LA LITERATURA NOUCENTISTA. Poesia
Una vegada més hem d'insistir que si bé hi ha una literatura
que podem qualificar de noucentista, també continuaven escrivint
i tenint un públic fidel, un conjunt d'autors modernistes, i que
autors que començaren a publicar les seves obres en aquells anys
no participaven de la ideologia ni de l'estètica imperant. D'altra
banda, la data que hem donat com a la de la fi del moviment no significa
que no es puguin trobar obres marcadament noucentistes amb posterioritat,
per bé que els pressupòsits polítics i ideològics
dominants i les circumstàncies històriques que van facilitar
el naixement de la literatura noucentista siguin, a partir dels anys trenta
sobretot, ben diferents.
Fet aquest aclariment inicial, tractarem breument la literatura d'aquesta
època.
S'ha de destacar que de bon principi es va establir -en gran part de forma
conscient, en part de forma circumstancial- una jerarquització
important de gèneres. En els inicis, el predomini de la poesia
i l'assaig era aclaparador. Les raons del conreu de l'assaig semblen obvies,
el Noucentisme volia construir de forma organitzada una nova Catalunya
i necessitava, per tant, donar a conèixer el seu ideari a través
de la premsa i dels llibres. Quant a la poesia, el gènere per excel·lència
del noucentisme -més endavant veurem per què-, dues característiques
eren essencials: l'aplicació del arbitrarisme -plasmació
de la realitat no tal com era, sinó tal com es volia que fos-,
i una exigència de perfeccionament formal molt més intensa
que en els moviments anteriors.
El conte, en quantitat i en qualitat, era un gènere també
present entre els noucentistes. No passava el mateix amb el teatre i tampoc
amb la novel·la. Aquest darrer gènere fou pràcticament
inexistent durant els primers anys. De fet la crisi de la novel·la
a Catalunya coincideix amb la seva crisi a Europa, però aquí
tingué uns condicionats singulars i diversos, entre d'altres el
desinterès dels mateixos ideòlegs noucentistes, en certa
mesura degut a la dificultat que implicava l'aplicació de l'arbitrarisme
en aquest gènere. No fou fins l'any 1917 que aparegué la
primera novel·la -curta-, L'abrandament de Carles Soldevila,
amb el vist-i-plau de Josep Carner.
Josep Carner fou l'escriptor més destacat i influent del Noucentisme.
Cal ressaltar la seva producció poètica, però també
els seus escrits sobre literatura on exposava les seves teories i donava
pautes a seguir. Els textos triats per a il·lustrar el pensament
i la pràctica literària noucentista són gairebé
exclusivament seus. Encara que no mostren la varietat de la literatura
que s'escrivia, sí que són significatius i representatius
dels interessos ideològics i estètics de la seva època.
En primer lloc llegirem uns fragments d'un assaig titulat "De l'acció
del poetes a Catalunya", en què Carner examina i valora la
poesia des de la Renaixença fins els seus dies i assenyala la funció
que poetes i poesia han de tenir en la societat.
Fixem-nos com Carner estableix tres períodes en el conjunt de la
literatura que va de la Renaixença a l'any 1908. Contràriament
al que es podria pensar de bell antuvi, sense haver llegit el text i a
partir només dels coneixements teòrics sobre la literatura
de l'època, aquestes etapes no coincideixen amb la Renaixença,
el modernisme i el noucentisme, sinó que, de fet, el moviment al
qual pertany Carner no apareix de forma explícita, i els noms concrets
que cita del tercer període pertanyen a escriptors modernistes,
això sí, recuperats per l'estètica noucentista.
Jo crec que a la nostra evolució poètica hi ha tres períodes
ben determinats. El primer és elegíac, arqueològic
i convencional; el segon és amenaçant, rural i realista;
el tercer, normal, civil i ideal. Naturalment que aquestes denominacions
se'ls ha de concedir, si es vol obra en prudència, un valor de
relativitat, però en l'essencial les tinc per vertaderes.
Els dos primers períodes troben el seu camp en els Jocs Florals,
principalment.
(...)
