ENTRE LA PLOMA I L'ESPASA

Acabeu de llegir, traduïda, la vida que apareix en els Cançoners. Però, què sabem realment d'aquest trobador?
A part de la informació que ens ofereix la vida de Guillem de Berguedà que es troba en els Cançoners, el que podem conèixer sobre el trobador ens arriba a través de documents de l'època i de les seves pròpies composicions, les quals ens permeten descobrir un personatge violent i tendre (de vegades), orgullós i humil (poc), enemic implacable i amic incondicional (d'Arnau de Castellbò, segons sembla). Certament es tracta d'un personatge complex del qual poques vegades sabem les motivacions reals dels seus actes ni fins quin punt allò que diu en els seus sirventesos i les altres composicions és veritat o ficció.

El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del segle X. L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Hug de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.
Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc, vescomte de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat. Durant set anys no es troben referències del trobador, encara que podem imaginar la seva vida de fugitiu, sense amics que l'ajudessin per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa -si realment es veritat el que indica la Vida del Cançoner- del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el peregrinatge que féu a Compostel·la.
Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el feu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa. Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Berguedà, feus a la Cerdanya, i drets a Caldes i Setmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.
Després de signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castellà, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó.
Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.

...i la ploma vencé i sobrevisqué a l'espasa.

OBRA

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà, més una d'atribució dubtosa.
Normalment en parlar de les composicions dels trobadors se solen agrupar -si es pot- en cicles de cançons de lloança a determinades dames. En el cas de Guillem de Berguedà és impossible fer-ho així, d'acord amb l'amor, sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi. Així podem parlar de tres cicles de sirventesos:
3 contra Pere de Berga. Veí seu, amb el qual tingué problemes pels límits de les terres i d'altres tipus dels quals es difícil determinar l'origen. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...: "A vós em lliuro bona dona de Berga, vós sou or pur i el vostre marit merga", diu al final d'un dels sirventesos.
4 contra Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà fa servir en aquestes composicions el vocabulari més cru i obscè de tota la literatura trobadoresca, sense eufemismes ni retòrica de cap tipus, sense gairebé ironia sinó amb l'insult directe acusa el bisbe de violador (cita noms i llocs concrets i qui va socórrer la víctima per tal de donar més versemblança a les acusacions), també l'acusa d'homosexual i eunuc. Tot plegat, com es pot veure, ens mostra un odi en què qualsevol paraula i argumentació és vàlida per acabar amb el bon nom de l'eclesiàstic, sense que la lògica sigui un entrebanc a tenir en compte; i per si l'exposició dels fets no fos suficient, també demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui posteriorment tindrà enfrontaments) que el deposi del seu càrrec.
5 contra Ponç de Mataplana, personatge d'una família de la qual els Berguedà depenien per raó de certs feus. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany que es considera dels més sincers de la poesia dels trobadors.

La resta de la seva obra la composen diversos sirventesos: contra el rei Alfons, R. Folch de Cardona, etc.; i, a més, altres composicions com cançons, tençons, partiments.
Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.

TEXTOS

Per veure de manera òptima els textos, heu de tenir configurada la pantalla amb la resolució de 800 x 600.

Començarem amb els tres cicles de sirventesos que hem esmentat més amunt. En primer lloc, la poesia contra Pere de Berga que s'acaba amb el vers que ja heu llegit. Fixeu-vos com Estefania, la muller de Pere Berga i el propi marit apareixen denominats com a "Sogres". Potser el trobador fa referència a un matrimoni amb una filla dels seus veïns que no es va arribar a realitzar per culpa del pare, o els considerava sogres perquè havia tingut relacions amb una filla seva? Sigui com sigui, el tractament donat als esposos és completament oposat: un dels temes del sirventès insisteix en elogis a Estefania, mentre recorda les banyes que el trobador ha posat a Pere de Berga. Que això sigui veritat o no és fàcil de concretar; el cert és, però, que en altres sirventesos fa les mateixes afirmacions. Realitat, ficció per aconseguir la desqualificació del seu veí?

II
E no.us cuidetz q'ieu m'oblit lo cordon
qe·m det l'autrier de sa gonella groga,
per qe.l maritz et eu·ns mesclem de gerra,
don eu n'ai faitz mains bos envazimens
e mains assautz, don Mos Sogr'es dolens,
e·m cuidet dar l'ostal de Na Ramberga:
mieus fo·l gazains la nuoit, qui.s vol s'i perga.

III
E prec Ihesu q'ira ni mal no.m don,
ni gauch ni ben a·N Cogot de Savoga,
tro qe·ns vejam plan en comb'o o en serra
rengat amdui ab totas nostras gens;
e parr'adoncs cals es lo plus valens
ni cals ferra mieills de sa Schirimberga,
que non es jorns per s'amor non la terga.

