Cuentos de la Vora del Foch. Frederic Soler
L'any 1867 Frederic Soler publicà dos volums de poesia de característiques singulars respecte el conjunt de la seva obra. Es tractava de Cuentos de la vora del foch i Cuentos de l'avi . Els títols podien ser enganyosos, es podia pensar que es tractava de reculls de rondalles tradicionals o populars destinats als infants. És cert que una part del contingut dels llibres el podien llegir i entendre els nens, però els origens dels reculls eren molt més ambiciosos. L'autor -fixeu-vos que no feia sevir el pseudònim teatral "Serafí Pitarra"-, en un pròleg força extens -15 pàgines- , explica en el primer llibre els motius que el dugueren a escriure les 20 composicions. Llegim-ne alguns fragments amb l'ortografia normalitzada: "La poesia popular, tendra i senzilla, ha sigut sempre el punt vers on hem dirigit el nostre pensament, i si en ell podem fer un ramillet, encara que sols sigui de gessamins i violes boscanes, contents deixarem per altres els artificiosos jardins plens d'ufanoses roses i encesos clavells perquè hi facin riques i estudiades joies [...] Quan en llegir els contes d'en Trueba, recordí el rica que és nostra estimada Catalunya en aquella mena de poesia, m'entrà un desig tan gran de fer-ho conèixer, que ara que ho realitzo puc ben dir que sento una de les majors satisfaccions que he sentit en ma vida. Per mi, la poesia popular, és la sublimitat del bell dins l'expressió de sa major senzillesa. És l'expressió dels grans sentiments i les grans obres, reduïda la forma pròpia per a que pugui desxifrar-la el poble, que amb poc cap per entendre-la, té prou cor per sentir-la." Expressats els orígens dels poemes, Soler exposava les virtuts que trobava en el poble i en la poesia que aquest entenia i transmetia, i com la literatura popular podia i havia d'existir al costat de la literatura culta. Continuava escrivint: "Los Cuentos de la Vora del Foch, pels pocs que no ho sàpiguen, vénen a ser unes narracions que si bé d'una forma i llenguatge candorosament agradable, la major part no tenen fondo, argument seguit, ni fi moral. És precís fer excepcions en favor d'algunes que tenen totes aquestes qualitats en un grau eminent; més com hem dit, una altra gran part no, i si de cas, les té tan encobertes, que sols un destriador de l'al·legoria pot penetrar-ho. Això és el que hem procurat nosaltres que no succeís amb les nostres." Una vegada aclarides algunes de les característiques que diferenciaven els seus poemes d'altres de tipus popular, l'autor classificava el material que es trobava en la seva obra: "Dins el títol que donem a l'estampa el nostre llibre, hi tenen cabuda els contes pròpiament dits, les balades, les cançons, els trossos de romanços, i fins i tot les conegudes endevinalles catalanes. Tot això és el que es conta a la vora del foc, i com el poble no sap distingir i ni tan sols sap, per exemple, que existeixi el nom de balada, tot ho confon, de tot en diu conte, i confós i tal com ell es creu que és, serà de la manera que nosaltres ho anirem donant al públic." Frederic Soler continuava aclarint possibles dubtes sobre l'obra que havia escrit i, sobretot, dedicava una bona part de pròleg a justificar el tipus de llengua que havia triat, amb la qual cosa prenia clarament partit en la polèmica que en la seva època s'havia encetat a l'entorn de la llengua literària. No és aquest el lloc més adequat per mostrar els seus arguments en aquest aspecte, però si voleu els podeu llegir a través del següent enllaç. A continuació podeu veure la portada del llibre (en la segona edició, de 1889) que com hem dit pot resultar enganyosa ja que, malgrat el que insinua el dibuix, el destinatari de les poesies - així ho especifíca en el segon llibre o en els fragments anteriors- era la família en general, o aquell lector interessat per la vella literatura oral i més especialment per la història o les llegendes del país, com podeu comprovar en el poema sobre el comte d'Urgell que figura després de la portada, que segurament podia fer que el lector s'interessés per la història de Catalunya a partir d'aquest episodi que narra com es produí el canvi dinàstic en la Corona d'Aragó després de la mort de Martí l'Humà. |
LO COMTE Y L'INFANT -CUENTO- I |
Veus aquí que una vegada era un Comte infortunat, Comte de sort tan irada, que'l conegué sa maynada per en Jaume'l Desditxat. Lo séu oncle don Martí, Lo major dret qui'l tenia Com que es rica nostra terra, Lo parlament decidí, La mare del comte irada, Emprengue'l Comte la guerra
II Quant damunt llit d'esmeraldas Esguardava fret y mut Aprop d'ell y embadalit Se miraren ab cinisme, Lo veurers junts dalt la serra, S'abaixa'l Comte a cullirla La forsa al fi'ls abandona; Surt desesperat un crit, Lo qui primer hi arribava Y al rebótrer per tant roch Mes ells per ço assedegats, De prompte en roca més alta Tal fou lo fi de la guerra; Punyals d'un fill del Infant Balagué es la roca dura;
|