Primer de tot els Jocs Florals, doncs, venien a constituir una solemnitat
provinciana, una sessió de poesia presidida pel governador, una
Acadèmia inofensiva de medievalisme. Els mantenidors eren benignes
erudits, poetes conservadors i catedràtics seriosos. La maina premiada
constituïa un ramell de romanços històrics, odes religioses
i versos d'amor d'un idealisme pueril; tot plegat escrit en una llengua
de vocabulari laboriosament vetust i sintaxi castellana, rica en llurs
mal aplicats, en gerundis en ne, en exclamacions falsament populars i
en curiosos bruits imitatius. El públic en aquell temps somreia,
de vegades s'emocionava una mica, de vegades, sobre les condecoracions,
badallava.
Els poetes senyors ploraven aleshores la glòria passada.
(...)
Però
aquell plor era sovint convencional i la tasca d'aquells poetes restà
plenament inconscient. Sabem que en Víctor Balaguer esdevingué
ministre dins un partit centralista, que en Milà reduïa el
catalanisme (...) gairebé a guardar amb càmfora la barretina
i la caputxa (...) en Briz, ple de generoses iniciatives, però
agarbuixat i dèbil, fou segurament el primer poeta que féu
propaganda política catalanista, i per la veritat i arrelament
de la seva convicció que no admetia claudicacions de conducta,
és una excepció en el primer període de la poesia
catalana renaixent. (...)
Ve després un segon període en l'evolució de la llengua
catalana literària. En ell coincideixen la intensificació
de l'ideal polític i l'aportació de la gran riquesa dels
vocabularis rústics. Heus aquí el període dels Jocs
Florals que podríem dir-ne Constituent, i que abunda en discursos
profètics, en poesies intemperants, en pruïges de plena civilització
(novel·les, obres escèniques, Arqueologia, folklore, filosofia).
Hi ha en aquesta època, considerada en general, un no sé
què de robust, de pagès, de sanot; el llenguatge es fa realista,
massís, vehement; els temes extrapolítics són d'aplecs
i romiatges, d'amors camperols, de vells costums catalanescos que esdevenen
simbòlics.(...)
En aquest període sorgeix Mossèn Jacint Verdaguer, causant
immensa i general impressió. En Robert Robert, l'enginyós
volterià que féu les seves armes en la Revolució
de Setembre, diu en conèixer en els Jocs Florals les primeres composicions
d'en Verdaguer: "Heus aquí la llengua catalana, la llengua
forta i saludable, conservada en la puresa de les muntanyes." En
efecte, la riquesa i l'espontaneïtat de l'idioma català és
en Verdaguer qui l'assegura(...)
En Verdaguer és un incomparable poeta popular; té del poble
la visió directa i fortíssima(...) no sé quin misteriós
fulgor de la paraula salvatge i primitiva.
(...)
Som ja arribats al tercer període de l'evolució poètica
catalana, el període normal, civil, ideal. En arribar a aquest
punt la poesia trenca la fórmula estreta dels Jocs Florals; la
poesia ja no cap en un concurs, de la mateixa manera que la política
ja no cap en unes bases i s'estén poderosament en corrents cada
vegada més oberts per tota la superfície de la terra catalana.
Aquest és el període en què floreix amb meravellosa
varietat l'idealisme de la terra catalana, en què es creen a dotzenes
les estètiques, en què formiguegen traduccions i adaptacions
de totes les literatures, en què el llibre i el periòdic
s'estenen i viuen, en què comença decididament la severa
disciplina del vers català i per l'esforç universal s'enlaira
gradualment la tònica de l'idioma tendint-se a la llengua literària
única.(...)
Un període literari on coexisteixen el misticisme estètic
de Maragall amb la temptativa clàssica d'en Costa, la clara i magnànima
poesia d'en Joan Alcover, en què floreix un creador verbal tan
poderós com en Ruyra(..)
I, per raons fàcils de comprendre, no parlo aquí de l'esplet
de la jovenesa, admirable per l'àrdua intrepidesa dels seus esforços,
per una certa precipitació generosa amb que es llança en
totes direccions, sedejant de conquerir per a Catalunya la plenitud i
la normalitat de la vida literària(...)
