LA NORMALITZACIÓ DE LA LLENGUA
Un dels intents més seriosos de fixació de la llengua escrita es dugué a terme a través de la campanya lingüística impulsada per "L'Avenç" a partir de 1890. Des de les pàgines de la revista, una sèrie d'articles examinaven els problemes del català d'aleshores, centrats sobretot en dos pols oposats: un llenguatge literari profundament arcaic i un llenguatge oral amb una influència aclaparadora del castellà. La proposta inicial dels homes de "L'Avenç" anava encaminada a evitar aquest divorci a partir d'un acostament i depuració de les dues modalitats, en base a un estudi seriós que destriés, segons deien, "lo propi de lo estrany, lo bo de lo dolent". La campanya s'amplià amb l'adopció per part de la mateixa impremta de "L'Avenç" de les solucions ortogràfiques que s'anaven publicant en la revista i que afectaven els llibres que en sortien. Així mateix, s'obrí un tercer front que consistí en un seguit de conferències de divulgació de les propostes lingüístiques en què intervingueren alguns dels defensors més prestigiosos de les innovacions: Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra.
Malgrat que moltes de les solucions ortogràfiques de "L'Avenç"
es van tenir en compte en la codificació definitiva que posteriorment
es faria de la llengua catalana, en un primer moment les reformes propugnades
tingueren detractors i enemics importants que, per diverses raons, rebutjaven
un procés que esdevindria imparable.
Com a mostra d'aquesta actitud contrària, llegirem una carta que
Narcís Oller, un dels autors més prestigiosos del moment,
escrigué a Santiago Rusiñol. Veurem com Oller mostra el
seu disgust, basat més en la seva sensibilitat que no pas en qualsevol
tipus de criteri científic. Encara que les paraules de l'escriptor
puguin semblar simplement anecdòtiques i pròpies d'una postura
individual, reflecteixen, sens dubte, una situació prou generalitzada
i compartida per alguns dels mateixos intel·lectuals del Modernisme.
Fixeu-vos com malgrat tractar-se d'una carta de felicitació per
una publicació de Rusiñol i d'advertiment de la tramesa
d'un llibre del seu cosí, Oller dedica més de mitja carta
a reflexions sobre els aspectes ortogràfics que els disgusten en
ambdues publicacions i a blasmar les innovacions i els innovadors.
Barcelona 20 de desembre de 1895
Sr. D. Santiago Rusiñol.
Amich Rusiñol: los barcelonins que fem feyna de despaig, talment
sembla que vivim en una ciutat gran. Per saber ahont dirigir-te aquestas
ratllas ha tingut de venir aquí, a casa meva, may dirias qui? Un
que viu a Tarragona: en Ruiz .
Trencada l'incomunicació, corro a saludar al poeta, no retiro la
paraula, al poeta, autor del Anant pel món, llibre exquisit d'un
ànima delicada, que veu, que pensa, que sent, y que té la
trassa, menos general de lo que molts creuen, de fer veure, pensar, somiar
y sentir al lector, sinó ab tanta forsa com tu mateix (això
és sospita potser falsa d'un altre autor al qual passa sempre,
al menos ab suficient forsa per a que un se delecti y t'admiri y t'aplaudeixi
de tot cor). L'única tara que trobo del teu llibre que, per a tenir-ho
tot fins és elegantíssim de forma, es aquella ortografia
infame dels ceballuts de l'«Avenç» que resulta un verdader
avench pel pobre autor que desitja ser comprat y llegit. Allò de
las iiii sobre tot, és una extravagància que fa, de las
ratllas ahont abundan un xich, una espècie d'escarpidors que fereixen
y punxan la retina, causant por al lector d'atansar-se massa.l llibre
als ulls y buydar-se'ls tot seguit. Privan de besar las planas més
aplaudidas com un no besaria may cap erissó y, en una paraula,
lluny d'atraure repeleixen, atacan los nervis y esgarrifan.