IV
Gen li pausiei los corns el capironm
que tota ren pot hom dir mentre·is joga;
et al partir ac tal corneill'esquerra
que tornarai sans e sals e gauzens
a la meillor e que es plus valens;
e per m'amor prec li que non s'esperga,
qu'eu vauc vezer lo rei navar part Lerga.

V
A Mon Sogre trametrai ma chansson,
que par judieu q'iesca de sinagoga;
e porta la·m, qui no·t clau o no·t serra,
tu, Montanier, e non estias lens,
qe riran en cavalliers e sirvens:
tal mil diran que Ihesus lo somerga;
c'usqux dira q'ieu meillur et enderga.

VI
A vos m'autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.

II
I no us imagineu que jo m'oblido del cordó
que em donà l'altre dia de la seva gonella groga,
pel qual el marit i jo ens barrejarem en guerra,
en què jo he fet molt bones escomeses
i molts assalts, pels quals mon Sogre està dolgut,
i s'imagina donar-me l'hostal de Na Ramberga:
meu fou el guany durant la nit, qui vulgui hi perdi.

III
I demano a Jesús que ira i mal no em doni,
ni goig ni bé a En Cogot de Savoga,
fins que ens veurem clarament en coma o en serra
arrenglerats ambdós amb totes nostres gents;
i es palesarà aleshores qui és el més valent
i qui copejarà millor amb sa xirimberga,
perquè no hi ha dia que pel seu amor no l'eixugui.

IV
Gentilment li vaig posar les banyes al caperó,
que tothom pot dir-ho mentre es juga;
i en separar-nos tingué tal cornella esquerra
que tornaré sa i estalvi i joiós
a la millor i que es més valuosa:
i pel meu amor li prego que no es desficiï,
que jo vaig a veure el rei navarrès enllà de Lerga.

V
Al Meu Sogre trametré ma cançó,
que sembla jueu que isca de sinagoga;
i porta-me-la, si ningú no et tanca o et barra el pas,
tu, Montaner. I no siguis lent,
perquè en riuran el cavaller i el servent:
mil d'ells diran que Jesús el submergí;
i cadascú dirà que jo millor m'eleví.

VI
A vós m'atorgo, bona dama de Berga:
vós sou or fi, i vostre marit merga.

II
E per tal l'ai moguda
que guerra m'es creguda
de Mon Sogr'ab front pic,
et er per loing saubuda,
q'ieu non tem gab ni bruda
de nuill mon enemic.

III
Ja Dieus noca·.m don Poilla
ni·l fort castell d'Anoilla,
ni·l palaitz d'Ostalric,
s'anz que chant la granoilla
no·il trac vieich e la coilla
del bisbaz fals mendic.

IV
Per Dieu, be·m tenc per rosa
si l'anel e la crosa,
pois es mon enemic,
no·il tuoill abde sa bosa,
don tantz conz enterrosa,
ab un palm de l'espic.

V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.

VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d'Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c'a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.

II
I per això l'he iniciada
perquè guerra m'ha sorgit
amb Mon Sogre de front punxegut,
i serà lluny sabuda,
que jo no temo fatxenderia i jactància
de cap enemic meu.

III
Que Déu mai no em doni Espoia,
ni el fort castell d'Anoia,
ni el palau d'Hostalric,
si abans que canti la granota
no arrenco la verga i l'escrot
del bisbàs fals i miserable.

IV
Per Déu, bé em tinc per rossí
si l'anell i la crossa,
ja que és el meu enemic,
no li prenc juntament amb la seva bossa,
amb la qual tants conys enterrossa,
amb un pam de l'espigall.

V
Tota la nostra llei torba
aquest bisbàs nas de corba
amb son malvat predic:
tan fort fot i encorba,
això em digué Guerau de Jorba,
que migpartí Bernarda.

VI
Fora morta si el metge
no hagués vingut d'Osseja,
que li cosí el mitjà;
li donà tal cop sota el pit,
que per poc no li surt el fetge,
que li hauria cabut una vara.

II
C'a mi·n venc a Berguedan un'a la porta
a cui a·l bisbatz mezels la filla morta,
c'anc no·il det ab son bausan mas una tora
com a tor,
si que la tela del cor
li rompet dinz e defor;
c'a mi s'en clamet sa sor.

III
E n'Arnaut n'auzi clamar, cel de Nahuga,
q'era si espes e gros que tot l'enbuga,
sia dreitz o sia tortz, desus li puga
sobre·l dos,
si q'eras l'a preing e gros;
qe'N Raimons de Boixados
m'o ditz e·N Arnautz d'Alos.