Jo crec, per tant, que és una qüestió actualíssima,
la de la Poesia a Catalunya. De cap a cap de la nostra terra, i mar endins,
en les nostres illes, se sent, agençador del nostre aire de llibertat,
un murmuri de versos. Jo em recordo de la bella imatge que un dia evocà
en Gaudí en una de les seves converses, d'aquelles converses damunt
les quals sembla que joguinegi l'aura assolellada que movia els platanars
de l'Acadèmia grega. "Quan bastim una casa -deia en gaudi-
tot s'agita al nostre voltant en un transport continuat d'alegria. Heus
aquí el picapedrer laborant la pedra; enllà un fuster serra
la fusta olorosa; trafiquen els manobres, un paleta crida des del cim
d'un mur que puja com per miracle, a vora seu n'hi ha un que canta; el
sol entra pertot arreu! Tanmateix ve que la casa s'acaba; uns homes, pervinguts
quan ja havia cessat tot renou i tota joia, es tanquen es tanquen entre
unes parets de les quals ignoren la creació poemàtica; han
arribat l'ordre i la pau definitiva, però així mateix el
silenci i la monotonia." Nosaltres els poetes som els constructors
dels pobles, i avui que tenim encara tanta feina a fer en el casal projectat
de la civilització catalana, no sentim, en amidar tot ço
que encara ens manca, en veure aqueixos forats per on entra el sol, una
impressió de descoratjament i de pessimisme, sinó una ànsia
de creació que és benaventurada perquè ha de ser
fecunda. Aquell murmuri de versos de què us parlava ha d'ésser
considerat com l'anunci falaguer d'un demà benastruc. Tots els
catalans tenen feina assenyalada, ja ho sé; totes les esferes s'han
d'organitzar, jo ho vull més que ningú; però jo estic
cert que no solament -i com tothom ja creu- els poetes han engendrat l'Alemanya
moderna, la moderna Itàlia, sinó que cap realitat esplèndida
no esdevé si no ha sigut abans formulada en el vaticini tremolós
i august del verb poètic; i nosaltres, certament, encara ens hem
d'enriquir d'ensomni. No s'ha equivocat pas l'íntim sentit universal
dels pobles; la poesia és presagi; la inspiració promet
a les nacions l'amistat de Déu.(...) Beneïm els resultats
que ja assolí la poesia catalana; prometem-nos-en cada dia de més
grans si corre entre nosaltres aquesta saba generosa de l'entusiasme poètic
que avui, compensant-nos d'uns quants segles de renunciament i d'esterilitat,
obre novament, i amb una especial solemnitat, les tanques d'or del llibre
immortal de l'epopeia catalana.
Josep Carner. "De l'acció dels poetes a Catalunya" (fragment), 1908, dins Teoria de l'ham poètic.
1. Recorda les característiques generals de cada període dels que esmenta Carner. A quins d'aquests tres moviments: Renaixença, modernisme, noucentisme, pertany cada període?
2. Cita cinc característiques ideològiques, literàries, etc. de cada període.
3. Quina importància, quines característiques i quin paper tingueren els Jocs Florals en cada període?
4. Indica l'escriptor que Carner valora més de cada període i el motiu pel qual ho fa.
5. Es desprèn del text que els poetes tenen una funció ideològica i política important en el desenvolupament d'un país? Justifica la resposta amb cites del text.
En el darrer paràgraf de "De l'acció dels poetes
a Catalunya" hem pogut constatar la força que Carner desitjava
i atribuïa a la poesia, la seva capacitat transformadora de mentalitats
i realitats socials. Ampliem i matisem ara les dues característiques
que anteriorment ja havíem assenyalat.
Dèiem: "aplicació de l'arbitrarisme a la poesia".
Podem afegir que això significava, en primer lloc, una lluita contra
la inspiració i l'espontaneisme propi del Romanticisme i més
concretament dels poetes modernistes. També la busqueda d'un ideal
de ciutat -civilitat, civilització- a través de temàtiques
diverses, i per tant un acostament al classicisme, que en el cas dels
noucentistes rebé la influència dels grecs i llatins, però
principalment s'aconseguí mitjançant la síntesi de
parnassianisme i simbolisme. Per últim la tendència a l'objectivitat,
matisada per la sàtira i la ironia.
