iblioteca

amisel·la

Aquí teniu les portades de tres novel·les de Clovis Eimeric publicades a la "Biblioteca Damisel·la", inspirada i deutora de la "Biblioteca Gentil". Curiosament, els llibres van ser publicats per dues editorials diferents: l'editorial Pegaso -inicialment- i l'editorial Mentora, amb el mateix nom de col·lecció, en les quals ja s'havien publicat altres títols de l'escriptor que eren diferents per a una i altra editorial. Es tracta d'edicions que avui anomenaríem de butxaca, que es venien a 1 pesseta i que tant es podien trobar en quioscos com en llibreries. Les noies i les dones en general eren les destinatàries dels continguts d'aquestes novel·les, encara que els lectors joves o "l'home de paladar fi", que ja coneixien l'obra que Eimeric havia escrit en diverses revistes, en devien ser, juntament amb elles, els consumidors més importants. En el primer número de la col·lecció, l'autor inclou una dedicatòria al seu amic i col·lega J. M. Folch i Torres, en aquell moment el novel·lista més popular de Catalunya, tot i la manca de reconeixement de certs sectors del país, com insinua la nota. Més avall podeu veure una nota dels editors en què expliquen la finalitat i les característiques de la col·lecció i concreten els motius de l'elecció de Clovis Eimeric com a escriptor de la Biblioteca. Fixeu-vos en els motius pels quals els editors, malgrat reconèixer implícitament el mestratge de Folch i Torres, creuen que el seu autor aconseguirà un públic més ampli. Tot i que normalment l'acció d'aquestes obres se situava - com s'indicava en la nota editorial- en espais propers als lectors, en les dues darreres novel·les escollides en aquesta pàgina els fets es desenvolupen en llocs distants o exòtics; llegiu -després de les il·lustracions- la justificació que dóna l'autor pel que fa a la tria de l'escenari de la primera d'aquestes novel·les i que serveix, en part, per a la segona.

Al més popular dels nostres novel·listes, al mestre de l'emoció, al creador d'un públic que el segueix devotament, al formador infatigable d'unes multituds que llegeixen en català i fan possible la vida d'una colla d'editors:
En Josep M.ª Folch i Torres.
En penyora d'amistat i admiració i a la bestreta d'aquells elogis que anys a venir li dedicaran els homes de Catalunya que no tinguin per cor un còdol i sàpiguen ésser agraïts.
Clovis Eimeric

Clovis Eimeric
En començar la publicació de la "Biblioteca Damisel·la", els editors senten el deure de fer constar que no els guia altre propòsit que el de procurar a la dona de la nostra terra -i així mateix a l'home de paladar fi- una col·lecció de llibres d'esbarjo i entreteniment, que faci curtes les vetlles , les hores de tren, les estones desvagades, sense complicacions psicològiques, que enterboleixin la lectura; sense enfarfecs literaris, que la facin avorrible. Volen fer una biblioteca quelcom a la nord-americana, de novel·la que pugui anar a totes les mans, sense pecar de coent ni de desaborida, suau i casolana; moderna, però, i d'un caire pròpiament local.
Per arribar al fi que es proposen els editors, han convingut amb un dels prosistes més ben preparats de Catalunya per desenrotllar la idea fonamental de la Biblioteca, el popular escriptor Clovis Eimeric, la entrega d'una novel·la mensual de les dimensions ordinàries en el gènere, que anirà il·lustrada pel brillantíssim Josep Longoria i que serà presentada amb la major cura tipogràfica possible.
Clovis Eimeric no necessita ésser presentat. El coneixen abastament els milenars de lectors de la benemèrita revista "En Patufet" i de l'eixerit "Virolet"; és el predilecte de les damisel·les catalanes que esgoten les nombroses edicions de "La Dona Catalana". Les seves faules són l'obra més ferma que en poesia educativa s'ha realitzat a Catalunya. Clar d'estil, "xalest, àgil i graciós", segons un crític tan exigent com En Manuel de Montoliu; ple d'humorisme sa, de pura tradició catalana, també segons el propi crític, Clovis Eimeric un novel·lista d'insuperable amenitat. No és un sentimental tendre i delicat a la manera apostòlica d'En Josep M.ª Folch i Torres i potser això el faci més llegible per al gran públic que cerqui en la novel·la un camp més ample i més obert a totes les sensacions.
Esperen els editors haver encertat en la tria, refiant-se de que la dona de Catalunya veurà amb goig l'empresa iniciada i agrairà el nou valor que s'aporta en pro de la novel·la catalana.
ELS EDITORS

Donc al públic la present novel·la (L'home que vengué el seu cor), empès pel desig d'aportar a la literatura de la meva terra, quelcom que respongui a la vida dels altres països, seguint les passes de molts novel·listes forasters.
Va inspirar-me el desig, un llibre magnífic: el "Ce que j'ai vu à Moscou", càlida i viscuda narració de la vida a la capital soviètica. S'ha parlat tant de Rússia, la vella i la nova, dels homes d'abans i dels homes d'ara, que jo mateix vaig impressionar-me de l'ambient reflexat per la prosa llampant de Enric Béraud, l'escriptor socialista francès, sense prou força de voluntat per refugir les perspectives brillants que m'oferia el tema.
Rússia arribà a esdevenir una obsessió per mi. Volia fer-me'n escàpol, però, en fer i refer la petita trama de la novel·la, tornava a caure sempre en el mateix encís.
Per altra part, em deia: Per què no ha d'interessar aquest gran misteri present en la vida debatuda i combatuda de la Rússia republicana i socialista? No ha interessat sempre la Revolució francesa, fornint temes abundantíssims als novel·listes de tot el món? Potser el fet és massa del dia, per heure'n el colors reals, però a la novel·la, com al teatre, no és pas el color pur que dóna la sensació de realitat.
Enric Bordeaux, l'exquisit mestre de la novel·la francesa, cerca també sovint les fonts de la seva inspiració fora de la seva terra, per a lliurar-se dels lligams que subjectarien massa el poltre desbocat de sa fantasia.
L'obra més popular de Pròsper Merimée, "Carmen", fou situada a Espanya. Centenars de novel·les forasteres prenen per fons costums que els són estranyes. Jo he tingut la feblesa d'haver seguit l'exemple.
Em refio, però, que no ha de doldre aquesta prova, en la qual hi ha també un sincer propòsit de donar varietat a la meva Biblioteca, tan falaguerament acollida pel públic català.
Clovis Eimeric