Llàstima qu.aquells xicots no.s treguin aqueixas sebas balariescas
del cap. En lo llibre del pobre Pepe, que avuy t'envio y espero t'agradarà
molt -de fondo s'entén- vam tranzigir posant-li una ortografia
més enrahonada, una ortografia com si diguéssim de tranzició,
com és d'estil arquitectònich la Catedral de Tarragona...
donchs, aixís y tot, ben sovint, llegint aquellas planas cruixo
de dents y sento remordiments de conciència, perquè.m sembla
qu. ab allò.s desfigura la fesomia del meu cosí fins a un
punt que de vegades se m'esborra del tot.
Però haig d'acabar. Te felicito també molt pe.ls articles
que t'inspira l'Alambra, desitjo reveure't aviat, saluda de part meva
a l'Utrillo y reb la forta abrassada que t'envia en
Sisó
1. Indica tots els aspectes gramaticals no normatius i fes-ne la correcció.
2. Quina opinió expressa Oller sobre la comercialitat de les obres de qualsevol autor català publicades per l'editorial de "L'Avenç"?
3. Quin aspecte innovador de l'ortografia li molesta més en l'edició del llibre de Rusiñol? Quina sensació li fa?
4. Quan diu "sebas balariescas", Oller es refereix a Josep Balari i Jovany. Investiga la vida d'aquest personatge i digues el motiu d'aquesta al·lusió.
5. Malgrat estar en contra de la nova ortografia, Oller va accedir a deixar publicar un llibre del seu cosí amb algunes de les noves normes. Per què et sembla que ho devia fer?
La qüestió de la llengua s'havia convertit en un tema tan
important, apassionant i controvertit dintre de l'àmbit de la cultura
catalana que el 1906 s'organitzà el primer Congrés Internacional
de la Llengua Catalana, presidit per Antoni Maria Alcover i amb la participació
de destacats intel·lectuals del moment, tant catalans com estrangers.
Es tractaren aspectes de l'idioma dels diversos territoris de parla catalana
i fins i tot de la Grècia del segle XIV. Entre les 61 comunicacions
que foren presentades destaca "Qüestions d'ortografia catalana"
de Pompeu Fabra.
Examinarem en un breu article d'una revista de l'època la valoració
que es feia d'aquest Congrés.
El Congrés Internacional de la Llengua Catalana ha estat el que
havia d'ésser: un tònic, un vigoritzador del verd de Catalunya,
subministrat a l'esperit públic en hora molt oportuna, motiu pel
qual és de creure que produirà el desitjat efecte. Els catalans
tenim una llengua pròpia, emmotllada en la nostra especial manera
d'ésser, expressió viva i fidel del nostre caràcter.
I si el secular abandó de la gent de casa, secundat pels afanys
dels poders públics, partidaris acèrrims d'una absorbent
unificació, no varen aconseguir desarrelar-la de la ment, ni del
cor, ni de la boca del poble català, ¿com no ha d'enrobustir-se
en les presents circumstàncies en les quals Catalunya aspira a
ésser la salvadora de la decaiguda Espanya? ¿Qui és
que no sent que Catalunya serà tant més forta en la missió
que s'ha imposat, com més definida i robusta sigui la seva personalitat?
"L'Esquella de la Torratxa",
19-10-1906
1. Quina finalitat es buscava, segons "L'Esquella de la Torratxa", amb la realització del Congrés de Llengua Catalana? La va aconseguir?
2. Quins valors s'atribueixen en el text a la llengua catalana? Creus que qualsevol llengua té realment aquests valors?
3. Segons l'article, qui són els enemics del normal desenvolupament del català?
El 1907 fou una dada important que marcaria definitivament l'evolució
en la normalització de la llengua. Enric Prat de la Riba fundà
l'Institut d'Estudis Catalans, institució que tenia com a finalitat
la investigació científica superior, especialment de tots
els elements de la cultura catalana. El 1911 foren afegits dos nuclis
a l'inicialment constituït, un d'ells, la Secció Filològica,
es convertia en l'eina definitiva per acabar amb l'anarquia existent en
la llengua escrita. Els objectius que es volien confiar a la nova secció
eren els següents:
1. En primer lloc es tractava de codificar la llengua, o sigui, "descobrir
i formular les lleis gramaticals del nostre idioma, escatir i fixar les
seves formes ortogràfiques, inventariar el lèxic català,
totalment, íntegrament, amb filiació etimològica,
amb notació fonètica, amb totes les varietats dialectals,
amb l'evolució històrica dels mots, amb l'àrea geogràfica
de cada un, amb l'expressió gràfica de les coses que cada
paraula ha representat o representa, amb la definició científica
de les mateixes".