Havíem esmentat així mateix l'exigència de perfeccionament
formal. Els noucentistes treballaven a fons la precisió en els
mots, la melodia del vers; i darrere l'aparent sensació de simplicitat
que de vegades produeix algun poema i que sovint fa que el lector quedi
decebut - en Auques i ventalls, per exemple-, una lectura atenta
pot mostrar una complexitat i intencionalitat important aconseguida a
base d'una tasca àrdua i llarga, d'abundants correccions prèvies
a la publicació i de revisions posteriors.
Els poetes més destacats del Noucentisme, a part de Josep Carner,
foren Guerau de Liost, Josep M. López Picó i més
tard, l'hereu més destacat del moviment fou Carles Riba.
Les mostres poètiques que llegirem a continuació pertanyen a dos llibres: Auques i ventalls, publicat el 1914, moment d'un noucentisme en plena expansió i d'un Carner escriptor, essencialment poeta, ja consolidat i amb una intensa activitat social cultural i política. L'altra obra, El cor quiet, fou publicada el 1925, quan el Noucentisme havia perdut la possibilitat de tirar endavant les seves propostes i una part dels seus homes havien desaparegut, havien triat altres models ideològics o, com en el cas de Carner, feia anys que vivien allunyats de Catalunya i també a una certa distància crítica dels hereus del Noucentisme que quedaven al país.
Auques
i ventalls és un llibre, com el seu nom vol indicar, de reflexió
i descripció - en darrer terme un elogi- dels aspectes populars
de Barcelona, entenent com a tals no únicament els propis del poble
sinó també els més coneguts, els que al poeta li
semblen característics, d'una Barcelona dinàmica, en transformació,
on convivien gents diverses amb aspiracions diferents, on hi havia indrets
o elements urbans remarcables, on es produïen situacions, esdeveniments,
modes, dignes de ser recordats. Tot això amb una bona dosi d'humor
i ironia i embolcallat en unes formes mètriques tradicionals i
populars com, per exemple, l'auca, al costat d'altres tan elaborades i
pròpies de la poesia culta com el sonet.
A Carner molt sovint qualsevol aspecte de la realitat quotidiana li serveix
per construir un poema, com "En el concert", en què una
anècdota que fàcilment passaria desapercebuda per la majoria
i que apareix al final de la composició, li dóna peu a una
varietat de registres expressius, estructurals i temàtics remarcables,
i fins i tot podríem parlar d'una petita obra mestra de la intriga.
I per sobre de tot, l'humor i la ironia tan freqüents en aquest llibre.
En treves del concert, veig a l'esbiaixada
-segons com -a pleret, es bellugui l'onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents-,
lluny de mi, lluny de mi, la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.
Però, Déu meu, ¿què passa? És ella,
ben bé ella
qui el seu voltant oblida i els violins i tot.
Ja expressa el goig, ja l'odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
el teu desfici em fa tornar covard.
¡Quina bellugadissa! En un no-res arbora
algun desig, o un tedi terrible l'atuí;
sa boca és un espurna o un broc de regadora;
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.
És jove, és vella, és monja, és guàrdia
urbà i hurí.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ets més diversa que un nombrós esbart.
¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d'indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ara capeixo ton mudar d'esguard.
És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges
una senzilla
lenta pastilla
de "Chocolat Mouchard".
Josep Carner: "En el concert"
1. Mètrica i versificació.
2. Entre les figures retòriques del poema hi ha l'antítesi i la hipèrbole. Identifica alguns versos en què apareguin. Quina finalitat tenen?
3. En el poema apareixen un versos curts que es van repetint. Com s'anomena la repetició d'un o més versos al llarg d'una composició?
4. Les quatre flors del poema poden simbolitzar passió o innocència i indiquen diverses aparences i sensacions que produeix la noia. Quines et sembla que indiquen passió i quines innocència? Per què?
5. Fixa't com la noia del poema sofreix un seguit de transformacions físiques que li semblen, al noi que l'observa, la possibilitat de sobtats canvis en el seu estat d'ànim i li suggereixen diverses comparacions amb personatges i fets reals i de ficció. Finalment el dubte i la perplexitat del noi desapareixen, en descobrir el motiu banal d'aquests canvis. Què et sembla que vol expressar el poeta amb el contrast entre el gruix del poema i l'aclariment final?
