DE 1892 A 1931. EL MODERNISME

En un període de quaranta anys es produeix en la literatura catalana una quantitat i diversitat d'obres sense precedents. Modernisme, Noucentisme i Avantguardes se succeeixen i conviuen o coexisteixen, i encara podem trobar autors que s'escapen de la classificació estricta dintre d'aquests moviments. El quadre següent ens permetrà situar-nos de forma molt general en les diferents tendències.

A finals del segle XIX començà a Catalunya un moviment cultural anomenat Modernisme que coincidí i es relacionà amb altres "modernismes" d'Europa, per bé que aquí tingué unes característiques pròpies ben remarcables.
El Modernisme català abastà tots els camps artístics: la pintura, l'escultura, l'arquitectura, l'orfebreria, el moblisme... i també la literatura.
Tot i ser un moviment complex i fins i tot contradictori, el que pretenia el Modernisme era una transformació de la societat a través de la cultura, és a dir, volia passar d'una cultura regional i tradicionalista a una altra nacional que fos autosuficient, moderna i comparable a les europees.
L'inici del Modernisme coincideix, i en part s'explica, amb la situació de la burgesia que tanca una etapa d'obsessiva acumulació de capital, generadora d'una ètica d'estalvi i treball i n'entra en una altra de modernització, de creixent consum capitalista en què sobretot els sectors més joves volen començar a gaudir de la riquesa acumulada. Així, un grup d'intel·lectuals sorgits de la burgesia s'enfronta críticament a la seva pròpia classe i reclama un lloc dirigent en el procés cultural per tal de treure Catalunya del seu endarreriment en relació a Europa. En alguns casos, en els inicis del moviment, l'enfrontament amb la burgesia és tan radical que es produeix un trencament amb la societat per part del artistes que amb el temps s'anirà esvaint.

Quant al Modernisme estrictament literari, se sol citar com a data d'inici l'any 1892, coincidint amb la primera festa modernista del Cau Ferrat de Sitges i un conjunt de propostes renovadores que comencen a aparèixer a la revista "L'Avenç".
S'estableixen dues etapes en el moviment. En la primera -d'aparició i extensió del moviment- que va des de 1892 a 1900, els intel·lectuals s'aglutinen a l'entorn de "L'Avenç" en dues tendències estètiques i ideològiques: regeneracionista i esteticista, que acabaran separant-se per tornar a confluir i equilibrar-se posteriorment a la revista "Catalònia"(1898-1900).
Durant aquest període es publiquen també dues revistes de caire esteticista, "Quatre Gats" i "Pèl & Ploma" i tenen lloc les festes modernistes organitzades per Santiago Rusiñol.
La segona etapa, que va des de 1900 a 1911, correspon al Modernisme triomfant. Els escriptors són units a través de la revista "Joventut" (1900-1906) de caire molt eclèctic, en la qual apareixen els principals escriptors i tendències europees del moment.
En aquest període s'arriba a una certa assimilació d'escriptors de la Renaixença, deixats de banda anteriorment, com Oller i Guimerà; es revaloritzen els Jocs Florals; la producció novel·lística esdevé força important, sobretot amb l'aparició del anomenat ruralisme o novel·la rural modernista. No obstant tot això, de forma clara a partir de 1906, comencen a aparèixer els primers símptomes del Noucentisme, el moviment que prendrà el relleu als modernistes.

El regeneracionisme

Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius, però mirant de superar tot allò que els semblava vell i caduc. Les tendències anarquitzants que presidien l'activitat d'alguns grups al principi del moviment donaren pas a actituds més moderades, encara que en pocs casos prengueren part en la vida política organitzada de l'època.

Llegirem ara algunes propostes regeneracionistes a través de tres textos significatius. El primer, de Jaume Brossa, és potser el que millor il·lustra els propòsits generals i l'actitud regeneracionista. Es tracta d'una mena de manifest tant per la contundència de les seves afirmacions com pel caràcter programàtic que té.

Text 1

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular.[...] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...]
A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[...] problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari.[...] a més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se amb cinquanta anys de "soi-disant" renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostre caràcter, marcant ben bé la diferència existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens envolten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana[...]
En aquest punt, com en molts d'altres, les nacions del Nord ens assenyalen bé prou el camí.[...]

Pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostre caràcter, i que, moguda per diferents i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya.[...]
Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostre mode d'ésser; política que sols pot resultar de l'autonomisme radical.
Jaume Brossa: "Viure del passat" (fragment), "L'Avenç", 2a època, IV, núm. 9, 1892.

