LA PRIMERA NARRATIVA EN CATALÀ. El costumisme: entre el romanticisme i el realisme.

Encara que, sobretot en els inicis del moviment, la mirada dels escriptors de la Renaixença tenia com a centre d'interès o punt de referència el passat, ben aviat, des del mateix romanticisme , després des del realisme, passant pel costumisme -que participà de trets propis dels dos moviments-, fins arribar al naturalisme, s'anava recuperant la visió de la societat catalana més immediata en gairebé tots els aspectes i totes les classes socials, exceptuant la classe obrera, sobre la qual els escriptors de l'època no varen aprofundir, ni tan sols eren sovint conscients dels seus problemes específics. Menestralia i burgesia eren els estaments més amplament i fidelment retratats.

EL COSTUMISME

Sobretot a partir dels anys 60, a través de la premsa satírica i humorística -pràcticament l'únic mitjà on es podia publicar en català- apareix la prosa costumista, que a partir de la Restauració creixerà i es diversificarà.
Malgrat que aquesta literatura participa de molts elements romàntics, s'hi poden trobar ja característiques pròpies del realisme, tant pel que fa a la temàtica com, sobretot, als procediments expressius i tècniques narratives.

El costumisme consisteix en la descripció d'ambients i de personatges de forma tipificada. Es tractava de traslladar a l'obra literària aquells models que presentava l'exterior de la realitat popular sense entrar en els mecanismes interns que mouen la persona.
Els escriptors d'aquesta època solen mostrar una actitud de nostàlgia i enyorança d'un temps que estava desapareixent a causa del progrés i la industrialització; satiritzen els costums estrangers i subratllen els aspectes més pintorescos de la realitat, tot recollint les petites coses, els fets insignificants, que s'escapen als historiadors. Com hem observat anteriorment, es tracta d'una literatura molt lligada al periodisme, en la qual són habituals les notes d'humor.

El costumisme es manifestava a través de l'anomenat "quadre de costums", del qual es poden destacar les següents característiques com a gènere:
-Descobriment de la realitat immediata com a matèria literària.
-Tractament extern i superficial de personatges i situacions.
-Absència d'argument i escassa mobilitat dramàtica.

Els temes típics són les escenes: balls, tertúlies, romeries, etc. i els tipus: botiguer, sereno, fuster, etc.

Les aportacions més importants des del punt de vista tècnic del quadre de costums són:
-La descripció detallada d'escenes de la realitat.
-La incorporació d'un diàleg real, molt viu (desapareix el llarg monòleg propi de la novel·la històrica).
-La creació d'un llenguatge molt dinàmic: introducció de la frase feta, girs populars, dialectalismes, etc.

Les narracions costumistes, a mesura que s'aniran articulant i perdent independència, propiciaran l'aparició de la novel·la realista.

Entre les primeres publicacions satíriques amb articles costumistes destaquen: "Un tros de paper", del 1865;"Lo noy de la mare", apareguda el 1866; "La Rambla" i "La pubilla", de 1867; "Lo nunci", que es publicà de 1877 a 1883. Amb tot, podem considerar que els antecendents del costumisme en llengua catalana (deixem de banda els seus origens anglesos i francesos) es troben en Calaix de sastre del baró de Maldà i, més, tard en les publicacions satiriques valencianes com "El Mole" (1837-1870, amb intermitències i èpoques de continguts prou diferents) o "La Donsaina", de fort contingut polític, sobretot en els seus inicis. Posteriorment, les revistes cultes ("La Renaixença", "La Ilustració Catalana", "L'Avens"...) acolliren el gènere, que anà sofrint les transformacions que hem esmentat més amunt, tot i que revistes com "L'Esquella de la Torratxa", "La campana de Gràcia", "¡Cu-cut!", etc., continuarien el vessant satíric, sovint, com era normal en aquest tipus de publicacions, amb una càrrega sociopolítica important.