IV
D'aest bisbe non es jocs, c'omes enpreigna,
mas c'om lo meta en foc e l'arda ab leigna;
ai Dieus, si ja veirai.......................
Aicel jorn
que l'empeisses dinz un forn
e qe·il trasses tot entorn
sagetaqs ab arc d'alborn!

V
l'arcivesque pregarai de Terragona
e no.l tenrai per leial s'aisso no.m dona:
q'el lo toilla del porpal e que.l depona,
.l mescrezen,
qe.z homes fot en dormen,
q'ieu o sai ben veramen,
q'enpreinatz n'a mais de cen.

II
Perquè a mi em vingué un a la porta de Berguedà
al qual el bisbe mesell ha mort la filla,
encara que no li donà amb el seu bausà mes que una escomesa
com un toro,
de manera que la tela del cor
li rompé per dins i per fora;
de la qual cosa se'm queixà a mi la seva germana.

III
I a n'Arnau,el de Naüja, vaig sentir queixar-se'n,
que era tan gruixut i gros que tot l'empastifà,
sigui dret o sigui tort, a sobre li pujà
sobre el dors,
així que ara el té prenyat i gros;
que en Raimon de Boixadors
m'ho ha dit i n'arnau d'Alòs.

IV
Amb aquest bisbe no s'hi valen jocs, perquè emprenya homes,
sinó que cal que hom el llenci al foc i el cremi amb llenya;
ai Déu, si veuré................................
El dia
que l'empenyi dins un forn
i que li dispari a tot l'entorn
sagetes amb arc d'alborn!

V
Pregaré l'arquebisbe de Tarragona
i no el tindré per lleial si això no em dóna:
que li llevi la porpra i que el deposi,
el malcreient,
que els homes fot mentre dormen,
que jo ho sé ben certaqment
perquè n'ha emprenyat més de cent.

II
Marques, ben aion les peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las dentz tres;
no.i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

III
Del bratz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes
.A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
guardar se deu tota ves
qon qe.z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

V
Marques, ben es fols qui.s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

II
Marquès, bé hagin les pedres,
a Melgur, prop de Someires,
on perdéreu tres de les dents;
no tenen cap dany que les primeres
encara continuen allò i no ho sembla gens.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

III
Pel braç no us dono una figa,
que sembla cabiró de biga
i el porteu mal estès;
es necessitaria ortiga
que el nervi us estengués
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

IV
Marquès, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
ha de gaurdar-se sempre
en qualsevol ocasió: sigui de dia
i de nit no vagi en vós de cap manera.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

V
Marquès, és ben boig qui es vana
de fer migdiada amb vós
sense calces de cordovà;
i mai fill de cristiana
pitjor costum no ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

II
Q'ieu vos cuidei d'entrams los arssos traire,
si.us empeissi ab ma lanssa gascona
c'al encorbar, sitot vos etz gabaire,
ditz qe.l vos vi.N Guillems de Savassona,
q'en las bragas vos tengront per mendic
li canorge e li borges de Vic.
Amics Marques, si mala gota.us nasca,
si esser pot, meillors n'aiatz a Pasca.

III
Ja del tornei no.us cal gabar ni feigner
c'anc non valc tant Rotlans a Serragosa:
et eu.s autrei que no m'en cal destreigner,
que mort m'agratz si.l lanssa non fos mosa,
que planamen mi detz tal colp su.l fron
que rire.n fetz En Guillem de Clarmon:
tuich vostre'amic crideron: Mataplana!,
Tro lor membret qe.l man aviatz vana.

IV
Amics Marques, si.l colp pocsetz enpeigner
mort agratz cel qe.ls maritz escogossa,
lo cortes drut qe.ls corns sap far enpeigner
e non tem glat ni crit ni huc de gossa,
gerra ni fais, ni barieira ni pon,
anz es plus gais que raineta en fon,
que ses aiga non poiria star sana
plus q'ieu d'amor un jorn de la setmana.

V
Marques, escriut pot el fer de ma lansa
c'om no-fesatz non pot aver guirensa;
e pois vers es, podetz n'aver doptansa,
c'anc plus traicher de vos non pres naisensa;
neus Mos Sogres, que de Barc¡salones
porta las claus d'engans e de no-fes,
vas vos no.n sap lo traich d'una batzola:
per so amdoi legitz en un'escola.

VI
Raimon de Paz, mon sirventes romansa
a.N Nas-de-corn, e non aias temenssa,
que plus volpill no.n a d'aqui en Fransa,
ni plus coart, si eu ai conoissenssa;
que cinc anz a non donet colp ni pres
en l'escut d'aur en que laq dompna es,
ni en tornei non capusa ni dola,
anz ten per fol qui sas armas l'afolla.

