle meu (...) tenia, en son casal de Valls, on vivíem, una esplèndida
biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi d'obres
importants de filosofia, la història i jurisprudència, que
ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar, com delitós
verger on solaçar-me, una abundosa secció literària
de clàssics, grecs, llatins i castellans, i de neoclàssics
i romàntics francesos i espanyols.
(...)
A més dels llibres amb que cadascú preferia de per si embriagar-se,
ens llegíem allí en comú "Lo tros de paper",
"Lo noi de la mare i "El pájaro verde", que ens
arribaven de Barcelona setmanalment i que mereixien especial predilecció
del meu cosí, més donat que jo al ram humorístic.
(...)
L'Yxart, que esdevingué més tard tan elegant escriptor castellà,
ho escrivia llavors tot en català i jo a l'inversa. El perquè
no el sé; però se'm figura degut a la major tendència
que ell sentia per l'humorisme i la caricatura. (...) Jo, en canvi, les
donava més per la filosofia barata o per allò sentimental
que sabés extreure d'un Rousseau, d'un Voltaire, d'un Chateaubriand,
d'un Lamartine, d'un Bernardin de Saint Pierre, d'un Sue, d'un Dumas (pare),
d'un Victor Hugo, d'un Espronceda, d'un Pastor Díaz, d'un Zorrilla
o d'un Selgas, tots els quals també imitava inconscientment o ben
conscientment.
Narcís Oller: Memòries Literàries. Història dels meus llibres. 1962.
En el text anterior vèiem algunes de les lectures d'Oller, no
sempre triades de forma totalment voluntària, sinó que en
alguns casos li cauen simplement a les mans a partir de la biblioteca
familiar.
1. Les obres que cita en el primer paràgraf corresponen a lectures de la seva infantesa-adolescència i ens mostren una literatura força variada. Busca a quins anys, a quina època, correspon cada tipus de literatura i digues alguna de les seves característiques més importants.
2. En segon paràgraf, ja més gran, però encara abans d'anar a estudiar la carrera de Dret a Barcelona, Narcís Oller es refereix a tres de les revistes que llegien. Quina era la temàtica d'aquestes revistes? En quins anys es publicaven?
3. Finalment Oller cita el nom d'alguns dels autors que llegia cap a l'any 1865. A quina tendència o moviment literari pertanyien aquests autors?
4. També en el tercer paràgraf, l'escriptor explica quina és la causa per la qual a ell li sembla que el seu cosí Yxart escrivia en llengua catalana. Quina relació pot tenir la tendència a l'humorisme i la caricatura amb que escrivís en català?
Però en Riera, el més enfebrat de tots tres, no ens llegia
sols les seves coses, sinó també moltes d'altres; les d'en
Guimerà, d'en Verdaguer, d'en Matheu, d'en Vilanova, que solia
deixar-nos a en Freixa i a mi embadalits.
-Que és bell! -exclamàvem nosaltres-. Però quina
llàstima que escriguin vostès en català coses tan
bones!... Que no ho veuen que no les llegirà ningú de cara
i ulls?... Que això és renunciar, estúpidament, a
una glòria merescuda? I aquí començava, i jo sostenia
amb molt de foc aquella discussió que avui inicien tots els castellans
que es dignen un dia admirar-nos, i tants milers de catalans que Déu
sap per què els daria orelles i ulls, si no s'ha capacitat encara
d'allò que és més vell que roquet d'ermità
pobre.
L'eloqüència d'en Riera, que sostenia la contrària
amb contundents raons, i la vàlua dels articles i poesies que anaven
apareixent a "La Renaixensa" i a "Lo Gay Saber" que
jo ja per fi llegia , si no aconseguiren vèncer-me encara, més
potser que la raó, la ja crònica aprensió que mai
no arribaria a saber-me valer del català com del castellà...
em despertaven, si més no, major interès cada dia a favor
de la que jo en deia "rauxa estranya" d'aquells joves desconeguts,
i més gran desig també de conèixer-los personalment.
Narcís Oller: Ob.
cit.
Aquest fragment correspon al moment en què Narcís Oller ja ha acabat la carrera i s'ha instal·lat definitivament a Barcelona i treballa a la Diputació on va fer amistat amb un company, Riera i Bertran, que a poc a poc el va anar introduint en el món de les lletres catalanes de l'època.
1. Et semblen vàlids els arguments que deixa entreveure Oller en contra d'escriure en català?
Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig
fer-hi cap i (...) A la nit, empès pels companys del Cafè
Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora
dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots
els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús",
l'únic autor allí desconegut, amb tot i haver omplert tantes
resmes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única
que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la
merescuda glòria a què "estúpidament" renunciava
escrivint en català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava
doncs a caure. Jo no volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes
per a mi tan encisadores com aquelles; però tampoc volia passar-hi
les hores d'encongiment i vergonya que en aquella vaig patir. No hi havia
doncs més remei que guanyar-me el títol necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt.