1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?

2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?

3. Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?

4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?

5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.

Amb un títol tan contundent com és "La independència de Catalunya", Maragall, que es convertirà en un dels homes més respectats i influents de la societat catalana de la seva època, proposa un trencament amb el pensament i la cultura castellana que creu allunyada de la personalitat catalana i, a més, dóna les claus per tal d'aconseguir-ho. El radicalisme que mostra Maragall en aquest article, tan propi dels primers temps del moviment, s'anà apaivagant amb posterioritat.

Text 2

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no te cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.
Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja en produeix ben poques i d'altra part la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens en aparten d'aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran "Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar d'aquesta honra i aquest profit?" Està bé no privar-se'n: que tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en què a Madrid podrem col·locar-lo perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran: "Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a nosaltres.
Hem viscut massa temps plegats; la influencia de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per venir ella a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i pròpia del pensament català. Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa petit.
I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure's.
Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga -sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal en convèncer als altres de què no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substancia i lo ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els d'esperit més català, ens en diuen prou i massa.
En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d'una raça decrepita que, de més a més no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb música d'en Morera, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova els arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per curiositat i amb certa llàstima.
Diguem que els que s'ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou l'anar a redimir als captius de Marruecos.
Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.
Joan Maragall: "La independència de Catalunya", 1895, (1897?)

1. Enumera les idees i propostes que exposa l'autor al llarg de l'article.

2. En resum, quina tesi defensa Maragall en aquest text?

3. Amb quin to (humorístic, irònic, tendre, dur, etc.) escriu Maragall l'article? Per què fa servir aquest to? Justifica les teves respostes amb exemples.

4. Comenta les idees exposades per Maragall en la part del text que es troba en negreta: Penses que tenia raó? Com veus, en la nostra època, la situació que descriu?

5. Maragall afirma que el pensament de la gent es nodreix de la lectura dels diaris i de les representacions teatrals. Quins penses que són en l'actualitat els principals mitjans de formació d'opinió? Raona la teva resposta.

6. Quant al teatre, l'escriptor parla de fer la guerra al "género chico" i anar a veure, entre altres, les gatades de "Pitarra" i l'humorisme de Vilanova. Explica les característiques principals d'aquestes tres modalitats teatrals.

Per acabar amb aquesta primera part ideològica del Modernisme, pot ser interessant llegir un article aparegut a la revista "Catalònia" on s'observa un nou esperit superador de l'exclusivisme que era propi de la primera època del moviment. A les tendències extremes, molt sovint viscerals, s'hi oposa una visió conciliadora, més racional, que permetrà l'acceptació de valors propis del passat que fins aquest moment s'havien rebutjat.