II
Que jo vaig estar a punt de treure-us d'ambdós arçons
i us vaig empènyer amb la meva llança gascona
que al encorbar-vos, encara que sou fanfarró,
diu que us veié en Guillem de Savassona,
que per les bragues us tingueren per roí
els canonges i els burgesos de Vic.
Amic Marquès, així mala gota us neixi,
si pot ser, tingueu-ne millors per Pasqua.

III
Del torneig no us cal ufanar ni vantar
perquè no valgué tant com Rotllà a Saragossa:
i jo us confesso que no em cal preocupar,
que m'hauríeu mort si la llança no fos esmussada,
perquè clarament em donàreu tal cop sobre el front
que féreu riure en Guillem de Claramunt:
Tots els vostres amics cridaren: Mataplana!,
Fins que es recordaren que teníeu la mà inútil.

IV
Amic Mataplana, si el cop haguéssiu pogut augmentar
haguéssiu mort aquell que els marits fa cornuts,
el cortès amant que les banyes sap fer créixer
i no tem clapit ni crit ni lladruc de gossa,
guerra ni feix, ni barrera ni ni pont,
sinó que està més content que granoteta en font,
la qual sense aigua no podria estar sana
més que jo sense amor un dia de la setmana.

V
Marquès, escrit porto al ferro de ma llança
que home sense fe no pot tenir cura;
i com que això és cert, podeu tenir-li por,
perquè més traidor que vós mai no nasqué;
fins i tot mon Sogre, que del Barcelonès
porta les claus d'enganys i deslleialtats,
comparat amb vós no sap ni la maçola d'una matraca:
perquè tots dos heu estudiat a la mateixa escola.

VI
Ramon de Pau, recita el meu sirventès
a en Nas-de-corn, i no tinguis por,
perquè no hi ha més poruc d'aquí fins a França,
ni més covard, en el meu coneixement;
que cinc anys fa que no donà ni rebé cop
en l'escut d'or on és la dama,
ni en torneig no ribota ni dola,
sinó que té per boig qui malmet les seves armes.

II
No.i gart colpas ni tortz
en aquesta sazo;
e qan serai estortz,
si.m vol metr'ochaiso,
non a vassal tant bo
de Tortosa als ports
no.il torn son oc e no.

III
E no.n get Mon Marques,
ni.N Guillem de Clarmon,
ni.l Vescomt mal apres,
ni.l qart, si ven d'amon,
q'a totzdic ad un fron:
"Reis, anc no fi qe.us pes,
mas lo maritz aon."

IV
D'aqestz n'i a tals tres
c'ablor moillers ai jon,
et abeurat cen vetz
mon caval a lor fon,
e passatz a lor pon
amdos mos palafres,
q'am mais que Agremon.

V
A.N Arnaut, mon cosi,
et a.N Hugo d'Aveu,
joglars, comtae di,
et a.N Bascol Romeu,
que pregon lo lur Dieu
lo bon rei palaizi
qe.m trag'o qe.m maleu.

II
No tingui en compte culpes ni errors
i quan seré lliure,
si em vol acusar
si em vol acusar,
no té vassall tan bo
de Tortosa als ports
que no li torni el seu "sí" en "no".

III
I no excloc Mon Marquès,
ni en Guillem de Claramunt,
ni el Vescomte maleducat,
ni el quart, si ve d'amunt,
que a tots dic a la cara:
"Rei, mai no vaig fer res que us pesés,
però els marits deshonro."

IV
D'aquests n'hi ha tres
que amb llurs mullers he jagut,
i he abeurat cent vegades
mon cavall en llur font,
i he passat per llur pont
els meus dos palafrens,
que m'estimo més que Agramunt.

V
A n'Arnau, mon cosí,
i a n'Hug d'Aveu,
joglar, conta i digues,
i a en Bàcol Romeu,
que preguin en nom de Déu
al bon rei palatí
que em tregui o que em rescati.

II
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

III
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors;
jas fosso ric vostr'ancesors;
e non o dic ges per ufana.

IV
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cors n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

V
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.

II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.

III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
car mai, des de que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.

IV
Marquès, el vostre desamor
i l'ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m'hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.

V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l'ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d'Olivier de Lausana.

II
Reis, si fos vius lo pros coms, vostre paire,
non feira pas, per mil marcs de deniers,
la Marquesa far fondejar ni traire
aissi cum faitz vos e vostres archiers.
Na Sibiuda trai per un dels auctors,
cui vos ametz et ill vos fetz amors,
que, si non met En Raimons de Timor,
plus durs lera que frusca q'eis] del tor.

III
E puosc vos dir planamem mon vejaire,
reis deschausitz, ben a dos ans entiers,
e pot vos hom ben mostrar e retraire
la comtessa q'es dompna de Beders,
a cui tolguetz, qan vos det sas amors.
doas ciutatz e cent chastels ab tors:
de tot en tot era de perdre dor
tro.l de Saissac i mes autre demor.