Vaig veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua
hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible;
que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís
fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i
soltesa que mostraven els meus compatriotes escrivint en català;
que si el territori de la nostra llengua és bon tros més
petit que el de la majoria dels altres idiomes, no per això em
de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell entusiasme
de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics,
ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors
de tanta exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí
més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar
allò abans fet i a admirar més i més els fruits dels
més inspirats novells companys meus, no per això sabia perdre
la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica
que jo no havia estudiat (com si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin
fet posant-me el llibret sota els ulls), ni desfer-me d'aquella pusil·lanimitat
o basarda ingènita que sols els de casa em coneixien i que tant
m'ha travat tota la vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense
ni assajar d'escriure una ratlla en català i ni sé quan
m'hi hauria atrevit si no em dóna el rampell de fer una broma.
Narcís Oller: Ob.
cit.
Aquests darrer text de les Memòries correspon a l'època
en què Oller ja ha conegut a molt dels escriptors catalans més
importants del moment i fins i tot ha participat en les seves tertúlies,
però, com hem llegit, encara no havia escrit res en llengua catalana.
El Jocs Florals de 1877 van ser especialment importants ja que Verdaguer
va guanyar el premi extraordinari que concedia la Diputació de
Barcelona amb el poema L'Atlàntida que li valgué
el reconeixement unànime com a gran poeta dintre i fora de Catalunya
i Àngel Guimerà, que encara no era conegut com a dramaturg,
fou proclamat Mestre en Gai Saber.
La broma a la qual es refereix al darrer paràgraf consistia en
la presentació als Jocs Florals de 1878 d'una narració escrita
per ell i per Yxart, en què de forma anònima volien fer
una petita burla a un company que atorgava un premi a la millor novel·la
de costums pagesos.
1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en llengua catalana? Et semblen convincents?
2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?
La llengua literària durant el segle XIX.
Després d'haver vist les dificultats i vacil·lacions
de Narcís Oller -que es poden fer extensives a molts escriptors
de l'època- a l'hora de triar la llengua en què escriurà
els seus llibres, passem a examinar a través d'uns breus apunts
la situació i evolució de la llengua literària durant
la Renaixença.
Abans del que considerem l'inici del moviment, durant el mateix segle
XIX, s'havia publicat algun diccionari i sobretot una gramàtica,
la de Josep Pau Ballot, el 1813. Els primers escriptors de la Renaixença,
però, no seguien cap normativa de forma unitària, sinó
que escrivien de la millor manera que els semblava, normalment adaptant
els models de la literatura culta, excessivament llunyans en el temps.
No és fins els primers anys de la restauració dels Jocs
Florals que es plantejarà en el seu si la necessitat de crear una
comissió que acabés amb l'anarquia regnant i tractés
d'unificar els criteris sobre l'ortografia. El projecte, però,
no va tirar endavant a causa, més que res, de malentesos i desacords
entre els membres de la comissió que es va constituir el 1862.
També La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, institució
important en la vida literària i cultural del país, es va
proposar la fixació ortogràfica i gramatical del català
i després de diversos intents va publicar una Ortografía
de la lengua catalana (1884), les normes de la qual, mai acceptades
majoritàriament, va fer servir l'Acadèmia fins molt després
de ser publicades les normes de l'Institut d'Estudis Catalans que sí
que es van convertir en el model ortogràfic d'us comú i
vigent encara als nostres dies.
I així, amb més o menys encert, van anar redactant-se tractats
de gramàtica i ortografia per part d'individus o institucions que,
en qualsevol cas, mai no van acabar d'imposar-se sinó en àmbits
relativament reduïts.
Sense entrar en detalls dels seus orígens i de les polèmiques
que s'organitzaren, podem concretar que ja des de la dècada dels
60 prengueren força dues tendències sobre quina havia de
ser la base de la llengua literària: La dels que pretenien , amb
l'estudi dels textos de la millor època de la literatura catalana
(segles XIII, XIV, XV), retornar a la llengua la seva genuïnitat
perduda, i la dels que consideraven que calia partir de la llengua del
segle XVII que opinaven que era el moment en què havia assolit
la màxima perfecció.