2. El segon, imprescindible tenint en compte la situació de la
llengua, consistia a normalitzar el seu ús interior, és
a dir, a "estimular o fomentar la restauració, això
és, l'enfortiment, l'expansió de la llengua catalana".
3.
Finalment, el tercer proposava la normalització exterior de la
llengua i consistia a "naturalitzar en la nostra llengua totes les
obres clàssiques de les llengües sàvies i de les llengües
vives, les obres mestres en tots els ordres del coneixement, les obres
essencials consagrades pel temps, així com els instruments més
elementals de la vida de l'esperit"
Enric Prat de la Riba: "Proposició d'ampliació de l'Institut
d'Estudis Catalans", a "La Veu de Catalunya", 1911.
Els set membres que formaven la Secció Filològica inicial
representaven una varietat d'opcions que anaven des del punt de vista
de la Renaixença fins al Noucentisme. N'era president Antoni M.
Alcover, lingüista mallorquí que al llarg de la seva vida
realitzà una tasca ingent, sobretot en el camp del lèxic
dels països de parla catalana, fruit de la qual fou la publicació
del Diccionari Català- Valencià- Balear, acabat d'enllestir
pel filòleg Francesc de Borja Moll (actualmet el diccionari es
pot consultar a través
d'Internet). Cal destacar també Àngel Guimerà,
Joan Maragall i Josep Carner. Per últim, l'altre filòleg
era Pompeu Fabra que es convertiria en el principal impulsor de la reforma
lingüística. Ell fou l'autor o el director de les tres obres
cabdals en el procés de normalització: Les normes ortogràfiques
(1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari
general de la llengua catalana (1932).
En
les pàgines anteriors hem anat llegint textos que mostraven la
literatura que es feia en el període que estudiem o bé fragments
que ens ajudaven a comprendre millor les idees històriques o literàries
d'aquell temps; en cap cas, però, aquests escrits tenien com a
tema o personatge central un dels propis protagonistes de la història.
Ara farem una excepció, fonamentalment per dues raons, en primer
lloc perquè Fabra fou i és un dels personatges més
unànimement admirats del país, en segon lloc, perquè
la ploma de Josep Pla, un escriptor que començà la seva
obra cap al final del període que ens ocupa, ens proporcionarà
una visió aguda de la personalitat i l'obra del personatge i ens
posarà en contacte amb un subgènere literari que encara
no hem vist.
Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.
La seva mort significà la desaparició del català
més important del nostre temps. Fabra ha estat el català
més important del nostre temps perquè és l'únic
ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se
proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general,
ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest
sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí
de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys,
feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre
país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les
empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren
davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una
catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi,
només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de
Pompeu Fabra.
[...]
D'entrada semblava un senyor d'una normalitat absoluta - un senyor de
mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però
intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris,
que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment
amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït
de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat,
lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que
podia obtenir.
Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia.
Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions - l'Institut,
les lliçons, etc.- i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De
vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure
-un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells
curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit,
en un diari del matí titulats genèricament "Converses
Filològiques". Després baixava a la penya i s'asseia
amb l'evident satisfacció de l'home un mica fatigat que pot reposar
una estona. [...] Quedàvem uns quants periodistes que, treballant
a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests,
vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa,
fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.
Al cap d'unes hores de parlar-hi us adonàveu d'una cosa: de l'atracció
que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués
cap forma de glaç. No. La relació és mantenia sempre
igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement
que a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat,
cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable,
net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament.
Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element pintoresc
ni de cap escafarall anímic, hauria estat difícil de dir
que era un home simpàtic a la moda del país. Però
tampoc no és pot dir que no fos assequible. Era simplement que
la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa
lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava
que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que la seva
persona irradiés una sensació de benestar gairebé
físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què
parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats
sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parava mai del que
no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt la seva figura era tan singular,
que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir
la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés
de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria.
En aquest sentit el seu tracte era deliciós, com una convalescència.
era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte
a través del qual sempre s'aprenia.
