Qui no s’ha sentit alguna vegada fascinat per les preguntes que fan repensar allò tan habitual, per les maneres originals d’entendre el món o pels comentaris sorprenents amb què ens recorden els nostres infants les peculiaritats del seu pensament?.

L’expressió espontània de les idees subjacents amb què els nens i nenes s’estan formant les seves explicacions del món, constitueix una riquesa que es presenta de manera natural en contacte amb els infants.

En un model d’ensenyament de les ciències  basat en les concepcions dels alumnes, aprendre es TRANSFORMAR, és a dir, fer evolucionar aquests seus models explicatius cap a noves formes d’interpretar els fenòmens més acurades i raonades, més adaptades a la realitat, amb més capacitat explicativa i predictiva.

Escoltar les seves idees, afavorir-ne l’aparició,  derivar-ne d’elles, a través del diàleg i la comunicació,  accions , recerques,  proves i arguments que portin a la destrucció i reconstrucció de concepcions i idees, és una funció important en l’ensenyament de les ciències.

En aquest procés hi té un paper molt important l’experimentació.

Experimentem

L'experimentació en sentit científic s’entén com el mètode d’investigació que es fonamenta en la producció artificial i controlada d’un fenomen per tal de dur a terme la comprovació d’una hipòtesi, i ha estat traslladada a l’escola lligada amb més o menys encert a la seqüència Observació/Hipòtesi/Experiència/Resultats/Interpretació/ Conclusions.

A parvulari i primària, fugint de tota pompositat, podríem, d’una manera senzilla, caracteritzar  l’experimentació com un engranatge important en un cicle semblant al de la figura següent, que funciona en un procés d’interrelació contínua entre els seus components, no necessàriament ordenat. 

 Comprovar les nostres idees pot anar des de la comprovació del poder de predicció d’una afirmació ( El cotxe baixa més ràpid per la rampa perquè és vermell ), fins al plantejament d’una experimentació amb control de variables ( controlar les condicions que semblen necessàries per fer germinar una llavor ), o a la recollida de dades per a verificar si és certa una dependència entre variables ( quan més grossa és una llavor, més gran serà la planta ).

Aquest tipus d’activitat, que sol implicar manipulació i tractar amb elements reals,  sol ser sempre engrescadora, però és important treure’n un màxim profit fent participar en tot el procés als nostres nens i nenes. La potència de l’experimentació rau, precisament, sobre el seu caràcter menys físic:  l’activitat per sí mateixa no és suficient, ja que l’important no és tocar, manipular o fer, sinó l’activitat mental que aquest plantejament pugui comportar.

No és el mateix seguir els passos d’un experiment plantejat com un truc de màgia, on el mag actua i el públic mira, que implicar tot un grup en l’anàlisi del que volem aconseguir, la planificació de l’activitat que ha de servir per a resoldre el problema, la confrontació d’idees per a escollir la millor manera de plantejar-ho... En definitiva, entrar en una espiral pensar-fer-repensar-refer que es va dibuixant a partir de la discussió conjunta, i en el creixement de la qual és fonamental el paper del mestre.

El paper de la mestra

Les particulars característiques del pensament  dels nens i nenes d’Educació infantil i cicle inicial fan molt important la  intervenció adulta en un procés d’acostament a la ciència:

Experimentació lliure

I de la mateixa manera que necessiten l’ajuda de l’adult, els nens i nenes també necessiten estones d’activitat lliure.  L’experimentació com a activitat oberta i no dirigida, que solem utilitzar en aquestes edats, aporta molts elements positius: 

Però no ens hem de limitar a aquesta activitat lliure. Després hem de provocar les idees dels nens forçant-los a fer prediccions, a anticipar què passarà si...  , hem de poder provar si és cert el que diuen, si és vàlid només en alguns casos, si ens satisfà l’explicació o la podem arrodonir més, si podem buscar altres maneres de comprovar... i hem de habituar-los a compartir, a comunicar, per tal que puguem esbrinar els models que defensen i raonar entre tots si tenen fonament.

Mites entorn l’experimentació  i el món científic

 Un dels mites lligats a l’experimentació sol ser la necessitat de material “ científic”: estris específics, laboratori.... Però l’experimentació a educació infantil i primària no requereix de grans muntatges especials. El material quotidià permet amb facilitat acostar-se a la majoria de fets, i el seu ús fins i tot dóna més sentit a les accions realitzades, fa més fàcil la generalització de les experiències i no contribueix a l’aura mítica d’inaccessibilitat amb què de vegades es disfressa el món científic. Evidentment que l’existència de  material preparat i estructurat ens estalviarà feina i maldecaps, però ni el tenir aquest material soluciona l’ensenyament de les ciències ( perquè hem de saber què fer-ne ! ) ni el no tenir-lo ha de ser excusa per no experimentar a l’aula.

Un altre mite popular i acadèmic envers la ciència és el de l’absolut. Des d’una visió no dogmàtica de les ciències, la visió actual, totes les teories són provisionals , essent els únics resultats definitius precisament els que les refuten. Això, que és reconegut com a cert a nivell científic, més ho hauria de ser a l’aula, on no s’ha de pretendre obtenir “EL RESULTAT”, perfecte i definitiu, que ens solucioni per sempre més el coneixement sobre el tema en concret, sinó anar avançant a cops d’hipòtesi fallides cap a noves descobertes, les que en aquell moment, amb el nivell de desenvolupament dels nostres nens i nenes, amb les dades i els coneixements de que disposem, ens són útils per a explicar els fenòmens.

Per últim, canviar les representacions i models dels nens i nenes no és fàcil . Pot semblar senzill, pot donar la impressió que després d’una explicació i una petita demostració recorden el que hem dit i són capaços de resoldre una fitxa amb correcció, però si aprofundim, els deixem parlar o intentem que apliquin els nous coneixements, molt probablement es tornaran a referir i basar en les seves concepcions inicials. Destruir la pròpia manera de pensar per reconstruir-ne una altra necessita de moltes evidències, arguments, raonaments i visions des de diferents angles.  És un treball costós, però cal fer-lo. En altre cas, ens quedarem amb la retenció temporal i efímera de noms i curiositats, però no haurem avançat en la comprensió del món que ens envolta.

Escriu directament al formulari o envia un missatge 

Tornar