El capdavanter de la primera tendència era Marià Aguiló,
mentre que la figura impulsora de la segona era Antoni de Bofarull. Els
primers propugnaven que a més de la llengua clàssica es
tinguessin en compte els parlars moderns, especialment els rurals, que
s'havien conservat més purs, també consideraven que calia
arribar a tenir una llengua que fos vàlida per tots els territoris
de parla catalana i que per això s'havien d'incorporar els elements
més genuïns dels diversos parlars; Bofarull i els seus creien
que el fet de recórrer a les varietats locals abocaria en el vulgarisme,
entenien també que la llengua literària havia de ser la
mateixa per a tot el territori on es parlava, però pensaven que
no s'havia de fer a partir dels diversos dialectes, sinó que consideraven
que s'havia de ser la continuïtat del llenguatge tradicional, antiquat
i ple de castellanismes en què havien escrit els primers homes
de la Renaixença i que en realitat no corresponia a cap dels parlars
del moment. Els representants d'aquestes dues tendències es coneixien
popularment amb el nom de "els de les es" i "els de les
as", com explica Oller en el següent fragment.
L'amic Riera, brindant-se a satisfer-me aquella curiositat, em presentà
un dia al Cafè Espanyol, llavors instal·lat a la Plaça
Reial, cantonada al carrer de Tres Llits. Allí, de dues a tres,
s'aplegava cada tarda la colla de "La Renaixensa" o "dels
de les as" que els deien llavors, per ésser defensors d'aquesta
desinència relativament moderna en els plurals femenins, com batejaren
també amb el "dels de les es" els qui pugnaven per sostenir
la tradicional [...] que es reunien al Cafè Suís, encara
ara existent a l'ala oposada de la mateixa plaça.
Narcís Oller. Ob.
cit.
Enfront de les dues tendències esmentades,
que ocasionaren durant anys vives confrontacions i polèmiques,
encara n'hi havia una tercera, la d'aquells qui defensaven "el català
que ara es parla", els quals no veien la necessitat de crear una
llengua literària que pogués ser acceptada igualment per
catalans, valencians i balears, sinó que pensaven que els escrits
adreçats al gran públic havien de reflectir el llenguatge
parlat pel poble, i com que el poble s'expressava diferentment a Catalunya,
País Valencià i Illes Balears, això comportava la
creació de llenguatges diferents també per l'escriptura.
I no propugnaven únicament tres varietats, sinó tantes modalitats
com parles hi havia: la pròpia de la ciutat de Barcelona, gironina,
etc.
Aquesta tercera tendència tingué un nombre considerable
de seguidors entre els escriptors de les revistes humorístiques
i els de teatre de tipus popular. Un dels seus representants més
coneguts fou Frederic Soler, que dubtava de l'eficàcia comunicativa
de les altres tendències , les quals considerava excessivament
"cultes", arcaïtzants o poc realistes.
¿Quin
profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què
significarà per ell tot lo que no sàpiga que és?
Al poble que no sap lo que vol dir la paraula "filantropia"
¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble
que no sap lo que vol dir la paraula"psicologia" ¿per
què no se li ha de dir "estudi de l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos
de la vora del foch. 1867.
1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic Soler?
És útil, més que útil, és necessari
que els qui escriuen facin conèixer al poble los bons sentiments
infiltrant-los en son cor, i més complirà amb aquesta obligació
santa lo que li digui malament, que el que no li digui de cap manera,
i de cap manera li diu el qui parla de modo que ell no l'entengui"
Frederic Soler. Ob. cit.
1. Quina és la funció de la literatura segons s'exposa en el text?. N'estàs d'acord o penses que té altres funcions tant o més importants que l'assenyalada?
2. Davant d'un públic que sembla no entendre prou bé la forma d'expressar-se d'alguns escriptors, Soler fa una proposta molt concreta. Especifica-la. Creus que aquesta era la solució més viable o tu en plantejaries d'altres?
Aquesta tendència es va acabar ben aviat, diluïda entre
les altres dues sorgides entre els escriptors dels Jocs Florals, coincidint
en l'època -finals dels anys 60- que Frederic Soler iniciava un
acostament a la literatura més ortodoxa. La polèmica entre
els partidaris dels plurals femenins en -as i els plurals femenins en
-es no havia fet més que començar.
Fem un salt d'uns quants anys i comprovem la situació en que es
trobaven les propostes de normalització a través d'unes
breus mostres dels anys 80 i 90.
[...] en lo catalanisme, en lo qual s'observen avui dues tendencias summament
divergents, per mes que en la apariència sembla que convergeixen
a un mateix fi per lo mer fet de titularse catalanistas. Los uns sols
desitjan lo progrés y millora de Catalunya, y els altres se fan
sectaris de la idees més enrederides, amb la pretensió de
fer renàixer coses, que si bé esqueien a la Catalunya del
temps passat no se les engiponaria la Catalunya del segle XIX. [...] No
cal dir que nosaltres nos posarem al costat dels més avançats
[...]. Nosaltres, no podent resistir la vergonya que'ns causa al fullejar
una revista catalana, lo veure tants parers en la ortografia mirarem d'unificar-la
lo més possible y no usarem termes antiquats sinó quant
nos en faltin dels que'estan en us.
