Frederic Soler. Dotzena de frare

Encara que coneixem Frederic Soler com a dramaturg -el més important del segle XIX, fins l'arribada d'Àngel Guimerà-, hem de destacar també els seus llibres de poesia, sobretot els que pretenien presentar un model inspirat, tant en la forma com, sobretot, en el tema, en la poesia popular (Cuentos de la vora del foc i Cuentos de l'avi). La seva prosa -escassa, és veritat- ha quedat pràcticament oblidada a causa dels seus èxits teatrals, tot i això, fou un autor menor en aquest gènere, però d'un cert interès, que escriví uns quants contes, especialment en la darrera etapa de la seva vida. El conjunt més destacable de la seva prosa fou Dotzena de frare, publicat per Antoni López el 1896, un any després de la seva mort. Aquest recull de tretze narracions presentava històries ben diferents quant a estil i intencions: des de les que tenien una finalitat moralitzant explícita a aquelles que es constituïen en un pur divertimento, des de les d'estructura lineal i senzilla a les que oferien una complexitat important, o bé les que presentaven un romanticisme lacrimogen que s'alternaven amb les que iniciaven un realisme amb una càrrega irònica important; algunes eren lectures adequades per a nens, altres, però, constituïen peces que només podien interessar els adults. A continuació us presentem un dels contes més curts, senzills i directes, encara que no dels millors (de totes maneres, com en tota bona història, se'ns presenta un motiu interessant de reflexió: per què un noi català d'aquella època tenia tanta fixació per unes castanyoles? Potser la història es desenvolupa en les terres del sud o oest de Catalunya, on la jota era un dels balls més populars?); abans, no obstant, podeu llegir alguns fragments del pròleg que fan referència al procés d'edició del volum i a la relació de Frederic Soler amb Innocenci López, l'editor que publicà la major part de la seva obra.

Pròleg

Mes ai! que la gràcia i l'enginy, la facilitat, la frescura, l'oreig de joventut que sembla brollar de totes les pàgines del present llibre, al ser entregat el manuscrit, contrastaven penosament amb l'estat deprorable de la salut de son autor. Ja llavors una malaltia cruel anava minant aquella naturalesa privilegiadaocs dies després de l'entrega, en Frederic Soler sofria els atacs tremendos que durant tan llarg temps el tingueren bregant entre la vida i la mort. Ocasió més inoportuna per donar a l'estampa la Dotzena de frare no podia presentar-se. Com en tan anguniosos instants hauria sigut possible la revisió de proves sempre tan agradable a tot autor amant de les seves produccions? I com compaginar l'èxit del present llibre, que teníem per segur, amb la situació desesperada de l'home que l'havia produït?.
-No -deia mon pobre pare- esperem, que mentre hi ha vida hi ha esperança. Tal vegada lluiran dies millors, i llavors la publicació de Dotzena de frare serà un gran consol en la convalescència del bon amic... una tasseta de caldo intel·lectual... la renovació de records dels dies alegres dels Singlots poètics.
Esperances quimèriques, il·lusions impossibles, que la mort deixà tronxades brutalment, amb la catàstrofe del dia 4 de juliol de 1895.
[...]
Per publicar el present llibre immediatament després de la defunció de son autor, li faltà mon pare la calma i la tranquil·litat necessàries. Segurament que de tenir-les, tampoc ho hauria intentat, a fi de no donar caràcter de negoci a una publicació realitzada sota la viva impressió produïda per la mort de Frederic Soler: era tant el que l'estimava que hauria considerat el fet com una profanació a la santa memòria dels seu entranyable amic.
Ni calma n tranquil·litat tenia son esperit i desgraciadament tampoc posseïa ja el seu cos el tresor de la salut, puix la impressió produïda per la pèrdua de Frederic Soler el ferí de mort.
Una malaltia cardíaca, pròdiga en horribles sofriments, acabà amb ell el dia 22 de setembre de 1895, dos mesos i divuit dies després de la defunció del creador del teatre català.
Antoni López

Tricot o castanyoles?

El Peric era un noi de deu anys que, havent quedat sens pare ni mare, va llogar-se per guardar porcs. Al cap de dos mesos de ser-hi, l'amo li deia, pagant-li el salari:
-Mira, Peric, aquí tens tres pessetes, que, a raó de sis rals el mes, fan el que havia de donar-te. Ara, que no t'ho juguis ni t'ho facis malbé. Sents?
-Que és cas de jugar-m'ho ni fer-m'ho malbé -responia el xicot.- Prou sé en què gastar-ho, i ben gastat.
-Doncs en què penses esmerçar-ho?- el pagès feia.
- Me'n compraré unes castanyoles, que, ara com ara, és el que em fa més menester.
-Unes castanyoles justament? Que t'has tornat boig? No et faria més servei un tricot, anant, com vas, tan prim de roba, ara que l'hivern ens ve al damunt? I els esclops, que quasi ja et deixen? Creu-me, compra't uns esclops i un tricot, que les castanyoles no et guardaran pas el fred.
El vailet no va tornar resposta; però va quedar-se rumiant el partit que prendria. El consell de l'amo ja li semblava bo; però a ell li agradava força la música, i, si bé es divertia ja sonant el flabiol, aquell divertiment ja el cansava, volia donar-li varietat amb les castanyoles... Vaja, s'ho havia ficat al cap.
Però i quan faria fred? Era una raó el que l'amo li havia dit; les castanyoles no li guardarien.
Cercant manera de conciliar-ho tot, provava de substituir el desitjat instrument amb bocins d'un plat que va trencar-se a la masia; però el so que en resultava no va semblar-li el de llei, el propi. Després de molt barrinar-hi, va dir-se resoltament:
"Uns esclops i unes castanyoles. Per ara puc passar del tricot."
Varen venir grans pluges, i després glaçades fortes, i darrere de tot, neus. El Peric, tot arraulidet, corria darrere dels porcs repicant per partida doble, això és les fustetes que duia entre mans, al compàs de les dents que, amb el tremolor, li petaven.
En veure'l així, tots els del mas li deien esclafint el riure:
-Alça Peric! Tu que savi! Sense roba saps guardar-te del fred.
-Fred? Això pla -El vailet responia.- Cregueu que, tocant les castanyoles, ni gota en sento.
Però quan, passat un altre mes, fart ja de patir, comprava el tricot, i trobava consol duent-lo, deia amb tota formalitat al seu amo:
-Massa raó crec que teníeu. Anant un ben governat de cos, tanmateix sembla que peten millor les castanyoles!
Quants i quants que no són nois fan com en Peric, procurant-se amb afany superfluïtats que els priven d'adquirir el que els és més necessari.