6. Creus que el ritme del poema és adequat al seu contingut? Per què?
Les auques pertanyen a la literatura popular i tingueren molta difusió
durant el segle XIX i principis del XX. En els seus orígens estaven
constituïdes per una cartolina o un full de paper que contenia 48
dibuixos sense cap tipus de text. Més tard s'anà afegint
un text senzill que al·ludia al dibuix, fins arribar a l'aparició
de dos versos -de vegades tres- que rimaven entre si. La temàtica
i la finalitat de l'auca era molt variada: des d'auques primitives en
que s'exposaven els oficis de l'època fins a auques més
modernes amb resums d'obres literàries, de vegades tan extenses
com el mateix Quijote.
En Auques i ventalls no podien faltar unes quantes composicions
d'aquest tipus. Una de les més suggerents per a nosaltres pot ser
la que protagonitza Gaudí. Abans de començar la seva lectura
us volem fer notar el canvi d'actitud que s'ha produït en Carner
respecte el genial arquitecte. Si en un fragment del text "L'acció
dels poetes a Catalunya" s'observava el respecte i l'admiració
de Carner per l'arquitecte, ara la intenció s'acosta a la ridiculització
de Gaudí i del seu entorn. Aquest canvi d'actitud no és
només propi de Carner, sinó que es pot detectar en algunes
manifestacions noucentistes i respon, en línies generals i simplificant,
al rebuig de l'individu que no s'adapta a les convencions de la nova ideologia
i la nova estètica.
A Carlota Campins
1 Tothom n'ha sentides dir
d'aquest gran senyor Gaudí
2 que cada hora -¿no s'hi val!-
fa una cosa genial
3 i no deixa viure en pau
l'home savi ni el babau.
4 Ell alçava amb ferro vell
l'alta gàbia d'En Güell.
5 Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi.
6 Ningú diu de can Calvet
que no fa calor ni fred.
7 En un Parc posa En Gaudí
l'Orient a l'estil d'ací.
8 La gran Seu dels mallorquins,
l'esbotzà de part de dins.
9 Amb la casa d'En Batlló
burxa el neci espectador,
10 I amb la casa d'En Milà
es pot dir que el va aixafar.
11 Ara ha fet una maqueta
d'una església "maqueta".
12 És el temple i cada altar
tot de fil d'empalomar.
13 Però l'èxit d'En Gaudí
ve d'allò del violí.
14 Per cinc cèntims ho sabreu
(de les auques és el preu).
15 Dona O Comes i Abril
va guarnir un saló d'estil.
16 L'estil era... no ho sé pas.
Un Lluís que no ve al cas.
17 Ella té un oncle segon
que ha rodat per tot el món.
18 Un matí que era al Midi,
se li ocorre de venir.
19 Mes s'atura: -A la neboda
dec encar present de boda.
20 Què li duc, què no li duc...,
convindrà que hi tingui lluc.-
21 Vol quelcom de faramalla,
i de sobte deia: -Calla!
22 De petita l'he sentit
fent escales dia i nit,
23 que eren, ai, per "desiguales",
la terror de les escales.
24 Un piano li daré;
tant se val que quedi bé.-
25 I ja posa un telegrama:
-Cua Erard per una dama.-
26 Ell arriba (per Cerbère)
i el piano ja l'espera.
27 Envers la senyora Comes
el duu un "pessetero" amb gomes,
28 i mant camàlic que sua
puja el piano de cua.
29 Per sorprendre-la era un dia
que la senyora tenia,
30 alleujant la consciència,
"cine" de beneficència.
31 Porten, amb emoció,
el gran fòtil al saló.
32 La neboda va arribar:
-Oncle! -Noia! (Allò que es fa.)
33 En mirar el present novell
dona O no cap en pell.
34 Però fa un veí subtil:
- ¡El piano no és d'estil!
35 -¿Com ho fem? ¡I el vull lluir!
Ja veurà, crido En Gaudí.-
36 Ell, molt fi, ve de seguida.
-¿Què volia, si es servida?
37 -Ja coneix -diu ella humil-
que el saló tot és d'estil.
38 Sense fer cap dany a l'art,
¿on posem aquest Erard?-
39 En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.
40 Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.