IV
Reis castellans, qetz en luoc d'emperaire:
aissi cum etz rics de totz bos mestiers,
mandatz viatz per tot vostre repaire
vostras grans ostz a flocs et a milliers;
e faitz nos sai un avinen socors,
per que totz temps naiatz pretz e lauzors;
q'a Lerida vej'om dinz e defor
los fums de lost, e nos de Montesor.

V
Coms de Tolsan, parton se las amors
s'a Marquesa non faitz calque socors,
que val trop mais non fetz Elionor:
eras parra si l'amatz de bon cor.

II
Rei, si fos viu el noble comte, vostre pare,
no faria pas, per mil marcs de diners,
que la Marquesa fos fonejada i disparada
tal com féu vós i fan vostres arquers.
Com Na Sibília tinc avaladors,
a qui estimàreu i us omplí d'amors,
cosa que, si no menteix En Ramon de Timor,
més dur li fou que trompada que surt del toro.

III
I us puc dir planament la meva opinió,
rei envilit, ja fa dos anys sencers,
i pot hom bé mostrar i retreure
la comtessa, que és senyora de Besiers,
a qui robàreu, quan us donà el seu amor,
dues ciutats i cent castells amb torres:
estava del tot a punt de perdre l'or
fins que el de Saissac hi posa més demora.

IV
Rei castellà, que sou en lloc de l'emperador:
així com sou tan ric en bons mesters,
envieu aviat per tot vostre domini
les vostres grans hosts a munions i a milers,
i doneu-nos un apropiat socors,
per tal que sempre tingueu mèrits i lloances;
que des de Lleida hom vegi dintre i fora
els fums de l'host que es veu de Montessor.

V
Comte de Tolosa, s'allunyen els amors,
si a la Marquesa no presteu socors,
ja que ella val molt més que no valgué Elionor:
ara es veurà si l'estimeu de cor.

II
astivamen, q'ieu non puosc remanir
ni aus estar en plan ni en montaigna,
ni ai amic c'ab si m'aus retenir,
coms ni vescoms ni comtors que re·m taigna;
per que mos cors es marritz e s'esmaia.
E pois lo reis cre de mi gen savaia,
vau m'en als turcs, e no·ill er mais sofert,
e non aura a son dan plus espert.

III
E si no fos la bella cui desir,
que chascun jorn conquier pretz e gazaigna
e·ls bels semblans qe·m fai -qand la remir-
vejaire m'es ja mais jois no·m sofraigna-,
cinc anz aura a la calenda maia
que m'agra·l reis que ten Bordels e Blaia,
malgrat d'aicels qe·m volont mal cubert,
dels tres seignors e d'En Dalmaz de Biert.

IV
A mon seignor puosc ben gabar e dir
que no·il reman el comtat de Sardaigna
mieiller vassals; e cel qe·m fai partir
de s'amistat Dampnidieus lo contraigna.
E vos, dompna, reina pros e gaia,
emperairitz, non cuietz q'ieu m'estraia
de vos amar, anz dic en descobert
que vostr'om sui en plan et en desert.

V
Reis castelans, vas vos mi volv e·m vir,
car so dauratz c'autra poestatz stagna,
e pot vos hom per lo meillor chausir
q'es dal Peiron tro sus en Alamaigna;
car lai etz pros on autre reis s'esmaia
e valetz mais on hom plus vos assaia,
c'a tot lo mon tenetz donar ubert,
e qui mais val, mais de bes l'en revert.

VI
A Mon Tristan, que ben a e mieils aia,
tramet mon chan, e si·l guizerdon pert,
seguit aurai lo trayn del lazert.

VII
Ha, Castelbon! Deus vos don re qe·us plaia,
e membre vos dels quatre filz N'Albert,
q'om non es pros qui ses colps tera pert.

II
ràpidament, perquè no puc romandre
ni goso estar en pla ni en muntanya,
ni tinc amic que amb ell em gosi retenir,
comte ni vescomte ni comtor que en res em sigui favorable;
per la qual cosa mon cor està entristit i descoratjat.
I ja que el rei creu de mi [el que diu] la gent malvada,
me'n vaig als turcs, i no li ho suportaré més,
i no tindrà ningú més expert a fer-li mal.

III
I si o fos la bella que desitjo,
que cada dia conquereix i guanya mèrit
i els bells semblants que em fa -quan la contemplo
tinc la impressió que ja mai no em mancarà goig-,
cinc anys farà al mes de maig
que em tindria el rei que té Bordeus i Blaia,
malgrat aquells que em volen mal ocultament,
dels tres senyors i d'En Dalmau de Biert.