[...]
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota
que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia
de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al
noviciat de l'orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa
volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen
(deia el rector de Salamanca), com ja es prou sabut, que en la seva religió
jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més
intel·ligents de cada moment. El rector deia:
-Fijese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ¡Qué
finura, qué raza, qué inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i
que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven
tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que
presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
-¿Vostè creu, pare rector -preguntà amb això
Unamuno assenyalant-ne un d'aquells darrers-, que aquest xicot té
l'aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic
simplement per les aparences...
-Home... en efecte... potser... -digué el pare rector, notòriament
empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir
de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el
petit somriure del que torna a reprendre el diàleg, sense recalcar
cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament
estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat,
considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Josep Pla.
"Pompeu Fabra", dins Homenots. Primera sèrie,
1948
1. En aquesta aproximació biogràfica, més aviat
un retrat, que Pla fa de Pompeu Fabra, quins aspectes inclou: aspecte
físic, conducta pública o privada, caràcter, gustos,
obra publicada, etc.? Assenyala'ls en l'ordre que apareixen al llarg del
fragment.
2. Quines qualitats professionals i humanes destaca especialment Pla de Fabra? Enumera-les segons la importància que se'ls dóna en el text.
3. Què és el que Pla considera més important de l'obra de Fabra?
4. Què es vol donar a entendre en l'anècdota final, quan Unamuno i Fabra visiten un noviciat dels jesuïtes?
5. Creus que Pla aconsegueix transmetre una visió interessant i encertada del personatge que descriu? Per què?
6. Seguint aproximadament el model de Pla que acabes de llegir, fes
la descripció d'un personatge famós o no, sobre el qual
tinguis suficient informació.
Malgrat l'oficialitat que conferia el fet que les Normes ortogràfiques fossin publicades per una institució depenent de la Mancomunitat i especialment impulsades pel seu propi president, no tothom va acceptar-les immediatament. No només individus concrets sinó que fins i tot corporacions tan significatives en la vida literària del país com l'Acadèmia de les Bones Lletres o els mateixos Jocs Floral van ser contraris al seu ús. En aquest darrer cas, per exemple, no foren acceptades fins el 1933, any en què s'oferí la presidència dels Jocs a Pompeu Fabra. Les protestes per aquest anacronisme dels Jocs Florals anaren sovintejant-se durant tot el primer terç del segle XX. Com a exemple podem llegir un fragment del pròleg de J. Roig i Roqué al Projecte de ortografia catalana de Manuel Milà i Fontanals.
Si algun dia, tal vegada no llunyà, novament tornés a suscitar-se
dins dels Jocs Florals la qüestió de la ortografia, volem
creure que l'honorable Cos d'Adjunts, inspirant-se en l'alt exemple del
pros Milà i dels benemèrits patricis del Consistori de Mantenidors
de 1862, rectificarà lamentables acords recents i designarà
d'entre els individus que l'integren una comissió composta de persones
versades en filologia i que hagin demostrat la competència llur
en el coneixement i estudi de la llengua catalana, encarregada de dictar
unes normes ortogràfiques per als documents i publicacions dels
Jocs Florals. I com que, amb les condicions susdites, aqueixes normes
forçosament caldria fer-les amb la intervenció principalíssima
de les més autorisades personalitats de la Secció Filològica
de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de la Llengua
Catalana, fundada suara, és de creure que bentost serien acatades
i adoptades amb patriòtica disciplina per tots els qui escriuen
en català; arribant-se així a la tan desitjada unificació
ortogràfica del nostre llenguatge, que quasi tanseval com dir arribar
a la nacionalisació definitiva de ço que és l'ànima
de les terres catalanes d'ençà i d'enllà dels Pirineus
i raó i fonament dels nostres desigs i aspiracions: LA LLENGUA
CATALANA.
Fragment del pròleg de J. Roig i Roqué a Projecte de
ortografía catalana de M. Milà i Fontanals. 1915
1. Qui proposa l'autor de l'article que s'encarregui de dictar unes
normes pels Jocs Florals?
2. Et sembla que en el text hi ha la proposta d'establir unes normes només per a les publicacions dels Jocs Florals o també per a tots aquells qui vulguin escriure en català?