41 D'un brocat alça les gires
i separa cinc cadires.
42 I aleshores, somrient,
va movent el cap d'argent.
43 La senyora esperançada,
va a saber-li l'empescada.
44 -¡Tanmateix, senyor Gaudí!
Digui, digui, ja pot dir.-
45 Don Antoni, amb la mà dreta,
es rascava la barbeta.
46 -¿És vostè -diu molt atent-
qui es dedica a l'instrument?-
47 La senyora que li explica:
-Oh, veurà. Toco una mica.-
48 I va dir el senyor Gaudí:
-Miri, toqui el violí.
Josep Carner: "Auca d'una resposta del senyor Gaudí"
1. Mètrica i versificació.
2. Localitza i descriu els aspectes més significatius de les obres de Gaudí que figuren en el poema.
3. Quina opinió li mereixien al poeta les obres de Gaudí. No especifiquis, digues la sensació general.
4. Com caracteritza Carner els tres personatges de l'auca?
5. Quina finalitat té el poema?
També en to humorístic escriu Carner sobre temes seriosos
de l'època. De fet és l'humor que a causa del distanciament
que provoca li permet tractar una qüestió tan controvertida
com la del poema sense crear, d'entrada, una sensació de contundència
com la que mostra una lectura reflexiva del text.
¡Oh parla castellana! ¿Qui et feia inconeguda,
qui et feia menyspreada de la Ciutat rient?
Altívola trepitges la nostra fe caiguda
i dónes ufanosa els teus plomalls al vent.-
A l'aldarull de coures vibrants de regiment,
nostre passeig de Gràcia, quan és la nit vinguda,
apar Zamora, sense cap cara coneguda,
i amb no sé què de Bécquer que plou del firmament.
Per una mà de ferro es migren dos ciervistes.
Festegen unes noies amb uns oficinistes.
¡Hi ha un sol company de causa, i exalta Valle Inclán!
Un Imparcial, per terra, masega l'aura pura,
i qualsevol diria que el seu cruixit murmura:
-"A la verdad, no existe problema catalán".
Josep Carner: "Barcelona, ciutat castellana a l'estiu"
1. Mètrica i versificació.
2. Tema del poema.
3. Valora la caracterització de la llengua castellana en el poema.
4. Mira d'informar-te sobre l'actitud de Valle-Inclán sobre els nacionalisme i, concretament, sobre la llengua i comenta després l'onzè vers.
5. Quina ideologia dominava en el periòdic que se cita en el poema?
6. Tenint en compte que el poema s'escriu el 1914, repassa els teus coneixements d'història d'aquesta època per explicar en què consistia el "problema catalán" del darrer vers.
Els
tres poemes de Carner que hem llegit se situen a Barcelona, encara que
la ciutat no és el motiu principal. Podríem trobar alguna
composició del poeta en que el centre d'interès fos la pròpia
ciutat, però qui millor va tractar la Barcelona de l'època
en el seu conjunt, una Barcelona idealitzada tal com desitjaven els noucentistes,
fou Jaume Bofill i Mates, conegut en el seu vessant de poeta com a Guerau
de Liost. En el llibre La ciutat d'ivori hi ha diferents visions complementàries
de la ciutat. Un dels poemes més interessants és "Romanç
primicer de la ciutat de Barcelona", que segueix la tradició
de lloança de la ciutat que ja altres poetes havien encetat i conreat
sobretot a partir de la Renaixença -Rubió i Ors, Verdaguer-
i en el modernisme -Maragall-. No obstant triarem un poema més
breu però de forta concentració temàtica i ideològica,
el que es titula "Pòrtic".
Bella Ciutat d'ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s'irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.
L'ivori té la gràcia d'un marbre constel·lat
d'aurífiques polsines, com una carn d'albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d'amor!
Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny - que és immortal.