Dintre del costumisme s'observen dues tendències ben marcades:
El costumisme rural, molt idealista i conservador i més directament lligat al romanticisme.
El costumisme urbà, més progressista que l'anterior i que permet una considerable dosi d'ironia. Tracta especialment sobre la menestralia i els seus costums que es van perdent. Dintre del marc geogràfic de Barcelona, se centra sobretot en el barri de la Ribera.

Les mostres que llegirem a continuació pertanyen a aquesta segona modalitat.

L'obra en català de Robert Robert és escassa, no arriba a la trentena d'articles publicats a la revista "Un Tros de paper" entre 1865 i 1866. Aquests articles, iniciadors del costumisme català, estan en la línia iniciada per Larra i tenen un elevat to crític i una tendència progressista que és difícil de trobar en els escriptors posteriors del gènere.

Text 1

II
Però, vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona... com és que va a fora els diumenges. Li demano per favor, home: què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l'estanc i de l'església; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estavella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho sé de cert...Vostè ajuda a buscar estelles per a fer foc; pren xacolata en una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol. Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del corredor... jo ho he vist.
Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò de "és gust estar a la fresca!" Però ho diu bufant.
-Noia: que no està el dinar?
Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquell bàrbar costum que "a fora com a fora", "aquí de qualsevol modo"; i, abans d'acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de criatures d'altri, i, vostè, home panxut, entremig de la florida i pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i put a suor, i ni sisquera s'adona que li ha caigut un sabatot!
S'aixeca amb la cara embotornada, es grata tot l'enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes.
Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de : "ens en haurem d'anar"; "diumenge hem de dur tal cosa"; "ei, tanca bé!"; "no et descuides pas de res?", s'acaba la tarda, i abans d'arribar a mig camí, comença a dir: "Ja voldria ser a casa".
Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba a anar a fora?
-Jo l'hi diré: el meu pare...
-No ho agafi tan per amunt. Vostè, com és que hi va?
-Home, jo veig que tothom fa el mateix...
-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió del costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir que rendia homenatge a la memòria del seu pare...
Home panxut; tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la parròquia, clavari de germandats; però...
-Què vol dir?
-M'alegro que m'interrompi, perquè anava a dir:
-Però, ase...

VI
No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Us dóna la sopa crua, us condemna a martiri de mosques i us fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos albercoquers, el preu del terreny i les picardies de l'Ajuntament.
Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar coneguts. Pobre del qui hi cau!
Robert Robert: "El diumenge... a fora!"(fragment) "Un Tros de paper", 1865

1. Assenyala les parts en què es divideix l'article i resumeix el seu contingut.

2. Explica les tècniques narratives que fa servir l'autor d'aquest text: diàleg, narració, etc.

3. El narrador es manifesta en 1a o 3a persona? Quin efecte crea en el lector l'opinió del narrador: l'acosta o l'allunya de la realitat que descriu, intenta fer-lo partícip de la seva actitud i les seves idees o deixar que jutgi imparcialment?

4. En què es diferencien l'apartat II i VI de l'article?

5. Enumera els aspectes que Robert Robert critica del costum que descriu.

6. Assenyala algun fragment caracteritzat per l'humor i/o la ironia.

7. En l'actualitat es pot trobar encara alguna situació similar a la que explica Robert o bé els fets narrats pertanyen al passat? Si penses que només han tingut lloc alguns canvis, concreta'ls.

Emili Vilanova presenta a través de les seves narracions i obres de teatre les escenes i els tipus , en definitiva els costums, de la Barcelona menestral com cap altre autor del seu temps. Amb un humor de vegades molt proper a l'acudit, amb bonhomia, amb una crítica suau que no fereix ningú i amb un estil narratiu molt àgil i viu, ens mostra la petita història quotidiana d'uns personatges que sense ell serien desconeguts. I tot això expressat en el llenguatge popular que ell va saber captar perfectament i adaptar amb total eficàcia a la seva obra.