Text 3

Totes les nacions i races neixen i prosperen en la història quan tenen de dir alguna cosa de nou en la contínua evolució progressiva de la humanitat. La Grècia era prospera i gran quan representava la llibertat de la raó contra el fatalisme submís de les decadents races orientals; Alexandria, quan, fonent l'esperit racionalista amb el religiós d'Orient, ajudava a la creació del cristianisme; Roma, quan va portar la civilització a l'Occident, creant, com poble conquistador i colonitzador, els principis del dret; la França de l'Edat Mitja, quan posava els fonaments del nou esperit europeu; i així fins les nacions més petites, com les ciutats de la Itàlia del Renaixement, quan portaven la llibertat de l'art i de la ciència.
A nosaltres, que encara no representem res, ens és impossible tenir una real i sòlida llibertat. Hem començat el camí de la nostra regeneració, però no som sinó a la meitat. Ara no ens queda més remei que seguir endavant o veure'ns enrotllats i anul·lats per les noves corrents que vénen impetuoses a empenye'ns. Per a continuar i solidificar el nostre avenir, és necessari que passem del període d'intuïció i de sentiment al període intel·lectual i conscient: la inspiració que fins ara ens ha mogut, perquè ens dongui nova vida, ha d'ésser fecundada pel pensament i per la voluntat reflexiva.
Jo crec que les circumstancies especials de la civilització i de les corrents modernes són pròpies per al desenrotllament de la nostra personalitat, i per això penso que ha arribat l'hora de que fem movible i exterioritzem el nostre pensament intrínsec.
Si donem un cop de vista sobre l'estat general de les idees modernes, veurem que es presenta cada dia amb més força i d'una manera més insistent una decidida tendència a les grans sintetitzacions. I és natural: després de tant temps en que el nostre esperit, deslliurat de totes les traves, se va llençar a la investigació i a l'anàlisi en tots els ordres de la ciència, de la història, de la religió i de l'art, la divisió i el fraccionament del conjunt dels coneixements humans han arribat a ésser tan considerables, que s'han perdut tots els lligaments entre els diversos aspectes del saber, dominant entre ells el desordre més absolut. La por de la descomposició i de la ruïna de tot lo que amb tant treball s'havia adquirit, han obligat a pensar seriosament en unir i abarcar en grans principis generals i comprensius tota aquella munió de coneixements.
Aquesta gran síntesi serà difícil de fer, però s'hi tendeix inevitablement cada dia amb més constància i amb més esperances. De tots els rams de la ciència, de la filosofia i de l'art se busca la llei suprema que fongui tot lo que hem descobert fins ara i que dongui la bona nova per a demà. Mai s'havien vist tantes temptatives d'integració per a constituir una síntesi nova. Tots els sistemes, des del positivisme de Comte, amb la seva nova religió científica, fins a Nietzsche, amb el culte de l'esforç i de la voluntat; totes les arts, des de Wagner, amb la fusió de la música, de la pintura i de la literatura, fins als simbolismes, que cerquen la significació íntima de les mitologies antigues, i els naturistes moderns, que volen crear una nova metafísica religiosa panteística, tots els sistemes han volgut donar una solució a la nostra aspiració a l'absolut. Cada dia apareixen temptatives per a la constitució de noves religions per a demà, basades en les coneixences adquirides per la ciència en els nostres temps. L'estudi seriós i profund de les mitologies antigues indica el desig de trobar els fonaments segurs per a les simbolitzacions futures. Per desgràcia, tot això no són, fins ara, més que vagues i lloables aspiracions. Cada ciència ha pretès resoldre el problema pel seu compte i amb els seus medis i procediments i imposar aquests a totes les altres, i no s'ha arribat així a res de veritat.
¿Catalunya es troba en circumstancies favorables per al seu desenrotllament dins d'aquestes tendències? Com he dit més endavant, crec que sí. Creada la nacionalitat catalana per l'imperi franc després de llarga dominació llatina i goda; unida més endavant en el seu esplendor amb el migdia de la França i amb les repúbliques italianes; dominada últimament per Espanya, i avui baix la quasi omnímoda influencia moral francesa; la nostra pàtria es presta, per aquesta varia composició, a la fàcil comprensió i assimilació de tots els ideals, vinguin aquests d'on vinguin. Per les seves costes mediterrànies Catalunya és llatina, per les seves muntanyes cèltica i germànica, i per les seves planes de l'oest és espanyola Potser cap més petita nacionalitat d'Europa té una diversitat tan gran de composició geogràfica, ètnica i moral. Cap, per lo mateix, se presta tant com ella a figurar en un moviment en que l'ampla comprensió de tendències vingudes de totes bandes és imprescindiblement necessària. L'època històrica en que Catalunya estava en el seu apogeu era una època cosmopolita; el nostre domini s'estenia per les comarques de més oposat caràcter. i. essent nosaltres del migjorn, érem dominats per una casa de civilització del nord i germànica. El dia que es va rompre l'equilibri entre les nostres contràries tendències, va desaparèixer, a Catalunya, el nostre dret de representar alguna cosa.
Els que vulguin donar-nos un ideal o una aspiració concreta i tancada, han profunditzat poc el sentiment íntim que integra el nostre modo d'ésser. Les aspiracions de tot el conjunt de la gent de la nostra raça no s'ompliran amb ideals de llibertat isolada i exclusivista. El mateix domini absolut del catolicisme romà durant tants sigles, ha contribuït a deixar-nos inesborrable el seu esperit universal, i la necessitat d'una pàtria abstracta que s'apoï més en les idees que en el terrer, per més que a aquest l'estimem molt! Quant més no serà ara, doncs, que totes les idees noves neixen amb un esperit més general que mai ja que tendeixen a abarcar-ho tot amb universals principis!
Si estudiem el nostre passat, trobarem que el més gran dels nostres genis, Ramon Llull, va ésser en aquells temps precursor dels sintetitzadors de l'època moderna, i la seva Ars Magna era la Ciència de les Ciències, la llei universal que comprenia tots els coneixements humans amb uns mateixos principis que ho unifiquessin tot: la ciència, la teologia, la filosofia, l'art, etc. Al voler, doncs, entrar en el moviment d'integració no fem més que continuar l'obra d'un dels nostres més grans predecessors. Tal vegada estudiant-lo a fondo i interpretant-lo podríem obrir-nos camins nous i originals pels nostres temps.
De tot lo que fins ara he exposat n'hem de deduir que si unim la nostra tendència cosmopolita de fusió de races amb el nostre temperament indòmit i de revolta que ens han donat les nostres muntanyes i les lluites que contínuament hem sostingut per la nostra llibertat, ens serà fàcil compenetrar-nos de la doble tendència moderna, per un cantó dret al monisme i per altre a la diferenciació de dia en dia més gran de cada un dels aspectes diversos compresos dintre la unitat general. Abans que la necessitat de la lluita obligui a unificar amb principis absoluts les noves creències que han de dirigir i reformar les sacietats futures, a un poble com el nostre li pertoca sostenir els ideals de diversitat dintre d'aquelles síntesis conductores del pervindre. Defensem el culte de la vida amb tota la seva múltiple varietat d'aspectes i el seu gaudiment lliure i fecund, la vida filla de la naturalesa pròpia; no rompem encara les seves arrels de la terra i expandim per tots cantons frondosa i florida vegetació fins que, immaterialitzada, passi al període d'espiritualitat eternal com la religió abstracta d'una nova etapa de la humanitat.
Alexandre Cortada: "Ideals nous per a la Catalònia" a "Catalònia", 1898.