Guerau de Liost: "Pòrtic", dins La ciutat d'ivori, 1918
1. Mètrica i versificació.
2. Com podríem classificar aquest poema: oda elegia, etc.? Per què?
3. Quin simbolisme tenen aquests tres elements: ivori, marbre i or?
4. Indica i valora els aspectes noucentistes del poema.
El cor quiet és una obra de maduresa, en què
després dels primers poemes, que plantegen des d'una perspectiva
temporal la introspecció en la realitat individual del poeta que
es debat entre la incertesa i la seguretat sobre la seva personalitat
i la seva funció en la vida en un món de múltiples
facetes, tot arribant a aconseguir suficient coneixement i acceptació
d'ell mateix com per a observar i explicar, en els poemes que formen la
part central i més extensa de l'obra, la seva realitat externa
des d'una nova actitud moral, fruit d'aquest coneixement: la vida quotidiana,
la gent anònima i humil, les coses senzilles, la natura, de vegades
a través dels seus elements més efímers, alguna vegada
amb detalls misteriosos i amenaçadors... Acaba el llibre, en un
paral·lelisme amb els poemes inicials, amb una reflexió
sobre la pròpia persona i el gènere humà en general.
Comencem amb un poema de la primera part del llibre. Trobem al poeta allunyat de Catalunya i que ja deixa enrere la seva joventut. Aquests canvis en la seva vida propicien la reflexió sobre ell mateix i sobre el món que l'envolta. La seva nova situació i actitud es reflecteixen perfectament en "El beat supervivent", el darrer poema de l'esmentada primera part, que serveix de punt de partida per les composicions que figuraran a la resta de l'obra.
La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. És mitja nit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
-Què fa tot sol? Dotze hores són tocades-
diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres del voltant del menjador.
Què faig? Em plau eixa sobirania
d'una clapa de llum entre foscors;
encara visc mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
aquell rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d'avui, tota cabòria
cavalcant de ma pipa el torterol;
i de mon fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.
Oh fadrinatge! Espera d'un viatge,
prop la fressa dels altres que rellu;
oh abocament dels ulls a cada imatge,
oh tremolor davant un colza nu;
anar tot sol a respirar les roses
d'abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d'estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, subreptícia llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d'espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d'un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se'ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tan servir;
llevar-se tard, llegir i abandonar-se,
dinar quiet al menjador tot buit
i fer el descobriment, en aixecar-se,
que el sol, cansat, encara besa un fruit.
Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se'n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
Oh seny de la muller, ple de destí!
Oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l'indolent donzell
de sa naixent solemnitat s'espalma
i estic empallegat amb un reialme
i somric jo mateix de mon mantell.
Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,
la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la foscor d'enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.
Josep Carner: "El beat supervivent"
1.
Mètrica i versificació.
2. Quina figura retòrica hi ha en el cinquè vers? Quina finalitat creus que té?
3. Les dotze de la nit és una hora especial, màgica. Quin efecte produeix en el poeta?
4. Com veu el poeta la joventut, que ja s'allunya? Quines sensacions i il·lusions predominen en aquest moment? Com veu el futur? Pots interrelacionar les tres preguntes.
5. Mira d'interpretar els cinc darrers versos del poema.
6. Concreta el tema.
Carner, en pau amb si mateix, observa l'exterior amb una tranquil·litat
i una bonhomia que li fan descobrir i apreciar tot allò que l'envolta,
fins i tot les coses més insignificants del seu entorn. En "Les
gatoses", per exemple, un element habitualment anodí i de
vegades menyspreat de la natura, sofreix un procés de transformació
gràcies a la mirada atenta i benigna del poeta i es magnifica fins
convertir-se en un component inapreciable de l'hivern i de la quotidianitat.
Despullada de complexitats i descrita amb un to gairebé franciscà,
la natura se'ns presenta humil i sublim alhora.
Salut, gatoses clares, or de l'hivern, ginesta
del fred! És per vosaltres que dura encar la festa
a la muntanya nostra en els cruels matins
que hi ha agulles de gebre enmig de les dels pins.
Vivor de les sotades i goig de les dreceres!
La flor de l'arç, encara us trobarà enciseres.