IV
Al meu senyor puc ben parancejar i dir
que no li resta al comtat de Cerdanya
millor vassall; i al que em fa separar
de la seva amistat Nostre Senyor el baldi.
I vós, senyora, reina noble i afable,
emperadriu, no cregueu que jo m'abstingui
d'amar-vos, sinó que dic obertament
que vostre vassall sóc en pla i en desert.

V
Rei castellà, cap a vós em volto i em giro,
car feu daurat allò que altre sobirà estanya,
i se us pot considerar el millor elegit
que existeix des del Padrón fins a Alemanya;
perquè sou noble allà on altre rei desmaia
i valeu més com més se us posa a prova,
perquè a tot el món teniu liberalitat oberta,
i a qui més val, més béns li pertoquen.

VI
A mon Tristany, qui bé té i millor tingui,
trameto mon cant, i si el guardó perdo,
hauré seguit el rastre del llangardaix.

VII
Ah, Castellbò! Déu us doni tot el que us plagui
i recordeu-vos dels quatre fills de n'Albert,
que no és digne qui sense [donar] cops perd la terra.

II
N'Aimeric, doncs auria sen de tos
si eu lo mieills non chausia d'amor.
Totz temps vuoill mais qe·m teignan per seignor
e que desam e c'om mi teigna car;
car en amor non vengui per musar
ni anc no fui d'aqels desfansendatz:
qe·l gazaing vuoill de dompnas e de datz.

III
De Berguedan, nuils hom desamoros
al mieu semblan non a gaug ni honor;
c'aissi cum sens val mais sobre follor,
val mais qui serv e·n fai mieills ad honrar
c'aicel qe vos penre e non donar.
Per q'ieu vuoill mais esser paubres honratz
c'avols manens e desenamoratz.

IV
N'Aimeric, tot enaissi o faitz vos
cum fetz Rainautz qand ac del fruich sabor:
que s'en laisser non per autra temor
mas car non poc sus el cereis montar,
e blasme·l fruich car aver ni manjar
no·n poc; e vos etz ab lui acordatz,
c'aisso que non podetz aver blasmatz.

V
De Berguedan, car vos etz malgignos
cuidatz qe·z eu sia d'aital color.
Non sui, q'en luoc de gauch pren la dolor;
mas bos respieitz m'ajud'a sofertar,
per qu'eu vuoill mais ses consegre enchaussar
que conseguir so don non fos pagatz,
car mil d'autres val us bens desiratz.

VI
N'Aimeric, mainz de gaillartz e de pros
n'ai vistz faillir tot per aital error.
Q'el cors de N'Ot del caval milsoudor
en fo vencutz car no·l laisset brochar,
que si de pim l'agues faich enansar,
cel qe'l venqet fora per el sobratz:
per c'om deu far, quan pot, sas volontatz.

VII
De Berguedan, cella q'ieu teing plus car
vuoill mil aitans mais amar desamatz
c'ab autra far totas mas volantatz.

VIII
Bar N'Aimeric, ja no·us cuidetz gabar:
que s'amassetz aissi cum vos vanatz,
no·us foratz tant de Tolosa loignatz.

II
N'Aimeric, doncs tindria seny de nen
si no escollia el que és millor en amor.
Sempre m'estimo més que em tinguin per senyor
i que no ami i que hom em tingui afecte;
perquè a l'amor no vaig venir per perdre temps
ni mai no he estat d'aquells desenfeinats:
que el guany vull en dames i en daus.

III
De Berguedà, cap home desamorós
en la meva opinió no té goig ni honor;
i així com el seny val més que la follia,
val més qui serveix i es fa més honrat
que aquell que vol prendre i no donar.
Per la qual cosa m'estimo més ser pobre honrat
que vil poderós i desenamorat.

IV
N'Aimeric, de la mateixa manera feu vós
que va fer Renard quan del fruit tingué apetència:
que se n'abstingué no per altre temor
sinó perquè no pogué dalt del cirerer muntar,
i blasmà el fruit perquè tenir ni menjar
no el pogué; i vós amb ell us heu posat d'acord,
que allò que no podeu haver blasmeu.

V
De Berguedà, com que vós sou maliciós
us creieu que jo sigui del mateix color.
No ho sóc, que en lloc de goig prenc el dolor;
però bona esperança m'ajuda a suportar,
perquè m'estimo més sense aconseguir encalçar
que aconseguir allò que no em satisfaria,
perquè com mil d'altres val un bé desitjat.

VI
N'Aimeric, molts de gallards i de nobles
n'he vist fallar per tal error.
Que en la cursa del cavall valuosíssim de n'Ot
en fou vençut perquè no el deixà galopar,
que si abans l'hagués fet avançar,
el qui el vencé fora per ell sobrepassat:
per tant hom ha de fer, quan pot, sa voluntat.