3. Com a institucions adequades per dictar unes normes, J. Roig cita l'IEC i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Busca informació sobre els orígens i la història de la segona institució i fes-ne un resum.
4. En l'àmbit de qualsevol llengua, qui creus que hauria de fixar una normativa i tenir cura del desenvolupament de la llengua escrita? I de la parlada? Recorda't a l'hora de respondre aquesta pregunta que els parlants de determinades llengües de vegades pertanyen a territoris que formen part d'Estats diferents.
5. Busca informació sobre la història dels Jocs Florals des de després de la Guerra Civil fins als nostres dies i escriu-ne un resum amb les dates i els fets més destacats.
Si bé al final l'ortografia i la gramàtica fabriana s'acabaren imposant, no sempre les suggerències que en qüestió de lèxic proposava el mestre acabaren triomfant. Observem, a tall d'exemple, un cas concret:
En Pompeu Fabra, agafant la filològica, a La Publi:
"Des d'ara em sembla, podríem ja prescindir de referee i linesman,
reemplaçats per "àrbitre" i "jutge de línia"
(com goal-keeper ha estat ja reemplaçat molt bé per "porter").
Quan a penalty, ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós
"penal", en què apareix accentuada una vocal que en el
mot original és precisament muda? -P. Fabra."
Conformes a dir "àrbitre" i "jutge de línia".
Allò de "porter", ho diem sempre, perquè això
de goal-keeper no ho hem pogut aprendre mai.
Però "penal" no ens ho faran pas canviar. Tot el més
traduirem per "panaaal" que és més típic.
Què vol dir, sinó, "falta greu"? Figureu-vos tota
la tribuna del Barça cridant:: "Falta greu! Faaalta greeeu!»
Seria horrorós. És millor allò de "Panaaal!".
Deixem-ho així, senyor Fabra?
Deixem-ho.
"Xut!", 19-4-1923
1. Creus que s'ha de fer tot el possible per traduir els mots estrangers
a la llengua pròpia de cada país? Tant si la resposta és
afirmativa com negativa, explica el motiu de la teva opinió. Si
penses que depèn de cada cas, explica quan s'hauria de traduir
i quan no i de què hauria de dependre.
2. Fes una llista dels termes futbolístics que recordis, situant
en una columna aquells mots que són traduccions rigoroses o lliures
i en una altra columna els que són simples adaptacions fonètiques.
Traduccions: porter
Adaptacions: futbol
Podem
avui gloriejar-nos de tenir un conjunt important de regles gramaticals
generalment acceptades. Naturalment que això no hauria estat possible
si els nostres escriptors no haguessin abandonat aquell esperit d'intransigència
que feia que feia que hom s'entestés a mantenir el seu parer àdhuc
quan el parer oposat havia guanyat la conformitat de tots els altres escriptors.
No creiem que avui hi hagi ningú que no accepti que una llengua
literària ha de tenir un sistema gramatical ben fixat i acatat
per tothom; però perquè el català hi pervingui, cal
evidentment que, en aquells casos en què sorgeixin divergències,
cadascú estigui disposat tothora a abandonar la seva solució
si no és l'afavorida per l'adhesió de la generalitat dels
escriptors. Altrament, no es faria sinó retardar inútilment
la fixació gramatical que tots perseguim; la solució que
compta amb l'adhesió de la majoria, és la que, per aquest
sol fet, ha virtualment guanyat, i res no acabaríem de posar entrebancs
a la seva adopció definitiva. I per altra banda, pensem que el
sol fet d'haver ella guanyat l'adhesió d'una forta majoria d'escriptors,
és una garantia de la seva bondat intrínseca, de manera
que, amb la nostra adhesió, no és de témer que contribuïm
a la implantació d'una norma absolutament equivocada.