Nota de la redacció. "L'Avenç",
1882
1. En el text anterior, "L'Avenç" constata dues tendències o actituds polítiques que comporten dues formes d'entendre com havia de ser la llengua escrita. Concreta les dues tendències i la seva opinió sobre la llengua.
Dada ja com resolta la qüestió de què hem d'escriure
en català, s'imposa immediatament elproblema de com hem d'escriure,
de quin català ens hem de servir; de quin ha de ser el modern català
literari. Y nosaltres diem que'el català literari serà aquell
que millor respongui a la necessitat de produir obra literària
y a servir de vehicle a totes les idees de progrés y de regeneració
de la pàtria nostra. [...] Y com que el català oriental
és el més parlat y el més català de tots,
creiem que'es obra patriòtica l'erigir-lo en llengua literària.
Joaquim Casas Carbó.
Conferència donada al Centre Excursionista de Catalunya. 1891.
En aquest text i en els dos que segueixen es mostra la preferència que tenien els intel·lectuals de "L'Avenç" pel català oriental, que posteriorment fou el que s'imposà com a base de la llengua escrita.
1. Dibuixa un mapa on es vegin clarament els límits entre el català oriental i l'occidental.
2. Comenta les afirmacions que es fan després dels punts suspensius.
Nosaltres
estudiem preferentment la llengua parlada: a formular-ne la gramàtica
és on van encaminades las nostres investigacions. Altres creuen
més convenient fer la gramàtica històrica. [...]
Però els estudis històrics no deuen fer-se amb la pretensió
de què la gramàtica d'un català antic determinat
hagi de ser la gramàtica del modern català literari. Abandonar
formes vives per altres d'arcaiques, y més quan aqueixes no són
pas millors [...] dificultaria extraordinàriament la popularització
de la llengua escrita. Hem de depurar y enriquir el vocabulari i la sintaxi,
però las formes actuals y la pronunciació oriental han de
ser definitivament adoptades, per la seva innegable superioritat. Això
és lo que va fent L'Avenç.
Pompeu Fabra. Conferència
donada al Centre Excursionista de Catalunya. 1891.
Acabem de llegir com una vegada més, Pompeu Fabra, el principal
impulsor de la normalització lingüística, que no acabaria
de quallar fins principis del segle XX, estableix de forma més
concreta les postures existents i l'opció clara que ha pres "L'Avenç".
La preferència pel català oriental que propugnaven Casas
Carbó, Fabra i els redactors de "L'Avenç" aixecà
força polèmica. Des de les mateixes pàgines de la
revista es va donar aquesta resposta tan aclaridora dels motius de la
tria, responent a un article de Farrer i Carrió:
Que no hem vist que'el dialecte occidental és tant modern com
l'oriental? Prou, que'ho hem vist: ja no parlaríem de dos dialectes;
dialectes de l'existència dels quals sembla dubtar el Sr. Ferrer
y Carrió. D'aquests dos dialectes existents, l'oriental és
molt més important que l'altre, és parlat per molts més
catalans, és el llenguatge de la capital y de la major part de
poblacions importants de Catalunya, y absorbeix visiblement l'occidental.
Nosaltres hem estudiat tots dos dialectes, tots dos. el nostre, l'oriental
s'ens ha presentat molt més uniforme, molt més característic,
y l'hem preferit. El Sr. Ferrer y Carrió en dedueix que per nosaltres
el català parlat pels occidentals deu ser un català poc
català. No: es senzillament un dialecte que perd davant d'un altre
més vigorós y ja més important, el qual irresistiblement
vencerà. Y com que la llengua literària moderna no ha de
ser un pastitx dels dos dialectes, havent d'optar per un o l'altre, no
hem pas de dar preferència al dialecte occidental: l'hem de donar
sense cap mica de dubte a l'altre, al dialecte més fort, més
característic, més oposat al castellà.
"L'Avenç",
gener de 1892
1. Destria els arguments que exposa "L'Avenç" a favor de la tria del català oriental, tot comparant-lo amb l'occidental.
2. Et semblen convincents tots els arguments o consideres que algun és gratuït o indefensable? Raona la teva resposta.
3. Saps si en altres llengües romàniques, com l'espanyola, la francesa, la italiana, etc., la situació és similar a la catalana, és a dir, tot partint de l'existència de diverses modalitats de parla es va normalitzar la llengua a partir de l'elecció d'un dialecte?
4. Et sembla desitjable la normalització d'una llengua a partir d'un dialecte? Argumenta la teva resposta.