VII
De Berguedà, aquella que més aprecio
m'estimo mil vegades més estimar i no ser estimat
que amb altra fer tota la meva voluntat.

VIII
Baró n'Aimeric, ara no us proposeu fanfarronejar:
que si estiméssiu tal com us envaniu,
no us hauríeu allunyat tant de Tolosa.

No hem d'oblidar la poesia amorosa de Guillem de Berguedà. En aquests cas es tracta d'una cançó d'una delicadesa que contrasta amb altres escrits amorosos del trobador en què el sexe directe domina el contingut. Aquests versos segueixen perfectament els cànons de la lírica trobadoresca, tot i que podem llegir algunes idees molt personals, per exemple, ja en la primera estrofa el trobador se'ns presenta com un enamorat al qual mai li minva l'amor que sent per la dama, sigui durant la primavera (quan sovint els altres trobadors parlen del naixement del seu amor que es correspon amb el revifament de la natura després del període hivernal), sigui durant l'hivern, que és un temps en què tot sembla alentir-se. Al llarg dels versos podem llegir la intensitat del seu amor i com no el canviaria per res ni per ningú -ni per la mítica ciutat síria d'Edessa-, i només troba a faltar una resposta de l'estimada que el té estranyat ja que sembla que no correspon com ell voldria al seu amor. Aquest és el poema més famós de Guillem de Berguedà: consta en 14 Cançoners, el seu estrofisme fou imitat, i alguns dels seus versos foren coneguts i repetits per altres autors, com en els dos primers versos del poema de Jordi de Sant Jordi titulat "Passio amoris secundum Ovidium".

II
Amors mi saup plan a os ops chausir
qe.m trames joi al cor, per q'ieu suis gais,
e saup c'amar sabria e gauzir
e gen parlar don midonz valgues mais,
e comenssar ardidamen asais,
so q'ad amor es veraia mezina;
e parec ben qan la bella.m de.l bais,
don non envei duchessa ni reina.

III
Ab entresseins qe.m fetz, qu'eu non aus dir,
mi fetz plus gauch que qi.m dones Roais;
mas non per tant q'ieu no.il aus descobrir,
que mandat m'a que no'm hiesca del casi
mas en chantan, et d'aisso no m'eslais;
que cen chantars n'ai faitz en tremolina,
e tals mil motz q'enqer un non retrais,
ni no.m sove co.is mou ni cum s'afina.

IV
E vos, dompna, c'avetz faich obezir
vostre ric pretz als pros et als savais,
pensatz de mi, e no.m laissetz morir,
e sostenetz una branca dl fais;
c'amars ses pros non es fruitz que engrais,
c'al plus cortes fai magrezir l'esquina.
E pois vos plac q'az amar vos m'atrais,
be.m degratz dar de vos luoc et aizina.

V
E per so prec celliei qe.m fai languir
qe.m fassa tant que ma dolor m'abais,
dond pert maint jorn lo manjar e.l dormir,
alqes per joi et alqes per esmais,
e non per tant c'anc no.m menti ni.m trais:
tant tem l'amor qe.m ren en disciplina!
E s'il tant fai que d'amar mi se lais,
l'arma.is n'ira vergoignosa et enclina.

VI
Chansoneta, si.us saupesses formir
d'intrar en cort o offrir en palais
et a parlar ab midonz, cui desir,
pregera vos, que coit m'es et ais,
a la bella, cui soi fis e verais,
m'anassetz dir, puois tanta gens l'aclina,
qe.il mieiller es del mon e que val mais:
meraveil me cum mon cor no devina.

II
Amor em sabé triar bé a son profit
quan em trameté goig al cor, per això estic content,
i sabé que sabria amar i gaudir
i gentilment parlar perquè ma dama valgués més,
i començar ardidament assaigs,
que és per amor la vera medicina;
i sembla clar quan la bella em dóna el bes,
per això no desitjo duquessa ni reina.

III
Amb els senyals que em féu, que jo no goso dir,
em feú més goig que si em donés Edessa;
però no tant que jo li gosi descobrir,
que m'ha manat que no em surti de la boca
sinó cantant, i que en això no m'excedeixi;
que cent cantars he fet tot tremolant,
i mil mots dels quals no n'he divulgat ni un,
i no em recordo com comencen i com acaben.

IV
I vós, senyora, que heu fet obeir
vostre ric mèrit als nobles i als vils,
penseu en mi, i no em deixeu morir,
i sosteniu una branca del feix;
perquè amar sense profit no és fruit que engreixi,
que al més cortès li fa amagrir l'esquena.
I ja que us plagué atreure'm a amar-vos,
bé em deuríeu donar prop de vós lloc i avinentesa.