Text 2

Sentat vora la taula d'un cafè, sol, amb la tassa davant i l'ampolla de l'aigua, s'està el senyor Domingo, no sé si capficat o entretenint-se amb tres terrossets de sucre, amb los que ja hi ha apurat les escasses combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enraona en veu alta per comunicar-se el judici que fa dels individus de les altres taules en lo punt cru que acaben de prendre cafè i deixen la tassa buida sobre el platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima el seu rostre aixís que observa el parroquià com tira el sucre a la copa i allarga el braç mig d'esma cercant l'ampolla del rom.
-Vet aquí un altre que ha caigut a la rasa -exclama-; no hi devia atinar que avui s'executa el decret que firmen alguns cafeters de Barcelona... Prou, de noms aparatosos no n'hi manquen... Cambrinus, que m'han dit que era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient; és a dir, una conxorxa de reis i de becos, amb Inglesos, Suïssos, Europeus i Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la internacional que s'ha vingut a establir aquí per a decretar una disposició que va determinada a abolir un article de les obres de misericòrdia.
-Que demanava alguna cosa? -li pregunta el mosso, que passant l'ha sentit enraonar.
-No demano res -li contesta el senyor Domingo amb mal humor-; al contrari.
-Com sentia o em creia que enraonava, dispensi, m'havia cregut...
-Mira, noi, ja te'n pots emportar l'aigua; no vull que amb los meus diners ningú es burle de mi.
Lo mosso obeeix sense dir un mot, passa el drap per sobre el marbre i, a l'anar a deixar l'ampolla, en compte de respondre a
les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet i crida voy, sense que ningú demani.
-Sí, ja va! -contesta el senyor Domingo-. ¿Que et penses que crio ruques al clatell? Ara l'amo ha preguntat què deia jo, i ell li ha respost amb una ganyota i per dissimular crida voy!

