L’escola hauria de ser aquest context especial que ens permetés parar atenció als detalls, però és molt difícil convertir-se en un oasi atemporal quan el ritme amb què es mou la nostra societat és tant i tan ràpid.

La reflexió ve al cas de una constatació evident: les mestres som conscients de les nostres limitacions en algunes àrees, entre les quals, hi posaria la ma la foc, hi trobaríem la de les ciències. Podríem buscar culpables en l’educació que hem rebut (ja sabeu que al final, la culpa sempre és dels mestres ), en la poca tradició científica en el nostre sexe ( minsa en quantitat, però no en la qualitat de les aportacions que han fet les dones científiques al llarg dels segles ), o atribuir-ho a causes diverses i/o desconegudes.

Però el cas és que moltes de nosaltres, entre les quals m’incloc indiscutiblement, tenim molt poca seguretat a l’enfrontar-nos a tasques de ciència: no sabem construir ni tenir cura d’un terrari, desconeixem els noms, les maneres de viure o les relacions que s’estableixen entre moltes  de les plantes i animals que ens envolten, entre una pedra i una altra pedra només distingim el color, muntar i demuntar aparells no ens atrau gens i les nostres interpretacions dels fenòmens del món físic solen ser tan simples i poc elaborades que no resisteixen el més mínim anàlisi.

Per oposició, potser us ve ara fàcilment al cap alguna d’aquelles persones que són un tresor en sí mateixes com a coneixedores del món que ens envolta, persones que en un bosc saben llegir en la naturalesa tan fàcilment com els altres identifiquem les lletres de l’abecedari. Escolten un cant d’ocell i reconeixien no només quin és i què hi està fent en aquest bosc en aquesta època de l’any, sinó que poden interpretar el seu comportament: busquen parella, defensen el territori, estan a l’aguait per trobar aliment... Es fixen en  una resta orgànica sense forma i dedueixen que és una agròpila de mussol i que això indica l’existència de l’ espècie que ha deixat aquesta resta però també la d’aquelles altres de les quals s’alimenta... Petjades, plomes, plantes, fòssils, escorces, tot explica histories en aquell que les sap llegir.

El nostre desig no confessat seria trobar la recepta que curi immediatament la nostra ignorància i ens compensi la nostra carència endèmica, convertint-nos amb un toc de vareta en la fada dels boscos que entén el llenguatge de tots els éssers vius.

Què no donaríem per una solució ràpida: un supositori de geologia, 2 pastilles  de biologia i una injecció de física, i demà seré una estupenda mestra de ciències. Costen d’empassar, perquè així de cop no tenen massa bon gust, però el sacrifici s’ho val, perquè ja no s’hi haurà de pensar més.

I perquè aquest desig de tenir-ho solucionat i no pensar-hi més ?. Aprendre en sí mateix és una de les motivacions innates de l’ésser humà, que hem de saber apreciar com a tal. Aprendre, conèixer, entendre, no ha de ser una obligació, uns objectius quantificables a aconseguir en un determinat temps, sinó un hàbit que ens acompanyi en el nostre quefer diari, una manera d’afrontar el món aturant-se en els detalls, en el plaer de la contemplació, en la satisfacció de la comprensió dels fenòmens i de nosaltres mateixos.

Evidentment, convertir-nos en bons lectors de naturalesa, com tot aprenentatge complex, no pot ser una tasca fàcil ni ràpida.  Però aquest és un problema-amb-solució, ja que la nostra professió ens permet gaudir del privilegi d’aprendre mentre treballem: es tracta d’escoltar els interessos i raons dels nostres nens i nenes convertint-los en els nostres, de fer recerca plegats a partir de les aportacions de tots, d’avançar junts cap a un coneixement més elaborat, en definitiva, senzillament d’incorporar l’hàbit d’APRENDRE CONJUNTAMENT.

Perquè si la reflexió sobre la pressa la traspassem als nostres nens i nenes, ens adonarem que ells tenen el seu propi ritme, un temps de desenvolupament de les activitats molt més dilatat que el nostre, que tendeixen a estar atents absolutament a tots els estímuls, sense filtrar allò que considerem important, que la seva capacitat de concentració té límits evidents.... que necessiten per tant, TEMPS en majúscules per aprendre amb amplitud i profunditat.

Podem sentir la temptació de fer empassar amb un embut ( encara que sigui molt atractiu, molt motivador, o tecnològicament molt avançat) tots els conceptes, procediments i actituds que considerem imprescindibles, però els nens no digereixen res amb presses, i tot tornarà a sortir tal com ha entrat, i amb aquell sentiment de satisfacció d’haver aconseguit treure’s una nosa de sobre.

I per què tanta pressa a l’aula ? Que la tinguin a Primària perquè senten les exigències de la Secundària, que al seu torn estan pressionats per les Universitats... és incomprensible.  Però que aconseguim traslladar aquesta pressió als 3 anys ....

Després de milers d’anys d’evolució,

Hem de trobar una estona per aturar-nos a afilar la serra i plantejar-nos què considerem realment important de fer i què podem deixar de banda. Paradoxalment, és aturant-nos que anirem més ràpid, en tant que tindrem clar quin camí volem seguir, marcarem les nostres prioritats i no ens en distraurem amb ocupacions supèrflues.

Si volem parlar, escoltar, seguir els fils que van plantejant els pensaments dels nostres nens i nenes, fer-los compartir troballes, comprovar idees, .... necessitem TEMPS, i calma.

Si volem treballar una ciència que ajudi els nens i nenes, a partir de les pròpies explicacions sobre el funcionament del món, a crear nous models més desenvolupats, més rics en consideracions, més complexos, hem de reservar-li el temps per a que sorgeixin preguntes, el temps per a pensar i compartir amb els altres les idees, el temps per a comprovar què passa si...., el temps per allargar un tema tan com els nostres alumnes demanen.

El món ens pressiona amb un allau d’estímuls i de demandes externes, però és responsabilitat nostra saber mantenir a l’interior del microcosmos de l’aula un ritme adequat, en el que ens hi sentim còmodes nosaltres i en el que els nostres nens i nenes s’hi trobin a gust, Només mantenint aquesta intenció permanentment al cap, aconseguirem fer de l’escola el context especial per parar atenció als detalls, a l’experiència , a allò que es pot fer que passi amb calma.

Aprendre ciència, disfrutar de la ciència, i naturalment de qualsevol altra activitat, requereix els seu temps.  No l’estalviem, els interessos no s’ho valen.

Escriu directament al formulari o envia un missatge 

                                                                                    Tornar