1. Comenta els dos paràgrafs que figuren en negreta en el text, tot tenint en compte la resta de l'article.

2. Digués els dos conceptes que et semblin més importants en el procés argumentatiu del text: regeneració, síntesi, descomposició, intuïció, intel·ligència, territori, universalisme. Defensa la teva tria.

3. Quines diferències de tipus ideològic remarcaries entre aquest text i el que has llegit abans de Maragall?

L'esteticisme. Diversitat d'influències dins el moviment.

El corrent esteticista aparegué en l'inici del moviment entre aquells intel·lectuals que, com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat, d'acostament a Europa, però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d'uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells i la resta de gent, i com a conseqüència s'aïllaven d'un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d'una obra artística que tingués valor per ella mateixa.
Dintre dels esteticistes sorgí l'anomenada bohèmia daurada. Es tractava d'aquells artistes, fills sobretot de la burgesia barcelonina, que es podien permetre viure tranquil·lament dedicats a la seva obra perquè no tenien problemes econòmics. Cal afegir que amb el temps anaren suavitzant els seus plantejaments i s'anaren acostant a la societat que al cap i a la fi, en paraules del propi Rusiñol a través de Ramonet a L'auca del senyor Esteve "pagava el marbre", és a dir, mantenia, tant si aprovava o no la seva conducta, els seus fills perquè poguessin realitzar els seus desitjos.

El text que llegirem a continuació ens proporcionarà els elements necessaris per a entendre les propostes dels modernistes anomenats esteticistes. Santiago Rusiñol, capdavanter d'aquest moviment, expressa les seves emocions i els seus desitjos amb desencís i esperança al mateix temps. Desencís per quant la situació que observa en la societat a la qual pertany no sembla gens favorable als propòsits i les il·lusions dels que, com ell, pensen en la validesa de l'art per l'art i amb el que això comporta, i esperança pel fet que se sent satisfet de la seva opció i d'aquells que l'acompanyen i d'un futur més favorable.

Text 4

Es la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.
Santiago Rusiñol: Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?

6. Després d'assabentar-vos de la història del "cau Ferrat", organitzeu-hi una visita per tal d'acostar-vos a l'esperit de l'època.

Malgrat que hem vist dues tendències dintre del Modernisme, els intel·lectuals que en formaven part tenien idees i actuacions diverses, tant de tipus polític com estètic -allunyades, però, generalment, de postures conservadores-, i no tan sols això, sinó que molt sovint es donava el cas que un mateix escriptor sofrís una evolució notable en el seu pensament i, per tant, en les seves actituds i la seva obra. Necessàriament la busqueda de modernitat, és a dir, d'allò que fos nou, els abocava a una gran varietat d'influències, no sempre ben assimilades, però que els proporcionaven un dinamisme i una vitalitat importants.