* * *

-I doncs, senyor Domingo, què tenim de nou? -li pregunta un senyor que acaba d'assentar-se al seu costat.
-Què hem de tenir! No res: cafè sol, ve-li aquí la novetat.
-Què em diu, home, tanmateix! Jo em creia que tot seria una plantaforma per posar una esmena als llaminers i als gorreros.
-Doncs, ja ho veu: la disposició és tant pels que tenim cordura com pels que no en tenen. Cregui que estic irritat i que no sé de quin terme prendre-m'ho. Ja he dit a aquell farolero de mosso: "te n'emportes l'aigua de seguit i amb mi no hi gasteu xanxes."
-Home, home, home, això va sério, doncs? Però, què hi vol fer? Los cafeters han comptat i deuen trobar que no poden passar per menos.
-No és aquesta la qüestió -replica el senyor Domingo-. Que a mi m'haguessen vingut los amos a dir-me: home, senyor Domingo, els establiments d'aquesta naturalesa, vaja, els cafès; que ací que allí, amb un verbigràcia per exemple; que les coses no van prou llatines, ni els negocis; que el sucre ressurt més car; que el rom val dues dobles de quatre de sobrepuig lo bocoi; que els ingredients que entren per a purificar una tassa de cafè costen a tant lo manat o a quant lo picotí i sense torrar; que els herbolaris se fan dir senyors perquè pensen que ens venen medecines; i en virtut d'aquestes contralietats i d'una alça tan valenta, lo comitè ha pres lo determini d'estalviar la copa d'estudiant perquè no tenim més salvament que aquest... Entén a lo que vaig? Que m'haguessen donat una satisfacció, una culleradeta de mel, lo que es diu, amb una paraula, que m'haguessen rentat la cara...
-Sí, sí, sí; prou, ja sé a lo que va.
-I qui diu a mi, vull entendre que ho haguessen fet avinent a la demés concurrència. Allavors jo els haguera respost: home, Mussiú Lafebre, o Mussiú Gombach, o senyor Sacarini (perquè encara no sé verdaderament quin dels tres és l'amo; en fi, sia Pere, Pau o Berenguera), me sembla que vostès tenen un bocí de raó que els abona; i en quant a un servidor, m'avinc des d'ara a l'opinió de la majoria. Vull dir que, si la veu comuna de la parròquia és de fora rom, jo m'hi ajusto i des d'ara ja pot donar l'ordre de retirar l'ampolla i no beuré ni rom ni canya, que jo
no faig lo ridícul en cap establiment públic i sé respectar la concordància d'una generalitat. Aquesta era la meva resposta.
Però venir-se amb aquell patracol en la primera galta dels diaris de la ciutat a terme de ordeno y mando: "beurem això i no altra cosa..."?, a poc a poc; a mi la llei marcial no me l'aplica ningú i menos cap paisà sense fuero. Entén la qüestió, senyor Ricanyo? Per mi els espanyols ja n'estem fora, del despotisme, sia el que vulgui...i ara també comprendrà que parlo amb segones: tiro la martellada a la qüestió del dia... Miri, miri, guaiti a la taula d'aquí al costat: aquest no s'equivoca d'ampolla, veig que no busca el rom, tira el sucre al got; vaja, sí, deu ser
aiguader, que li agraden les llaminadures com a tots los que pateixen d'aquest defecte. Que romanços gasta abans de beure! Veiam, potser demanarà un canó de canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que es mediquen tots sols amb anís de puça, i el licor los hi és tan contrari per l'enfermetat com per la medecina. Està clar, lo que jo deia; aquesta resolució dels cafeters només serà aprovada pels entecats.
-Ja veurà, senyor Domingo, deixem-nos de tonteries i siguem naturals. Jo vaig a cercar l'arrel de les qüestions; jo só un home que no em preocupo i garbello de seguida; faig com los xocolaters: lo que és closca no és cacau i el cacau no és closca. Sentem bases. No sé si em comprèn, vostè.
-Prou que l'entenc; vostè vol dir...
-Deixi'm explicar, ja ho diré, el que vull dir. Miri, a l'any trenta-cinc...
-Bah, bah, bah, que s'ho pren d'amunt! Anem al cas; ara som a l'any 83.
-Però, si no em deixa discutir, com vol que em faça entendre?
-Bé, bueno, corrent, a l'any trenta-cinc... i què m'explicarà vostè, de l'any trenta-cinc! Si jo li contaré tot lo que va passar.
-Està bé, no cridi, no s'exalti. No ho dic jo? Si vostè encara no sap a lo que anava. Però deixem-ho córrer; anem a buscar una altra paritat. Jo em recordo que quan varen abolir les peces de sis...
-Jo també me'n recordo; ara vostè em vol fer una relació del com i què i de quina manera. Fora; anem al cas, per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de la confitura. Contesti, no vull sapiguer romanços, no s'embronqui amb històries dels anys passats.
-Senyor Domingo, vostè té un caràcter massa prompte per a disputar, i jo só molt lògic.
-Què diu ara? No la torni a dir més, aquesta expressió, que si em vol guanyar amb termes d'advocat, ja cal que s'hi apuntali, que estaré a la que salta i li respondre pel mateix tenor: que si vostè és lo que ha dit que era, un servidor també serà gramàtic i lacònic, si és menester; i vinga l'otrosí.