Punyiu el fred, vosaltres, quan s'arrauleix l'espai,
i al foc ningú faria espeternec més gai
Josep Carner: "Les gatoses"
1. Mètrica i versificació
2. Comenta el poema tot destacant l'aspecte, del tipus que sigui, que trobis més interessant.
El darrer poema que llegirem ens presenta el poeta que es mou entre dos extrems aparentment irreconciliables, però de fet complementaris, sense els quals no podria viure: la recança i el desig. Aquests dos sentiments són enganyosos, el primer perquè embelleix tot allò que està lluny en el passat o simplement fa una tria selectiva de fets llunyans, el segon perquè dóna esperances del demà, perquè manté viva la voluntat d'arribar al futur malgrat que potser no serà el que es preveu. Enganyosos també perquè al final de tot la satisfacció que sembla duradora s'acabarà amb la mort. Tot i això, el poeta resta satisfet perquè ha arribat a un estat d'equilibri que li permet gaudir del present.
De tots dos habita al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l'una mà dono al Desig,
l'altra dono a la Recança.
* *
Cadascú diu meravelles
del jorn vinent o el difunt:
no sé de l'altra o de l'un
qui diu mentides més belles
* *
El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l'enyorança
del que mai haguí ni hauré
* *
I quan la sort m'era esquiva
m'han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no em tornarà
o voler el que mai arriba
* *
Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
mes damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.
* *
A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m'enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure'n
* *
Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.
Josep Carner: "En companyia"
1. Mètrica i versificació.
2. Quins elements positius aporten respectivament desig i recança en la vida de les persones, segons el poeta?
3. Comenta la darrera estrofa. És important que identifiquis a qui es refereix quan diu: "qui em fa batre els polsos" i "la que amoroseix mos ulls".
LA NOVEL·LA
L'últim text referit a la literatura noucentista és un
fragment del pròleg de Carner a la novel·la L'abrandament,
de Carles Soldevila. Com ja hem indicat abans, després d'uns anys
de crisi tornà a aparèixer una prosa de ficció interessant
que tingué sobretot en Soldevila i Miquel Llor els seus conreadors
més destacats. Carner, tot comparant la narrativa anterior i la
nova, adverteix sobre la funcionalitat i els avantatges d'aquest gènere
que pràcticament havia deixat d'existir o, si més no, al
qual els noucentistes no havien tingut interès a promocionar.
Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix,
com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamorfosi.
En un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems
naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir
que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix renovelladora
subversió romàntica.
En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic,
és a dir - retraient una fórmula feliç,- partidari
que la novel·la sigui determinada pels caràcters reaccionant
sobre l'argument, i no de la manera inversa. Així L'Abrandament
és una novel·la novíssima, i està d'acord
amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern
i clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença.
Intensíssimament coetània nostra com és la novella
d'En Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula granada,
d'observació austera, de púdica causticitat, de límit
sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère.
I com que el llibre d'En Soldevila és un llibre intel·ligent
i no un llibre pintoresc, la patina del temps el farà daurat i
no pas negre, revelació d'un standard autor, i no pas estribació
folklòrica.
Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que acaba, tornant
al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I benvingut aquest
llibre que dóna una versió catalana del benaurat predomini
final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme, sobre la
transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. Es clar que independentment
de l'orientació estètica aquesta superació havia
estat assolida, per exigència intuïtiva, en temperaments genials
de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les de La
Fineta de nostre gran Ruyra. Però L'Abrandament no solament és
un cas pur, sinó un cas deliberat. Es en aquest sentit que L'Abrandament
una fita.
El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrosant; però la novel·la, com el teatre, és l'entronització. La novel·la és més tranquil·lament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.
I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no solament
és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en
els subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en
a puntuació. També això és falaguer per a
les lletres catalanes. I talment està en la natura -i en la història-
del conte, que el contista sigui un mundà.
Si En Soldevila té en aquest ram, com desitgem, seguidors, el conte
transcendirà a la nostra vida, que esdevindrà sentimentalment
policroma. I dins un tramvia de Barcelona, podem, com dins un tramvia
de París, imaginar el conte de cada un dels passatgers.
Restà palès, doncs, com també en això és
benvingut En Soldevila, el Benvingudíssim.
Josep Carner. Pròleg
a L'abrandament de Carles Soldevila (fragment), 1917.
1. Quines diferències s'estableixen entre la novel·la
noucentista i l'anterior?
2. Quins novel·listes concrets, del període immediatament anterior a Soldevila, destaca Carner?
3. Quines diferències es destaquen en el fragment entre poesia, teatre i novel·la?
4. Què té de positiu i per què és necessària la novel·la?