Text 5

El número de "L'Avenç" que va amb el present, te l'envio perquè vegis l'estat del meu pensament en l'article "Nietzsche" que va firmat "Pamphilos" que sóc jo[...]
Ja hauràs vist per la premsa que de poc no ens rebenten a n'en Martínez Campos. Això ens dóna molta importància: els periòdics estrangers parlen de Barcelona com d'un gran centro anarquista, és a dir, que anem en primera fila del modernisme: Entre això i que el fill d'en Pitarra ha traduït la "Princesse maleine" de Maeterlink (¡Déu meu! ¿què sortirà?); i que en Tutan (¡En Tutan!) se'ens torna decadent (¡decadent!); i que sembla que la pròxima temporada teatral, tot serà Ibsen i Hauptman ("Els teixidors", drama socialista); i que el governador ha prohibit "El enemigo del pueblo" del sobre dit Ibsen (no sé per què); i que al Liceu volen fer "La Walkirya"; i van a urbanitzar i fer la plaça de Catalunya monumental, t'asseguro que Barcelona ha entrat de ple "dans el mouvement". jo no volia escriure més en el "Diari" perquè t'asseguro que col·locat com estic entre el "Brusi" i "L'Avenç" sent afalagat pels uns i pels altres, la meva posició és originalíssima.[...]
Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (fragment), 1893.

1. En la carta se citen tres autors estrangers que influïren molt sobre els modernistes. Busca informació sobre aquests autors i escriu les característiques més rellevants de la seva literatura; a continuació indica tres de les seves obres més conegudes.

2. Sembla que Maragall dóna a entendre que el fet que Barcelona sigui en aquell moment una ciutat on l'anarquisme era força estès és sinònim d'intensitat del modernisme. Per què creus que fa aquesta identificació?

3. Maragall col·laborava en dos periòdics l'any 1893: El "Diario de Barcelona" i "L'Avenç". Busca informació sobre aquestes dues publicacions i especifica la seva tendència ideològica en l'època en què l'escriptor hi treballava.

4. Quina sensació general trobes que comunica Maragall a través d'aquesta carta? Raona la teva resposta.

El fragment de Brossa que llegirem a continuació evidencia la gran varietat d'escoles i tendències artístiques que aparegueren a principi de segle. L'article naix de la necessitat que sent l'autor d'aclarir les característiques de la literatura modernista, davant la qualificació de decadentista que li atribuïen la gran majoria de lectors i crítics. Brossa al·ludeix a l'àmplia gamma d'idees, valors, estils, etc -de vegades contraris- de la nova literatura i es compromet a donar-la a conèixer, a explicar-la en successius articles.

Text 6

Ja fa temps que es parla de literatura moderna, atribuint-li a causa de no conèixer-la bé, una pila de coses de les que no és responsable. L'haver existit una escola que va anomenar-se decadent, filla dels refinaments baudelerians, i l'haver topat aquesta amb un cert renaixement místic i neocristià, ha sigut la causa de que a tota la literatura moderna se li hagi volgut donar per alguns una significació del tot decadent.
Ni l'escola simbolista, ni la neo-realista, ni la parnassiana, ni tampoc la majoria de les entitats lliures que no estan ficades en cap agrupament, accepten la tendència del decadentisme, quan menos en el fons. És veritat que la majoria d'elles procura buscar en la forma tots els refinaments per a donar sensacions noves i més subtils; però amb això no fan més que enriquir els medis de produir l'emoció estètica més perfecta i de reproduir la realitat d'una manera més justa i més acabada. Nosaltros, que fins ara hem procurat estudiar la gran eflorescència, l'anarquia i la independència de temperament de l'art d'ara; nosaltros, que hem sigut els defensors acèrrims de tota la literatura moderna amb les seves múltiples manifestacions, acceptem el guant que s'ha tirat contra d'ella i procurarem més que abans donar-la a conèixer amb tota la detenció i anar aclarint la grossa ebullició d'idees que hi ha en l'art general d'avui dia.
Abans, amb quatre autors que coneguessin més o menos detingudament, un crític o un aficionat se'n sortia per a poguer dissertar sobre la literatura o l'art; però els que ho vulguin fer avui dia sense un estudi detingut i a consciència de totes les escoles, de totes les tendències i en tots els sentits, ja siguin socials o estètics, s'exposen a no compendre-hi res. L'instint de renovació social, junt amb els nous modos de compendre la bellesa i la forma de l'art modern, que van del misticisme més exagerat al materialisme més realista, i del cristianisme més fraternal a l'anarquisme individualista i la preponderància dels més forts, exigeixen un anàlisis i una comprensió absoluta de cent autors i de centes tendències amb un criteri ample i comprensiu.
Jaume Brossa. "Recollim el guant" (fragment), "L'Avenç", 1893.

1. Deixant de banda escoles concretes, podem arribar a la conclusió que el que Brossa anomena "literatura moderna" té unes característiques comunes? Quines són?

2. En l'article se citen de forma explícita quatre escoles literàries. Les sabries enumerar i explicar els seus tret més importants?