-Corrent, vostè em despeja la qüestió: esto es; ¿per què suprimeixen les quatre gotes de licor?, diu vostè.
-Ahahà: perquè les regategen?
-Dispensi, senyor Domingo; vostè no se n'adona, i picant amb lo platet m'esquitxa la camisa.
-Perdoni; si aquestes regueres que ara fan a les taules no són més que caus de mullena: cada dia m'hi taco les mànegues.
-A lo que estàvem: vostè ha dit quatre; i si jo li pregunto... si són més de quatre, si són vuit o setze o mitja copa?
-Llavors no ho defenso.
-Toqui-la, senyor Domingo; vostè és persona de criteri i aquí no hi ha polèmica; tots dos tenim raó, i per ma part jo li otorgo en conseqüència. Però, indaguem causes i efectes, senyor Domingo; cerquem datos i pronòstics, antecedents i conseqüents, etc... etc., i amb l'acumulació de raons argumentals estendrem l'anàlisis i la inspecció d'orígens i en resultarà de seguida la claretat i el convenciment de la discòrdia que es ventila. Diu la Bíblia: Quotiescumque...
-Perdoni, senyor Ricanyo: no m'enraoni en llatí: cada cosa a son lloc: que en parlin los capellans m'agrada; però un seglar, no sé, em sembla que fingeix i que es posa careta a la llengua.
-Es que li anava a dir una sentència de gran filosofia.
-Estalvie-se-la; avui perdoni a tothom; ja la llegirà a algun altre.
-Sempre serà plaga. Pues senyor, me pareix que en l'època que anàvem a can Biscamps, al carrer de Cristina, es servien perfectament. Vostè recordarà aquell salonet; empaperat amb molta decència o luxo casi bé; aquells retratos amb marc ovalat, aquelles fesomies tan exquisides que eren l'adorno del local i el recreu de la vista... miri que n'eren, de guapes, aquelles cares!
-Si n'eren!... Vostè, sense pensar, ve amb mi. Vol que l'hi digui? Doncs, encara no fa tres mesos que vaig anar a veure-les; les conserven en un salonet. Res, me va donar la capritxada: vaig volguer tornar a divertir la vista.
-Es lo que tenen les pintures de mèrit; que els anys no hi passen i sempre tenen joventut i bon veure.
-Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro, la que vostè ha dit.
-Deixi'm continuar; vostè, doncs, recorda tot allò, aquell moblatge, aquell servei...
-Sí, senyor, i també em recordo del piano de cua i del senyor Pau, lo pianista (que Déu l'haja perdonat), se la simfonia de la Semíramis, i dels licors que servien, millors que els d'ara, i de tot me recordo i de lo que vol dir.
-Apuntem datos, senyor Domingo: i amb tot allò, el cafè ja valia un ral. Tigui present aqueixa idea. Avui, noti bé lo que vaig a dir: avui tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital, de Madrid i altres províncies, i de l'estranger. Pianos de cua, pianistes de nombradia... i tot, tot per un ral. Faça's càrrec de tot això, i amb una paraula tindrem resoltes les diferències. ¿Aqueixos temps són aquells i els luxos d'ara los d'allavors? Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent? Ergo...
-Ja ho veura, senyor Ricanyo; parlem a pams, que jo no sóc desconsiderat. Quan van treure les escalfetes no em vaig queixar; ara jo no n'he demanat, de pianos ni de pianistes; ja en sento prou, de cataclincs, amb los pianos del veïnat. I tan luxo, tan luxo no sé tampoc si em convida per prendre amb més gust lo cafè. Que suprimeixin gastos supèrfuls; però, escatifenyar-me un didalet de rom, sembla que m'hagen tret lo bergansí; no m'hi sé avenir, senyor Ricanyo; em ve a remà, i, si no fos per fer una cosa fora de lloc, me portaria el botiquín de butxaca amb les ampolletes plenes de canya.
-Vostè diu un didalet; i els que s'hi tiren una galledeta?
-I si féssim una cosa senyor Ricanyo? Abonem's-e per mesos a una ampolla de rom?... Noi, digues a l'amo que vinga, si és servit.
Emili Vilanova. "Quatre gotetes" d'Escenes barcelonines 1886.

1. Quin és el costum que li serveis a Vilanova de motiu per escriure aquest quadre?

2. Com reaccionen el senyor Ricanyo i el senyor Domingo davant del costum que està desapareixent?

3. Assenyala 10 barbarismes lèxics del text.

4. De quina manera intervé el narrador en l'exposició dels fets? Quin efecte s'aconsegueix amb aquesta intervenció?

5. Quines són les característiques pròpies del quadre de costums que apareixen en aquesta narració? Assenyala-les en el text si són localizables en només una o dues ratlles.

6. Quines són les diferències de tot tipus que observes entre aquesta narració i l'article de Robert Robert que has llegit abans?

7. Aquesta narració es pot convertir fàcilment en una escena teatral sense necessitat de gaires canvis. Com és que això és possible i en canvi seria difícil fer-ho amb altres narracions, com, per exemple, la de Robert Robert, sense que perdessin una part important del seu contingut?

8. Escriu una composició breu, seguint l'estil de Robert Robert o de Vilanova, que se centri en un costum actual que tu consideris absurd, no t'agradi o que estigui desapareixent.