V
I per això prego a aquella que em fa llanguir
que em faci tant que mon dolor s'abaixi,
pel qual perdo molts dies el menjar i el dormir,
de vegades per goig i altres per decandiment,
e no perquè alguna vegada no em mentís ni em traís:
tant temo l'amor que em té turmentat!
I si arriba el punt que d'amar em deixi,
l'ànima d'ella se n'apartarà vergonyosa i afligida.

VI
Cançoneta, si us sabéssiu espavilar
per entrar en la cort o oferir-vos en palau
i per parlar amb la meva senyora, a qui desitjo,
us pregaria, que per mi és pressa i angoixa,
que a la bella, de qui sóc fidel i veraç,
anéssiu a dir, ja que tanta gent la revereix,
que és la millor del món i la que val més:
em meravella com mon afecte no endevina.

II
Segnier amics, cochan fez me venir
vostra domna, qar de vos ha dezir,
e s'ella fos, si com ieu sui, yronda
ben ha dos mes q'il vos for'al esponda;
mas qar no sap lo pais ni.l viatge,
m'enviet sai saber vostre coratge.

III
Arondeta, miels ti degr'acuillir
e plus honrar et amar e servir.
Cel Dieus vos salf qi tot lo mond vironda,
qi formet cel e terr'e mar prionda;
e s'ieu hai dig vas vos nuil vilanatge,
per merce.us prec que no.m torn a dampnatge.

IV
Segner amics, qi.m fez vas vos venir,
vostra domna, .m fes jurar e plevir
qe vos membres la fibla de la gonda
e.l anel d'aur, q'es be obs qe s'esconda,
e qant vos mes la bona fe en gatge
ab un baizar qe n'agues d'avantage.

V
Arondeta, del rei no.m posc partir
q'a Tholoza no.l.m convenga seguir;
mas ben sapchaz Mon Jordan, cui qe.n gronda,
en mei lo prat, pres l'aiga de Garonda,
derocarai davan totz en l'erbatge,
e non cug dir orgoil ni vilanatge.

VI
Segner amics, Dieus vos lais ademplir
vostre talan, q'a mi non pot fallir,
quan m'en irai, q'om no.m pel o no.m tonda,
.....................................................................
e qant sabra q'es en estrangn regnatge,
ben l'er al cor greu e fer e salvatge.

II
Senyor amic, ràpidament em féu venir
la vostra dama, perquè té desig de vós,
i si ella fos, com ho sóc jo, oreneta,
ja fa dos mesos que us fóra a l'espona;
però com que no sap el país ni la ruta,
m'ha enviat ací per saber la vostra intenció.

III
Oreneta, millor t'hauria d'acollir
i honrar-te i estimar-te i servir-te més.
Que us salvi el Déu que tot el món corona,
que formà cel i terra i mar profunda;
i si jo us he dit alguna vilania,
per favor us demano que no se'm torni dany.

IV
Senyor amic, qui em féu venir a vós,
Vostra dama, em féu jurar i prometre
que us recordés la sibella de la gonella
i l'anell d'or, que convé que s'amagui,
i quan us va posar la bona fe en penyora
amb un bes que tinguéreu per avançat.

V
Oreneta, del rei no em puc separar
perquè a Tolosa em convé seguir-lo;
però bé sap mon Jordan, que encara que algú rondini,
al mig del prat, prop de l'aigua del Garona,
el derrocaré davant tots sobre l'herba,
i no crec dir jactància ni vilesa.

VI
Senyor amic, Déu us deixi complir
vostre desig, que jo no podré evitar,
quan me'n vagi, que em pelin o em plomin,
......................................................................
i quan sabrà que esteu en regne estrany,
li'n patirà son cor fer i salvatge.

Podeu consultar aquestes pàgines sobre Guillem de Berguedà:

A Rialto ( Repertorio informatizzato dell’antica letteratura trobadorica e occitana), podeu trobar l'obra completa de Guillem de Berguedà amb indicacions mètriques, notes, edicions, etc. La traducció l'haureu de fer vosaltres.

Francesc Ribera "Titot", que l'any 2003 va treure un magnífic disc amb l'obra completa de Guillem de Berguedà, continua interpretant les cançons del trobador arreu de Catalunya. Si voleu saber el lloc on se celebrarà la seva darrera actuació, hareu de consultar la pàgina de Plural produccions. També podeu llegir una entrevista amb ell a les pàgines de l"Arxiu Occità". I, és clar, abans de comprar-lo, voleu escoltar alguna cançó del disc. Escolteu i baixeu, doncs, en format mp3 "Sirventès que bé raona".

Carrers, biblioteques, centres d'ensenyament, etc., porten el nom del trobador, encara que normalment les pàgines que es troben a Internet d'aquests llocs no fan refèrencia a l'origen del seu nom. Si que ho fa l'IES Guillem de Berguedà de Berga.