És perquè els nostres escriptors han compres que cal establir
un sistema gramatical i que, per a aconseguir-ho, cal estar disposats
a acatar les decisions de la majoria, que hem arribat a tenir un conjunt
de regles gramaticals generalment acceptades. Per això hem d'anar
molt en compte, en els casos en què encara no s'ha arribat a un
acord, no rebroti aquell esperit d'intransigència al qual es degué,
entre altres mals, l'anarquia ortogràfica que tots recordem; aquell
esperit d intransigència que feia que hom s'entossudís a
mantenir a ultrança les pròpies solucions, i, quan no les
podia imposar, arribés àdhuc a negar la conveniència
de fixar un sistema. Recordem quantes vegades havíem sentit dir
que les normes en camí de triomfar dificultarien el lliure desenvolupament
de la llengua, l'encotillarien, etc., etc! Hem de dir que no creiem pas
que rebroti aquell esperit d'intransigència, i esperem, així,
que no han de tardar a desaparèixer les divergències encara
existents. Si poguéssim, encara, dubtar que cal esforçar-nos
per a aconseguir l'extinció d'aquestes divergències, una
sola consideració bastaria a llevar-nos tot dubte: mentre perdurin,
¿quina gramàtica podem ensenyar a la massa parlant? Li direm
que cal evitar tal construcció o tal forma, i les trobarà
emprades per tal o tal escriptor. Tinguem sempre present el que ha passat
amb l'ortografia. Ara la gent n'aprèn, cosa que abans era impossible.
Ara té un sentit corregir ortogràficament un text: abans,
que volia dir correcció ortogràfica? Hem de procurar que
en morfologia i sintaxi s'arribi al mateix estat de fixació a que
hem arribat en ortografia. Certament ja fa anys que un gran nombre de
publicacions surten amb una certa uniformitat gramatical: això
és obra d'uns pocs correctors que s'han aplicat a revisar gramaticalment
les obres sotmeses a llur correcció seguint el sistema gramatical
preconitzat per l'Institut; l'acció benefactora d'aquests correctors
¡com no serà més faedora i eficaç el dia que
no es trobin amb tantes regles facultatives, amb tants punts encara no
ben fixats! Els qui coneixem, per exemple, la labor realitzada per un
Guanyavents, tot i disposar d'un sistema en cara no ben fixat i veure's
contínuament entrebancat per vetos d'aquest o aquell autor, podem
fer-nos càrrec de com avançaria ràpidament la difusió
de la correcció gramatical el dia que un grup de bons correctors
poguessin fer la revisió gramatical dels textos amb la mateixa
seguretat amb què avui fan la revisió ortogràfica.
La col·laboració d'escriptors i gramàtics, tants
cops preconitzada per López-Pico a les pagines de "La Revista",
és inapreciable perquè és una garantia d'encert en
l'elaboració del sistema a fixar; seria, però, perillosa
si els col·laboradors no estiguessin disposats a acatar aquelles
solucions que, en lluita amb les rivals, guanyin l'adhesió d'una
forta majoria. Bo és tenir en compte els parers de tots, però
a condició de saber que hem d'acabar entenent-nos i arribar així
a l'acceptació unànime d'un sistema.
Llavors solament, en possessió d'una gramàtica fixada, serà
possible la difusió de la correcció gramatical dins la massa
parlant, i podrem comptar amb un nombre de correctors als quals ens serà
donat de confiar la correcció gramatical dels textos com avui hi
confiem la correcció ortogràfica.
Pompeu
Fabra: "La normalització de la gramàtica",
article publicat a "La Revista", 1929.
1. Defineix els mots següents:
ortografia:
morfologia:
sintaxi:
2. En l'època que Fabra escrigué l'article, quines diferències
hi havia entre la situació de l'ortografia i la de la morfologia
i la sintaxi? A què creus que es devien aquestes diferències?
3. Hi havia escriptors que opinaven que no hi havia d'haver un sistema gramatical uniforme sinó que cadascú podia fer ús de les seves pròpies solucions lingüístiques, perquè en cas contrari les obres literàries quedarien excessivament encotillades, es perdria la llibertat de la llengua, etc. Què opina Fabra sobre aquest fet? Tu que n'opines?
4. Fabra assenyala els correctors de les publicacions com els elements més importants en el procés de normalització de la llengua. Penses que ara és encara així? Justifica la teva resposta. Quin ha de ser el paper dels escriptors en aquest procés?
5. Fabra afirma que la normalització de la llengua serà més senzilla quan no hi hagi tantes solucions facultatives. Podries indicar-ne tres que encara siguin vigents? Penses que Fabra tenia raó?
